Al número 25 del carrer Cavallers de Castelló hi ha la casa Matutano. Qui s'hi endinse trobarà en el seu interior el Museu d'Etnologia, amb tot d'atuells agraris i quotidians del segle passat. En la tercera planta també hi trobarà una sala dedicada a les Normes del 32, aquelles que van comportar l'assumpció, al País Valencià, de la normativa fabriana. És normal que la sala expositiva estiga ací. Fou en aquest edifici que el 21 de desembre de 1932 es signà el document que, en última instància, certificava la unitat de la llengua.
En aquesta exposició permanent, que va obrir les portes el febrer de 2015 -encara en temps del PP a l'Ajuntament de la capital de la Plana-, s'explica, a través d'uns panells, qui van ser els promotors de les Normes i com era el context històric en el qual el document va veure la llum. Al fons de l'habitació, sobre una taula solemne, hi ha els nou fulls on quedaren plasmades les Normes i les 61 signatures (14 entitats i 47 particulars) dels qui participaren en aquell procés a favor de la normativització de la llengua. Els fulls són groguencs, la lletra mecanogràfica, les signatures recaragolades, com correspondria a 1932.
Els fulls són, però, una còpia plastificada. En cap vitrina no hi ha els originals. On és, doncs, el document que ha convertit Castelló en un territori de cruïlla lingüísticament parlant? Com és que no està al mateix Castelló de la Plana? El document original que s'hi conserva està a 82 quilòmetres de distància, en Sant Miquel dels Reis, l'edifici que, des de l'any 2000 alberga la Biblioteca Valenciana. Anà a parar ací l'any 2001, després que la Generalitat Valenciana adquirira als descendents d'Adolf Pizcueta un lot que incloïa els cinc fulls originals de les Normes (a més dels tres fulls que contenen les signatures) i 27 cartes que Pizcueta va intercanviar amb diferents prohoms durant la negociació prèvia a la signatura.
Avui, de fet, aquelles pàgines groguenques es poden veure in situ en la sala d'exposicions permanents de la Biblioteca Valenciana. Hi estan exposades des de finals d'octubre en la secció dedicada a Nicolau Primitiu, una personalitat indispensable en l'univers bibliogràfic valencià. La donació del seu arxiu personal fou el fons germinal de la Biblioteca Valenciana. «A principis d'any fem un llistat de les efemèrides importants que s'han de succeir i tractem de preveure quins documents tenim a la Biblioteca que estiguen lligats a aquestes. El 90 aniversari de les Normes bé mereixien aquesta exposició», explica Miguel Carlos Muñoz, cap de secció d'informació bibliogràfica i difusió de la Biblioteca Valenciana. No és casual, tampoc, que aquest document s'haja col·locat en la secció destinada a Nicolau Primitiu: a més de bibliòfil, va ser un valencianista de pedra picada que va signar les Normes de Castelló i que, a més, va intercedir perquè altres, com Lluís Fullana, acabaren incorporant-se a l'acord.
Els sis fulls originals de les Normes romandran exposades unes poques setmanes més, fins al febrer. Ni la llum natural ni l'artificial paren bé a aquest tipus de béns materials. «Per raons de seguretat en la conservació, els documents que formen part del nostre fons no s'exposen més de tres o quatre mesos», explica Muñoz. Després, els tècnics que treballen a la Biblioteca Valenciana tornaran a guardar-lo en el dipòsit de documents manuscrits, sota unes condicions que n'asseguren una correcta conservació. Tot, ací, es fa amb una pulcritud i professionalitat indiscutible.
«El document de les Normes del 32 és el que anomenem un original múltiple: hi havia més d'un document en mans de diverses persones». Efectivament, cal tenir en compte que el d'aquell 21 de desembre de 1932 no fou un acte cerimonial, sinó més aviat testimonial. La recollida de signatures, de fet, es va prolongar en el temps i circularen còpies a màquina d'un mateix document. «Fins on sabem, les Normes van aparèixer publicades al Centre de Cultura Valenciana i al butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura. De la mateixa manera, aparegueren en un fulletó de l'Ajuntament de València i en l'ortografia de Carles Salvador -explica el filòleg Vicent Pitarch, un dels màxims estudiosos de les Normes-. El que hauria estat lògic és que se'n guardara un exemplar a la Castellonenca de Cultura, que n'havia estat convocant, però sembla que si existia, va desaparèixer durant la guerra». Probablement, Gaetà Huguet en conservava un altre exemplar, doncs aquest prohom del valencianisme de Castelló va fer de nexe d'unió entre les entitats de la Plana i les de València. Els franquistes, tanmateix, cremaren en una pira la seua biblioteca i res més no se'n va saber.
Així doncs, l'únic document que ha restat ha estat el que Adolf Pizcueta (València, 1901-1989) conservava en el seu arxiu i que, en realitat, era un exemplar que Lluís Revest, secretari de la Castellonenca de Cultura, va fer arribar a Joaquim Reig. Es dona la circumstància que Pizcueta, un home discretíssim però que va donar suport i va impulsar tot d'iniciatives de caire valencianista (president de Joventut Valencianista, promotor de la revista Valencia Nova, articulista a Nostra Parla, fundador de l'editorial l'Estel, director de la Taula de Lletres Valencianes, signatari de les Normes, vicepresident d'Acció Cultural) va donar tota la seua biblioteca i el gruix del seu arxiu a la Biblioteca l'any 1985. Però no el document de les Normes de Castelló i les cartes que es va intercanviar amb Gaetà Huguet, Carles Salvador i Pompeu Fabra. La raó per la qual va retindre aquests documents és una incògnita.
Així doncs, a la seua mort, l'any 1989, aquests documents passaren a mans dels seus descendents, això és, els seus nebots. Sorprenentment, fou amb el Partit Popular al capdavant de la Generalitat que l'administració valenciana s'interessà per aquests documents. Eduardo Zaplana comandava un Consell on la cartera de Cultura i Educació requeia en mans de Manuel Tarancón. Abans que conseller, Tarancón havia estat, durant quatre anys, president de la Diputació de València (1995-1999), institució des de la qual impulsà la restauració del Monestir de Sant Miquel dels Reis.
Tarancón era un bibliòfil. La inauguració de la Biblioteca Valenciana, l'any 2000, en Sant Miquel dels Reis, fou -junt a la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua- una de les grans fites d'aquella legislatura en matèria cultural. Fins aleshores, i tot i tindre personalitat jurídica des de la dècada dels 80, la biblioteca no disposava d'una seu física. Quan s'inaugurà ja disposava de milers de documents, però aquella obertura esperonà l'adquisició de nous documents. No s'ha de perdre de vista que aleshores la Conselleria de Cultura disposava d'una direcció general del Llibre, Arxius i Biblioteques (direcció general que desaparegué amb la crisi de 2009 i que el Botànic no ha recuperat).
«S'ha de reconèixer que els principis del 2000 van ser un bon any per a la Biblioteca. S'incrementaren les donacions privades i s'incorporaren documents importants a través de l'adquisició», explica el responsable de la secció d'informació bibliogràfica i difusió de la Biblioteca Valenciana. Un d'aquests foren les Normes de Castelló. Fins a tres anys va negociar Tarancón amb els descendents d'Adolf Pizcueta per acordar-ne la compra. Dotze milions d'euros fou la quantitat que la Generalitat va pagar a Francisco Pizcueta Hernández a canvi d'aquella carpeta que contenia el document codificador i les cartes que en donaren peu. «Va ser indecent que es pagara aquella quantitat de diners quan el PP no estava dedicant ni un euro a la promoció de la llengua», valora Vicent Pitarch.
El dia de la presentació pública del document, Tarancón va assegurar que els documents adquirits tenien «un valor incalculable des del punt de vista històric». «Ve a la Biblioteca Valenciana, com el seu lloc natural, i creiem que serà una documentació molt visitada», va assegurar, per la seua part, el director general del Llibre, José Luis Vilacañas. Avui, vint-i-un anys després d'incorporar-se al catàleg de la Biblioteca Valenciana, el document també es pot llegir digitalment a través de la plataforma Bivaldi.
