En tant que president de l’Institut d’Estudis Catalans vaig participar en l’acte inaugural d’un interessant congrés internacional, “Literatura i exili”, celebrat a la Universitat Rovira i Virgili el 2019. Antoni Rovira i Virgili fou un dels exiliats el 1939, i durant l’expatriació escrigué, entre altres coses, Els darrers dies de la Catalunya republicana. Memòries sobre l'èxode català (Rovira, 1940). Sé que l’exili català i espanyol, i no només el provocat per la guerra de 1936-39, ha estat tractat sobradament per diversos autors, principalment historiadors (el darrer, a coneixement meu, Enric Pujol, 2021), però malgrat que la història i la literatura no són el meu camp de treball, sí que són aficions que de fa temps intento satisfer. Des d’aquesta posició d’amateur vaig dir el que segueix en el meu breu parlament als ponents i assistents a l’acte:
“Estic relativament familiaritzat amb l’exili català i espanyol durant i després de la guerra incivil: no només familiars llunyans en foren protagonistes involuntaris, sinó que dues dècades d’estades a la Catalunya del Nord, i en especial a Prada, coincidint amb la Universitat Catalana d’Estiu, et fan entendre el que patiren Pompeu Fabra, Pau Casals i tants altres exiliats. Però no era del tot conscient que d’exili i exiliats n’hi ha hagut sempre i n’hi ha a tot el món, com demostra fefaentment el programa d’aquest congrés, i com els mitjans ens n’informen dia sí i altre també.
“És clar que l’exili és una catàstrofe, per les persones que s’exilien i pel país que les perd. Pel que fa a les persones, algunes refaran la seva vida al país d’acollida, però altres hi malviuran; el país que perd els exiliats potser trigarà dècades a refer-se si aquesta pèrdua és nombrosa, com sol passar ran de guerres i altres maltempsades. O si les persones que se’n van deixen un buit important en la ciència, la cultura o la política.
“Però, és possible que hi hagi atenuants d’aquestes catàstrofes humanitàries per a persones i països? Si l’exili és la creu de la moneda, hi ha potser una cara, malgrat que sigui minúscula en comparació? Pensant-hi bé, podria trobar algunes “compensacions” al drama de l’exili. Vegem-ho, referides en especial a l’exili català i espanyol ran de la guerra civil del 1936-39:
“Pel que fa a l’exili exterior i a l’escala personal: la descoberta d’altres cultures i països (si no vols, per força). Els escriptors transmeteren aquests coneixements als seus lectors (a casa nostra, Calders, Tísner, Bladé, Rodoreda, Sender i tants d’altres), que així gaudiren de testimonis de primera mà. En alguns casos, l’exili fou l’esperó per grans obres de pensament (Karl Marx escriví El capital durant la seva expatriació londinenca).
“En benefici del país d’acollida: la ma d’obra, l’expertesa, l’emprenedoria dels nouvinguts permeteren el progrés de les noves pàtries; els Estats Units, entre altres països, ho recorden sovint. Les universitats i altres centres de cultura, els hospitals d’Anglaterra, Estats Units, Mèxic, Argentina, Colòmbia, Veneçuela, etc., es beneficiaren de l’activitat acadèmica i professional dels intel·lectuals exiliats. En alguns d’aquests països concentradors de l’exili català i espanyol es produí una veritable revolució científica i acadèmica, que és reconeguda oficialment.
“En benefici de la cultura catalana: Els exiliats crearen en els països d’acollida editorials, per publicar en català revistes i llibres que servaren la flama quan el franquisme en prohibí la publicació a Espanya. També, revitalitzaren o crearen casals catalans i altres centres de cultura popular, certàmens literaris, etc.
“Pel que fa a l’exili interior: les universitats es buidaren de bons professors i investigadors, però en sortiren beneficiats els instituts i les acadèmies en els que els depurats pogueren seguir la seva tasca docent; també en gaudiren els estudiants als que ensenyaren, i les editorials en les que trobaren feina. I la disseminació de la ciència; és notable el cas de Pius Font i Quer, però que no és pas l’únic: expulsat de la universitat i havent de guanyar-se la vida, traduí manuals universitaris i escrigué magnífiques obres de divulgació de la botànica (Plantas medicinales. El Dioscórides renovado, 1973; Diccionario de botánica, 1975, etc.).
“Els Estudis Universitaris Catalans, que es reprengueren clandestinament els anys quaranta, continuaren la tasca d’ensenyar allò que la universitat franquista no feia, talment com va passar a començament del segle XX, i molts professors universitaris defenestrats hi pogueren seguir ensenyant.
“Alguns dels fills i néts dels exiliats, plenament inserits en el país d’acollida, són membres corresponents de l’IEC i d’altres entitats acadèmiques. Un d’ells, Josep M. Murià, amb altres autors, acaba de publicar un exhaustiu Segundo Diccionario de los Catalanes de México (Domènech et al., 2021), que recull les biografies de 2.500 catalans que al llarg de la història han trobat en Mèxic la seva nova pàtria. El 2022 ha rebut el premi de la crítica de Serra d’or en l’apartat de catalanística.
“Així, tenim ben present que l’exili espanyol a països europeus i, en especial, americans durant o després de la guerra incivil fou una taula de salvació per a les persones, i una molt benvinguda injecció cultural i científica en els països d’acollida.
“També sabem que, si Estats Units es convertí en la primera potència científica del planeta després de la segona guerra mundial, fou en bona mesura perquè acollí científics jueus europeus que la bogeria de Hitler obligà a exiliar-se, i també científics alemanys compromesos amb el Tercer Reich però als que se’ls perdonà la col·laboració amb el règim nazi si treballaven per als Estats Units. El programa espacial nord-americà, entre molts altres projectes tecnològics, no hagués tingut els èxits que assolí sense els científics europeus que, de grat o per força, hi col·laboraren. El mateix es pot dir del projecte Manhattan per l’obtenció de la bomba atòmica, i dels programes equivalents a l’antiga URSS i altres potències mundials.”
Després d’aquesta breu al·locució als participants, i ja com a soliloqui interior, vaig reflexionar sobre un altre exili que, malauradament, és ben present avui en dia i que afecta a universitaris i investigadors. I és que l’exili d’intel·lectuals i científics no és només provocat per les guerres, les persecucions polítiques i altres situacions greus, com els desastres naturals (es parla d’emigrants o refugiats climàtics, per exemple). En el passat hi ha hagut, i ara hi ha, científics, intel·lectuals i, en general, professionals de les ciències i les humanitats que marxen del seu país i cerquen una vida millor en altres. La precarietat de la recerca, les poques perspectives de guanyar-se la vida exercint la professió per la qual hom es va formar és, lamentablement, quelcom de molt real en molts països en vies de desenvolupament; o en països desenvolupats que no s’ocupen com cal de promoure la ciència. Com és el cas d’Espanya i de Catalunya.
Aquesta “fuga de cervells” és coneguda internacionalment amb el terme anglès de brain drain, que es pot traduir per sagnia de cervells, potser més adient. Es defineix com la situació en que un nombre elevat de persones amb estudis superiors i molt qualificades se’n van del seu país per viure i treballar en un altre en el que els sous i les condicions laborals, de recerca i/o socials, són millors. Dic que el terme anglès és més adient perquè, en marxar els científics d’un país no només se’n van persones, sinó que es produeix un triple malbaratament: el dels professionals que marxen (que potser deixen enrere família, posició professional i bens, a part del trauma psíquic que els pot causar l’exili), de la inversió que ha fet el país d’origen per formar-los (i que ara aprofiten altres països) i de les mancances que això genera en el sistema de docència superior i de recerca del país d’origen.
Com s’ha dit, com a conseqüència de la guerra civil es va produir a l’estat espanyol una enorme fuga de cervells; el resultat, al que cal afegir els universitaris i intel·lectuals morts en la contesa, fou que el sistema d’ensenyament universitari i de recerca a partir del 1939 (i durant algunes dècades) fou molt pitjor del que hi havia abans de 1936, i que alguns experiments d’èxit, com la Universitat Autònoma republicana, se n’anaren en orris. O foren desmantellats i quedaren congelats i somorts, i tardaren dècades a recuperar-se plenament, com l’Institut d’Estudis Catalans, que no reprengué les seves activitats fins l’arribada de la democràcia; o la Institución Libre de Enseñanza, que no ho feu. Una derivada de la ILE fou la Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas, que també fou desmantellada el 1939 ran de la victòria franquista i transformada en el Consejo Superior de Investigaciones Científicas.
Aquest buit en el conreu i la difusió de la ciència feu que molts científics marxessin també d’Espanya al llarg dels anys quaranta, cinquanta i seixanta del segle passat, en cerca d’entorns més favorables per a la ciència. Alguns dels nostres grans científics (Joan Oró, Josep Cuatrecasas, Francisco J. Ayala, Severo Ochoa, David Cardús, Josep Trueta, Pau Vila, Lluís Santaló, Alfred Giner Sorolla, Joan Mascaró, Salvador Giner i molts més) investigaren lluny de Catalunya i Espanya, en condicions molt millors que les que trobaven aquí. Alguns tornaren, però no tots ho feren.
Ves per on, la situació es repeteix des de fa uns anys, en un entorn científic molt diferent del de mitjans del segle XX, però igualment negatiu per als nostres joves (i no tan joves) recercadors. Alguns, en acabar l’estada de treball en algun centre de recerca o universitat estrangers on havien passat una temporada obligada pel sistema actual de formació en la recerca, han renunciat a tornar a casa seva perquè allò a què podien aspirar aquí no tenia color en comparació amb el que se’ls oferia allà. Altres han anat directament a algun dels centres de recerca d’enjondre convençuts que hi trobarien allò que els mancava al seu país. Són pocs els que han tornat, o que s’han plantejat que tornaran algun dia, perquè ja han fet carrera lluny de casa i potser també han fundat una família al país d’acollida, família que no coneix el país d’origen del pare o la mare, ni estan interessats a conèixer-lo com no sigui com a turistes.
La situació és tan greu que quan, en els documents oficials de la Generalitat de Catalunya (com el Pacte Nacional per a la Societat del Coneixement) o en els programes d’alguns partits que s’interessen per la ciència (que no són tots) es diu que cal potenciar la captació de talent, de manera implícita o explícita, segons els casos, es palesa que cal recuperar tot aquest talent jove i nostrat que ha marxat del país.
Seria ben fàcil estroncar aquesta sagnia de cervells: només caldria que als “exiliats científics” se’ls oferissin les mateixes condicions i el mateix entorn de treball que tenen allà on ara ensenyen o investiguen. Que és allò que, des de fa dècades, els polítics de tots els colors prometen... però no fan.