Dins aquest gran mercat terraqui nostre, hi ha sub–mercats que coneixem més que no pas d’altres. Si hem de comprar o vendre un cotxe de segona mà tenim unes nocions mínimes: sabem que hem de mirar el quilometratge, si és elèctric o va amb combustible, la pintura o si pot entrar a Barcelona sense limitació horària. Però hi ha un mercat que la majoria dels mortals no tenen ni la més remota idea, perquè és un mercat molt rar: el mercat de l’art.
És rar perquè per començar parteix del dubte. A 2022 encara ens preguntem què és art i sembla que va per llarg. Però si ens oblidem d’aquest petit detall i aterrem la cosa, més o menys ens venen al cap uns llocs comuns: una pintura, una escultura, un cartell, una fotografia, un vídeo, objectes que permeten ser comprats i després, si un vol, ser venuts altre cop. Un cop superat aquest escull inicial, el mercat de l’art continua sent rar perquè la majoria dels ciutadans no son col·leccionistes d’art (tot i que molts ho podrien ser) i perquè la informació existent és opaca i quan s’hi pot accedir (totalment o parcialment, com al web de preus Artprice) confusa. Però encara hi ha més: és un mercat que té una forta volença per l’objecte únic (un Bentley, per més car que sigui, sempre el tindrà algú altre, però un Picasso original només el tindrà el seu propietari) i uns criteris de valoració altament subjectius com el “gust”, el que no vol dir que no es puguin fer taxacions professionals, sino que senzillament cal argumentar-les més, en comparació a altres productes més estandarditzats. No n’hi ha prou amb els centímetres.
A nivell històric, el mercat de l’art també té unes quantes particularitats. És un mercat relativament nou (neix amb la Revolució Industrial i l’auge de la burgesia) i amb uns objectes protagonistes, les obres d’art, el significat de les quals ha canviat radicalment: a l’Antic Règim (al marge de les intencions secretes que poguessin tenir els artistes), l’art era una cosa i a partir de la Il·lustració en va ser una altra, arran de totes les capes que hi van anar afegint moviments culturals com el Romanticisme i posteriorment les avantguardes (les quals, per cert, es posicionaven sovint en contra del mercat) . Però no va ser l’única transformació: si abans la propietat de l’art estava a mans de la noblesa, el clero i l’alta burgesia, amb la creació de l’estat del benestar després de la II Guerra Mundial, es va expandir cap a l’anomenada –potser amb massa optimisme i lleugeresa- “classe mitjana”: els membres d’aquesta “classe” van voler emular els primers, exactament igual com els burgesos havien fet abans amb els aristòcrates.
Si ens traslladem a l’actualitat, el mercat de l’art té unes altres singularitats, la primera de les quals és fruit de la desaparició d’aquesta “classe mitjana” per culpa d’una concentració de la riquesa esfereïdora (l’economia de l’1% en diuen) i que naturalment té els seus efectes en el mercat de l’art. El primer símptoma ja es va produir el 1987, quan l’asseguradora japonesa Yasuda va quedar-se a Christie’s un dels gira-sols de Van Gogh per 5.000 milions de les antigues pessetes, però ha estat l’acceleració de la globalització i l’aposta definitiva dels posseïdors del gran capital per l’art (equiparant-lo a un actiu financer més), el que ho ha trastocat tot definitivament, amb uns ports francs (només el de Ginebra conté més d’un milió d’obres), que esdevenen el signe més clar dels nous temps. Però a part d’aquesta polarització salvatge del mercat (el de les grans xifres i la resta, que es reparteixen els mercats nacionals), hi ha quelcom més profund, el que Jeremy Rifkin anomena l’era de l’accés i que vindria a ser la nostra transformació (voluntària?) de compradors/venedors a subministradors/usuaris, dins el que algú també ha titllat com “economia de l’experiència”. Per aquesta regla de tres, doncs, el lloguer d’art hauria hagut de ser el futur del mercat de l’art, però ja es va intentar fa uns quants anys i va fracassar estrepitosament, entre d’altres coses, perquè la idea de la propietat, de l’exclusivitat, és consubstancial o pesa moltíssim en la ment dels col·leccionistes (com demostren ara els NFT). Hi ha un factor més, la creació d’un concepte que ningú gosa negar o delimitar per ser acusat de vés a saber què i que afecta a l’interès general per l’art i de rebot al propi mercat de l’art: el d’indústria cultural o creativa, el qual va calant a les administracions públiques i on aquestes van centrant la seva atenció i recursos, oblidant-se progressivament del foment i l’accés a les arts tal com s’havien entès des del Romanticisme, és a dir, com un vehicle d’expressió i experimentació conceptual, dissidència, bellesa, emoció o voluntat de transcendència, uns conceptes que cap directiu de Nintendo òbviament li passa pel magí quan ha de donar el vist-i-plau a la publicació d’un nou producte (els interessa més la neurociència). Un desinterès compartit, com no, amb qui remena les cireres del mercat de l’art, però aquest apunt va de polítiques culturals públiques i no de mercat de l’art o indústries culturals. A tot això, s’ha de dir que l’alternativa estructural al mercat de l’art perquè els artistes puguin viure de la seva feina no s’ha trobat. Un intent d’això son les convocatòries, però és evident que no son cap solució de continuïtat per a ningú (a part de ser terriblement endogàmiques).
És un tema interminable i que provoca debats encesos. Paradoxalment, ara és un moment molt bo per col·leccionar: apostar per nous artistes amb una obra que senzillament agradi sempre és una inversió perfecta (tothom gaudeix, qui compra i l’artista, que pot continuar fent el que li agrada). I si es vol comprar art del passat, es té el coneixement suficient (o el costum saludable d’assessorar-se) i es fuig de les vint firmes que tothom busca, hi ha un mar d’obres extraordinàries a preus mai vistos. En aquest punt, potser sí que el mercat de l’art s’assembla a la resta de mercats.