Crisi de l'aeroport del Prat

Els precedents de la temptació militar a l’aeroport d’El Prat i les seves conseqüències

La vaga de l’empresa de seguretat que controla els accessos a l’aeroport del Prat ha contribuït a inflamar la ja prou calenta relació entre els governs català i espanyol. És difícil obviar el reguitzell d’acusacions creuades entre administracions en l’estira-i-arronsa a compte del proper 1 d’octubre.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Però pocs eren els que imaginaven que l’Estat tiraria pel dret i prendria una decisió com la que acaba de prendre a les portes de l’aturada indefinida convocada pels treballadors aeroportuaris: mobilitzar la Guàrdia Civil per suplir part de les tasques encomanades a Eulen, la companyia concessionària.

Això contribueix a desdibuixar, encara més, la fina línia que, en temps de paranoia securitària, separa les atribucions de guardes de seguretat, policia i exèrcit. Recordem que l’institut armat és un cos integrat a l’Exèrcit espanyol, i que la llei de seguretat privada aprovada pel PP el 2014 dóna als vigilants un reconeixement propi de les forces de seguretat de l’Estat.

Els atemptats de París de novembre de 2015 van precipitar la decisió de decretar l’estat d’emergència, que atorgava als militars funcions de la seguretat interior. La mobilització donada al caliu de l’Executiu de l’ex-president francès, François Hollande, comptava amb el precedent del desplegament de més d’un miler i mig de reservistes el 2005 per decisió del llavors primer ministre, Dominique Villepin. Totes aquestes iniciatives es van impulsar a l’empara d’una llei de 1955 que, a mitjan 80, ja s’havia utilitzat per confrontar les pulsions insurreccionals dels europeus de Nova Caledònia, territori francès d'ultramar.

A finals de 2010, partint del mateix esperit que la llei d’excepció francesa, l’Executiu italià va cridar les seves forces armades per recollir milers de tonelades d’escombraries. Una vaga dels treballadors de la recollida de deixalles havia posat en escac el sud d’Itàlia. Tres anys després, una petició perquè els militars espanyols recollissin els residus acumulats per la vaga del servei de recollida de Madrid va dur al Ministeri de Defensa estatal a pronunciar-se sobre la qüestió: només intervendrien si hi havia emergència sanitària.

En aquest cas, no va acabar passant. I no per falta de precendents a l’Estat espanyol: el 2010, coincidint en el temps amb la vaga de recollida d’escombraries a Itàlia, el Govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero va decretar l’estat d’alarma i va mobilitzar l’Exèrcit per sotmetre els que secundaren la vaga de controladors aeris. És el precedent més relacionat i proper que trobem amb la decisió de l’Executiu espanyol de fer que la Guàrdia Civil dugui a terme tasques pròpies de la seguretat privada.

Els exemples anteriors constaten que l’expansió de les atribucions de les forces armades és ja una realitat. I és que, en l’any 2003, l’informe de l’OTAN Operacions Urbanes l’Any 2020 ja projectava un teatre d’operacions allunyat d’Orient Mitjà o d’Àfrica. L’escenari eren les localitats franceses de Le Havre, Rouen, Evreux o Dieppe.

La d’avui ha estat una decisió acordada, en coordinació amb la Generalitat de Catalunya i on sembla que Mossos d’Esquadra també hi jugaran un paper. La pregunta que escau, però, és si, en plena carrera per mostrar quina de les dues administracions ho fa pitjor, no s’està contribuïnt a desdibuixar més les línies que separen els diferents cossos i empreses de l’àmbit securitari. I també, per què no preguntar-s'ho, si la solució militar-policial pot acabar esdevenint la norma en cas de vaga.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.