La religió és un compte pendent per a moltes persones. Dalí sempre va tenir necessitat de fe, i així ho admet al final de “La vida secreta”, on diu que als seus 36 anys encara busca el cel, però que aquest no es troba ni a dalt ni a baix, ni a la dreta ni a l’esquerra, sinó que: « le Ciel est exactement au centre de la poitrine de l’homme qui a la foi ». Dalí llavors firma el llibre: « Salvador Dali, Hampton Manor, midi juste », i afegeix, en un post-scriptum : « À cette heure je n’ai pas encore la foi et je crains de mourir sans ciel ». Per Schopenhauer, l’ambició més alta que pot tenir un home és la de ser profeta, i Dalí –que d’ambició no n’hi faltava– va voler provar sort també en aquest àmbit, des de la suprema ironia de ser un profeta sense fe.
Abans que ell però, el deixeble renegat de Schopenhauer, Nietzsche, havia ja intentat presentar-se com el profeta que necessitava occident pels temps moderns. A través del seu nou evangeli, Així parlà Zaratustra, donava veu a un predicador ventriloqüat que destruïa tota classe de valors pre-establerts (sobretot els cristians). Dalí llegeix aquest llibre de jove, i creu que ell ho podria fer millor. A partir d’aquesta afirmació, es podria mirar tota la vida de l’artista empordanès com un intent d’encarnar el superhome.
El febrer de 1975 Dalí declara a la revista Pardon que és “el superhome absolut”. Això venia justificat per la seva manera de viure, que li va permetre sempre mirar endavant, sempre ser millor, sempre plus ultra. Però què vol dir realment superar els límits d’allò humà? La tradició post-humanista postula que es pot transcendir el que som, si és que ho considerem un estat entremig, a través de la enginyeria genètica i millora tecnològica (cyborgs, tecnologia integrada al cos, augment neurocibernètic), o ja directament la intel·ligència artificial substituint els humans. També la idea de que l’home ja no és la mesura de totes les coses, i que la naturalesa potser és més important, o el planeta com un tot, son idees amb pes específic dins el posthumanisme i transhumanisme contemporanis.
Aquesta forma de relativisme era abominada per Dalí, que no solament creia que l’home era el centre de totes les coses, sinó que ell era el centre de la humanitat. Seguint a Nietzsche, en cert moment de la seva vida ja res ni ningú li pot dir res, més enllà d’ell mateix. Només aprèn de si mateix, i dels accidents que l’afecten. No cal dir que ambdós, Dalí i Nietzsche, son admiradors del Renaixement, un altre moment, com el de l’antiga Atenes (Protàgores) on es va posar l’home al centre de tot (home de Vitruvi). De fet, un dels models pel superhome de Nietzsche era Cèsar Borgia, l’home del renaixement maquiavèl·lic per excel·lència, que era capaç de subvertir totes les normes des del vell mig de l’església catòlica. Tan Nietzsche com Dalí admiraven aquesta valentia i falta d’escrúpols, en la mesura que augmentava la sensació de vida, destruïa vells valors, i en creava de nous.
El posthumanisme també pretén superar el Renaixement com a inici d’una modernitat que ens ha portat a l’egocentrisme com a espècie. Amb la voluntat de salvar-ho tot, el posthumanisme pretén no fer diferències entre homes, i simplement canviar de paradigma – i potser d’espècie. Nietzsche, i Dalí, en canvi, creien profundament en les possibilitats de l’humanisme, i en com qualsevol superació havia de sorgir de dins, desenvolupant unes possibilitats latents. L’home és un funambulista que camina en un corda cap a quelcom millor, entre el mono i el superhome. Malauradament, no tothom pot ser superhome, i aquí és on es complica la cosa…
El que distingeix l’ésser humà de la resta és la intel·ligència – i una mica, el polze oposable. Però aquesta intel·ligència no té límits, i la raó tendeix fàcilment a l’autocràcia. Això porta a tiranies de la ment (repressió dels instints) i a tiranies polítiques (com el nazisme, fortament influït per una certa mal-interpretació de Nietzsche). Els somnis de la raó produeixen monstres, però també produeixen religions. Els profetes sempre han transcendit allò humà per endinsar-se en un nou estat en el que la necessitat d’absolut és satisfeta. Degut al nostre cervell desproporcionat, necessitem formes omni-abarcadores que donin sentit a tot. Aquestes generen cultures, i les cultures generen valors, que es solidifiquen i marquen el tempo de les societats. Nietzsche i el surrealisme es sentien encotillats en aquests valors, i volien donar protagonisme a l’irracional, a Dionís. No en va, Dalí es va voler presentar com el “Nietzsche de lo irracional”.
En una carta a Breton escrita el 1935 Dalí explica que vol crear una nova religió. Aquesta estaria basada en uns valors completament nous, combinant el masoquisme amb el sadisme, i la nova perversió que es desenvolupa en la novel·la Rostres ocults: el cleadalisme. Aquesta és l’actitud que Nietzsche reclamava per al nou home. Cada persona ha de ser capaç de destruir –amb el martell– els valors antics i crear-ne de nous. Tot i la seva manifesta adhesió al catolicisme (i al franquisme) Dalí no creia en cap dels dos. Com Nietzsche, només creia en ell mateix, i en una certa inspiració occidental que venia de l’Antiga Grècia, sobretot de la tragèdia, i que es podia resseguir a través de la fulla d’acant dels capitells corintis. Així doncs, Dalí, i Nietzsche, només es podien dir a si mateixos: “Jo mateix”. Estaven en una permanent fuga cap endavant perillosíssima, però estimulant i plena de vida.
Ni per Dalí ni per Nietzsche hi ha bé o mal, sinó tan sols allò que dona o treu vida, i d’aquí es destil·len els nous valors. El que fa que la necessitat d’absolut sigui manejable és la narrativa de vida, la religió del jo. En el seu posthumnaisme tothom hauria de ser profeta de sí mateix i de la religió auto-generada. Però en un món així no s’hi podria viure. Com diu Dalí, si al món hi haguessin 30 Dalís, 2000 Picassos i 50 Einsteins, seria pràcticament inhabitable –però no es preocupin, que no hi són. El camí cap a l’absolut sempre és elusiu, i és fàcil perdre’s en un mateix… per això la fórmula que proposa Dalí és útil: sempre endavant, sempre plus ultra, perquè no hi ha camins predeterminats, i cadascú ha de fer el seu. És només mirant enrere i projectant sentit sobre la pròpia existència de manera autobiogràfica que es pot entreveure algun tipus de sentit. Sinó, el que ens queda és, o bé la fe en l’absurd, o bé deixar de ser humans.
Es pot trobar més informació sobre aquest tema en el llibre Dalí – Nietzsche. Teoria i pràctica de la superació humana, del mateix autor i basat en la seva tesi doctoral defensada a la Universitat d’Stanford, que es publicarà el desembre de 2022 a Edicions del Reremús.