Els Crítics

Lleis de vida i anatomia

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Maylis de Kerangal va guanyar el Premi Llibreter 2015 per l’obra Reparar els vius, un llibre amb un sacseig molt difícil de contenir si no s’és un autor implacable en la mesura del dramatisme. L’autora se’n va sortir, amb una gran destresa emocional, amb el doll mesurat d’un llenguatge que ressonava en cada línia, en cada paràgraf, amb imatges, sons i aquella minuciositat amb què s’amassen les paraules justes. Al llibre, com al film que l’adapta, de Katell Quillévéré, la història comença de matinada, en un mar on tres joves fan surf amb la il·lusió de qui ho té tot per fer. De tornada, la furgoneta amb què circulen té un accident i a un d’ells, en Simon, la vida li penja d’un fil. És aleshores quan tot el mecanisme s’activa. Uns pares que hauran de decidir si el cor d’en Simon pot seguir bategant en el cos d’algú altre; un equip docent en una coreografia mil·limètrica, i una persona a qui li serà llegat un cor que encara té l’energia de qui vol vèncer el temps.

Conscient del repte d’adaptació de l’obra, Quillévéré obvia allò que serà impossible de conservar. En primer lloc, s’esplaia molt més en la persona que ha de rebre l’òrgan, concretant-la més, posant en context i allunyant-la de la imatge simbòlica del llibre. En aquest sentit, la novel·la bussejava pels lligams emotius de Simon, en el neguit familiar, en el dubte que rodeja la decisió de fer-lo donant i en la tasca complexa d’entomar el dol i prendre camins quan el món s’esfondra. I és en aquest àmbit que Kerangal tocava el cim, esquivant l’abisme de la sensibilitat desaforada. No ho feia, perquè Reparar els vius és una novel·la que aconsegueix ressonar-nos al cap, feta a partir d’una manera visceral i gens plaent d’escriure un llibre, amb les paraules necessàries, entrant al moll de l’os sense recrear-se en el groguisme que mou els clics de la voluntat de saber, i rodejant el lector amb una sonoritat totalment inusual. I portar al cinema allò que “sona” perfecte no pot ser, mai, una tasca fàcil.

En un moviment prou hàbil, la directora substitueix aquesta sonoritat literària per un absorbent tractament del so ambient, per un primeríssim pla del procés i per un muntatge sintètic, tan precís que fa feredat. El protagonista és el cor, i ningú més. El trànsit que fa, l’espera, la pausa, el retorn, el soroll que fa quan s’accelera o es demora. I nosaltres ens convertim en uns espectadors mesuradament impúdics, esperonats per la contundència del primer pla. Això, i el relat narratiu —construït com un continu sense marxa enrere—, apropen el film al llindar del sentimentalisme que la novel·la esquiva, apressat per l’ímpetu de les notes d’Alexandre Desplat, un autèntic torrent no apte per a espectadors amb el lacrimal sensible. De ritme tens i fred, la pel·lícula pot semblar que se sustenta en la perícia tecnològica que embolcalla l’acció. Com si l’operació i la litúrgia mèdica fos sempre més important que la història. I, si bé no és cert, a estones aquesta sensació ofega, tot i que Quillévéré manté el pols, malgrat l’obstinació en un realisme asèptic: ens ha ensenyat com és el precipici de la mort, i ens ha vestit de cirurgians, de familiars, d’amants, sense caure mai en la morbositat gratuïta de la sang i de la tragèdia, malgrat que hi sempre hi són presents.

El procés de trasplantament acaba mostrant-nos la singularitat de tot plegat, com si la història tingués algun component màgic que l’apropés a una fe volàtil. Però la lliçó és així, tan quirúrgica com el pas del temps: les lleis de l’anatomia ens demostren que no som pas tan diferents els uns dels altres.

Réparer les vivants

Directora: Katell Quillévéré

Any: 2016

Durada: 103 minuts

País: França

Guió: Katell Quillévéré, Gilles Taurand

(Novel·la: Maylis de Kerangal)

Repartiment: Emmanuelle Seigner, Tahar Rahim,

Anne Dorval, Alice Taglioni

Drama. Medicina

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.