Els crítics

Nolan íntim i magistral

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Christopher Nolan es caracteritza per ser extremadament precís en allò que vol explicar i en la manera com ens ho presenta, ja sigui a través de laberints intricats, de trames que s’entrellacen i juguen amb la mateixa història i amb nosaltres, o d’una minuciositat narrativa que ajuda a dotar els seus films d’un alt valor conceptual. Una baldufa girava al final d’Origen (2010) sense que sabéssim quina mena d’atzar faria que s’aturés i caigués o bé continués girant. Al cap de set anys, aquest gir obstinat és l’ànima que mou Dunkerque (Dunkirk), de dalt a baix: un esquer que ens manté lligats al drama, a la realitat i a les possibilitats; una manera d’entendre que el fet de viure és una concatenació improbable de possibilitats que van creant nous mons i en destrueixen d’altres; i la perpetuació magistral d’aquell instant de dubte, de saber si sí o si no. El miracle cinematogràfic de crear una tensió sempre present i perfectament concebuda, programada i executada.

Un exercici sublim que parteix de l’evacuació de la ciutat francesa de Dunkirk de l’any 1940, quan l’exèrcit alemany tenia acorralats un centenars de milers de soldats aliats del Regne Unit, França i Bèlgica. Sense respir, ni temps per prendre gaires decisions, hauran d’afrontar un compte enrere per la supervivència personal i col·lectiva, amb l’alè —i les bombes— de l’enemic al clatell. Amb la rotunditat dels fets i una precisió quirúrgica, Nolan ha sabut construir un petit prodigi sobre l’adrenalina de la guerra, allunyat dels ancoratges de la mística i el fantàstic, amb una mirada que s’endinsa i ens fa endinsar en la cruesa més extrema de la matèria que conforma la realitat.

El punt de partida, recreat amb precisió a través de les imatges d’arxiu que es conserven de l’esdeveniment, dóna peu a una pel·lícula que defuig l’estimball habitual que són aquest tipus de films bèl·lics, acostumats a recrear-se en un dramatisme exacerbat en pro de l’acció i el sotrac. Per contra, el director sublima l’art d’explicar històries amb una narració intimista, perfecta i mesurada, repartida a través de tres plans temporals i escènics que es van entrellaçant de manera perfecta en la gran tragèdia que és la lluita per no morir. Una panoràmica d’un moment petit, per veure com mai abans havíem vist la Segona Guerra Mundial.

Des de l’oceà, l’espigó o l’aire, amb l’afinada partitura de Hans Zimmer —que aconsegueix sonar tan insistent i intens com en Interstellar—, el director no es recrea en el seu propi manual, sinó que ens ofereix un tall de com es viu la guerra en primer pla, per continuar demostrant el talent agosarat ja vist en Memento, amb un pols narratiu consolidat a base d’èpiques perfectes —trilogia de Batman, The Prestige— que saben com arribar al cor i a la delectació del públic, al mateix temps que ens impressionen. I aquest és el mèrit més notable de Nolan, el sacseig íntim fet des del lluïment escènic, el sotrac a l’ànima que ve amb un embolcall magnètic, precís com ho són la mesura dels clàssics, en una història que és pur batec i una lliçó per a navegants: la guerra és un assumpte d’herois anònims, que posen tot allò que poden per vèncer la barbàrie i defensar allò en què creuen. I que la fe és la millor arma, sobretot si es té el talent per fer possibles els somnis.

Dunkerque
Direcció i guió: Christopher Nolan
Títol original: Dunkirk
Any: 2017
Durada: 107 minuts
Estats Units
Música: Hans Zimmer
Repartiment: Fionn Whitehead, Mark Rylance, Kenneth Branagh, Tom Hardy, Cillian Murphy, Barry Keoghan.
Warner Bros. Pictures / Syncopy

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.