Amb una primera vista en què ja es va suggerir la disputa jurídica entre l’Estat espanyol i el president català i els consellers que van formar part del govern del 2017 i que avui són eurodiputats, en la segona part del judici celebrat al Tribunal General de la Unió Europea, ubicat a Luxemburg, s’ha vist amb més intensitat la distància que separa les parts.
En primer lloc, perquè si Gonzalo Boye no s’ha estat d’assenyalar, de manera reiterada, la motivació política que va determinar el comportament de la justícia espanyola per a evitar que Puigdemont esdevinguera eurodiputat, les altres parts s’han limitat, només, a mirar de centrar-se en qüestions tècniques i evitar, així, els aspectes més delicats.
El cert és que, fruit de la pressió diplomàtica i judicial espanyola, ni el president Puigdemont ni el conseller Antoni Comín van poder ocupar el seu escó fins mesos més tard de les eleccions europees, quan finalment els van ser obertes les portes de l’eurocambra. La consellera Clara Ponsatí ho faria més tard, atès que va accedir a l’eurocambra després de la marxa dels eurodiputats britànics, a propòsit del Brexit. El Parlament Europeu no només els va impedir exercir el seu càrrec en primer terme, sinó que els va negar la immunitat i va tramitar un suplicatori que la defensa de Puigdemont considera irregular, per la motivació política dels qui van tractar la qüestió a l’eurocambra, amb un diputat ultra de Bulgària i un de Ciutadans formant part del procediment.
Encara més: la immunitat va ser retornada a Puigdemont després que fora detingut a l’aeroport de l’Alguer, tot just quan se li havia denegat considerant que no hi havia risc de detenció. Tot i així, el magistrat del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, va emetre una euroordre contra l’expresident català, que va ser alliberat després de passar una nit a la presó.
Són aquests fets, entre d’altres, els que fan pensar a la defensa dels eurodiputats catalans que el comportament de Llarena, tolerat pel Parlament Europeu, té al darrere un ànim de “persecució política”. Boye també ha expressat que el canvi legislatiu previst a l’Estat espanyol, amb la derogació de la sedició proposada, té com a objectiu obtenir l’extradició del president Puigdemont. Un argument que els mateixos polítics del PSOE han fet públic. L’advocat ha preguntat, amb intenció evident, “quants casos coneixen de canvis legislatius d’un Estat per a obtenir una extradició”, i s’ha remès a les declaracions polítiques citades, que en provarien la persecució.
Boye també s’ha tornat a referir a la “incompetència” del Suprem per tramitar les euroordres, tal com ja va decretar, en sentència ferma, la justícia belga en el cas de Lluís Puig. La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre Oriol Junqueras també ha servit com a argument. Cal recordar que el TJUE va concloure que Junqueras hauria d’haver pogut accedir al seu escó, cosa que el Suprem va impedir per a no permetre l’eixida del líder d’ERC de la presó, que en aquell moment encara no havia sigut condemnat.
Pel seu compte, tant els advocats de l’eurocambra com els de l’Estat espanyol han defensat les actuacions del Parlament Europeu, tant en la tramitació del suplicatori com en l’impediment inicial que els eurodiputats catalans accediren al seu escó. De fet, un dels advocats europeus ha indicat que, “probablement”, l’accés d’aquests eurodiputats al seu seient “es va fer de forma il·legal”. Eren paraules de Norbert Lorenz, que posava de manifest que els seus noms no figuraven en la llista oficial de candidats remesa per la Junta Electoral Central, que es va negar a incloure’ls tot i haver-los permès ser candidats. La JEC pretenia, com a condició per a incloure’ls, que tots tres anaren a Madrid a jurar la Constitució, amb la intenció evident d’empresonar-los una vegada xafaren territori espanyol.
Per això, l’advocat del Parlament Europeu, tot obviant aquesta última evidència, ha vingut a suggerir que el comportament de la cambra va ser “extremadament obert”.