Bruce Davidson: la realitat brutal i formidable

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El fotògraf nord-americà Bruce Davidson (Oak Park, Illinois, 1933), un dels noms clau del fotoperiodisme de caràcter social, ha treballat sempre amb el mateix mètode. Primer s’interessava per un tema concret, que tant podia ser un individu (el nan d’un circ) o un grup de persones (una banda de carrer) com un moviment social (el dels drets civils dels negres) o un espai (el metro de Nova York), després s’hi familiaritzava i, finalment, el retratava des de tants angles i durant tant de temps com calgués.

El resultat d’aquest procediment va ser, en cada cas, una sèrie de fotografies que, dècades després d’haver estat fetes, encara atrapen per la seva barreja d’autenticitat íntima i de lúcid document sociològic. Igual com feien els seus col·legues escriptors del Nou periodisme, Bruce Davidson, que de jove va entrar a formar part de l’Agència Magnum fitxat per Cartier-Bresson, va aconseguir que les seves fotografies capturessin, tot alhora, la frenètica immediatesa, la imprevisible densitat humana i la significança històrica de cada època i de cada ésser humà a qui va prestar atenció amb la seva Leica.

És per això que l’exposició que li dedica la Fundació Mapfre de Madrid, la qual primer va passar per la sala Garriga i Nogués de Barcelona, resulta apassionant tant des del punt de vista estètic com informatiu. Les 190 fotografies exposades són l’obra d’un fotoperiodista que respecta allò que retrata, i que mai no ha treballat com un intrús que irromp en la vida de les persones només per prendre’ls unes quantes imatges.

L’exposició s’obre amb la seva primera sèrie, Els Wall, sobre un vell matrimoni d’un poblet rural d’Arizona. D’un blanc i negre greu però lluminós, són fotos que ens mostren el dia a dia de la parella: la decrepitud i l’isolament, però també la resistència i la tendresa. Fan pensar en les pel·lícules més humanistes de John Ford. Més poètica és la sèrie La vídua de Montmartre, sobre la vídua d’un pintor parisenc de segona fila que viu envoltada d’objectes artístics en un pis massa gran. Xacrosa, encara vesteix amb elegància, i es nega a abandonar-se. Hi ha una foto quasi tenebrista en què col·loca flors dins un gerro amb les mans deformades per l’artritis: tan fràgil i fugissera, la bellesa s’ha de cuidar fins al final.

Bruce Davidson: Una retrospectiva
Fundació Mapfre de Madrid
Fins al 15 de gener de 2017

És significatiu que, com més fotografies veiem d’una sèrie, més inesgotable fa la impressió de ser. Vull dir amb això que Davidson no és mai repetitiu ni previsible. A la sèrie sobre el nan pallasso que treballa en un circ, fa que cada retrat contingui una porció de la biografia i la personalitat del seu retratat, un home que sembla que ho té tot en contra per fer-se respectar però que irradia una dignitat melancòlica i indestructible.

Molt famoses són les sèries de fotografies dedicades a personatges marginals de la societat nord-americana, per exemple els joves membres d’una banda de carrer de Brooklyn −anònims James Deans arrogants però indefensos− amb qui va conviure onze mesos. O també els retrats que va fer de molts residents de Harlem. Són fotos en què sap trobar l’equilibri entre no recrear-se en la misèria i mostrar la pobresa d’un barri que en aquells anys era un lloc on el somni americà no hi posava ni un peu. Una cara més vistosa de Nova York la trobem en la sèrie sobre el metro de la ciutat. És del 1980, les fotos són d’un cromatisme fort però ple d’ombres i, en conjunt, formen un calidoscopi fascinant: les persones que hi surten semblen parracs llampants d’una realitat trinxada. La mostra es tanca amb la sèrie Temps de canvis, sobre la lluita pels drets civils dels negres. Filles d’una urgència informativa −hi ha fets i situacions que s’han de consignar i ensenyar−, són fotos que s’imposen amb una potència estètica formidable. Per això esgarrifen, inciten a la reflexió i commouen. Tot alhora. Com el millor periodisme i el millor art, que a vegades no són tan diferents com sembla.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.