Tots els grups polítics representats en el Consell d’Eivissa -PP, amb 6 escons, PSOE amb 4, Podem/Esquerra Unida amb 2 i Ciutadans amb 1- votaren a favor el passat 16 de novembre d’una moció que exigeix la reforma de la llei electoral balear, amb la finalitat de corregir la representativitat de l’illa en el Parlament balear.
Aberració democràtica. Eivissa tria ara 12 escons al Parlament -i 13 al Consell Insular -, mentre que Formentera n’elegeix 1. El problema és que amb l’evolució demogràfica de les darreres dècades, aquesta representació s’ha tornat aberrant, perquè té prou més població que Menorca i tanmateix tria un representants menys. Una anomalia democràtica que no existeix a cap altra banda de l’estat, després que una de semblant fos solventada a Canàries.
El president del Consell eivissenc, Vicent Marí, del PP, recordà durant la sessió que aprovà la moció esmentada que aquesta petició «ha estat impulsada per tots els grups polítics» amb la intenció de manifestar «la situació de desavantatge pel que fa a la representativitat i al pes polític de l’illa d’Eivissa en el conjunt de la comunitat». L’objectiu és «posar les bases per acabar amb el que és una evident discriminació» negativa.
Els diferents grups del Consell encarregaren al doctor en Dret Josep Maria Castellà un informe jurídic al respecte, que fou lliurat amb el títol de «Eivissa: representació constitucionalment adequada en el Parlament de les Illes Balears» en el qual s’exposa que l’illa té un diputat al Parlament per cada 12.326 habitants, quan Menorca el té per cada 7.184. Al parer d’aquest expert bastaria formar la Llei Electoral balear i no l’Estatut d’Autonomia per acabar amb «aquest desequilibri».
Per entendre com s’ha arribat a aquesta situació aberrant i antidemocràtica cal explicar que en el moment de l’aprovació de l’Estat, el 1983, el PSOE i el PP pactaren que el Parlament es formaria a través d’uns sistema de «proporcionalitat corregida». El debat sobre quants d’escons havia d’aportar cada illa s’havia suscitat durant les negociacions per a la redacció del futur Estatut. Aliança Popular (AP, després PP) defensava que havia de ser un «sistema paritari», volent dir amb això que la suma dels diputats que triessin les illes menors -Menorca i Eivissa/Formentera, aquestes dues últimes feien un bloc - havia de ser igual al de l’illa major, Mallorca. El PSOE ho rebutjava i defensava una estricta proporcionalitat entre població i escons per a cada illa. Finalment, per arribar a un acord que pogués a la fi permetre l’aprovació de l’Estatut -va ser un dels tres darrers, amb Múrcia i Madrid, aprovats el mateix dia – pactaren allò de la «proporcionalitat corregida», segons la qual Mallorca elegiria 30 diputats, Menorca 12, Eivissa 11 i Formentera 1, fent un total de 54 que formaven el Parlament.
A les primeres eleccions, de 1983, el cens electoral de Menorca fou de 42.218 electors, mentre que el d’Eivissa va ser de 43.267. Per als següents comicis, es reformà la norma electoral per augmentar el nombre total de diputats del Parlament a 59 -Mallorca, 33; Menorca, 13; Eivissa, 12 i Formentera, 1-, però la mateixa proporcionalitat per per illes, i en dues ocasions posteriors, 1995 i 2002, novament es reformà la Llei Electoral sense alterar el nombre d’escons que tria cada circumscripció insular. Tampoc es va alterar amb la reforma de l’Estatut de 2007, ni a la puntual -per llevar l’aforament als diputats- que es va aprovar el 2018.
Val a dir que entre 1983 i 2007 els diputas que elegia cada illa també tenien la condició també de membres del respectiu Consell Insular. Les dues pitiüses formaven un sol Consell que tenia 13 membres, 12 per Eivissa i 1 per Formentera. Igual que Menorca, amb altres 13 membre. El nombre de diputats al Parlament de les Pitiüses era igual que al de Menorca. Ara bé, quan es reforma l'Estatut el 2007 i es crea el Consell de Formentera i s'introduí la doble elegibilitat de parlamentaris i de membres dels respectius Consells -una llista electoral diferent a cada institució per cada illa – aleshores Eivissa quedà amb 12 diputats al Parlament i, per tant, amb un escó menys del que triava Menorca. Aleshores ja es notava prou la diferència de població i, en conseqüència, la injusta representació eivissenc, i fou quan tímidament començà a plantejar-se que caldria reformar la Llei Electoral. Però els partits mejoritaris feren oïdes sordes.
Els últims anys l'evolució de la població a Eivissa i Menorca no ha fet més que aixamplar la diferència demogràfica entre les dues illes, fins arribar al contrast que presentaren els 2019 els respectius censos electorals per a les eleccions al Parlament d'aquell any: mentre que a Menorca tenien dret de vot 68.172 ciutadans a Eivissa eren 93.147. Si el 1983 existia pràcticament igualtat entre els dos grups d'electors, ara l'evissenc és un 36,6% superior al menorquí. I a pesar d'això, per Eivissa es tria un diputat menys que per Menorca. Tota una aberració democràtica.
La via per solucionar l'evident injustícia, com indica l'informe jurídic citat, seria reformar la Llei Electoral i redistribuir els 59 escons. Però no és fàcil. A vegades s'ha citat l'exemple canari com a font d'inspiració: allà s'hi esdevenia la mateixa anormalitat en la representació democràtica de dues illes, perquè per Fuerteventura s'elegia un diputat menys que per La Palma, a pesar de tenir prou més població; aleshores s'introduí a la norma electoral un article que obliga a que cap circumscripció insular pot tenir una xifra de diputats menor que una altra amb menys població. Ara bé, per facilitar la reforma, s'amplià en 10 escons el Parlament. A Balears, tanmateix, l'Estatut marca el nombre màxim d'escons, 59. Aleshores, sense una reforma estatutària -que seria llarga, complexa a ben segur per mor de la negociació política i requeriria d'aprovació de les Corts espanyoles – i només reformant la Llei Electoral no es pot augmentar el nombre de diputats de la Cambra i, per tant, la redistribució entre illes sense augmentar el nombre de diputats provocaria a ben segur conflictes terrotirials entre illes, perquè si Eivissa s'iagulés o superés a Menorca suposaria que alguna illa perdria representació. I no pareix molt probable que això s'acceptés alegrament per mor d'alguna mena de, diríem, fraternitat insular. Que, com és sabut, a Balears no existeix ni ha existit mai res d'això, sinó, més aviat, tot el contrari, perquè l'insularisme, és a dir, la defensa dels interessos locals de cada illa, ha marcat, marca i tot indica que seguirà marcant la vida política illenca