Gastronomia

El vi novell ja és aquí!

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fins no fa molt, a Catalunya o Mallorca i en altres pobles europeus, com Àustria, Espanya o la Vall d'Aran, es posava un "ram" o branca de pi a la porta de les tavernes per indicar que havia arribat el vi novell i, més endavant, que s'hi servia vi. "Si hi ha ram, hi ha mam, si és de pi, és de bon vi", diu el refrany. Branques d'altres arbres, semblantment, es posaven a les portes de les cerveseries i tavernes, a tot Europa, fins arribar, per exemple, al País Valencià. L'associació entre el pi i el vi ve dels temps clàssics.

Per als antics grecs, el pi, sempre verd, era un arbre sagrat, que simbolitzava la immortalitat, representava el déu Atis i era consagrat a d'altres divinitats, com Dionisos i Cibeles. El vi, també beguda immortal, s'associava igualment amb el pi: es bevia, amb reïna o pinyons a les festes orgiàstiques i aquests, al seu torn, esdevingueren menjar ritual d'immortalitat a Catalunya i en d'altres països. Encara avui, com en els temps clàssics, a Grècia es mescla reïna de pi amb el vi, que li dóna un tast ben característic. El pi també és evocat a Mallorca en relació al vi novell.

On hi ha un ram, hi ha bon mam

Seria bonic, doncs, que les modernes "tavernes" i cellers –tal com alguns no han deixat de fer mai, fins i tot a Barcelona, seguint una tradició mil·lenària– tornessin a lluir la branca de pi quan arribi el vi novell. Aquesta celebració anual és recreada a partir de la festa tradicional que feien pagesos i vinaters en "xetonar” la bota, o sigui, encetar-la per fer tastar als amics el vi novell, acció que també s’identificava amb el verb "espinyolar", fer un forat.

"El vi també és matèria de meravelles" (Plini el Vell, Història Natural, llibre XIV). Aquest autor clàssic, en el capítol dedicat al vi en la seva Història Natural, diu el següent: "tractaré de la vinya amb la gravetat que ha de tenir un romà quan tracta de les arts i de les ciències". La vinya i el vi, en efecte, són un tema de cultura. I són un tema de gastronomia, o sigui, de la cultura del menjar i el beure. Per tant, el més allunyat de la cultura del vi ha de ser la pseudocultura de la quantitat i l'ebrietat i, també, sovint, la pseudoliteratura, retòrica i litúrgia exagerada que aquest món pot comportar. El vi, doncs, és alhora cultura, saviesa i plaer. Com deia el nostre clàssic medieval, Pere Felip, probable redactor del Llibre de Sent Soví, la cultura dels vins i la gastronomia és "una de les gentileses que hom deu saber, homes i dones, i de qualsevol estament". Eiximenis, conseller de la ciutat de València, ho ratifica, parlant per primera vegada a Europa de com cal servir i degustar el vi.

Un nou vi

La presentació d'un nou vi –la Bíblia parla del “vi nou”, un leitmotiv de la cultura jueva–, doncs, és un fet cabdal des del punt de vista cultural i gastronòmic, i s'ha de saludar amb tota la importància que es mereix. La presentació del vi novell –tan típic del Penedès, l’Empordà, Mallorca, etc.– en particular és el de l'inici de la temporada, i correspon a una tradició específicament catalana. És un vi estrictament de temporada, que complementava festes com la dels panellets de Tots sants, els torrons de Nadal, etc.

És un vi de temporada, que és excel·lent, aproximadament, fins la Setmana Santa. És ideal per la tardor, ja que és lleuger però ja amb un cert cos, i amb l’alegria que li donen els bombolles de la pròpia fermentació. N’hi ha de blanc, de rosat i de negre. L’únic defecte que li veiem és que encara és poc conegut, enfront, per exemple, del beaujolais francès, també un vi novell, però amb l’avantatge del màrqueting i valor afegit que al país veí li han sabut donar. Per desgràcia, sovint, i no cal dir a Barcelona, és més fàcil trobar beujolais nouveau, amb la seva agressiva campanya, que el ni novell autòcton que, a més, sol ser de mes qualitat. "El beaujolais deu una bona part de la seva fama a la campanya publicitària que acompanya cada any l'arribada del "beuajolais nouveau", offert à la vente à partir du 15 novembre". Dels francesos, doncs, en aquest aspecte, en podem aprendre bones coses. I entre elles l’estima i difusió dels vins novells. Vins molt específics, que no s’han de confondre amb els anomenats “vins joves”, ni tan sols amb el “vino de cosechero” de la Rioja.

Documents il·lustres

El vi novell té una il·lustre tradició literària i històrica. Apareix ja esmentat en els nostres textos medievals que, en el camp de la gastronomia, foren els primers i més complerts de qualsevol nació europea. Li escau perfectament la definició de Francesc Eiximenis, feta a mitjan del XIV, en ple esplendor de la nació catalana: "lo vy aquell deu ésser ffi, fresch, fret, fort, flayrant o fragant, formigalejant o saltant". Aquest il·lustre escriptor, autor del preciós manual únic al seu temps, Com usar bé de beure e menjar, hi parla, de forma ben documentada, sobre la cultura, virtuts i manera de beure el vi, "car és liquor sobiranament preciosa sobre totes altres liquors".

El vi novell, designat ja així en català medieval, apareix en altres textos i documents. Per exemple en els menjars dels veguers reials en els seus desplaçaments, on es distingeix pel que fa a la beguda, entre "vi vell" i "vi novell". Arnau de Vilanova, el primer metge i conseller dietètic europeu del seu temps (segle XIV), autèntic expert en vins i aiguardents, introductor del mètode de destil·lació, del de l'elaboració de vins dolços, etc., afirma, en un apartat titulat, justament, "De vin noveyl", el següent: "Encare és manifesta cosa que vin noveyl clarifficat perfetament és pus (més) profitós que’l vin veyl".També és esmentat en un text incunable intitulat Quesits e perquens d'Albert el Gran, de 1490.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.