El Temps de les Arts

El fons Santos Torroella, un diàleg entre obra d’art i documentació

L’any 2015, l’Ajuntament de Girona va adquirir la col·lecció Rafael i María Teresa Santos Torroella, formada per 1.197 obres, i va acceptar la donació de l’Arxiu i la Biblioteca del mateix nom, que reuneix, al seu torn, més de 30.000 documents, llibres i fotografies, dels quals més de 6.000 són cartes que es va enviar amb més de 1.700 personalitats de tota mena. Els hereus dels Santos Torroella volien que es conservés en la seva integritat: van posar a la venda la col·lecció d’art i, com a donació, incloïa l’arxiu i la biblioteca, amb la condició que es conservés de manera unitària i que fos accessible a estudiants i investigadors. “L’aposta per l’art nou. Itineraris de l’avantguarda a Catalunya a través del fons Rafael i María Teresa Santos Torroella“, és la primera exposició que s’organitza i posa en valor la relació que la col·lecció del crític, però també docent i gestor cultural, estableix entre les obres d’art, l’arxiu i l’hemeroteca. El conjunt, que es presenta a les sales temporals del Museu d’Història, és únic i permet resseguir els camins de les avantguardes des de principis del segle XX fins als anys 60 a Catalunya i Espanya, connectant-la amb el context internacional. Actualment, s’està treballant en la definició del projecte museològic del futur Museu d’Art Modern i Contemporani de Girona així com amb l’adequació i habilitació de la Casa Pastors (antiga seu de l’Audiència Provincial), edifici que haurà d’acollir el fons de la col·lecció de Rafael Santos Torroella.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Vuit anys després d’adquirir el polèmic fons d’art i arxiu del matrimoni Rafael i María Teresa Santos Torroella, l’Ajuntament de Girona ha organitzat una mostra per ensenyar per primera vegada algunes de les joies que conté. No és només el testimoni de la trajectòria vital i intel·lectual d’una de les figures més rellevants de l’escena artística catalana i espanyola de la segona meitat del segle XX, sinó que permet igualment un recorregut des de l’esclat de les avantguardes, a principis del segle XX i fins als anys 70, amb els anys immediats de postguerra com a nucli de la proposta.

L’aposta per l’art nou. Itineraris de l’avantguarda a Catalunya a través del fons Rafael i María Teresa Santos Torroella, s’organitza per àmbits cronològics i aplega unes 200 peces i uns 300 documents que permeten traçar els camins de l’avantguarda a Catalunya des del tombant de segle fins a la recuperació de les avantguardes estroncades per la Guerra Civil. Alhora, permet un viatge per la singladura de Rafael Santos Torroella i per una selecció d’artistes, moviments i esdeveniments que abracen aquestes sis dècades. Segons els comissaris, Rosa Gutiérrez Herranz i Jaume Vidal Oliveras, la idea és mostrar “un gabinet de col·leccionista”, on les obres del fons dialoguin amb la documentació com a valor acreditatiu i testimonial que durant anys va atresorar i alhora es complementin mútuament.

Les arrels

El circuit s’inicia amb la Barcelona de principis del segle XX quan emergeix com a ciutat refugi d’artistes internacionals que fugen de la Primera Guerra Mundial i que troben en la capital catalana -ciutat neutral durant aquest conflicte bèl·lic- el lloc on expressar-se a través de l’art, però també d’esdeveniments culturals, galeries d’art o revistes. I l’exemple van ser les Galeries Dalmau (1911-1930), del pintor Josep Dalmau, que es van convertir en un punt de projecció d’art destacadíssim, tant nacional com internacional. L’esperit era per damunt de tot d’obertura, de voluntat de risc i de revolta estètica, mogut pel fort pressentiment de trobar-se en el naixement d’una nova època. A més, donarà suport a les innovadores revistes 391 (1917), del dadaista Francis Picabia, i Troços (1917-18), del poeta Josep Maria Junoy. Cal subratllar l’excel·lent documentació sobre les Galeries Dalmau que forma part de l’arxiu i es pot consultar al web de l’Arxiu Municipal. 

FRANCIS PICABIA. Diane, 1922. Tinta i guaix sobre cartró Ajuntament de Girona. Col·lecció Rafael i María Teresa Santos Torroella. (c)Francis Picabia, VEGAP, Girona, 2022.

A l’escena artística de la Barcelona de les tres primeres dècades del segle XX, hi conviuen la modernitat i el passat, l’avantguarda i el classicisme. Por una banda, Catalunya esdevé en aquest moment un epicentre potentíssim de l’art més agosarat i trencador, on sorgiran alguns dels autors cabdals de la pintura del segle XX, de Picasso a Dalí, passant per Miró, sense oblidar Togores, Torres-Garcia o Barradas. Un transvasament d’idees, inquietuds i neguits que, provinents de l’Europa artísticament més capdavantera, porten tota una sèrie d’impulsos i moviments d’avantguarda que aniran quallant i desenvolupant-se. Així, es poden contemplar alguns exemples com ara De Pacífico a Puerta de Atocha, (1918) de Rafael Barradas, Dona asseguda (1898-99) de Pablo Picasso o Diane de Francis Picabia (1922). D’altra banda, hi perviu la línia noucentista que entroncarà, als anys 20, amb el nou classicisme de les tendències internacionals del Retorn a l’Ordre com es palesa a Fris grec (1926) de Joaquín Torres Garcia.

PABLO PICASSO. Dona asseguda, 1898-99. Carbonet i aquarel·la sobre paper Ajuntament de Girona. Col·lecció Rafael i María Teresa Santos Torroella.

 

JOAQUÍN TORRES GARCÍA. Fris grec, 1926. Tinta xina i aiguada sobre paper. Ajuntament de Girona. Col·lecció Rafael i María Teresa Santos Torroella.

La mostra dedica un apartat a l’etapa de Salvador Dalí a la Residència de Estudiantes de Madrid durant la primera meitat dels anys vint. En aquest centre cultural de referència, on convergiran moltes de les figures més inquietes de la intel·lectualitat espanyola, va coincidir amb altres artistes que el van marcar per al desenvolupament de la seva carrera posterior: Rafael Barradas, Maruja Mallo, Luis Buñuel i Federico García Lorca. Precisament del poeta podem veure, Viento del este (1927), i de Dalí Nois en blau, (c.1922-1923).

FEDERICO GARCÍA LORCA. Viento del este, 1927. Tinta i llapis de colors sobre paper. Ajuntament de Girona. Col·lecció Rafael i María Teresa Santos Torroella.

Entre el final dels anys 20 i la primera meitat dels 30, el surrealisme es difon intensament en el context peninsular, fins al punt de convertir-se en una de les línies prioritàries de l’avantguarda artística fins a la Guerra Civil. Més enllà de les grans figures de Miró i Dalí, sorgeixen diferents nuclis de la geografia catalana: Sitges (Jaume Sans, Artur Carbonell), Lleida (Leandre Cristòfol, Antoni Garcia Lamolla, Manuel Viola) i Girona (Remedios Varo, Àngel Planells, Esteban Francés, Joan Massanet). Molts d’aquests artistes confluiran a la plataforma de dinamització cultural creada per l’associació ADLAN (Amics de l’Art Nou), fundada el 1932 per Joan Prats, Josep Lluís Sert, Carles Sindreu i Joaquim Gomis. El seu ideari quedava resumit en el setè punt del seu manifest del 1933: “Si voleu salvar el que hi ha de vivent dintre el nou i el que hi ha de sincer dintre l’extravagant”. Igualment, les propostes d’Àngel Ferrant a favor d’un art renovador tenen la seva extensió amb deixebles seus com Eudald Serra, Ramon Marinel·lo i Jaume Sans. ADLAN els promocionà, presentant-los, el març 1935, en una exposició a les Galeries d’art Catalònia. Així mateix, artistes properes al realisme màgic, com ara Ángeles Santos (germana de Rafael), de qui descobrim obres tan referencials com Niña durmiendo (1929) i Niña muerta (1930), serviran de pont amb l’escena artística d’avantguarda madrilenya, establint llaços amb intel·lectuals vinculats a la generació del 27, la Residencia de Estudiantes, l’ultraisme o La Gaceta Literaria i amb pintores com ara Maruja Mallo o Norah Borges.

NORAH BORGES. Córdoba en el recuerdo. Retrato de Guillermo de Torre, 1928. Oli sobre tela. Ajuntament de Girona. Col·lecció Rafael i María Teresa Santos Torroella.

La represa

En uns temps difícils, de trauma i precarietat com va ser la postguerra, hi va haver una generació de creadors que van reconstruir, contra corrent, una manera d’entendre l’art que multiplicaria l’esforç de les primeres avantguardes, interrompudes per la Guerra Civil. En aquest període sobresurt el paper de Santos Torroella en la recuperació de l’activitat avantguardista amb un esforç de cosmopolitisme i d’homologar-se a l’avantguarda amb iniciatives com la seva implicació amb l’editorial Cobalto o l’Escuela de Altamira a Santander (fundada el 1948) que sorgeix de la trobada d’un grup de pintors i intel·lectuals als que aglutina l’artista alemany Mathías Goeritz, arribat a l’Estat Espanyol el 1941. Igualment impulsarà els congressos de poesia, celebrats a Segòvia (1952), Salamanca (1953) i Santiago de Compostel·la (1954) i el pavelló espanyol de la IX Triennal de Milà (1951) -dissenyat per José Antonio Coderch- la primera manifestació internacional d’art d’avantguarda des del final de la guerra. Entre d’altres, s’hi van presentar peces de Joan Miró, litografies de Josep Guinovart dedicades a Federico García Lorca, escultures d’Ángel Ferrant, Eudald Serra i Jorge Oteiza, i ceràmiques d’Antoni Cumella i Josep Llorens Artigas.

JOAN MIRÓ. Família, 1950. Guaix sobre fons litogràfic sobre paper. Ajuntament de Girona. Col·lecció Rafael i María Teresa Santos Torroella.

La sincronització

La tercera part està dedicada als anys 50 i 60 amb les Biennals Hispanoamericanes d’Art (Madrid, 1951; l’Havana, 1954 i Barcelona, 1955); exponents d’aperturisme davant l’aïllament internacional de l’Estat espanyol. Hi participaran artistes, alguns d’ells informalistes, com ara els pertanyents al grup Dau al Set o els que posteriorment integraran El Paso o Parpalló i els escultors Eduardo Chillida i Jorge Oteiza, entre molts altres. L’artista té necessitat d’exterioritzar les angoixes que li rosseguen a l’interior, per això, alguns d’ells abandonen la figuració i creen, tot destruint. Neix un art diferent, que parteix de l’abstracció i que dóna gran importància a la matèria: l’art informal. L’exposició Otro arte que va presentar la Sala Gaspar (1957) fou un referent a casa nostra. L’èxit de Tàpies a Nova York i a París (1952) i el de Cuixart a la Biennal de São Paulo (1959) donen un nou impuls i reconeixement a tot tipus d’informalisme. La instrumentalització que de les Biennals i altres certàmens internacionals va fer el franquisme com a operació d’imatge generarà l’oposició de diversos sectors artístics, tant dins del país com a l’exterior, i així van néixer les “contrabiennals” o “antibiennals” que artistes exiliats -entre els quals Picasso- van impulsar fora de l’Estat. I és en aquest apartat que se situen Dues petjades (1966) de Tàpies o Pintura 101-60 (1960) de Joan Hernández Pijuan. 

ANTONI TÀPIES. Autoretrat, 1947. Tinta sobre paper. Ajuntament de Girona. Col·lecció Rafael i María Teresa Santos Torroella. (c) Comissió Tàpies. VEGAP, Girona, 2022

 

JOAN PONÇ. Dimoni verd, 1948-49. Oli sobre tela. Ajuntament de Girona. Col·lecció Rafael i María Teresa Santos Torroella. VEGAP, Girona, 2022

 

JOAN HERNÁNDEZ PIJUAN. Pintura 101-60, 1960. Pintura plàstica sobre tela. Ajuntament de Girona. Col·lecció Rafael i María Teresa Santos Torroella. (c) Joan Hernández Pijuan, VEGAP, Girona, 2022

Tot i això, l’aposta de Santos Torroella per l’art nou no s’aturarà aquí i continuarà, a través de la seva tasca de crític i professor, amb la promoció de les noves generacions dels 60 que suposen una reacció a una abstracció ja institucionalitzada. L’informalisme entra en crisi a mitjans dels anys 60, i al límit de la seva expressivitat s’hi inicien formes concretes. Es reintrodueix la representació iconogràfica i neix el que coneixem com a Nova Figuració. El trajecte clou apuntant que en aquesta època conviuran a Barcelona tant testimoniatges sobre l’informalisme (0 Figura a la Sala Gaspar, 1960-63) com experiències vinculades al ressorgir figuratiu amb un pop irònic i crític. Cal destacar les pintures de Francesc Artigau, Eduardo Arranz-Bravo, Rafael Bartolozzi, Robert Llimós o Gerard Sala, els quals faran una de les seves primeres presentacions a la mostra Nuevas expresiones (1966), exhibida a la Sala Gaspar.

L’itinerari dona gran preeminència al patrimoni documental ja que com a crític i com a escriptor d’art, sempre va procurar que el seu treball es contextualitzés a través de publicacions, escrits d’artistes, epistolaris, originals inèdits o fotografies.

Rafael Santos Torroella. Un intel·lectual “frontera”

La figura de Rafael Santos Torroella (Portbou, 1914 – Barcelona, 2002) desborda els límits i les categories estanques per construir-se en una cruïlla de vectors espacials i conceptuals. Nascut a Portbou, format a Salamanca, Valladolid i Madrid, resident a Barcelona amb estades estivals a Cadaqués, el seu itinerari vital i intel·lectual traspassa els límits de la geografia espanyola. Va ser poeta, historiador, crític d’art, col·leccionista, professor, editor i promotor d’activitats culturals, i, juntament amb la seva dona, Maria Teresa Bermejo Hernández, es van relacionar amb els principals intel·lectuals del segle XX. A més, la seva inquietud com a investigador de les avantguardes i de Dalí i el contacte amb el surrealisme, el van portar a reunir  un important fons documental i una col·lecció d’obres que ressegueix la llarga tradició de la modernitat. Amb la complicitat de la seva esposa, María Teresa Bermejo, s’ha pogut preservar íntegrament aquest ric patrimoni artístic i documental.


L’aposta per l’art nou. Itineraris de l’avantguarda a Catalunya a través del fons Rafael i María Teresa Santos Torroella
Comissaris: Rosa Gutiérrez Herranz i Jaume Vidal Oliveras
Museu d’Història de Girona
Placeta de l’Institut Vell, 1. Girona
Fins al 28 de maig de 2023

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.