En portada

Fuster, mesura d’un segle (XI): Joan Todó

EL TEMPS ha demanat a onze veus no expertes en Joan Fuster —escriptors, historiadores i crítics— quina és la vigència del seu pensament, els seus assaigs, la seua poesia i el seu articulisme. Des de Perpinyà a Novelda i de Sa Pobla a La Sénia. Parlem amb Joan Todó (La Sénia, Montsià, 1977). Poeta i escriptor. Autor de La vista als dits (Premi de la Crítica de Poesia 2022) i La verda és porta..

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Com que soc de la Sénia, del Montsià, el concepte de Països Catalans el veig molt vigent encara que no siga vigent a la pràctica.

Però em centraré en el vessant literari. Fuster és molt vigent i molt modern, des del seu primer assaig, Les originalitats, amb unes reflexions molt modernes sobre l’originalitat del text, sobre fins a quin punt és original un plagi, etc. Fa només sis mesos que es va publicar Plagia millor!, de Manel Ollé, que tracta el mateix tema. Aquell primer assaig de Fuster, per tant, encara és molt vigent.

Però també ho és la seua poesia. Aquest any, per diferents motius que no tenen a veure amb la celebració de l’Any Fuster, he repassat la poesia de Fuster, en la qual no ens hi fixem mai. La seua poesia del començament, Criatura dolcíssima i tot allò és molt d’aquella època, però els poemaris posteriors (Ofici de difunt o els Poemes per fer) són molt actuals. Hi ha un “Poema a l’odi”! Fuster fa una espècie de discurs en vers lliure, que és molt sarcàstic i fins i tot molt rabiós... Tots aquells poemes no van ser publicats en la seua època [anys cinquanta] sinó després, el 1987, quan va afegir aquests poemes quan es van decidir a reeditar-los [Set llibres de versos, Tres i Quatre, 1987].

S’insinua, o entenc jo, que als cinquanta, quan va escriure aquests poemes, els degué ensenyar a algun editor i es va quedar esgarrifat perquè no haurien passat la censura. No degueren intentar publicar-los per això. En el seu moment no van ser publicables, no hagueren passat la censura i segurament tampoc no els haurien agradat ni a l’oposició al franquisme, però avui dia aquell to poètic que tenen és molt sorprenent.

Si ho compares amb en Gabriel Ferrater, t’adones que tenien la mateixa edat, i haurien pogut tenir vides paral·leles. Curiosament, Fuster comença a escriure poesia abans i, quan ell la deixa, comença a escriure poesia Ferrater. Sí que hi ha una sèrie de coses que Ferrater porta a la poesia catalana, que és aquest component prosaic, explicar l’experiència, o acceptar per al poema realitats molt sòrdides, però mirant la poesia de Fuster es veu que ell també hauria pogut fer-ho, fins i tot més radical, però per algun motiu no ho va fer. I, a més, s’inhibeix dient que en Ferrater ja ho ha fet, o “ja no ho faig perquè ell m’ha superat”, és molt curiós.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.