-Expliquen que la Mediterrània “és una regió en transformació i que està reequilibrant la seva posició en el tauler de joc geopolític global”. El reequilibri que s’està generant pot situar aquest punt geogràfic en un indret de menor importància que abans? O el canvi que s’està produint va en el sentit contrari?
-Daniel Roldán: La Mediterrània ha adquirit més rellevància geopolítica els darrers anys. Pel que fa a l’evolució de la relació de forces dins del sistema internacional i els reptes de seguretat que això planteja, podem veure que la Mediterrània és una de les regions on hi ha més competició per a redefinir els equilibris existents. Pensem, per exemple, en la creixent assertivitat de Turquia envers Grècia i Xipre, el seu paper actiu en el conflicte de Líbia o el rol de garant de l’acord d’exportació de gra des d’Ucraïna.
-Miquel Vila: L’energia és un altre dels àmbits on s’ha incrementat la importància geopolítica de la Mediterrània. Molts Estats europeus cerquen diversificar la seva provisió energètica després de la invasió d’Ucraïna, i malgrat haver-n’hi d’altres, la principal via alternativa és la Mediterrània. I això més enllà del gas: pensem, per exemple, en la creixent importància que Alemanya està atorgant a futures importacions d’hidrogen verd des d’Àfrica per tal d’intentar realitzar una transició energètica compatible amb el manteniment del seu model industrial actual. Estem només al principi.
-La nova dinàmica econòmica derivada de la invasió russa contra Ucraïna, que fa que Europa mire cap al sud per a mirar d’obtenir recursos que abans percebia de l’Est, pot fer canviar el pes de Catalunya al si d’aquesta regió?
-MV: Ja ha canviat. Per exemple, com comentàvem abans, des que va començar la guerra, hem sentit a parlar del MidCat –tot i que hagi estat descartat–, de connexió entre la planta regasificadora de Barcelona amb Livorno o de l’acord per fer una connexió amb Marsella. El que és important aquí no són les iniciatives concretes, que ens agradaran més o menys, sinó el fet de que Catalunya sigui un punt nodal d’aquestes. I cal pensar més enllà de la invasió russa. Després de la pandèmia, i després de les tensions amb la Xina, pot passar que part de la producció que actualment està a l’Àsia es recol·loqui a la regió del Mediterrani, i això pot beneficiar Catalunya.
-Parlen del Consolat de Mar com a instrument de projecció catalana a la Mediterrània en el passat, i diuen que pot servir com a font d’inspiració. Per a fer què?
-MV: Per començar per a recordar-nos qui som. Actualment veiem Catalunya empetitida, desmoralitzada, econòmicament en declivi i políticament sotmesa, però Catalunya no sempre ha sigut el que és ara. I en moments com l’actual, on el present sembla tan poc prometedor, el record del passat ens pot ajudar a agafar embranzida pel futur. I en aquest sentit, la contribució del Consolat de Mar a la vertebració del comerç a la Mediterrània, i un llegat que va durar segles a través de les aportacions al Dret Marítim, és un bon punt al qual aferrar-se per a imaginar una projecció catalana robusta a l’exterior.
-DR: La ubicació geogràfica d’un país és el principal condicionant estructural de la seva política exterior. Catalunya ha de pensar la seva política exterior tenint en compte aquest fet, i la història del Consolat de Mar ens recorda que la via perquè Catalunya torni a tenir més pes al món és tenir una visió geoestratègica adequada a la Mediterrània.
-Toquen també, en l’informe, un aspecte tan sensible com el de les migracions i la convivència “superant els marcs mentals exclusivament moralitzants”, criticant que Catalunya es projecte com a terra d’acollida “de tants immigrants com calga”. Això és compatible amb el respecte dels Drets Humans, que també diuen defensar en l’informe?
-DR: Absolutament. Nosaltres entenem que, essent els fluxos migratoris un dels principals elements geopolítics amb major impacte a la regió mediterrània, Catalunya ha d’afrontar els reptes que ens planteja aquesta situació de manera serena, analitzant amb claredat quins són els seus interessos, necessitats, capacitats i obligacions. En altres paraules, Catalunya ha de pensar amb mentalitat d’Estat en qualsevol àmbit, perquè aquesta és l’única via per a arribar a ser un Estat. En aquesta qüestió, cal dir que tots els Estats del món planifiquen la seva política migratòria d’acord amb les necessitats del seu sistema econòmic, les capacitats socials d’absorció de les persones migrants i les obligacions derivades dels compromisos internacionals en matèria de protecció del dret d’asil i els drets fonamentals. Catalunya necessita tenir una visió sobre els fluxos migratoris que integri aquestes tres dimensions de manera equilibrada, més encara quan és una minoria nacional amb una llengua pròpia amenaçada, sense els recursos d’integració que ofereix el fet de disposar d’un Estat independent propi.
-Diuen que, a nivell industrial, Catalunya no es pot limitar a ser centre logístic depenent d’indústries pròximes però alienes, sinó que ha de desenvolupar la seua pròpia indústria. Quina?
-MV: Catalunya ha patit un declivi industrial, però encara té la seva pròpia indústria. Per tant, comencem potenciant el que ja tenim. La indústria automobilística no passa pel seu millor moment, i sembla que hem fet tard per al vehicle elèctric –però, tanmateix, hi ha iniciatives que aguanten. En química i farmacèutiques, Catalunya segurament és on està millor posicionada. També té un puixant sector tecnològic, i en el camp de l'energia (d'hidrogen) hi ha espai per créixer. Cal centrar-se en sectors clau, difícils de reproduir a altres llocs, i que puguin generar sinergies amb el conjunt del teixit econòmic català. Allò ideal, òbviament, és tenir indústria sota propietat catalana. En temps de desglobalització, sembla que les multinacionals sí que tenen nacionalitat. Però, naturalment, una part essencial del repunt industrial català vindrà a través de la inversió estrangera. A curt termini podem aspirar a mantenir el que ja tenim i atreure més empreses estrangeres. Per això cal identificar adequadament quins sectors ens interessen, provinents de quins països, i donar facilitat a l'arribada d'empreses estrangeres, com per exemple donant avantatges fiscals i marcs reguladors favorables. Més enllà, d'això, també cal pensar en termes estratègics. Per posar un exemple, s'ha parlat de potenciar la indústria dels semiconductors a Estònia, però quin sentit té fer-ho allà quan estan a les portes del front rus? El Mediterrani és un espai més segur. I si realment algun dia es realitzen aquestes iniciatives industrials estratègiques a l'àmbit europeu, Catalunya té les condicions per acollir-les.
-Per últim, parlen de la “feble” institucionalitzat regional de la Mediterrània. Catalunya s’ha d’implicar en aquest sentit?
-MV: En aquest sentit hi ha poca cosa a fer. Les diferències internes dins el Mediterrani són enormes, i Catalunya no té força per liderar un procés d’institucionalització. Tanmateix, això no vol dir que Barcelona no es pugui projectar com a capital econòmica i cultural del Mediterrani, o que no es puguin aprofitar iniciatives regionals per a projectar Catalunya, o que Barcelona aculli algunes d’aquestes cimeres. Sempre i quan es faci en clau nacional, i no pas per a diluir la realitat i la identitat catalana.
-DR: Hi ha un fort contrast entre les dinàmiques geopolítiques que afecten el conjunt de la Mediterrània i la manca d’un marc de cooperació adequat per a abordar-les conjuntament entre la riba nord i la riba sud. Per exemple, tornant a la qüestió de la migració, seria necessari abordar les causes estructurals de les migracions i trobar-hi solucions, perquè l’objectiu final ha de ser evitar que les persones de la riba sud de la Mediterrània es vegin obligades a deixar el seu país d’origen. En realitat, aquesta és l’única manera de controlar les migracions de manera efectiva, ja que la simple gestió coercitiva de les fronteres no és suficient quan hi ha fluxos migratoris massius. En absència d’un marc institucionalitzat de cooperació efectiva, Catalunya pot mirar de promoure que hi hagi una major coherència de polítiques per al desenvolupament des de la riba nord per tal d’evitar alimentar les causes que fomenten les migracions forçades, com ara els conflictes o el subdesenvolupament econòmic en general. Ara bé, Catalunya ha d’entendre que la contribució a aquest objectiu s’ha d’adequar a les seves capacitats econòmiques i polítiques. No podem caure en l’error de plantejar-nos fites que estan totalment fora del nostre abast.