Els crítics

El sentit de l'existència

Coincidint amb el 25 aniversari del segell, Angle Editorial rellançà el juny passat algunes de les novel•les emblemàtiques de la història de l’editorial. Entre elles ‘El sentit d’un final’, la intensa, inquietant i polisèmica novel•la del britànic Julian Barnes, una reflexió sobre les petites i grans nicieses i errades que decoren l’existència dels personatges.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

De vegades no cal un sotrac per recordar aquella paraula mal dita, aquell gintònic de més, aquell missatge imprudent, aquell judici apressat, aquella relació tòxica. La vida és una pista americana farcida de trampes i bassals que els humans trepitgem amb una inconsciència fora mida. L’existència consisteix a anar fent-nos mal els uns als altres, amb proporcions i conseqüències variables: no té el mateix efecte una carta insolent que el dia que pensàrem que potser seria bona idea provar el sexe sense intermediaris sintètics, posem per cas. 

Potser hi ha devastacions productives, catarsis necessàries que tenen l’origen en males decisions. Però no sempre és així. Les persones solem demostrar un talent natural per a la maldat estúpida, per a la banalitat destructiva. Som màquines rancunioses, oblidem el poder que tenim per arruïnar la vida de les persones que estimem o que hem deixat d’estimar. Som titelles que de vegades demostrem tenir la intel•ligència emocional d’una planta d’oficina. La vida és difícil de viure. I nosaltres, presoners del nostre egoisme patètic i alienant, tendim a complicar-la encara més. No cal ser uns autèntics malparits per mostrar el nostre poder destructiu.

Potser en aquest punt convindria embridar la ressenya. Aquestes són algunes de les moltes reflexions que suggereix El sentit d’un final, la novel•la amb la qual Julian Barnes es va adjudicar el premi Man Brooker, un dels de més prestigi a les Illes Britàniques i que va ser editada originàriament el 2011 amb el títol The sense of an ending. Més enllà de la qualitat de la prosa, la novel•la mou al debat, per allò contingut expressament i pel que queda suggerit en les concentrades 172 pàgines de l’edició catalana, traduïda amb encert i solidesa literària per Alexandre Gombau

El sentit d’un final s’enceta com una mena de memòries generacionals del narrador, Tony Webster, i del seu grup de tres amics de l’institut al qual s’hi incorpora l’enigmàtic i brillant Adrian Finn. Als inicis, la novel•la és una entretinguda acumulació d’experiències iniciàtiques esquitxada per les vivències acadèmiques del grup. “Tots tres consideràvem els esports com un pla feixista secret per reprimir el nostre impuls sexual”, diu en algun moment el narrador. “Mentrestant, passàvem gana de llibres i de sexe, érem anarquistes meritocràtics”, rebla. 

Webster va reconstruint, des d’una senectut aparentment plàcida, les peces, els diàlegs amb els professors o entre el grup, apel•lant de vegades a la fragilitat de la memòria: “Va anar exactament així, la discussió que van tenir? Gairebé segur que no. Tot i això, és el millor que he pogut recordar-la”, diu. Una advertència sobre la memòria selectiva del narrador.

La història va desfullant aquelles experiències en l’Anglaterra dels anys seixanta, les coneixences intel•lectuals o socials, les relacions o els trencaments. Res especialment cridaner, en aparença. Tot i que el to del relat s’aviva per la insània dels personatges, com ara quan Tony i la seua núvia Veronica tenen relacions després d’haver trencat. Però ell deixa clar que aquell no és un clau de reconciliació. “Això pràcticament ho converteix en violació”, etziba ella. 

A partir del salt als estudis universitaris, l’existència d’uns i d’altres es va complicant. Es produeix un fet luctuós que sacsejarà el grup amb violència. La vida dels quatre joves fatxendes i amb ganes de menjar-se el món representats en la fotografia de la coberta —en la nova edició commemorativa d’Angle en la contracoberta— farà un tomb. Per tancar aquest primer bloc, el narrador recorda una conversa transcendent amb un professor que Webster projecta a les seues pròpies experiències. “He sobreviscut. ‘He sobreviscut per explicar-ho’, això és el que diu la gent, oi? La història no són pas les mentides dels vencedors, com una vegada vaig assegurar per pura xerrameca al bo d’en Joe Hunt; ara ho sé prou. Són, més aviat, els records dels supervivents, la majoria dels quals no són ni vencedors ni perdedors”.

No hi haurà descans per als supervivents

Els supervivents conten la història, sí. Però sobreviure comporta també suportar les càrregues acumulades. “Més endavant a la vida esperes poder descansar una mica, oi? Creus que t’ho mereixes. Jo sí, en tot cas. Però llavors comences a comprendre que la vida es desentén de qualsevol mena de recompensa”, reflexiona el narrador. 

És llavors quan la vida passada li retorna en forma d’una inesperada herència. Diguem-ne, per no avançar detalls argumentals, que els fets passats retornen colpidorament. I en la mesura que Webster reconstrueix els fils i acumula informació que no tenia, la sensació de fallida, de desencís, de no haver fet les coses com tocava, anirà corcant el seu cervell. 

“Diria que aquesta és una de les diferències entre la joventut i la vellesa: quan som joves, somiem futurs diferents; quan som vells, somiem passats diferents”, reflexiona més tard. Però per molt que imagine passats filtrats, el protagonista d’El sentit d’un final ni tan sols controla el seu present. Els esdeveniments el cavalquen. Sobretot quan descobreix com de devastadora havia estat una decisió de joventut aparentment banal, absurdament lògica. Quan ja se suposava que tenia la vida feta, pot viure algunes de les setmanes més desoladores. 

La literatura de Barnes conté la precisió narrativa anglosaxona i la destresa per a equipar literàriament la narració de la tradició francesa

Barnes va teixint amb una mestria total els fils del relat fins el desassossegant final. I l’adjectiu no és casual, recull la literalitat del text. L’autor va recosint frases, mirades, cartes, caps solts i plecs del relat que acaben convergint en els darrers trams de la història, quan, efectivament, el final adopta un sentit per sobre de la mirada poc fiable del narrador, que ja sabem que està projectant durant molts trams del relat una mirada   benevolent sobre els seus actes. 

De la novel•la de Julian Barnes s’ha reprotxat la transcendència tractada amb una certa lleugeresa al voltant de temes cabdals com la mort o el sentit de l’existència. Fins i tot la concessió del Man Brooker, que se li havia escapat a Barnes en ocasions precedents, generà una certa polèmica per la relliscada d’una membre del jurat que vingué a dir que el premi s’havia de concedir a obres llegidores, la qual cosa venia a subratllar la suposada comercialitat de l’aposta.

El sentit d’un final, certament, és una obra que ha estat llegida en la seua versió en català. I ha funcionat en uns altres idiomes,sense ser tampoc un best-seller aclaparador. I quan una novel•la és molt llegida hom té la temptació de creure que s’ha de sacrificar l’excel•lència literària. Res més lluny de la realitat, en aquest cas: la novel•la de Barnes flueix, la seua és una prosa elegant, conté la gracilitat del trot d’una gasela, però està al mateix temps esquitxada de frases i passatges concloents, de fragments d’una profunditat innegable.
 
La literatura de Barnes conté la precisió narrativa anglosaxona i la destresa per a equipar literàriament la narració de la tradició francesa: El sentit d’un final és una novel•la excel•lent per la confecció de la història i la manera en què l’autor l’articula i administra la informació del narrador i, alhora, del lector, per la construcció de personatges contradictoris i alhora creïbles i per llançar més dubtes que certeses. Interrogants que, segurament, Barnes es nega a tancar del tot no per treure profunditat al relat, sinó perquè siga el lector qui faça la seua pròpia recerca introspectiva. 

Fet i fet, aquesta no és una novel•la convencional perquè mostra uns personatges de la common people enfrontats a circumstàncies vitals no exemptes d’una certa èpica. I en tant que ens puguem reconèixer en alguns dels fets narrats, en les errades que contenen, els lectors ens confrontem a preguntes molt íntimes sobre el nostre passat. La qual cosa fa la lectura d’El sentit d’un final tan incòmoda com fascinant.
 

El sentit d'un final
JULIAN BARNES

Angle Editorial, Barcelona, 2017
Reedició
Novel·la, 172 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.