Els crítics

Dol i tribut per un líder absent

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El rei T’Challa ha mort i caldrà reconfigurar el món. Més enllà de ser el punt de partida de ficció de Black Panther: Wakanda Forever (Ryan Coogler, 2022), és la constatació d’una realitat palpable, dolorosa i inesperada: l’agost de 2020 moria Chadwick Boseman, l’actor sota la màscara del carismàtic primer heroi afroamericà de Marvel. Una desaparició que marca el to i les ambicions d’un film construït en forma de tribut, que no viu en l’aixopluc d’una sola figura, sinó que es construeix a partir de la coralitat. No es pot negat que totes les peces estan ben travades, però tampoc que l'acció resulta excessivament fragmentada i anodina.

En l'acció del film, un any després de la mort del rei, la nació més avançada de la Terra —Wakanda— ha de gestionar una realitat afrofuturista que és plena de conflictes internacionals pel control del vibranium. En aquest context d’amenaça i recel entre imperis i països —això és la Terra, companys—, apareix en escena el regne de Talokan, liderat per Namor (Tenoch Huerta), que vol forçar una aliança per mantenir les dues nacions protegides de la neciesa colonitzadora de l’ésser humà. En un moment del film, Everett K. Ross (Martin Freeman) ens planteja què passaria si qui posseís el vibranium fossin els Estats Units i no Wakanda, en un rampell de bona moral, fustigació ideològica i culpabilitat de la primera potència mundial, però que queda a mig coure.

Han passat quatre anys de l'estrena de Black Panther (Ryan Coogler), un film que té l'honor històric de ser el primer de superherois nominat en la categoria de Millor pel·lícula als Oscar. Però del 2018 al 2022, Wakanda no només ha perdut el líder, sinó que ha perdut l’energia renovadora d'aquella primera temptativa d'oferir camins diferents. Orfe del guiatge simbòlic que representava Boseman, Letitia Wright mai acaba de fascinar i convèncer com a nova Black Panther, ni tampoc ens mostra les possibilitats de l’empoderament necessari per liderar una societat en plena reescriptura de patrons, equilibris i valors.

A trompicons, interconnectant mons i arguments sense l’electricitat esperada, Black Panther: Wakanda Forever és una pel·lícula trista i que parla d’un món trist. Una pel·lícula que és un dol per la mort del rei T’Challa, i també per la d’un líder absent. De factura vistosa, amb l’esforç de mantenir l’emoció que batega en la idea, però massa descompensada. Menció a banda mereix la partitura de Ludwig Göransson, amb una batuta que aconsegueix reviscolar un film d’èpica afeblida, àvid d’un vigor ideològic lluny del cartró-pedra.

 


Black Panther: Wakanda Forever

Direcció: Ryan Coogler

Estats Units, 2022

Durada: 161 minuts

Guió: Ryan Coogler, Joe Robert Cole

Música: Ludwig Göransson

Fotografia: Autumn Durald

Repartiment: Angela Bassett, Letitia Wright, Winston Duke, Danai Gurira, Florence Kasumba, Lupita Nyong'o, Martin Freeman, Tenoch Huerta, Dominique Thorne.

Acció.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.