Anàlisi

Ciència de dretes, ciència d’esquerres

El relleu al Departament de Recerca i Universitats de la Generalitat de Catalunya ens fa reflexionar si influirà o no en la política aplicada. La ciència i la recerca poden ser d'esquerres o de dretes?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Només cal donar una ullada als programes dels partits (d’aquí i d’arreu) en ocasió de les eleccions per veure que allò que diuen sobre ciència, recerca i universitats no és el mateix, igual que no entenen de la mateixa manera l’economia, la sanitat, la cultura, el comerç, etc.: dins de la lògica diversitat d’aproximacions hi ha un denominador comú que s’adiu amb com els dos extrems de les opcions polítiques veuen el paper de la ciència en els seus universos respectius. I, és clar, els ciutadans que votaran aquesta o aquella proposta política, o la de més enllà (o que no en votaran cap), ho faran en funció si se senten més d’esquerres o de dretes, entre altres opcions polítiques que ara deixo de costat.

No cal remuntar-se a la ciència de l’URSS amb el desastre que suposà el suport polític dels apparàtxiks a pseudocientífics com Trofim Lissenko, que endarrerí la genètica, la ciència agronòmica (i la producció d’aliments) i la biologia molecular en l’època especialment fosca i dura de Stalin. Ni a la manera com el govern de Donald Trump tractà la ciència i els científics en els anys del seu mandat, situació sorprenent de censura i menysteniment en els Estats Units, el país capdavanter en recerca científica de tot el món. Cal recordar que, quan el gabinet Trump va presentar la seva primera proposta de pressupost (febrer de 2017), hi havia retallades molt importants per a diferents agències científiques, principalment els Instituts Nacionals de Salut (NIH) i l’Agència de Protecció Ambiental (EPA). El Congrés dels Estats Units va rebutjar aquestes retallades i va dedicar més finançament a la recerca i el desenvolupament, però aquesta fou la tònica de la política de Trump cap a la ciència i la recerca durant tot el seu mandat. Joe Biden ha esmenat, en part, aquest tarannà anticientífic.

També a Espanya, fa poc més d’un segle, i mentre Santiago Ramón y Cajal rebia el Premi Nobel per haver fet bona ciència i haver revolucionat el coneixement de les neurones i de l’estructura del cervell, Miguel de Unamuno deixava anar un “¡Que inventen ellos!” com a crit de guerra no massa diferent del comentari despectiu de la guineu en no poder arribar al raïm, segons la coneguda faula d’Isop. Malgrat que s’ha escrit molt sobre el significat últim de la frase d’Unamuno, deixaré que el lector esbrini també si el filòsof basc i el metge navarrès eren de dretes o d’esquerres...

Ahmed Alkhateeb, en un article interessant, planteja la situació contrastada de les dretes i les esquerres pel que fa a la ciència; encara que ell es refereix als polítics dels Estats Units, algun ensenyament en podem treure per als de casa nostra (i per als de tot el món). La situació política actual a aquell país, molt polaritzada i prou coneguda perquè jo en faci un resum, complica encara més la situació.

Diu Alkhateeb: “No és cap secret que una part significativa de l’espectre polític nord-americà acull sentiments anticiència, i aquest segment coincideix en gran manera amb la dreta política. Sens dubte, això és un impediment per a la formació de polítiques basades en l’evidència. Però la politització de la ciència per part de la dreta ha induït una reacció natural per part de l’esquerra: confiar cegament en els científics. Aquesta forma subtil de dogmatisme científic podria minar sense voler la credibilitat de les institucions científiques i de manera similar podria posar en dubte la formulació de polítiques racionals. És tan poc científic confiar cegament en els científics com fer-ne cas omís.”

Per a Alkhateeb, biòleg molecular amb diverses responsabilitats acadèmiques i empresarials, els culpables d’aquesta tendència a confiar cegament en la ciència i els seus professionals no són només els mitjans, sinó la manera com els ciutadans interpretem les notícies científiques, sovint matisades (o maquillades) per aquests mitjans o per les xarxes socials. Aquestes faciliten que la societat utilitzi la ciència per reafirmar les seves ideologies preconcebudes en lloc de tornar-les a avaluar.

La disfunció en la manera com el públic consumeix notícies científiques es pot atribuir en part a una debilitat en la nostra alfabetització científica col·lectiva, allò que, segons Garrett Hardin, suposa ser lletrat, numerat i ecolat (és a dir, tenir la capacitat d’entendre allò que es llegeix, de fer operacions aritmètiques senzilles i d’entendre les interrelacions entre fenòmens diversos i complexos, no només ecològics). Segons Alkhateeb, pel que fa a la biologia, l’educació de molts nord-americans (i jo ho estendria als meus compatriotes) va acabar amb “els mitocondris són les centrals energètiques de la cèl·lula”. Per això la revolució actual de la biotecnologia ha de ser descoratjadora i poc atractiva. “Com pot algú avaluar els informes que parlen de la durada de la immunitat a la COVID-19 si no té almenys una comprensió rudimentària dels anticossos o les vacunes?”

Donat que la majoria de ciutadans no estan preparats per fer aquestes avaluacions tècniques, molts confien únicament en les credencials dels científics i dels experts per formar-se opinions. Però resulta que això no té res de científic: és una extensió del recurs a la fal·làcia lògica de l’autoritat; una cosa no és automàticament certa perquè, i només perquè, un expert digui que és així. El mètode científic, basat en una sòlida base d’escepticisme, és antiautoritari per naturalesa i no té figures insignes de les quals creure a ulls clucs tot el que diuen. La majoria dels temes científics, si no tots, ja siguin de ciència bàsica o de ciència aplicada (des de l’astronomia a la medicina, posem per cas), són contínuament objecte de debat i discussió. Sovint, un consens triga anys, no pas mesos, a construir-se i madurar. “Es trigaren dècades per a bastir un consens científic al voltant dels principals temes que envolten el canvi climàtic antropogènic. Alguns dels diferents aspectes de la pandèmia de la COVID-19 encara no s’han estudiat i debatut completament de manera similar”.

Hi ha persones i grups que creuen que, pel fet que ells donen suport i defensen la ciència, la ciència donarà suport i defensarà les seves visions del món. Així mateix, s’espera que la ciència pugui oferir respostes clares i definitives. La ciència és vista ingènuament com un salvador que posarà fi a tots els debats, polítics o no, d’una vegada per totes. Però la ciència és un procés iteratiu arrelat en l’empirisme, l’experimentació i, críticament, l’escepticisme. La investigació científica pura comença amb curiositat, no amb expectatives. No cal esperar cap resultat a priori. A més, el mètode científic és més adequat per traçar possibilitats que per identificar certeses. Un cop es fa una observació nova, es posa en marxa una gran quantitat de treball per contextualitzar-ne la importància relativa. El mètode científic és, per tant, un enfocament per aproximar-nos a conèixer quina és la veritat. Poques vegades proporciona una resposta clara i definitiva.

Grans científics, capdavanters en el seu moment i considerats llavors, i encara ara, com genis, des de Darwin a Einstein, des de Lyell a Mendeléiev, per esmentar-ne només alguns, han vist part de les seves teories esmenades parcialment o totalment, substituïdes per altres més adients, que han patit o patiran la mateixa sort si no resisteixen la prova del temps i de l’escrutini d’altres científics amb més coneixements i recursos.

Aquest darrer punt planteja una pregunta important: acceptant aquesta incertesa, quin paper hauria de tenir la ciència en una societat que s’enfronta a una nova amenaça? La presa de decisions ha de disposar de la informació més actualitzada. Les posicions i recomanacions han de ser àgils i lliures de dogmes; haurien d’ajustar-se i adaptar-se a les noves dades en temps real. La informació científica s’hauria de combinar amb l’avaluació dels riscos associats a traçar el millor camí a seguir. I el que és més important, “hauria d’acceptar que la ciència no és una autoritat immediata i definitiva sinó més aviat una guia que ens permet navegar per les zones grises: una brúixola a les fosques, no un GPS en un dia assolellat. No hem d’esperar cap a on ens portarà la ciència.”

Una societat ideal basada en la ciència és la que no té una ideologia arrelada, sigui la nostra (la del nostre grup polític) o la d’altri (la del grup polític adversari). La seva única “ideologia” és evolucionar i ajustar constantment les seves visions del món. El progrés és un procés, no una destinació.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.