Una exposició vista dues vegades, una a l’inici, a l’abril passat, i l’altra ara, a finals de juliol, quan està a punt de tancar-se, alguna cosa especial deu tenir. Sota un aparent fil prim de comissariat, els colors en l’art contemporani, es presenten obres d’indubtable qualitat i d’autors que formen part del cànon del sector i que mai penso que aterraran, ni han aterrat, a cap museu del territori nacional català, si no és que el resultat del procés acabi amb la independència i amb la merescuda i adequada dotació pressupostària de tots aquests ens.
Algú ha vist algun Manet, Klimt, Matisse, o Mondrian, al MNAC, o si ens allarguem als Països Catalans, a l’IVAM, o bé a Es Baluard de Palma? Estem parlant d’una ciutat molt més petita que Barcelona, actualment capital de la Regió del Piemont i que té una història important com a centre de govern dels Estats de Savoia i més tard iniciadora de la Reunificació italiana. Una monarquia que es va gastar molt patrimoni en art, demostrant una sensibilitat que ja voldrien tenir els nostres darrers Borbó, i que Prim va intentar instaurar a l’Estat espanyol. Operació pròpia del Teatre de l’Absurd, com d’algunes públiques esmenes al procés, i que el general de Reus va pagar amb la pròpia vida.
Per cert, la mostra es titula “L’emozione dei Colori nell’arte”, una expressió que no té res a veure amb Bennetton, que no hi posa ni un euro, més aviat amb la Fondazione per l’Arte Moderna e Contemporanea-CRT de Torí, que és qui ha promogut aquesta operació milionària a l’entorn de l’exhibició de l’art contemporani (creada per una caixa d’estalvis local que vol incentivar el turisme de qualitat, acontentar i educar el públic proper i llunyà i intentar afegir alguna novetat a la historiografia de l’art més recent).
Qui més qui menys sap que —acadèmicament— tot això dels colors parteix del geni de Goethe, i de la seva publicació de 1810 sobre la seva percepció. A més de ser un gran escriptor, era un científic, o bé home d’humanitats. Una tendència que ara va a la baixa, fins i tot en el temari dels estudis obligatoris, on cada vegada s’anul·len més matèries del sector i motiva l’abandonament universitari de determinades facultats.
La mostra indaga en l’ús dels colors en l’art modern i contemporani. I abans considera també Newton, que el 1704 descompon la llum blanca en els colors de tot l’espectre, com també el químic francès que va influir en l’impressionisme —diuen— Michel Eugène Chevreul, el 1839, amb la teoría del contrast simultani. Tots ells aporten el llegat científic en què es basa el comissariat.
Un cove on cap tot i sospitem que la tria es deu més a la disponibilitat dels ens propietaris que a l’estricta crítica. De tota manera, és una exposició amb una direcció col·lectiva, compartida per dues institucions prestigioses de Torí (Castello di Rivoli Museo d’Arte Contemporanea i la GAM, Galleria d’Arte Moderna e Contemporanea) i ben finançada per dos bancs (la caixa esmentada, Cassa di Risparmio di Torino, i UniCredit) lluny per ara —pel que sembla— de la fallida. Per tant, el seu principal mèrit no és el comissariat sinó les obres presentades. Més de 400 obres de 130 artistes de tot el món, del segle XIX als nostres dies. I no em cansaré de repetir-ne alguns que et deixen sorprès i puntualment tocat: de Fontana, Dorazio, Depero, Russolo a Munch, Polke, Flavin, i Albers. Un luxe que sembla acabar-se per les directrius de l’actual govern municipal. La nova alcaldessa, Chiara Appendino, que com la de Roma, pertany al Movimento Cinque Stelle i no és procliu al món de la cultura.
Torí, una ciutat de poc més d’un milió d’habitants, celebra cada any, a l’inici de curs, al mes de novembre, una de les fires d’art més importants d’Europa. Artissima té el suport també de la Fondazione CRT, i del municipi, no sabem si la desgana municipal actual influirà en una participació ciutadana menys activa i un finançament de la caixa local no tan generós. Tot plegat és una altra història. Per ara, ens quedem amb l’esplendor de “L’emozione dei Colori nell’arte”.