Combats per la història

Quan érem un país normal i els metges ―tots!― parlaven català

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No hi ha evidència més sagnant de la percepció de ser una nació ocupada, de ser un país menyspreat, de ser una societat ultratjada, que anar a cal metge i que el facultatiu amb cara de pomes agres exigeixi al pacient necessitat d’atenció mèdica que parli en llengua estrangera. Sinó ―i no és broma― al carrer! Ah! I no solament això, que, a més a més, el malalt és multat per «alterar el normal funcionament del centre de salut». Això li succeí a un veí d’Alfafar (l’Horta), en juny d’enguany, i ara en octubre li ha arribat la multa (601 €) imposada per la delegació del govern (del govern ocupant, és clar!). Collons amb la «sanitat universal» tan esventada pels actuals inquilins de les institucions «col·laboracionistes» valencianes. Quins pebrots i quines figues! Això de «per les persones» sembla, la realitat és tossuda, que no inclou els catalanoparlants; tot quisqui té drets, tot quisqui! Els catalanoparlants no. Castigats i cara a la paret, i si goseu posar-vos malalts, puntada al cul i al carrer. Ah! I multa.

Què us diré? Com cantava el Raimon, «nosaltres no som d’eixe món», del dels espanyols. És evident, oi? Han tingut ―espanyols i col·laboracionistes autòctons― més de quaranta anys per a reparar les humiliacions del passat ―ai l’Estatutet!― i evitar que tornin a repetir-se, però ―ja veieu!― tretze són tretze, s’encaboten a menystenir grollerament el català, a degradar-lo, a invisibilitzar-lo i, farisaicament, a negar el problema. Els ho recordo: un dret humà! Encara em ve al cap la lideressa, ara vinguda a menys, de Compromís (la de la ó en compte de ò) negant al periodista de l’espanyolada mesetària Eduardo Inda que a la Comunidad [sic] Valenciana hi hagués cap conflicte lingüístic (La Sexta Noche, 26 de juliol de 2015). Ostres tu! Ningú dels del seu partit (conxorxa, coalició, berenar de negres repintats de blau) tingué la decència de replicar-li. Ep! I així anem. Si el mandamás en cap de la Conselleria de Sanitat dels «botànics» és incapaç de pronunciar una paraula en valencià (el d’ara i la d’abans), vés i digues-li a un gargotejador de receptes, malcarat i «unidad de destino en lo universal» per montera, que parli ―almenys que entengui― la llengua dels seus pacients.

En un país mínimament normal ―i dic «mínimament»― n’hi hauria per foragitar a espardenyades de la professió mèdica a l’autor de tal iniquitat. On punyetes és el jurament hipocràtic? En aquest, però, puneixen la víctima. Hi anà a curar-se un constipat i n’eixí ben escaldat. El cas d’Alfafar no és únic. Dia sí dia també hi ha agressions lingüístiques contra els catalanoparlants al País Valencià (que si la policia, que si la sanitat, que si els jutjats, que si...), però poques arriben a assolir visibilitat. En definitiva, què li faran al mala peça abillat de metge que féu fora un pacient de la seva consulta? Jo ―no ho dic de broma― proposaria la creació d’un telèfon 0 el que sigui contra la violència lingüística i que s’actuï d’immediat contra els agressors. Perquè la disfressin com la disfressin, la justifiquin com la justifiquin, l’agressió contra la nostra llengua a la nostra terra és violència. Jo l’he patida, la pateixo, perquè individus com el facultatiu catalanòfob d’Alfafar pul·lulen a pler pel nostre país, i la patiré; m’he rebel·lat i molts de maldecaps m’ha donat.

No som un país "normal", és evident. Vas al metge i et fa fora de la consulta per parlar català, com li passà a un veí d'Alfafar, a la imatge, el mes de juny passat. Ah! I a més a més ha estat multat per la Delegació del Govern (del govern dels ocupants d'aquest dissortat país).

Comptat i debatut, no som un país normal i per això tenim les classes mèdica, política i de tota mena que tenim, acastellanades, quan no directament espanyoles i olé! Ens volen a imatge i semblança de Don Quijote i l’Arcipreste de Hita ―dit sense intenció de menystenir―, quan nosaltres sentim a la manera del Tirant lo Blanc i Ausiàs Marc. Ni millors ni pitjors, som, senzillament, diferents i únicament demanem un valor democràtic universal com és el respecte. De casa meva, que ningú me’n tragui perquè parlo la meva llengua.

Quan érem un país normal, perquè ―hi ha qui no s’ho creu― fórem un país «normal», nacionalment actiu i no claudicant, incidents com el de l’ambulatori d’Alfafar i d’altres semblants no existien. Vés a fer de metge a Portugal i fes fora el pacient de la consulta perquè parla en portuguès. Impossible, a que sí? Això és un país «normal». I qui diu la consulta del metge, diu l’audiència amb un jutge, fer una escriptura a cal notari, adreçar-te a la policia, engegar la televisió i sentir la llengua del país... Temps era temps tot això es podia fer a casa nostra i ben normal que era: els metges ―tots!― parlaven català, les escriptures públiques eren en català, les sentències eren redactades en català, els garants de la seguretat pública parlaven català i la televisió, si n’hagués hagut, parlaria en la llengua del país. En definitiva: normalitat d’un país i de la llengua dels seus habitants. Una normalitat, sense voluntat d’ofendre ningú, que els catalans (del nord, del centre, del sud, de les Illes) que no volem deixar de ser-ho desitgem tornar a gaudir, en un país alliberat de ―parafrasejo Fuster― «les rèmores provincianes i genuflexes, folkloritzants i castellanitzants que, per miopia o per interessos evidents, vénen practicant de sempre la més trista claudicació nacional» (El blau de la senyera, 1977). I, és clar!, quan érem un país normal teníem medicina en català i els metges ―tots, vinguessin d’on vinguessin― parlaven català. Parlem-ne doncs!

País catalanoparlant, la ciència es transmetia, quan el país era "normal", en la llengua escolàstica per excel·lència, en llatí, i en el romanç propi del territori, el català.

La medicina a la València «normal» del passat

País catalanoparlant, la ciència es transmetia, quan el país era «normal», en la llengua escolàstica per excel·lència, en llatí, i en el romanç propi del territori, el català. No oblidem que el país dels catalans és la pàtria de Ramon Llull, que ja s’atreví a escriure filosofia en la seva llengua allà pel segle XIII. Filosofia i aviat totes les ciències foren vessades al català. Ara ―ai llas!― a les facultats de medicina valencianes s’oblida, o directament hom vol ignorar, aquella llengua en què els metges del país s’expressaven en els segle de la «normalitat» nacional i lingüística. Això és una evidència, la censura del català als estudis de medicina, per a vergonya de la professió mèdica. I ―vatua!― els costa fer-se a la idea que la medicina és un ofici honorable per a servei de la societat. Així fou concebuda la professió mèdica en la València del rei Alfons III el Benigne (1327-1336), que a les Corts de València de 1329-30 (no res a veure amb la pantomima de Corts eixides de l’Estatutet de 1982) establí, per fur, la regulació de la professió per a físics (així eren dits aleshores els metges), cirurgians, barbers i apotecaris, amb l’obligació del corresponent títol que facultés per a l’exercici de l’ofici, que s’estén a cirurgians i barbers (en aquella època els barbers no solament rasuraven barbes). Això fou l’origen de l’escola de cirurgia de València. En 1433, durant el regnat d’Alfons IV el Magnànim (1416-1458) s’institucionalitzà el gremi o col·legi de cirurgians de València, que integrava els barbers, és a dir, els cirurgians «menors» o ―diguem-ne― d’anar per casa. Per a extraure’t un queixal que et feia mal, a qui recorries? Al barber. El gremi aconseguí en 1462, ara regnant Joan II (1458-1479), que se li reconegués la capacitat d’impartir els coneixements per a l’exercici de la professió i fou creada l’escola, en 1462, dependent del Consell (allò que des de la desfeta d’Almansa adoptà el nom d’Ajuntament) de València. Lluís Dalmau fou el seu primer «lector» o catedràtic, qui començà a impartir docència el 18 d’octubre de 1462. A l’escola valenciana de cirurgians foren mestres els metges Ferrer Torrella (pare de Gaspar Torrella, el metge del papa Alexandre VI), Pere Pintor i Lluís Alcanyís, tots tres naturals de Xàtiva, establerts a la capital del Regne i amb arrels ―atenció!― jueves, la qual cosa serà un problema, per a Alcanyís, quan la Inquisició espanyolitzant ―de faisó castellana― s’implantà al País Valencià (1484). Fou condemnat a la foguera i cremat, a la plaça dels Apòstols de València, en setembre de 1505. Els metges ensenyaven a l’escola de cirurgia durant un any i s’alternaven en el mestratge. Alcanyís, potser el més destacat de tots, hi fou nomenat mestre lector en 1469, 1472 i 1487. Altres metges que feren classe a l’escola foren Francesc Borrell, Dionís Cervera i Jaume Quintà. També hi ensenyà Joan de Bònia, valencià, a qui l’arxiver barceloní Pere Miquel Carbonell descriu com «el primer dels astròlegs i matemàtics de l’època». Diu això d’ell a l’opuscle De viris illustribus catalanis, («Sobre homes il·lustres catalans»), escrit en 1476. Bònia, un geni de les matemàtiques i astròleg valencià i, doncs, català. Des de Ramon Llull hom pensava que existia relació entre la medicina i l’astrologia i d’això l’interès per l’astrologia de Joan de Bònia, que traduí al català ―sí, al català!― el tractat sobre el sextant d’un matemàtic àrab que ha restat en l’anonimat, Lectura del sextant (1456). Segons ell mateix explica al proemi de l’obra, l’original l’aconseguí d’un alfaquí de Paterna i el traduí de l’àrab al català, per a més endavant traduir-la del català al llatí, Lectura sexagenarii (1463). A més a més, quan la guerra civil que afectà el Principat de Catalunya, fou metge del rei «intrús» dels catalans Renat d’Anjou (1466-1472), marquès de Provença. Bònia, nascut a València, era un «il·lustre» català. I és que al segle XV no hi havia dubtes per a un senyor de Barcelona i també per a un de València: valencians i catalans estrictes ―els del Principat― compartien nació. Ah! I tothom parlant català. Avui dia, segles de bastonades de la piolinada espanyola després, mancat de vergonya i àdhuc de decència, hi ha qui ―acastellanat i blaveritzat― es capfica a qüestionar-ho, a negar-ho i fins i tot, si et poses malalt, qui s’atreveix a fer-te fora de la consulta mèdica quan parles en la llengua del país. Colla de gamarussos! Espanyols perquè —com proferí Cánovas del Castillo— «no pueden ser otra cosa» i tan enzes ―o tan podrits de mala llet― que són incapaços d’entendre la llengua del país on viuen. 

València, al segle XV, tingué una important escola de cirurgia, regentada per metges molt capacitats com Ferrer Torrella, Pere Pintor, Lluís Alcanyís, Francesc Borrell, Dionís Cervera i Jaume Quintà.

La traducció de llibres mèdics al català

El català era la llengua d’aquella societat, sense «rèmores provincianes i genuflexes, folkloritzants i castellanitzants», i d’aquells metges que la servien. I en una societat «normal», amb metges que atenien aquella normalitat, la recerca mèdica era constant i activa. Així ―fixeu-vos― l’escola de cirurgia de València demanà permís al rei en 1478 (aleshores regnava Ferran II, 1479-1516) per a dissecar un cadàver, autorització que li fou concedida ―òbviament, en català― per a «poder veure, saber, tractar e proveir per los propis ulls aquelles coses ocultes e amagades dins los cossos mundanals». Els metges que exercien a València estaven familiaritzats amb els tractats de caràcter general de coneixements mèdics, els quals disposaren de la corresponent traducció catalana, com són les Isagoge de Joannici i el Cànon d’Avicenna. La Isagoge de Hunayn ibn Isḥāq (Iohannitius en llatí i Joannici en català), que compilà l’obra de Galè, fou traduïda al català, Llibre d’introduccions a l’art de la medicina de Galè, com consta a l’inventari del cirurgià valencià Francesc Moliner de 1399. La Isagoge era el text central de l’ars medicinae o articella, o conjunt d’escrits que constituïen el nucli de la medicina acadèmica. L’altra gran obra de medicina que tingué gran ressò a l’edat mitjana fou el Canon medicinae, en quatre llibres, del metge persa Abū ʿAlī al-Ḥusayn ibn ʿAbd Allāh ibn Sīnā, o Avicenna, que fou el text preferit pels mestres universitaris arreu d’Europa als segles XIV i XV. Fou traduït al català, com sabem per una carta del rei Pere III a Hug de Santapau de 1386, per un manuscrit de mitjan segle XIV, que conté bona part del llibre quart, i per altres referències. Fixeu-vos en la importància d’aquestes traduccions. De la Isagoge només es coneix, a més de la catalana, una altra traducció a una llengua «vulgar», l’anglès; i del Cànon només hom coneix extractes ―petits fragments― en francès, neerlandès i toscà (italià). Podria dir més exemples, però m’allargaria massa. Serveixin aquests dos com a testimoni d’una normalitat lingüística en el món de la ciència, la catalana, que podem remuntar a Ramon Llull, inèdita o en les beceroles en altres llocs d’Europa.

A més a més, el territori valencià, pel seu passat i per la pervivència d’arabòfons, tingué una especial relació amb el món aràbic i amb les obres mèdiques que produïa. Així, els metges valencians, familiaritzats amb l’àrab, parlat per bona part de la població de l’antic Regne, traduïen d’aquesta llengua «in vulgare cathalano», i després, si s’esqueia per necessitats acadèmiques (la demanda dels estudis de medicina de Montpeller, Lleida i Perpinyà), emprenien la traducció de la llengua romanç al llatí. Així foren traduïdes les obres del metge denier Abū ṣ-Ṣalt i del cordovès Abū l-Qāsim (Abulcasis), que tingueren versions catalanes.

En època de "normalitat" nacional, el català llengua científica, foren troduïts a aquesta llengua les obres més importants de la ciència mèdica, com la "Isagoge" de Joannici o el "Canon" d'Avicenna, a la imatge.

Hi hagué traduccions i també producció pròpia, que fins i tot fou impresa. En 1489, una epidèmia de pesta procedent de Castella —la del bacil maligne— afectà València des de novembre de 1489 fins a mitjan 1490. La pesta fou especialment virulenta i tingué conseqüències a la història de la literatura: assolà el convent de la Trinitat i provocà la mort de l’abadessa sor Isabel de Villena, l’autora de la Vita Christi, en català, que seria publicada en 1490 per la seua successora Aldonça de Montsoriu. A València, el metge xativí Lluís Alcanyís hi restà al peu del canó lluitant contra l’epidèmia. Fruit de l’experiència adquirida, escrigué un llibre amb indicacions per a prevenir i guarir la terrible malaltia, el Regiment preservatiu e curatiu de la pestilència, un dels primers llibres de medicina impresos en llengua catalana. El llibre fou imprès en 1490 a la impremta de Nicolau Spindeler. S’inicia de la manera següent:

«Mirant natura humana sotmesa a tants innumerables perills e casos mortals, no he vist de totes les causes de morir ninguna més trista, més aguda e més cruel que aquesta epidèmia, que així prestament e amagada per nostres membres principals devalla, segons que per diverses experiències se comprova, mortificant les obres del cor, cervell e fetge, en tal grau, que l’ànima, no tenint disposició complida d'instruments, necessàriament lo desempara.»

Abans del llibre d’Alcanyís, Joan Vilar havia traduït del llatí al català el Tractat de l’epidèmia e de pestilència (Barcelona, 1475), del portuguès i metge del rei de França Vasco de Taranta, que s’avançà a la traducció castellana de 1494. No era un cas aïllat quan els inicis de la impremta. Fins a l’arribada del segle XVI el català demostrà una gran vitalitat en les edicions de textos literaris i científics. En concret, en medicina, es publicava més en català que en qualsevol altra llengua de la Península: tractats de pesta, regiments de sanitat, tractats de manescalia, filosofia natural, astronomia i astrologia, aritmètica, receptaris de cuina i, sobretot, tractats de cirurgia, amb text i comentaris, com la Lectura sobre lo tractat segon del reverent mestre Guido, lo qual tracta d’apostemes en general, traducció del francès al català d’Antoni Amiguet (Barcelona, 1501).

En 1501, per butlla d’Alexandre VI (el xativí Roderic de Borja), fou ratificada la constitució de l’Estudi General de València, que funcionava des de 1498. El consum de llibres augmentà. Hi havia negoci en la impressió de llibres en català. Però ―ai llas!― després vingué Espanya, la «unidad de destino en lo universal» i la ciència en català s’esvaí. I aparegueren els setciències com l’Adolfo Suárez (l’arquitecte de la «Transició» del franquisme al franquisme sense Franco), amb la barra de dir que no es podia ensenyar química nuclear en basc i en català (declaracions a Paris-Match en 1976). Això passava l’any després del de la mort del dictador. Ara, en el 2022, quaranta-sis anys després, quaranta després de proclamar l’Estatutet (mai no votat pels valencians), encara hi ha metges, amb la connivència dels polítics regionals i regionalitzants ―«botànics» inclosos―, que no volen aprendre la llengua pròpia dels valencians. L’abominen, conculquen drets, però... No els passa res. Espanya, a la vista està, és irreformable. Perquè d’això es tracta, de ser Espanya o no, i ―ja sabeu― són espanyols ells perquè «no pueden ser otra cosa» i nosaltres, si ens animem, podem deixar de ser-ho i aspirar a ser alguna cosa més ―diguem-ne― acceptable als ulls del món. Al segle XV no érem Espanya, érem normals; però en el XXI, doncs ja veieu, formant part d’Espanya, banyuts i pagant el beure.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.