El 22 d’octubre d’enguany, dissabte, la ultradretana Giorgia Meloni es convertia en primera ministra d’Itàlia. La casualitat ha fet que l’esdeveniment gairebé coincideixi amb el centenari tant de la Marxa sobre Roma del Partit Nacional Feixista, esdevinguda entre el 26 i el 28 d’octubre de 1922, com amb el nomenament del seu líder, Benito Mussolini, com a president del Consell de Ministres del regne italià, el 30 del mateix mes i any.
La BBC es referia a la coincidència el 3 d’octubre: “La victòria de Meloni ha tornat a col·locar sobre la taula el feixisme. La raó? És la líder de Germans d’Itàlia, el partit sorgit de la reconversió del Moviment Social Italià de Dreta Nacional (MSI), el qual va ser creat per simpatitzants de Mussolini. Tanmateix, els experts (es referia a diferents historiadors, professors de dret i economistes que consultà) no creuen que hi hagi motius per alarmar-se”, perquè, bàsicament, segons assevera l’italià Alberto Alemanno, professor de dret comunitari de l’escola d’estudis econòmics HEC de París, “la relació de Meloni amb Mussolini està mediatitzada per la nostàlgia” i “a pesar de la retòrica dominant de retorn de l’extrema dreta, no existeixen les condicions per a un retorn a la dictadura feixista” que el líder ultradretà començà a instaurar en el país transalpí ara fa un segle.
Tot i això, la BCC reconeixia que “el feixisme es resisteix a morir” i que continua despertant “un fort atractiu com a via intermèdia entre el comunisme i el capitalisme, i atreu votants desencantats dels polítics tradicionals”. Sí, com fa un segle. Justament, aquesta era la fórmula ideològica que “venia” el que més tard seria conegut com Il Duce, la de presentar-se com una tercera via entre el comunisme —vencedor a la Revolució d’Octubre de 1917 a Rússia, un exemple que emmirallava amples capes socials desafavorides a Europa occidental, tant com preocupava a les benestants — i el capitalisme —que no satisfeia als que tenien menys— i, sobretot, com un declarat enemic de la democràcia —sistema del qual abominava, igual que ho feia el comunisme—, a la qual aspirava destruir per erigir en el seu lloc un estat totalitari, personalitzat en un líder, ell, que recuperés les glòries del passat imperial.
La història no es repeteix, se sol dir. Per si un cas, no està de més recordar-la.
La Marxa sobre Roma
“O ens donen el govern o anirem a Roma a prendre’l”. Així ho va cridar Mussolini davant dels seus seguidors, a la plaça del Plebiscit de Nàpols, el 24 d’octubre de 1922. Els milers d’entusiastes assistents al míting del cap del Partit Nacional Feixista esclataren en visques, aplaudiments i crits que invocaven la violència —la majoria anaven armats amb escopetes, alguna pistola i, sobretot, armes blanques— per acabar amb el sistema vigent i instaurar el desitjat feixisme.
Pareixia la típica fanfarronada de l’histriònic Mussolini. El Partit Nacional Feixista era aleshores una força molt minoritària que ningú pensava seriosament que pogués fer realitat les seves amenaces. Els seus militants més exaltats, que vestien uniformats amb camises negres, desplegaven violència i terror per on passaven, però la formació tenia únicament 35 dels 535 diputats que formaven la cambra legislativa. Una força irrisòria que aparentment convertia en ridícula la pretensió de Mussolini de marxar sobre Roma per obligar al rei Vittorio Emanuele III a anomenar-lo president del Consell de Ministres. Aparentment, només.
En aquell 1922, els activistes feixistes més violents feien de les seves per tot el país. Mussolini els havia organitzat en les anomenades esquadres, formades pels squadristi, per combatre les organitzacions d’esquerra, sindicals i tot aquell que s’oposava a l’ideari feixista. Posteriorment, a partir de març de 1923, les esquadres serien formalment batejades amb el nom de Milizia Volontaria per la Sicureza Nazional. Els seus membres eren coneguts com els Camicie Nere, pel color negre de les camises que portaven. S’inspiraven en les camises roges de Giuseppe Garibaldi —l’heroi de la unificació política del país, assolida el 1871— i la seva activitat —de violència creixent— resultà essencial en l’escalada fins al cim del poder del seu líder suprem. El model italià d’aquestes esquadres va ser després copiat per part dels blackshits de la Unió Britànica de Feixistes i els camises brunes o Forces d’Assalt (SA) del Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany —o Partit Nazi—, mentre que a Espanya els falangistes eren coneguts com els camisas azules.
Els camises negres de Mussolini es nodrien de joves fanàtics, d’antics soldats i oficials de l’exèrcit, de joves de bones famílies emmirallats amb el feixisme, de molts de delinqüents de tota casta —inclosos assassins— reconvertits en avantguarda ultraviolenta del Partit Feixista i, també, d’homes de condició modesta que hi veien una possibilitat d’ascens social, cosa que especialment va passar a partir de l’arribada al poder del líder.
A pesar de l’activitat violenta dels camises negres arreu del país, quan en aquell míting de Nàpols Mussolini llançava les seves amenaces de marxar sobre Roma, gairebé ningú s’ho va prendre seriosament. El cap del feixisme italià no era vist com un vertader perill. Per ventura, sí per part d’algunes persones concretes de l’esquerra i del sindicalisme, però no per al sistema ni per a la monarquia. Quasi tota l’elit política de Roma menyspreava aquell antic periodista socialista. Greu error.
En efecte, el cap feixista ordenà aquell dia que els seus homes marxessin cap a Roma. Al voltant d’uns 25.000 camises negres partiren de diversos indrets i començaren a marxar en direcció a la capital. Pareixia una broma, però el cert i segur fou que ràpidament prengueren el control d’algunes localitats menors per on passaven. Assaltaven les guarnicions policials, deposaven batlles i regidors i proclamaven que s’hi instaurava el feixisme. La “broma” aviat mudà en quelcom prou diferent, seriós, preocupant per a les autoritats i en especial molt més perillós quan guarnicions policials i alguns militars es posaren a les ordres feixistes i importants localitats com Pisa, Florència i Cremona, entre d’altres, caigueren sota el seu control. Les escopetes que inicialment portaven els squadristi començaven a ser substituïdes per fusells amb baionetes, pistoles i altres armes militars.
A la fi, el Govern italià va reaccionar quan la cosa començava a pintar negre, mai més ben dit. Milers d’uniformats feixistes marxaven a escassos centenars de quilòmetres de la capital i amenaçaven a entrar-hi a sang i foc. El 26 d’octubre ocuparen nombroses prefectures de policia i quarters militars per tot el nord del país. El rei, que es trobava a Pisa, tornà precipitadament al seu palau oficial. Parlà telefònicament amb el president del Consell de Ministres, Luigi Facta, i acordaren que el Govern es reuniria per prendre mesures.
Fins aquell moment ni el monarca ni el president executiu s’havien pres seriosament les amenaces de Mussolini. O aquesta és la impressió general entre els historiadors. Tanmateix, els fets del dia 26 els convenceren de tot el contrari. Aleshores. Facta reuní l’endemà, el 27, a primeríssima hora —les sis del matí— el Consell de Ministres, que deliberà si havia d’imposar o no l’estat de setge per, així, mobilitzar almenys una divisió de soldats d’infanteria, que ja tenia preparada, per fer front als camises negres. El general Cittadini, ajudant de camp del rei, era qui es mostrava més a favor de la mesura. Així s’aprovà. A les nou el president anà a palau a presentar el decret perquè el firmés Vittorio Emanuele.
Però el monarca que rebé Facta no era el mateix amb el qual havia parlat la nit anterior. Es negà a signar el decret que declarava l’estat de setge. I el president dimití.
La raó per la qual el rei rebutjà signar fou la informació que li feren arribar durant aquella nit. “Estimat Facta, han canviat moltes coses des d’anit passada”, digué al president. La tarda anterior s’havia mostrat d’acord a aturar els feixistes fos com fos. No obstant, durant la nit fou informat que el seu cosí, Manuele Filiberto, duc d’Aosta, que simpatitzava obertament amb el feixisme i que havia rebut l’oferta de Mussolini de ser el futur rei si Vittorio es negava a fer-lo president, es trobava a Perusa, a unes 130 km de Roma, esperant esdeveniments. Encara més: davant d’aquella mala nova havia parlat amb diferents generals que l’havien informat que una part important de l’exèrcit donava suport als feixistes. “Després de l’estat de setge, l’únic que podria venir és la guerra civil”, va dir al president del Consell de Ministres, com a explicació de la seva negativa a firmar el decret.
L’endemà, el 28, el rei oferí el càrrec de president al cap feixista, el qual rebutjà les condicions que el monarca intentava imposar-li —bàsicament acceptar el sistema vigent i compartir el poder amb la dreta moderada. El cap de l’estat cedí una altra vegada i al cap d’un parell de dies, el 30, tornà a insistir davant de Mussolini —que es trobava a Milà, preparat per marxar amb els seus camises negres sobre Roma—, però ara simplement oferint-li el càrrec sense més condicions. I el líder feixista, a la fi, acceptà.
El 30 d’octubre, Mussolini era nomenat, increïblement, president del Consell de Ministres. Una diminuta força parlamentària arribava al poder gràcies a la coacció violenta exercida per unes poques dotzenes de milers d’activistes fanàtics i davant la incapacitat i covardia de les institucions i dels seus responsables. El 31, el flamant nou president va fer entrar a Roma els seus camises negres, que desfilaren victoriosos per davant del palau del Quirinal, la residència reial. Tot un advertiment sobre qui pretenia manar en el país, al marge de subtileses institucionals, com el fet que existia un monarca.
Segons analitzava per a la BBC el passat 2 d’octubre Alvaro Lozano, l’historiador italià especialista en el feixisme —autor, entre altres llibres, de Mussolini i el feixisme italià—, a partir d’aleshores el feixisme va vendre la idea que havia protagonitzat “l’assalt al poder, però en realitat això no va existir; el que havia passat fou que el poder va ser entregat amb safata” per part d’un president irresponsable que va dimitir i d’un rei covard.
Aquest especialista nega el caràcter d’epopeia de la Marxa sobre Roma que el feixisme va crear en els anys posteriors. “Després de tres dies de marxa sota importants pluges, els seus membres no eren les legions de Cèsar amb les quals havia somiat Mussolini”. De fet, diu l’historiador, “des d’una perspectiva militar l’operació va estar molt mal planificada i els 12.000 soldats de la 16a Divisió d’Infanteria (que era la que el president Facta hauria volgut mobilitzar contra els camises negres) haurien pogut acabar amb els feixistes sense cap dificultat. La marxa fou un caos i una absoluta desorganització”, però, finalment, “li sortí bé, a Mussolini”, tant per l’actitud del rei com per “la descoordinació de les autoritats”, quasi cap de les quals actuà contra els alçats.
Ara bé, també s’ha d’entendre, explica l’historiador, que la situació general del país afavoria els feixistes. Almenys així era en el cas de la burgesia i molts propietaris rurals, que tenien por davant la possibilitat que l’esquerra i el sindicalisme imposessin un model semblant al de Rússia. “Cap a mitjans de 1922 l’economia s’havia enfonsat”, diu Lozano, i els “sindicats socialistes convocaren una vaga general per forçar el Govern a actuar contra els feixistes”, cosa que “aprofità Mussolini” per presentar-se com l’alternativa entre el comunisme i la degradació del sistema vigent.
En aquell context, Mussolini tenia un cert avantatge: el seu partit era vist per una part gens menyspreable del sistema polític i econòmic com un dic de contenció de les pretensions revolucionàries de l’esquerra. D’ençà del 1919, quan fundà el Fasci Italiani di Combatitimento, el nucli que el 1921 es convertí en el Partito Nazionale Fascista, els seus squadristi s’oposaren per la força als socialistes i als sindicats, cosa que havia fet guanyar al feixisme fortes simpaties entre l’exèrcit, els terratinents, grans empresaris, l’Església catòlica... És a dir, els àmbits socials que més influència tenien en la major part del país, en especial fora de les grans ciutats. L’estratègia imposada per Mussolini tant amb els Fasci com amb el Partit Feixista era la mateixa: presentar-se com una alternativa d’ordre. Així, per exemple, quan l’esquerra i el sindicalisme convocava vagues, els feixistes intentaven rebentar-les a través de la violència de les seves esquadres contra els piquets sindicals; organitzaven partides d’esquirols que evitaven que s’aturessin línies fèrries, el servei postal... cosa que molta gent agraïa. I si els vaguistes protestaven o intentaven qualque cosa, els apallissaven brutalment. Tot això s’havia traduït en l’aplaudiment de la burgesia, el silenci policial i la muda conveniència de les autoritats. Afegit al sentiment d’humiliació per com s’havia resolt la Primera Guerra Mundial per a Itàlia —s’havia posat al costat dels vencedors, però no va rebre les colònies que se suposava que hauria d’haver rebut, cosa que va fer quallar la idea que el país havia estat humiliat—, va fer que en aquell 1922 la situació esdevingués madura i òptima perquè el feixisme l’aprofités. Ara bé, probablement entre els més sorpresos per com culminà aquella Marxa sobre Roma, deia la BBC, s’hi trobava el mateix Mussolini, perquè, lluny de ser un cop d’estat, un assalt al poder ben pensat i exitós, fou, en realitat, la confluència de molts factors que acabaren per afavorir, de manera increïble, les aspiracions del cap feixista.
Tanmateix, això no impedeix que, quan el rei nomenà president Mussolini, tothom sabia que allò era jugar amb foc i tenir totes les cartes per cremar-se. El cap del Partit Feixista no enganyava. Al contrari, mostrava ben a les clares les seves intencions. I per si algú tenia dubtes al respecte, un mes abans d’arribar a la presidència, el setembre de 1922, explicà en un discurs que “el feixisme no és una reunió de polítics, sinó de guerrers”; i advertí: “Som una formació de combat que s’imposa mitjançant trets, incendis i destrucció”.
Tot el que vingué després no va fer més que confirmar el que havia advertit. El rei es convertí en una figura sense cap poder ni influència i a partir de les eleccions de 1924 Mussolini anà convertint Itàlia en la dictadura feixista que anhelava, on qualsevol intent d’oposició era liquidat per la justícia institucional al seu servei o, sovint, pelscamises negres a la seva estimada manera.