Els crítics

Tot el que ve després de l’infern

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

És una data difícilment oblidable de la història recent i tràgica d’Europa. Tretze de novembre de 2015. Diversos atemptats coordinats a París deixen la xifra de 130 morts i centenars de ferits. Però també milers de supervivents que patiran un impacte emocional que no es podrà esborrar mai del tot. Isaki Lacuesta se centra en ells a Un año, una noche, en l’aprenentatge de gestionar el dol, en el trauma que arrosseguen com a supervivents de la sala de concerts Bataclan, en la manera d’afrontar els fets, de tirar endavant, d’esbocinar-se per dins després de ser testimoni directe de l’infern.

Basada molt lliurement en el relat de Paz, amor y Death metal (Tusquets, 2018), de Ramón González, i relligada a partir del testimoni de diversos testimonis, el film segueix la parella que formen Ramón i Céline (Nahuel Pérez Biscayart i Noémie Merlant, els dos absolutament magnífics), assistents al concert la nit dels fets amb dos amics (interpretats per Quim Gutiérrez i Alba Guilera). Amb un gran encert, el director català no mostra pràcticament l’atemptat, només el mínim necessari per entendre el xoc del moment, de la ferida que en supura. Ni morbo, ni impudícia. El que importa no és la nit, sinó l’any que ve després: de l’escena inicial, amb Ramón i Céline abraçats —abrigats per les mantes de plàstic fosforescent— i tornant a casa just després del terror, fins a la fi, amb el concert de retrobament. Entremig, dues maneres de pair-ho: ella, amb el silenci i la distància com a còmplices; ell, amb una vulnerabilitat que commou, temorós i fràgil, amb la necessitat de no oblidar.

El film és un exercici acuradíssim d’equilibri entre el discurs, el pes sòcio-polític i la proposta artística, amb un guió trenat a la perfecció, amb diàlegs que tenen sempre tot el sentit del drama i ens condueixen per una emoció latent i sostinguda, per una tensió que ens fa tenir el cor sempre a punt de la triple pirueta. Lacuesta disposa, però ens demana implicació —emocional i intel·lectual—, com a espectadors. En la catarsi, ens converteix en part imprescindible del relat, per fer encaixar les peces que han estat presentades a mode de trencaclosques i, sobretot, per reordenar uns sentiments que quedaran esquitxats per totes les ferides d’una nit fatídica en la memòria infausta d’Europa, del món.


Un año, una noche

Direcció: Isaki Lacuesta

Espanya, 2022

Durada: 120 minuts

Guió: Isa Campo, Isaki Lacuesta, Fran Araújo. Llibre: Ramón González

Música: Raül Refree

Fotografia: Irina Lubtchansky

Repartiment: Nahuel Pérez Biscayart, Noémie Merlant, Quim Gutiérrez, Alba Guilera, Natalia de Molina, C. Tangana, Enric Auquer.

Drama. Terrorisme.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.