Un país, dues mirades

El Maestrat i Morella

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Si decidiu aventurar-vos a l’interior de Castelló, haureu de ser conscients del caràcter abrupte d’aquesta geografia. Les distàncies en aquest escenari muntanyós, per bé que curtes, es guanyen amb penitència. Carreteres estretes, regirades, que salven paisatges àrids i solitaris i esdevenen un dels màxims plaers de l’individu en trànsit, el qual ha de practicar ací, per força i per vocació, una conducció panoràmica. Les muntanyes de Castelló imposen el gust per la lentitud, un autèntic anacronisme en un present frenètic.

El convent carmelità del Desert de les Palmes, a Benicàssim, és el punt de partida de la tercera ruta que fa Joan Fuster pel País Valencià i una talaia inevitable per a qui patesca la síndrome de la contemplació. Des d’aquest mirador, l’escriptor posa rumb a Peníscola, tocant fugaçment Benicàssim i Orpesa, que vivien per aquell temps —més el primer que el segon— el fenomen d’un turisme emergent. En aquest aspecte, Peníscola, enlairada sobre un penyal dins el mar, concentra —ja ho concentrava als anys seixanta del segle passat— bona part del turisme costaner de Castelló, amb la corresponent oferta de souvenirs. El seu caràcter monumental posseeix una correspondència ineludible amb una altra població, aquesta d’interior, on Fuster fa parada: Morella. Entre Peníscola i Morella, se succeeixen Benicarló i Vinaròs, els set pobles de la Tinença de Benifassà, el passat medieval de Sant Mateu i el de Catí. I el santuari de la Balma, a Sorita, enclavat a la roca, i Benassal, amb la Font d’en Segures i les propietats curatives de la seua aigua. I finalment, Cabanes, l’arc romà del qual s’assenta al bell mig d’una dilatada planúria agrícola que travessa la Via Augusta. D’aquesta, per cert, se’n conserven restes a la vora de Benlloc i a la toponímia local —el camí dels Romans, sospitosament una via recta al llarg de diversos quilòmetres.

Tornem, però, a la costa. No s’hi reconeix l’Orpesa dels anys seixanta, un poble “apinyat i silenciós”, com el troba Fuster, perquè avui s’interposa entre aquest i la platja el macrocomplex Marina d’Or, l’emblema local del turisme massiu de sol i platja, i punta de llança d’una estratègia desarrollista. A la vora d’aquest havia de construir-se un santuari temàtic, Mundo Ilusión, amb 800.000 metres quadrats, que sortosament no arribà a fer-se realitat. Als tres camps de golf projectats s’afegirien l’Hotel Alpes, amb pistes d’esquí; el París, amb una torre Eiffel de set plantes i un canal emulant el Sena; el Venecia, solcat per canals navegables i presència gondolera, i l’Acuario, i el Warner Bros. Tot plegat, un Las Vegas d’aquells de quilòmetre zero; una realitat de pel·lícula, amb totes les de la llei.” ¡

 

DESERT DE LES PALMES

Joan Fuster

“La muntanya s’acosta al mar. Anem a Benicàssim. La carretera serpenteja i puja. De front, en el flanc d’un pujol, es veu l’ermita de la Magdalena, emblanquinada. [...] Passant per Benicàssim és inevitable pujar al Desert de les Palmes. [...]

"El Desert de les Palmes, ni és desert ni es caracteritza per una abundància especial de palmes. Allò primer li ve del convent de carmelites que allí existeix, ja que els carmelites denominen ‘deserts’ les seves residències penitencials, sigui plaent o desplaent el lloc on les construeixen; i això de les palmes, encara que menys injustificat, potser tingué en un altre temps millor explicació. [...] No hi ha dubte que es tracta d’un bon lloc per a la contemplació: per a la contemplació del paisatge, singularment."

Antoni Josep Cavanilles

“En los montes que separan a Benicásim de la Pobla se halla el Desierto de las Palmas y el convento de los Carmelitas Descalzos. [...] No hay que buscar aquí llanuras, todo se reduce a picos elevados que dexan entre sí angostos y profundos barrancos; los montes son por lo común amoladeras: hay también mucha piedra arenisca micácea de un roxo obscuro, que proviene de la porción de hierro que contiene. Reyna tal desorden desde la raiz hasta la cumbre de los cerros y montes, tal multitud de enormes cantos acinados, sin unión aparente y muchas veces sin tierra, que parecen efectos de violentas convulsiones. [...] Es ciertamente un sitio agradable por la multitud de vegetales que sostiene y por la variedad de objetos que se descubren.”

Desert de les Palmes (Benicàssim) / Eliseu T. Climent

PENÍSCOLA

A. J. C. “Allí se levanta de repente el peñón que entra en el mar, del qual está rodeado por todas partes, a excepción de la estrecha lengua por donde queda unido al continente. No pocas veces forma una isla perfecta quando enfurecido el mar salen sus hinchadas olas, y cubren dicha lengua de tierra. [...] De tiempo inmemorial fue Peñíscola una fortaleza respetable, y el arte añadió sucesivamente las obras y defensas correpsondientes a los diferentes instrumentos de destrucción que imaginaron los hombres.”

J. F. “Peníscola vol dir península, i el topònim no pot ser més just: un penyal superb avançat sobre les aigües, que s’uneix al continent per un curt istme de sorra. De lluny, per terra, la massa del castell i de les muralles, imponent, sembla conferir al tómbol sencer la seva estricta consistència de fortalesa.”

“Els carrerons, empinats i trencats, de cases cúbiques i sense teulades, són de les coses més pintoresques del País Valencià. En algun tombant, un grup de dones, descalces i assegudes a terra, adoben xarxes o teixeixen malla. Un parell de quioscos amb postals i monografies esperen el turista. El silenci i la brisa són afectuosos.”

Peníscola / Eliseu T. Climent

VINARÒS

J. F. “Vinaròs és una ciutat una mica més gran que Benicarló i de major potència econòmica. Se situa a la vora mateixa de la mar, i el seu port va ser aprofitat, ja en el segle XVI, per algunes contrades aragoneses per a donar eixida als seus productes. Avui, en canvi, només es dedica al tràfec pesquer: més de 3.000 tones anuals de peix captura la flota local.”

“Vinaròs és l’últim poblat del País Valencià en la línia litoral: uns quilòmetres més amunt, el riu de la Sènia és el límit amb la província de Tarragona. La transició ha anat produint-se lentament, i es percep sobretot en la parla, que en els vinarossencs tot just es diferencia del dialecte de Tortosa.”

 

TINENÇA DE BENIFASSÀ

A. J. C. “Ocupa esta lo peor y más septentrional del reyno. Confina por la parte meridional con los términos de Rosell y Vallibona; por la occidental con el de Morella; por la septentrional con Aragón y parte de Cataluña. Su verdadera extensión pasará poco de tres leguas, pero se emplean siete horas en cruzarla por ser freqüentes las cuestas y barrancos. Por todas partes la rodean y la cierran altos montes calizos.”

J. F. “Les muntanyes ens aclaparen. El paratge és francament agrest i dur, entre altures que excedeixen dels mil metres. La Tinença està constituïda per set pobles: la Pobla de Benifassà, el més gran, no arriba a 600 habitants: Castell de Cabres, el Boixar, Bellestar, Coratxà, Bel i Fredes, aquest últim, amb una població inferior als 100 habitants.

Prop de Bellestar es troben les ruïnes en qüestió. Són les despulles de l’antic monestir de monjos blancs. El va fundar el 1233 rel cavaller Guillem de Cervera com a filial de l’abadia de Poblet.”

El Boixar, a la Tinença de Benifassà / Eliseu T. Climent

SANT MATEU

J. F. “Per qualsevol part, anem entre serres encrespades, que creixen a cada pas. La carretera s’ajusta als seus accidents, puja i baixa, es trunca en revolts tancats, i ens deixa veure, en algun cim, la fondària de la vall recorreguda o la llunyania arestada. En la falda de les muntanyes, els graons de bancals creen espai per a les oliveres i els garrofers. [...] De tant en tant, refugis de pastors i sènies monumentals confeccionades amb canteres grises.”

“Sant Mateu és al centre d’aquestes planes, rodejat de terra groguenca, ocre, vermellosa, amb els dibuixos verds dels cultius. [...] Va ser, durant l’edat mitjana, residència del gran Maestre de l’Orde de Montesa i, per tant, capital en certa manera de tot el Maestrat. D’aquella època de primacia perduren en la ciutat nombrosos vestigis, que retenen en els seus carrers clapes literals del passat, vives i sorprenents.”

“La plaça Major de Sant Mateu és recol·lecta, amb porxos, i hi acudeixen set carrerons. En el seu centre hi ha una font de pica circular, amb una gran bola pètria que remata la figura d’un àngel. A la plaça dóna la façana romànica de l’església, els arcs i els capitells de la qual estan ja bastant deteriorats.”

“Prop de la plaça Major, l’Ajuntament i la casa dels Borrull són també gòtics. En un altre carrer, el palau dels marquesos de Villores, renaixentista, posa una nota més lleugera i elegant. I en la plaça de Sant Pere descobrim una altra font de bola, aquesta rodejada de sis inútils columnes i presidida per una Verge graciosa, de tosca manufactura local.”

Sant Mateu / Eliseu T. Climent

CATÍ

Catí té 1.500 habitants —gairebé 1.000 menys dels que tenia el 1900— i ha preservat intacte el seu complet caràcter medieval. Són moltes les cases en ús que deuen tenir uns quants segles d’edat. Fa la impressió que la vida, a Catí, segueix com en el XV. [...] El viatger —el previnc—, sense adonar-se’n, adoptarà en contemplar-los l’actitud asèptica del visitant de museu.”

“Catí, de més a més, està en ple abandó. Els seus palaus gòtics s’han convertit en cafès o en habitacions camperoles. La casa de l’Ajuntament, de principis del XV, posseeix una esplèndida llotja, amb sòlides ogives, de severa estructura, i uns finestrals airosos i senzills; però està bruta i desabrigada. Una mica millor, no massa, es troben la casa-abadia, també amb algun detall gòtic, i l’església parroquial.”

Edificis medievals a Catí / Eliseu T. Climent

MORELLA

A. J. C. “Entre muchos montes precedidos de cerros y cañadas se levanta uno que parece aislado, y muy cerca de la cumbre se descubren las torres y murallas que cercan la población.”

“Es Morella uno de los mayores pueblos del norte del reyno, sano, frío y bastante provisto; logra aguas excelentes, que le llegan por el largo aqüeducto sostenido por una serie de elevados arcos y murallas.”

“En este siglo se ha doblado el número de sus habitantes. [...] De los que habitan dentro de los muros hay muchos distinguidos por su nobleza ó caudales, los demás casi todos se ocupan en diferentes fábricas de lana. Estas son la causa principal del aumento y prosperidad de la población.” [...] En el hilado se emplean las mugeres y niñas, las que no quieren servirse del torno, máquina de poco costo y grande utilidad, y prefieren la rueca, porque con esta al cinto, buscan conversación y visitas.”

“Subí al castillo, que abandonado a su suerte se desmorona cada día. Fue sin duda uno de los más fuertes del reyno por la naturaleza y el arte De los alto se registra una larga extensión de montes y de picos.”

J. F. “A mesura que ascendim —Morella està a 1.000 metres d’altura—, la carretera se cenyeix a precipicis i serpenteja de manera marejadora. [...] Els ‘ports’ de Morella permeten, en més d’un moment, de fer-nos càrrec de l’aspresa del terreny amb la major evidència.”

“El paisatge canvia de sobte. Apareixen masies, caserius. L’extensió bladera és enorme. El camí es fa més pràctic i condescendent. Després d’un revolt, i al fon, Morella. Sobre una mola robusta, apareix la ciutat encimada pel castell. El cíngol de la muralla —construït per ordre de Pere el Cerimoniós— estreny el poblat i desborda cap amunt.”

“La primera cosa que s’ha de veure a Morell és Santa Maria. Si entrem en la ciutat pel portal torrejat de Sant Mateu, un carrer estret i llarg ens deixarà enfront d’aquella església, la principal basílica. Els tècnics la consideren com el millor temple gòtic del País Valencià, i ho és.”

“El castell és, per al turista, una magnífica talaia sobre Morella i el seu terme

“Com a Sant Mateu, com a Catí, com a tants altres pobles del nord valencià, el contrast entre l’actualitat apagada i els rastres de l’auge del passat desperta en el viatger una certa angúnia depressiva.”

“A part de Santa Maria, i a part de les portes de la muralla —la de Sant Miquel, amb les seves torres octogonals i els seus escuts del Regne i de la ciutat, la de Sant Mateu, presidida per un Crist gòtic de pedra, la dels Estudis, la del Forcall—, queden a Morella algunes altres construccions interessants.”

“En transitar-la a poc a poc se’ns desvela en tota la seva bellesa mat i arcaica. Les cases són estretes i altes, amb ràfecs amples i balconades espaioses i finament ferrades. La plaça del Mercat —més que plaça, un carrer una mica més ample que els altres— s’allarga entre dues línies de porxos ombrosos, que acullen botigues i obradors artesans.”

“Morella és una ciutat per assaborir-la morosament, amorosament.  [...] Comprem un souvenir  adequat —una manta morellana, a coloraines, teixida a mà—, i sortim. Per la porta de Sant Miquel. [...] I després, l’aqüeducte: un aqüeducte, és clar, gòtic, de finals del XIV, que alimentava i servia les fonts de la ciutat.”

Morella / Eliseu T. Climent

SANTUARI DE LA BALMA

J. F. “La Balma encara té les seves seduccions. Es tracta d’una vall ampla, cultivada, per la qual passa el Bergantes, amb Sorita al fons, i més al fons, i pertot arreu, la barrera incessant de les serres.”

“[El santuari] està enclavat en una profunda escletxa que corre paral·lela al sòl, a mitjana altura, pel llenç vertical de la muntanya. És senzillament una cova. Hi entrem a través d’un llarg passadís, també buidat en la roca i obert al paisatge.”

“Cada tardor, en celebrar la seva festa, una gran gentada fa via a la Balma. S’organitza una processó amb danses, i un ciutadà vestit de dimoni recita una lloa al·lusiva acompanyant-se de petards. No és, tanmateix, l’únic dimoni que ronda aquell dia per la Balma. Encara no fa molts anys, s’aprofitava la jornada de la Mare de Déu per guarir els endimoniats de la circumscripció.”

A. J. C. “A la izquierda del río y casi en frente de Zorita está el santuario de Nuestra Señora de la Balma: el monte me pareció análogo a los que quedan descritos. [...] Lo quebrado del terreno, y la multitud de plantas que deben crecer en aquel sitio abandonado, aumentaban los deseos que tenía de pisarle y registrarle de cerca; pero hallé en el río un obstáculo insuperable. Había llovido dos días casi sin cesar, y traían muchas aguas el Caldés y el Cantavieja, que hacen el principal caudal del Bergantes.”

 

BENASSAL

J. F. “Després dels lots de gòtic que hem consumit, Benassal resulta ja un poble corrent. I si el citem ací és més que res per la fama regional del seu balneari —la Font d’en Segures—, les aigües del qual són adequades per als ronyons de les famílies acomodades.”

A. J. C.Nace la fuente d’Ensegures por tres caños, cada uno como el dedo: sus aguas son cristalinas, muy frías en verano y templadas en invierno: pasan por diuréticas, y se dice que han hecho prodigios en varios sugetos que padecían detención de orina.”

Font d'en Segures (Benassal) / Eliseu T. Climent

CABANES

A. J. C. “Cerca de la villa caminando al norte se ve el arco romano que ha dado nombre a la llanura. Pocos monumentos de aquel tiempo se conservan enteros, pero este después de haber resistido veinte siglos se halla en estado de durar muchos más: no tiene inscripción alguna nimás divisa que las armas de Aragón, obra de algún ignorante moderno. Debióse erigir para perpetuar la memoria de algún suceso importante que ignoramos. [...] Todo es mármol pardo muy duro, y los sillares de que se compone se mantienen perfectamente unidos sin quedar vestigios de mortero. Su altura es de treinta palmos, y el ancho de diez y ocho, sin contar el grueso de las pilastras.”

J. F. “Ens trobem ja en plena planura; pràcticament, de Sant Mateu a Cabanes, en aquesta ruta s’estén un espai d’horta vacil·lant. És el Pla de Cabanes, gradació del Maestrat a la Plana, i a un quilòmetre de la carretera, hi ha l’arc romà, solitari, amb els carreus de granit oberts en mig punt sobre dues pilastres. Té quatre metres de llum. El cronista Beuter conta que el construïren els legionaris de Curtius Martius en una sola nit, per commemorar la seva victòria sobre els cartaginesos esdevinguda allí mateix la vigília.”

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.