Cròniques de la Repressió

La consciència de la Xina

Liu Xiaobo, mort el 13 de juliol, no era un nom familiar a Occident. Però, entre les persones que han reclamat democràcia a la Xina, tot oposant resistència als esforços implacables del Partit Comunista per impedir que s’hi consolidi mai un sistema democràtic, el nom de Liu és un dels que destaca. Les seves apel·lacions solemnes, tranquil·les i persistents demanant llibertat per al poble xinès van convertir-lo en un dels gegants mundials de la dissensió moral, categoria a què pertany al costat d’Andrei Sàkharov i Nelson Mandela; amb qui també comparteix haver estat presoner de consciència i guanyador del premi Nobel de la Pau.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Liu va morir en un llit d’hospital al nord-est de la Xina a causa d’un càncer de fetge. El patiment sofert per Liu, la seva família i els seus amics ha estat envoltat per les seves circumstàncies deplorables. Liu, intel·lectual i autor especialitzat en literatura i filosofia, feia vuit anys que complia una condemna d’onze anys per subversió. El seu delicte havia sigut escriure una petició en què reclamava democràcia, una causa que havia defensat durant dècades: va tenir un paper destacat en les protestes de la plaça de Tiananmen el 1989. Per bé que estigués en un hospital civil, encara era custodiat com un presoner. El Govern va denegar les seves peticions i les de la seva família perquè se li permetés rebre tractament a l’estranger. Va col·locar guàrdies vigilant la seva habitació, va desplegar el seu exèrcit de censors informàtics per esborrar tota expressió de compassió envers ell i va ordenar a la seva família que estigués callada. El Partit Comunista vol que el món oblidi Liu i el que defensava. I hi ha el perill que això passi.

Un joc cínic

Els Governs occidentals tenen un llarg historial de pusil·lanimitat i cinisme pel que fa a la seva resposta davant el tracte pèssim donat als dissidents a la Xina. Als anys 80, quan la Xina va començar a obrir-se al món exterior, els líders occidentals tenien tantes ganes d’obtenir el seu suport en la lluita contra la Unió Soviètica que no van voler muntar un escàndol pels presoners polítics de la Xina. Per què havien de decebre el reformista Deng Xiaoping parlant insistentment sobre persones com Wei Jingsheng, que aleshores complia una condemna de quinze anys pel seu paper en el moviment Mur de la Democràcia, amb el qual s’havien estès les protestes a tota la Xina i que Deng havia reprimit el 1979?

Les actituds dels líders occidentals van canviar el 1989 quan Deng va sufocar les protestes de Tiananmen, en què van morir centenars de persones. De cop i volta, estava de moda queixar-se de l’empresonament de dissidents (hi va contribuir que la Xina semblava menys important quan la Unió Soviètica s’estava descomponent). De tant en tant, el Govern alliberava algú, amb l’esperança de recuperar la bona imatge davant el món. Els líders occidentals n’estaven agraïts. Volien demostrar al seu poble, encara indignat per la matança de Pequín, que les crítiques feien efecte.

Cap a mitjan anys 90, l’economia xinesa vivia un boom i el comerç va tornar a enviar els dissidents als marges. Per als alts funcionaris occidentals, la Xina s’estava tornant massa rica per importunar-la. Les empreses més grans del món es barallaven per entrar al mercat xinès. Els Estats Units, el Regne Unit i altres països van iniciar “converses sobre drets humans”, útils per separar les subtileses humanitàries dels acords d’alt nivell. La crisi financera mundial del 2008 va inclinar encara més la balança. Occident va començar a veure la Xina com el seu salvador econòmic. Aquest mes els líders dels països del G-20, entre ells el president xinès, Xi Jinping, es van reunir a Alemanya amb motiu de la seva trobada anual. Cap d’ells no va dir ni una sola paraula sobre Liu Xiaobo, de qui s’acabava de saber que patia una malaltia terminal.

Toca assenyalar els culpables

Per què cal queixar-se? La Xina emprèn represàlies contra països que critiquen les seves violacions dels drets humans. No va recuperar les relacions amb Noruega fins l’any passat: les havia interromput després que Oslo acollís la cerimònia d’entrega dels Nobel el 2010, en què Liu va rebre el de la Pau (com que la Xina no el va alliberar, hi va ser representat amb una cadira buida).

A més a més, és improbable que Xi escolti els precs. Abans d’arribar al poder el 2012, es va burlar d’“uns quants estrangers, amb la panxa plena, que no tenen res millor a fer que intentar assenyalar amb el dit el nostre país”. Durant el seu mandat, ha intensificat la pressió sobre els dissidents i altres persones que fan nosa al Partit Comunista, amb l’ajuda de noves lleis de seguretat. També està introduint l’ús de noves tecnologies, com la intel·ligència artificial, amb què probablement es podrà controlar els individus molestos amb més efectivitat.

Tanmateix, hi ha raons de pes per les quals els líders occidentals haurien d’alçar la veu en favor dels dissidents xinesos. D’una banda, és fàcil exagerar la capacitat de la Xina de portar a terme represàlies, sobretot si Occident actua unitàriament. L’economia xinesa depèn del comerç. Fins i tot per a la petita Noruega, els efectes econòmics de l’enfrontament van ser limitats. De l’altra, alçar la veu és un desafiament a Xi i a la seva convicció que empresonar dissidents pacífics és normal. El silenci no fa sinó animar-lo a tancar entre reixes encara més activistes. I cal recordar que, per a aquells que ho arrisquen tot per aconseguir la democràcia, saber que tenen suport occidental els dóna una empenta enorme encara que no els garanteixi l’alliberament ni millori el seu destí.

També hi ha en joc un principi vital. Els últims anys s’ha debatut molt a la Xina sobre si els valors són universals o específics d’una cultura. Mantenir-se callats sobre el cas de Liu ha donat a entendre que Occident tàcitament està d’acord amb Xi: que no hi ha valors globals i que Occident, doncs, no té dret a opinar sobre els valors de la Xina o sobre com s’apliquen. Aquest missatge no tan sols perjudica la causa dels liberals a la Xina, sinó que també ajuda Xi a amagar un error del seu argument. La Xina, igual que els països occidentals, és signatària de la Declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides, que diu: “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets”. Si els països occidentals són massa egoistes i cínics per donar importància als valors universals quan són trepitjats a la Xina, corren el risc que aquests valors es menystinguin arreu del món i, en darrer terme, a casa seva.

Occident hauria d’haver fet costat a Liu. Representava la millor manera d’expressar la dissidència a la Xina. El manifest en favor de la democràcia —conegut com a Carta 08—, que el va portar a la presó, era clar quant a les demandes: fi del govern unipartidista i llibertats de debò. L’objectiu de Liu no era desencadenar una revolta, sinó fomentar el debat pacífic. Se’n va sortir breument. Centenars de persones, entre elles intel·lectuals de primer ordre, havien signat la carta quan Liu va ser conduït a la cel·la. Des d’aleshores, els censors i els sequaços del Partit Comunista han reprimit el debat. Occident ha de deixar de fer-los la feina. Liu, malauradament, no podrà completar la seva obra.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.