Periòdicament, des de l’audiovisual, amb més o menys fortuna, es fa una immersió a tomba oberta en els sistemes educatius i les seues problemàtiques canviants. L’any 2008, amb La classe, Laurent Cantet ens commovia i feia reflexionar al voltant de les realitats multiculturals en el sistema educatiu francès, com de difícil és per als docents bellugar-se en un entorn difícil pels xocs culturals i socials. Aquesta problemàtica continua sense tenir una resolució fàcil, però els darrers anys han aparegut núvols afegits en l’horitzó: aquell mateix 2008, l’alemany Dennis Gansel, en un film premonitori, especulava en L’ona sobre l’atractiu potencial per als adolescents de les idees totalitàries.
Anys després, de manera gradual però perillosament exponencial, els docents de l’Estat espanyol han anat denunciant des del sistema públic com la ideologia de Vox, el nostre trumpisme autòcton passat per la batedora del franquisme més ranci, va fent forat de manera inexorable en legions d’adolescents enlluernats pel que consideren un programa polític i social que posarà en el seu lloc els «excessos» del multiculturalisme, el nacionalisme (el perifèric, és clar), el feminisme i, en general, la correcció política.
Una rebel·lió de pa sucat amb oli que connecta absurdament xicots i xicotes de classes mitjanes i baixes amb els seus companys de col·legi major de 1.500 euros al mes. Un fenomen que té a veure amb molts factors que seria llarg d’explicar, però que no és aliè amb el vessant nociu de les xarxes socials i la seua intel·ligent explotació per part de l’extrema dreta. Una realitat que, tard o d’hora, hauria d’acabar reflectida en alguna producció audiovisual a casa nostra. Si és que algú té el coratge de trepitjar el bassal.
Mentrestant, algun cosa podem aprendre d’unes altres cinematografies com la israeliana. La valenta La lliçó, escrita per Deakla Keydar i dirigida per Eitan Zur, s’enfarina per nosaltres fent surar les tensions d’una societat permanentment tibada. Un esforç que el festival Canneseries va premiar distingint-la com millor producció, mentre que la jove Maya Landsman va ser guardonada a la millor interpretació pel personatge de Lian.
La història d’Amir i Lian
La premissa de la sèrie és potent i, se’ns adverteix, no basada en fets reals: quan a uns alumnes d’un institut israelià se’ls planteja que facen un treball per a classe, Lian, una alumna, proposa que no es deixe accedir a les piscines públiques als àrabs en funció d’un suposat acaçament sexual a les xiques jueves. Amir, el professor (una magnífica interpretació també de Doron Ben-David), li fa veure que el plantejament no és acceptable, per discriminatori i perquè sols serveix per atiar el foc. Llavors, es desencadena una tempesta amb el conflicte palestí i la dretanització i radicalització d’importants sectors de la societat israeliana.
El xoc entre l’alumna i el professor liberal acaba saltant a les xarxes socials i als mitjans convencionals. I desencadena tot tipus de situacions que no desvetllarem per no llançar a perdre la potència dramàtica de la sèrie, que no és poca, i que té a veure també amb les vides privades dels protagonistes, el divorci mal paït del professor i una relació desastrosa de la xicona amb la seua mare i amb el seu físic. Però no avancem en excés l’argument si afegim que per a Lian, amb problemes seriosos d’obesitat, enfadada amb el món, tot allò li serveix per guanyar popularitat i atraure el xicot que li agrada, marcat al seu temps per una tragèdia familiar relacionada amb el conflicte. Els antecedents d’Amir que expliquen les seues posicions ètiques, tanmateix, és millor no explicar-los.
La sèrie es posa en la pell de Lian, tracta de comprendre les seues motivacions, però no és neutral. Conta la guionista Deakla Keuydar que el director de la producció, Eitan Zur, li va etzibar un dia per tancar els debats sobre què s’havia de dir i que no: «Et diré què és el que no vull que diga aquesta sèrie. No vull que diga que la realitat és complicada. En Israel, la realitat no és complicada, hi ha un costat que està equivocat i un altre que té raó». Però quan aquests debats es trasllada a l’aula, comencen els problemes de veritat: què passa quan els alumnes fan bandera de les idees autoritàries? Com poden gestionar els docents els xocs amb alumnes que es consideren adoctrinats únicament perquè se’ls frena i se’ls parla de drets humans, tolerància o feminisme? Com reaccionar quan les xarxes socials són emprades per posar en evidència els professors que perden els estris davant la pressió?
Els contextos són òbviament diferents, la sèrie aborda com les idees progressistes respecte del conflicte àrab-israelià tenen una forta contestació a Israel, per dir-ho de manera suau. És tracta d’una realitat molt específica, diferent de la nostra, que tampoc no és unívoca: no és exactament el mateix el que està passant a les aules de País Valencià i les Illes i altres indrets de l’Estat que a Catalunya, però qui escriu aquestes ratlles no és l’únic en veure que es podien traçar derivades aplicables al nostre entorn.
Fa només uns pocs dies, el professor i jurista cordovès Octavio Salazar publicava un article en ElDiario.es en el qual reflexionava a través d’una sèrie que «hauria de ser de visionat obligatori per a qualsevol que es dedique o es preocupe per l’ensenyament». Salazar assegurava que sense arribar a les situacions extremes que viu el protagonista, la producció el transportava a el «caminar pel congost» que es viu a les aules. «Aquella angoixa que suposa tractar de ser equilibrat entre el respecte de la diversitat, i per tant del diàleg, i la necessitat de marcar unes fronteres que impedisquen que actituds que únicament generen violència s’estenguen entre els joves», confessa. I això i no encendre «la metxa que els meus alumnes em posen sobre la taula».
En acabant, no puc estar més d’acord amb Salazar quan planteja que La lliçó «és un d’aquells productes audiovisuals que ens ofereixen un retrat perfecte del lloc en el qual estem i del moment que ens defineix». I que planteja el repte de com articular una educació democràtica per fer de la ira «una energia política transformadora i no un pretext per a la violència». Per això, és evident, rebla, que cal fer-se les preguntes adients.
La sèrie fa aquesta mena de preguntes, reflexiona sobre les raons que duen a Lian a ser el que és. En el nostre entorn, de vegades l’arbre de la superioritat moral impedeix veure el bosc, des de les poltrones benpensants que sols tenen debats unívocs, es despatxen determinades transformacions socials de manera taxativa, esquemàtica, des de la lògica estupefacció de no entendre com es poden fer passes enrere a aquesta velocitat. Però gran part de la partida s’està jugant en el sistema educatiu, amb un professorat superat per la dimensió moral de la tragèdia. Aquells que han de fer docència en el temps de la ira viralitzada.
No hi ha receptes fàcils per revertir això. Ni tan sols fent-se les preguntes adients. La lliçó tampoc no les té. Però té l’enorme mèrit d’haver posat les preguntes sobre la taula. I, sobretot, i açò és una altra història que deixem per als espectadors de la sèrie, les conseqüències.