La revolució de la burgesia i de les classes socialment marginades per governar i fer-se càrrec en exclusiva d'un poder abans a mans de les classes privilegiades. Això, és cert, podria ser una definició improvisada de la revolució francesa, però aquesta va ser també la intenció, frustrada, dels age manats valencians i mallorquins al segle XVI. L'intent en aquest cas de suplantar el poder judicial, l'únic a l'abast. Dues revolucions cronològicament allunyades, ideològicament pròximes, amb tres crits de guerra comuns —llibertat, igualtat i germania—, però amb dos finals oposats perquè si la França setcentista se'n va sortir, els agermanats de les nostres contrades no ho van aconseguir.
Fruit d'un context que ho afavoria, el moviment revolucionari s'inicià a la ciutat de València el juliol de 1519, el 1520 va començar a diversos punts del País Valencià i, de manera menys intensa, al Principat. «Es van revoltar, però al Principat no es van revolucionar» precisa Eulàlia Duran, historiadora especialitzada en aquest tema. El 1521 s'inicia a Mallorca i la revolució adquireix allà un caràcter més radical que fins i tot a València. Tot i així, tant al País Valencià com a Mallorca la revolució es radicalitza en incorporar-s'hi els llauradors valencians i els forans mallorquins.
Els agermanats, segons Eulàlia Duran, no eren un bloc monolític ni homogeni, els capdavanters en la iniciativa van ser els paraires, velluters i teixidors, però en algun cas, els nobles i els cavallers van donar suport a les reivindicacions menestrals, el marquès de Cenete, Rodrigo de Mendoza, a València, els Sarriera i els Cardona, a Girona, o els Pou i els Riquer a Lleida en són un exemple. Enfront d'ells hi havia els gentilhomes i, en algun cas, mercaders, notaris i apotecaris que van ser qualificats de mascarats, traïdors, per part dels agermanats.
Degollar cavallers
Els agermanats urbans propugnen la supressió d'impostos i saquegen i cremen palaus. Les juntes revolucionàries 0 tretzenes s'enfronten a l'exèrcit dels senyors. Pel que fa als seus objectius, Eulàlia Duran reporta una anècdota altament significativa que Martí de Viciana situa al febrer de 1520: una dona va dir al seu fill de sis anys tot ensenyant-li un cavaller que passava pel carrer: «mírale bien, porque quando seràs hombre digas que has visto cavallero en València, porque dentro de breves días todos los cavalleros de València pereceràn y de hoy adelante no habra mas cavalleros en este reyno y en los venideros tiempos assíse hablarà de los cavalleros valencianos como agora de los cavalleros templarios». Van en aquesta línia les afirmacions del boter Miquel Garcia, que «volia sopar del fetge dels hòmens de bé», del paraire Joan Seguí, que «deya ja en los principis que tots los mascarats serien degollats» i les del mercader Pere Cerdà en lloança de les matances de «los del castell» que Eulàlia Duran ha recollit d'informacions judicials sobre els addictes a la Germania.
«En lo exigir y pagar dos comuns no se serve igualtat, ans los potents, ço és, cavallers, gentils-homes y senyors de lochs hi alguns altres —que ja saben les manyes— no paguen los comuns...», protesten els menestrals lleidatans, «Llibertat, llibertat, i fora drets!» clamaven a Mallorca i el tractament entre els agermanats era el de germà, ja que per a la lluita contra gentilhomes i mascarats calia unir-se, «agermanar-se». Els tres crits de guerra, doncs, ja existien al segle XVI. La igualtat que reclamen els agermanats, precisa Eulàlia Duran, és la igualtat de tots els estaments davant la justícia i davant les càrregues fiscals. Al Principat els cavallers havien aconseguit recentment entrar a formar part del govern municipal, però volien seguir sense pagar els impostos municipals, no cal dir que els agermanats hi anaven en contra.
Per trencar el monopoli del govern municipal per les classes privilegiades s'havia d'intervenir en aquest govern i fiscalitzar directament els comptes. Llibertat volia dir, doncs, participació àmplia en el govern i no haver de pagar ni obeir sinó d'acord amb la pròpia voluntat, a través d'un govern propi elegit per la comunitat.
Però igualtat, llibertat i germania se'n van anar en orris als Països Catalans. La repressió de Germana de Foix va ser brutal i vergonyosa. Eulàlia Duran troba en aquesta revolució aspectes medievals i moderns: els problemes plantejats, la manera de solucionar-los i la mentalitat dels seus protagonistes poden considerar-se medievals, però des d'un punt de vista sociològic es tracta d'una revolució moderna, de la lluita d'un grup social marginat per governar en exclusiva.