El darrer llibre de la britànica Caitlin Moran és, com els anteriors, una delícia. A More than a Woman, Moran, consagrada com una de les columnistes més valorades del Regne Unit i una veu imprescindible del feminisme contemporani, fa gala de la seua capacitat per connectar amb les cavil·lacions i els dilemes de les dones del segle XXI. Si en How to be a woman, el seu anterior best-seller, narrava el seu trànsit des dels 20 cap als 30, en el seu darrer llibre Moran transita, amb una mordacitat plena de realisme, per la seua quarantena. La criança de dues filles adolescents, l’envelliment dels progenitors, la tirania dels estereotipus, les eternes tasques domèstiques, el trastorn alimentari de la filla gran... s’entrecreuen en una narració a mig camí entre el dietari i el manifest.
Conté també alguna revelació inesperada. Poques pàgines després de fer un al·legat a favor d’acceptar l’evolució del cos amb el pas dels anys («No és ‘excés de greix de l’esquena’. És la teua esquena. I punt»), Moran fa una confessió: després de provar mil i una cremes, de comprar-se un estimulador facial i de canviar la seua dieta, sense obtenir una millora visible en el seu rostre, va decidir passar-se al Botox, producte del qual ella mateixa havia abominat en el seu llibre anterior. «Es tracta, simplement, d’un relaxant facial que utilitzen milions de dones i que tu pots utilitzar quan vulgues», justifica.
Caitlin Moran posant-se Botox. És, per entendre’ns, com si Carme Ruscalleda inaugurara un McDonald’s o com si Gabriel Rufián es declarara transitòriament monàrquic. Un curtcircuit. Una explosió cerebral mentre els ulls s’obren com a plats.
L’anècdota mostra fins a quin punt la utilització de la toxina botulínica s’ha fet popular en l’última dècada. Cada volta són més les persones —especialment dones, però també homes— que recorren a aquesta solució per tal de llevar-se les arrugues. Una punxadeta ací, una altra allà, i com nova. El front net, les potes de gall llises. És un dels tractaments preferits entre les dones en la quarantena, però no només. Cada volta són més les persones de 30, i també de 20, que en fan ús. Hi ha, també, l’alternativa de l’àcid hialurònic. Aquell paralitza la musculatura; aquest reomple les arrugues i els solcs. Totes dues tenen l’avantatge que, al contrari de les operacions estètiques, són reversibles, és a dir, remeten amb el temps. L’inconvenient és, clar, que cal renovar el tractament de forma periòdica, amb el cost econòmic que això comporta.
La utilització del Botox i de l’àcid hialurònic han esdevingut com més va més habituals. Però no són els únics. La darrera dècada, la medicina estètica viu una època daurada. Allò que abans era percebut com una excentricitat que només es podien permetre celebritats, actrius i personatges habituals del paper cuixé ha esdevingut un producte a l’abast del gruix de la població. En les societats occidentals acurtar-se el nas, posar-se pit o reduir-se la panxa ha esdevingut una cosa ben normal. A tot el món, cada any, es practiquen 25 milions d’operacions estètiques amb cirurgia. Segons les dades de la Societat Internacional de Cirurgia Plàstica i Estètica (ISAPS), a l’Estat espanyol el 2010 es van fer 119.637 cirurgies; el 2019 en van ser 221.935. És a dir, quasi un 85% més. S’ha de tenir en compte, a més, que les estadístiques oficials encara no registren l’important increment que s’ha donat arran de la pandèmia. «És un vessant de la medicina que ha crescut de forma progressiva. L’increment s’ha fet especialment notable arran de la pandèmia», explica Roberto Moltó, que és president de la Societat de Cirurgia Plàstica, Reconstructora i Estètica de la Comunitat Valenciana (SCPRECV). L’operació de pits (ja siga per incrementar, reduir o elevar) és la més habitual entre les dones, junt amb la liposucció (vegeu gràfic). També l’augment dels pits amb el pas dels anys és una obsessió entre els mascles. La ginecomàstia (la reducció de mames) és la intervenció més demanda entre ells, segons les dades de la Societat Espanyola de Cirurgia Plàstica, Reparadora i Estètica (SECPRE). Al darrere li van la liposucció, la rinoplàstia, la blefaroplàstia (la cirurgia en les parpelles) i l’otoplàstia (intervenció en les orelles). Elles continuen sent les clientes majoritàries de la indústria de la bellesa (un 83,4% del total), però el dels homes és, també, un mercat emergent. Només en el període entre 2015 i 2019 el percentatge d’homes ha crescut en quatre punts. També ells comencen a ser esclaus dels cànons de bellesa.
Un colpet d’àcid
Elena P. és propietària d’una perruqueria en una ciutat mitjana del País Valencià. Fa 1,65 metres i va complir trenta-set anys la primavera passada. Ara fa quatre anys es va sotmetre a una operació de pit. «No és que hi visquera obsessionada, però era una part del meu cos que no m’agradava —relata—. Una molt bona amiga ja s’havia fet un augment de pit i vaig pensar “per què no?” Ho vaig parlar amb el meu home, li va semblar bé i vaig tirar endavant». Anà a la mateixa clínica que la seua amiga, una franquícia força coneguda en el sector, i després d’una primera consulta feu el pas. Elena quedà satisfeta del resultat. D’una talla 95 de sostenidor passà a una 120. «No vaig tindre problemes en el postoperatori i trobe que em paren bé, no és com les xiques que sembla que s’han posat un pneumàtic», riu. Fa mig any pagà la darrera lletra del crèdit que li concediren per pagar els aproximadament 5.000 euros que costava tota la intervenció. La mateixa clínica s’encarregà de facilitar-li el finançament. Pot sonar estrany, però no ho és pas. Clínicas Zurich, per exemple, ofereix crèdits per a operacions de mamelles a retornar en 60 mensualitats. I el mateix fan la majoria d’establiments. «Ara he començat un tractament amb àcid hialurònic en els llavis, perquè notava que amb el pas dels anys estaven perdent carnositat —explica aquesta perruquera—. Estem estalviant per a un viatge al Carib i vull anar ben guapa!».
La d’Elena és una història com la de qualsevol altra. Es calcula que al voltant del 10% de totes les dones se sotmetran al llarg de la seua vida a algun tipus de tractament. Cada volta són més les persones que volen esborrar el que ells o elles consideren un defecte físic; esborrar el pas del temps del seu cos, o semblar-se a aquella famosa que tant admiren. Segons la consultora Fortune Business Insights, l’any 2018 la indústria de la cirurgia estètica va generar un volum de negoci de 42.900 milions d’euros. Per d’ací a quatre anys és previst que aplegue 56.700 milions d’euros.
El catàleg de productes que l’estètica posa al seu abast és cada volta més ampli. Més enllà del bisturí hi ha la dermoabrasió, l’electroteràpia, la mesoteràpia, la regeneració cutània, els ultrasons, la radiofreqüència i un llarguíssim etcètera.
Amb el bisturí es pot llevar greix dels genolls, reconstruir els llavis vaginals, retirar papada o eliminar les anomenades ales de ratpenat (això és, la pell flàccida de la part superior del braç). Per a la flacciditat facial també estan molt de moda els fils tensors, una mena de fils que es col·loquen sense intervenció quirúrgica i que, segons els webs de les clíniques estètiques consultades, alça les àrees afonades, defineix les galtes i la mandíbula i aprima la cara. Seria aproximadament com la versió sofisticada de l’esparadrap que Carmen Sevilla deia que es posava al coll. Tot és possible en el segle XXI. La medicina estètica ha donat amb la fórmula que emana de la font de l’eterna joventut. O, almenys, ho ha fet en aparença. Oblideu-vos, doncs, de l’esparadrap.
Botox a la cistella de la compra
Xènia Garrigós és membre de la Societat Catalana de Cirurgia Plàstica, Reparadora i Estètica (SCCPRE). Treballa a l’Hospital de Terrassa atenent reconstruccions mamàries, cirurgies, ferides complexes, úlceres. També forma part de l’equip del Clínica BarnaMedik, a la ciutat de Barcelona. El perfil de pacient que atenen sol tenir entre 30 i 40 anys, per bé que cada volta és més comú que els arribe gent més jove. «La medicina estètica s’ha convertit en un bé de consum com qualsevol altre», explica aquesta cirurgiana. «A cada època ha existit un cànon de bellesa. Ara és sobretot a través de les xarxes socials que s’estableix aquest cànon —exposa—. La gent hi viu molt pendent, i així com abans les celebritats només ensenyaven el rostre, ara la tendència és ensenyar tot el cos. Ara, per exemple, ens trobem que les Kardashian marquen en part la preferència per cossos afroamericans, més redons». La pandèmia, amb la consegüent sobreexposició a les pantalles, ha acabat de reblar el clau. En els mesos posteriors al desconfinament, les clíniques van registrar una explosió en la demanda de serveis. «Durant el tancament, la gent va disposar de temps per reflexionar sobre els aspectes físics que pensaven que podien perfeccionar. A més, va ser un període que els va permetre estalviar. Molts es van decidir a fer el pas amb el desconfinament», explica Roberto Moltó.
La sobreexposició en les xarxes socials explica, en bona part, el boom de la indústria de l’estètica. En un món on es glorifica l’aparença i on es converteix en celebritat persones que es dediquen únicament i exclusivament a vendre la seua imatge, la medicina plàstica ha esdevingut el gran emplastre. És, ras i curt, la tirania de la bellesa i de l’eterna joventut.
Aparador de les vanitats
«Les xarxes socials ens venen el perfeccionisme en tots els aspectes de la vida, també en la bellesa. Cal respondre a uns determinats cànons i estar sempre jove. Però el perfeccionisme és utòpic, inabastable. El que passa és que a les indústries farmacèutiques i a la medicina estètica els interessa que estiguem insatisfetes, perquè quan estem insatisfetes som molt més rendibles», argumenta Andrea Arroyo, que és psicòloga. Especialista en trastorns de la conducta alimentària, Arroyo sap bé del que parla. Per la seua consulta passen joves que han deixat de menjar per semblar-se a tal o qual model o influenciador. «Hi ha ideals que són, directament, patològics», avisa.
La normalització dels filtres en aplicacions com Instagram —els quals permeten, per exemple, engrandir els ulls o eliminar línies d’expressió— no han fet més que ampliar la bretxa entre els cossos reals i els idealitzats. De fet, en les clíniques de medicina estètica cada volta són més comuns els casos de, sobretot, persones joves, que acudeixen a la consulta amb la fotografia d’algú amb un cos o unes faccions artificials. «Un bon professional té l’obligació d’intentar reconduir el pacient i fer-lo tocar de peus a terra —explica Xènia Garrigós—. La gent ha d’entendre el que és raonable i el que no, en funció de la seua anatomia. No té sentit voler tindre uns llavis com els que podem aplicar amb un filtre d’Instagram. La funció d’un bon metge és fer-li entendre això al pacient».
Per Roberto Moltó, president de la Societat Valenciana de Cirurgia Plàstica, casos com aquests són «molt excepcionals». «La gent que ve a nosaltres no és gent flipada, és gent normal que vol resoldre algun element de la seua aparença que li genera malestar emocional». Això, però, no impedeix que hagen d’atendre casos complicats. «Hi ha gent que ve amb una idea fixa i que és molt difícil fer-los canviar de parer. A voltes cal rebutjar. Però, almenys en el cas de la meua clínica, aquests casos són anecdòtics».
Les xarxes han tingut, a més, un efecte de normalització de la medicina estètica. A Instagram hi ha qui s’opera com qui es compra un abric. I no només s’opera, sinó que ho anuncia d’avançat, immortalitza el procés, mostra el postoperatori i ensenya al món l’abans i el després. Oto Vans, participant de Supervivientes 2019, va anunciar a bombo i platerets la seua operació d’alçament de celles. La influenciadora valenciana Teresa Andrés Gonzalvo, amb quasi 750.000 seguidors, va fer el mateix quan feu el pas d’augmentar-se el pit. En el post que va penjar a Instagram l’endemà de passar pel quiròfan escrivia: «No sabeu quantes voltes estic pensant que sense salut no som res. Sento compassió encara més de totes les persones que estan passant per situacions difícils i per tots els seus familiars».
Maria Pombo, amb 2,5 milions de seguidors, ha estat una altra de les influenciadores que ha contribuït a la banalització d’aquestes pràctiques. Amb 27 anys, s’ha sotmès a tres rinoplàsties. El passat febrer es va fer també una reducció de pit. Tot va quedar documentat per a la posteritat en aquest circ de les vanitats que és Instagram. «A hores d’ara, ja no existeix el tabú que hi havia abans. Semblava que t’havies d’avergonyir per fer-te una operació estètica —relata Roberto Moltó—. Les pacients et deien “Que no es note!”. Això ha canviat i avui és el més normal del món». Més que amagar-se, ara els usuaris de la medicina estètica se’n vanten.
Ostatges d’un ideal
Aquesta obsessió per estar sempre guapes i joves obre, però, molts interrogants. Què és un cos normatiu? Què és bell? I què és lleig? Hem d’acceptar viure en un món que penalitza determinats cossos i premia uns altres? Quines implicacions té això per a les dones, sotmeses durant segles a la dictadura de la bellesa? No és tot plegat l’assumpció d’un altre tipus d’esclavatge? El que és evident, es mire com es mire, és que aquest sistema jeràrquic on la bellesa física se situa en la part més alta de la piràmide genera malestar emocional en milers de dones. L’obsessió per estar sempre estupendes (i parlem en femení, perquè són elles qui més ho han patit fins aquest punt de la història) és, també, una forma d’opressió del patriarcat. «Hi ha pressions socials perquè les dones s’ajusten a una norma corporal —explica Lucia Gómez, que és coordinadora del màster de Gènere de la Universitat de València—. Es construeix un ideal que denigra els cossos reals i decreta el seu caràcter defectuós, imperfecte i abjecte». «El que ha aconseguit el sistema neoliberal és convertir el nostre cos en capital. El que et diu la norma social és que el cos ha de respondre a determinats patrons —patrons que són canviables i, per tant, inassequibles—. L’èxit del neoliberalisme és que no se’ns obliga a buscar aquest ideal a punta de pistola, sinó que sentim que és la nostra obligació fer-ho, i, per fer-ho, a més, hem de consumir. Al remat, és com si estiguérem en una roda de hàmster», diu aquesta professora de psicologia social.
Tot plegat alimenta una demanda, i això, alhora, alimenta l’oferta. Les clíniques que ofereixen aquests tractaments han proliferat com bolets. A Catalunya els centres autoritzats s’han incrementat un 20% respecte d’abans de la pandèmia. També han proliferat les franquícies. «No crec que s’haja de demonitzar la medicina estètica, quan hi ha bons professionals involucrats —exposa Xènia Garrigós—. La preocupació pel cos pot ser un factor limitant. Tenim gent que s’opera i això li canvia la vida a millor; se senten més segurs i progressen a la feina i en les seues relacions socials». «Igual que han de tindre experts en operacions estètiques, les clíniques haurien de disposar en les seues plantilles de psicòlegs —rebla la psicòloga Andrea Arroyo—. El temps passa, les persones envellim. Hauríem de tindre una mirada més compassiva, respectuosa i adaptativa amb nosaltres mateixes. No té sentit voler aparentar 20 anys quan en tens 40».
UNA LLEI SARA CONTRA L’INTRUSISME
El juliol passat una jove de 34 anys va morir a Madrid després de sotmetre’s a una triple operació estètica en la clínica CEME. Al gener, una altra dona de Múrcia, Sara Gómez, va morir després de sotmetre’s a una liposucció. Durant la intervenció, els metges li havien perforat l’intestí i havien danyat altres òrgans. Són casos puntuals, però que preocupen molt en el sector. L’increment de la demanda d’aquest tipus d’intervencions ha provocat una proliferació de clíniques que, segons denuncien les clíniques reglades, no tenen els requisits que s’haurien d’exigir, com ara la intervenció de metges especialitzats en aquesta matèria. «La formació dels professionals és cara i costosa, la inversió tecnològica és alta i les pròtesis han de ser de qualitat. No volem desacreditar ningú, però per sota d’un determinat preu no es poden fer segons quines intervencions», adverteix Roberto Moltó, que ja treballava com a cirurgià plàstic en la sanitat pública. «Patim molt d’intrusisme. El problema és que no hi ha regulació i qualsevol metge, sense l’especialitat en cirurgia plàstica pot operar. Això no hauria de ser així», apuntala Xènia Garrigós. Precisament en record de Sara Gómez, el setembre passat el Congrés dels Diputats va aprovar una proposició no de llei, anomenada llei Sara, amb l’objectiu de regular el sector.