Entrevista

«Els homes de neandertal no van extingir-se: formen part de nosaltres»

Svante Pääbo es el nou guardonat amb el Premi Nobel de Medicina, tal com ho fou el seu pare. Existeix, doncs, un gen de la recerca? Malauradament no, respon el genetista. El que sí que hi ha, però, és un gen neandertal que, per a les persones d’avui dia, encara podria ser mortal.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Svante Pääbo té 67 anys i aquest premi se li atorga pels seus descobriments sobre l’evolució dels humans. Se’l considera el fundador de la paleogenètica, una disciplina científica que analitza la informació hereditària obtinguda dels fòssils o de les restes prehistòriques. Suec de naixement, Pääbo dirigeix l’Institut Max Plank d’Antropologia Evolutiva, situat a Leipzig.

L’enhorabona pel Premi Nobel, professor Pääbo. Dilluns al matí vau rebre una trucada d’Estocolm, oi? En quina llengua es van dirigir a vós?

En suec. D’entrada em va fer sospitar. A l’Institut Max Plank hi ha un col·lega suec i, per un moment, vaig pensar que potser havia demanat a algun amic seu que em prengués el pèl. Llavors vaig veure ràpidament que no, que anava de veres.

De veritat que no us ho esperàveu?

No. M’havia fet a la idea que no hi ha cap Premi Nobel per a la recerca en evolució.

Què significa per a la vostra disciplina que se us atorgui aquest honor?

Per a la paleogenètica naturalment està molt bé. Al capdavall, tot plegat va començar com a afició, com un hobby pel qual es reien de mi. Avui dia ja hi ha molts grups de recerca arreu del món dedicats a la investigació d’ADN antic. Aquest Premi Nobel és la confirmació que aquest àmbit de recerca ja és majoritari, ja forma part del mainstream.

Alfred Nobel va deixar escrit al testament que els premis s’atorgarien a la recerca que fos útil per a la humanitat. La vostra ho és?

Amb franquesa, la nostra recerca és fruit de la curiositat. El que fem és comparable a una excavació arqueològica, però amb la diferència que nosaltres excavem el genoma. Indirectament, això també pot resultar útil.

De quina manera?

A l’hora d’investigar les seqüències genòmiques heretades dels neandertals, per exemple, vam adonar-nos que augmenten el risc de tenir símptomes més greus durant la covid.

I com ho van fer?

Des dels inicis de la pandèmia, un consorci internacional va posar-se a investigar quines variacions es poden trobar al material genètic de les persones que influïssin aquest risc. Ben aviat se’n van veure indicis clars al cromosoma 3. Pot presentar una variant concreta que duplica el risc de mortalitat de les persones infectades, i en observar més detingudament aquesta variant, vam quedar molt sorpresos de veure que prové dels neandertals.

Així, doncs, el llegat genètic dels neandertals encara pot ser mortal 40.000 anys després de la seva extinció?

Ni més ni menys. Si mirem les estadístiques oficials de víctimes de la covid i les comparem amb la prevalença d’aquesta varietat de risc, es pot calcular que durant la pandèmia van morir ben bé un milió de persones arran d’aquesta variant genètica neandertal.

El Premi Nobel s’atorga des de Suècia, però els guardonats rarament són científics o científiques suecs. La penúltima vegada que un compatriota seu rebé el Premi Nobel de Medicina va ser 40 anys enrere i fou justament el vostre pare, Sune Bergström. Per a vós, la seva figura fou una motivació?

No. El meu pare no va tenir cap gran paper a la meva vida. Ell tenia dues famílies i nosaltres érem la família furtiva, no pas l’oficial. Jo vaig créixer amb la meva mare i el meu pare solia venir a veure’ns un parell d’horetes els dissabtes mentre feia creure a la seva família oficial que se n’anava a treballar.

Quin record teniu de quan ell va rebre el premi?

Em vaig alegrar d’estar estudiant a Uppsala i no pas a l’Institut Karolinska, on ell treballava. Jo tenia un cognom diferent del seu i molt poca gent sabia que estàvem emparentats. La cerimònia vaig seguir-la per televisió.

Us ha sigut difícil mantenir la famosa figura del vostre pare amagada dels col·legues?

No, la veritat és que no. Per a mi era un problema que el seu altre fill, el fill oficialment reconegut, no sabia res de nosaltres. El meu pare i jo vam discutir-nos molt fort diverses vegades per culpa d’això. Fins i tot vaig amenaçar-lo que buscaria la seva família i els ho explicaria. Aleshores ell va accedir a explicar-los-ho, però mai no ho va fer.

Com a genetista suposo que us deveu haver preguntat si té causes genètiques que pare i fill rebin un Premi Nobel, oi? Hi ha una mena de gen de Premi Nobel dins vostre?

No. Els factors socials són molt més importants. La meva mare va tenir una influència molt més gran en mi. Era química i em va transmetre el respecte i la reverència envers la ciència. Segurament calgui una predisposició biològica per ser un bon científic, però hi ha molta gent que la té. Si s’acaba desenvolupant o no, vindrà determinat per l’entorn en el que es creixi. Jo mateix hagués pogut ser pilot, que era un altre dels meus somnis. Si la meva mare m’hi hagués esperonat, potser avui estaria treballant a Lufthansa.

Al llarg de la vostra carrera hi ha algun moment de “eureka!”, un instant clau, una revelació especialment determinant?

Si he de mencionar un únic moment, aleshores sens dubte un dia de finals del 1996 en què un doctorand que tenia a Munich va trucar-me i em va dir que havia trobat ADN molt similar al dels humans en un os d’un neandertal, però que clarament no provenia d’un home modern. En aquell instant vaig tenir clar que havíem trobat un fragment de material genètic d’un homínid extingit.

Encara van caldre 14 anys més fins que vau poder presentar al món el genoma sencer dels neandertals. Poc abans, però, vau viure un altre d’aquests moments clau que, en certa manera, és comparable amb el primer…

Sí, com a mínim les circumstàncies externes eren molt similars. Altra vegada, un dels meus doctorands va quedar-se fins tard al laboratori i, de nou, em va trucar perquè havia trobat un ADN que no s’havia vist mai abans. Havia seqüenciat el material genètic extret de l’os fossilitzat d’un dit obtingut a Sibèria i, en analitzar-ho, semblava ben bé que s’hagués topat amb una branca de l’arbre genealògic dels humans que es remuntés molt enrere. Ens vam pensar que havíem trobat un homínid primitiu de l’Homo erectus, i això hauria sigut revolucionari. Més endavant vam concloure que, en realitat, era un grup agermanat amb els neandertals que avui es coneix com a home de Deníssova.

Aleshores es podria dir que l’home de Deníssova, el descobriment del qual es va celebrar àmpliament el 2010, per a vós va ser realment una decepció?

Tampoc no ho diria així. Però sí: no va ser el que ens havíem pensat d’entrada.

Es considera que la vostra gran fita científica possiblement fou desxifrar el genoma dels neandertals. Què vau descobrir-hi?

Sobretot, que les diferències amb el nostre genoma no són especialment grans. El que ens interessa més són els canvis genètics que es poden trobar en els humans actuals, però que no constaven en els neandertals ni ens els homes de Deníssova. Hem identificat unes 30.000 diferències. Perquè us en feu una idea, si agafem dues persones qualsevol, com ara vós i jo, trobarem al voltant de tres milions de diferències genètiques.

De veritat? Hi ha moltes menys diferències entre els humans actuals i els neandertals que no pas entre vós i jo?

Naturalment només parlem de les 30.000 diferències que trobem entre tots els humans actuals respecte dels neandertals.

I aquestes 30.000 són molt més significatives que els tres milions de diferències que hi ha entre nosaltres dos?

Exacte. O, millor dit: enmig d’aquestes 30.000 probablement n’hi hagi unes quantes que són molt significatives i que conformen el substrat biològic que ens converteix en humans moderns. Ara ens agradaria descobrir quines són, aquestes diferències significatives.

I, fins al moment present, què ha descobert?

Hem d’esbrinar quina és la funció d’aquestes diferències i això requereix de molta feina. D’entrada, de les 30.000 diferències, ens hem dedicat a investigar les més fàcils: les que codifiquen una proteïna diferent en el genoma modern en comparació amb el genoma neandertal. I d’aquestes n’hi ha un centenar.

I, doncs? Ja sabeu quin efecte té aquest centenar de diferències?

Coneixem l’efecte d’una dotzena de diferències genòmiques. Us donaré un exemple. Fa poques setmanes, juntament amb el grup de recerca del Wieland Huttner, de Dresden, vam publicar un estudi a la revista Science on parlem d’un enzim que difereix en els humans moderns. Ara hem pogut demostrar que, gràcies a aquestes modificacions, les cèl·lules mare neuronals es poden reproduir millor, de manera que al llarg del procés de desenvolupament del cervell, es creen més neurones.

Aleshores, els humans moderns tenen més neurones que els homes de neandertal? Això significa que són més llestos?

No necessàriament. Per poder afirmar una cosa així, hem d’investigar si les modificacions genòmiques característiques dels humans moderns tenen com a conseqüència un comportament diferenciat. Volem introduir aquetes modificacions en ratolins i observar si es comporten d’una manera diferent quan estan en contacte amb altres congèneres, si són capaços de resoldre millor certes tasques o quines altres peculiaritats podem identificar.

Després d’aquests experiments sereu capaç de respondre la pregunta de per què els humans moderns van sobreposar-se als neandertals?

Espero que, com a mínim, puguem aportar més informació al respecte. Tanmateix, soc reticent a parlar en aquestes termes. Es poc caure fàcilment en un argument circular i sovint fins i tot feixistoide: aquells que se “sobreposen” i són els “vencedors” de la lluita per a la supervivència se solen considerar “millors”.

Fa uns 120.000 anys, els humans moderns van emigrar de l’Àfrica cap a Euràsia, i allà van topar-se amb els neandertals autòctons, o homes de Deníssova. Com a genetista, podeu descobrir com va ser aquella trobada?

Podem afirmar amb tota seguretat que els homínids van barrejar-se i que els infants que tenien un progenitor neandertal i l’altre progenitor Homo sapiens van integrar-se perfectament bé en la comunitat. Cada cop hi ha més indicis que ens fan pensar que els neandertals van desaparèixer perquè van quedar assimilats per poblacions més grans d’humans moderns.

Quina mena d’indicis?

Podem concloure que molts dels Homo sapiens que vivien a Europa fa 40.000 anys tenien sorprenentment molts parents propers neandertals. Així, doncs, sembla que els humans moderns s’aparellaven tot sovint amb neandertals. Possiblement, al llarg de milers d’anys, van anar arribant nous immigrants de l’Àfrica, de tal manera que, al final, els neandertals van quedar genèticament absorbits.

Això significa que els homes de neandertal no van extingir-se, sinó que continuen entre nosaltres a dia d’avui?

Sí, en certa manera, sí. Si considerem tota la humanitat sencera actual, possiblement la meitat, o fins i tot el 60 o el 70% del genoma neandertal encara formi part d’alguna manera del genoma de persones vives a dia d’avui. En aquest sentit, els neandertals efectivament no es van extingir, sinó que formen part de nosaltres. D’altra banda, es parla d’“extinció” perquè la morfologia dels neandertals —és a dir, les formes típiques dels seus esquelets— ja no existeixen.

Els neandertals realment van integrar-se pacíficament en les poblacions Homo sapiens o bé la realitat va tenir un caire més sanguinari?

Els gens no ens permeten saber res de tot això. El que ens n’imaginem diu més de la imatge que tenim dels humans que no pas de la realitat històrica. Si algú es fixa en la brutalitat dels conflictes actuals en els quals es maten els uns als altres, probablement pensi que, en aquell moment, es va cometre un genocidi contra els neandertals. Paral·lelament, però, hi ha indicis que ens fan pensar en una convivència pacífica. Al Llevant, per exemple, les primeres restes d’homes moderns daten de 120.000 anys enrere i les últimes restes de neandertals, de 60.000 anys enrere. Això indica que van coexistir pacíficament durant 60.000 anys, ni més ni menys que al Pròxim Orient.

Heu tingut temps per pensar de quina manera el Premi Nobel us canviarà la vida?

No. De moment, l’únic que puc dir és que aquest premi ha remogut de cap a peus els últims dos dies de la meva vida.

D’ara endavant probablement us demanin l’opinió sobre moltes qüestions més enllà del vostre àmbit de recerca…

Intentaré resistir. Amb tot, aquesta situació comporta un risc: si a un sempre li demanen l’opinió, al final s’acaba creient que la seva val més que la dels altres. Però espero poder evitar arribar a això.

En la seva recerca, es planteja una pregunta: “què fa que els humans siguem el que som?” Potser arran d’això també pot oferir resposta a qüestions com ara per què els humans comencen guerres o per què els és tan difícil tenir una vida sostenible?

El que potser puc fer és aportar alguna idea per reflexionar. El que considero molt important, però, és advertir que la biologia tan sols és la bastida sobre la qual construïm les cultures i les societats. A l’hora de tractar els grans reptes de la nostra era, hauríem de buscar respostes en la política, l’ètica i la cultura. La biologia hi pot fer ben poc. Als meus estudiant sempre els poso un exemple: si volem evitar que les criatures acabin a sota d’un cotxe, no hem d’esperar fins que aparegui una nova mutació gràcies a la qual els infants tinguin por dels cotxes. És molt millor fer-los entendre una altra cosa: abans de creuar el carrer, mira a dreta i a esquerra.

Traducció de Laura Obradors

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.