Especial

Cavanilles i Fuster, cara a cara

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El 1962 veia la llum El País Valenciano. Amb aquesta obra, Joan Fuster feia una incursió, única i definitiva, en la literatura de viatges i, més concretament, en el gènere —una mica sui generis, tot cal dir-ho— de les guies turístiques. L’origen de la publicació va ser un encàrrec de l’editorial Destino per a la seua col·lecció “Guías de España”, que reuní signatures rellevants, com Josep Pla —el qual acumularia tres títols: Cataluña, La Costa Brava i Mallorca— o l’escriptor franquista José María Pemán, amb Andalucía.

Seixanta anys després i a través de vuit capítols —que corresponen als vuit itineraris que plantejà Joan Fuster al seu llibre—, ens immergim en el País Valencià. Hi penetrem de la mà de l’escriptor i amb el contrapunt d’una altra figura cabdal pel que fa al coneixement del territori i referent ineludible per a Fuster, el botànic Antoni Josep Cavanilles, autor de les Obervaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia (1795). Ambdues mirades, cara a cara, delaten l’evolució i les transformacions que ha patit el País Valencià.

A aquestes dues mirades, se n’afegeix una tercera recent i auxiliar, la del fotògraf, que documenta un País Valencià que sobreviu amb dificultats a les tensions entre l’essència eminentment rural i les dinàmiques econòmiques contemporànies.

Al llarg dels vuit capítols de la sèrie que iniciem ara, “Un país. Dues mirades”, deixarem que siguen les veus de Fuster i Cavanilles que us guien, lectores i lectors, a través del territori, amb aproximacions diverses, contraposades, si no complementàries. Al relat analític del botànic l’acompanya el caràcter fusterià, sintètic i crític, vagament detallista, amarat d’una bona dosi d’erudició i d’una corrosiva voluntat de desmuntar tòpics i estereotips.

Observadors ambulants

Que Antoni Josep Cavanilles va recórrer el País Valencià de cap a cap, a peu i a cavall, resulta una afirmació inqüestionable: la seua missió, per encàrrec reial, va consistir a recollir dades sobre l’estat del territori, de la botànica, l’economia i la seua gent per a la confecció del volum corresponent al Regne de València, dins del projecte global i no poc ambiciós que havia de portar per títol Historia Natural de España. El botànic valencià inicià els recorreguts el 1791, durant vint mesos i distribuïts en tres campanyes (1791, 1792 i 1793), interrompudes pels comprensibles retorns hivernals a Madrid —que fou la seua ciutat de residència. Al llarg de les pàgines de la seua obra abunden els apunts de distàncies, expressades més sovint en hores de marxa que en llegües, i detalls i racons amagats que hom no coneix si no ha trepitjat el territori —cita, per exemple, la font del Barranc de la Pegunta, en l’ascensió al Penyagolosa des de l’ermitori de Sant Joan. Hi inclou, amb el rigor que correspon a una obra d’aquest caràcter, dades demogràfiques i econòmiques, que completa amb descripcions dels paisatges. Les il·lustracions, els gravats que acompanyen les paraules, són també fruit del mateix Cavanilles.

Pel que fa a Joan Fuster, la seua itinerància degué ser irregular i, en alguns moments, relativa. Ens aventurem a expressar-ho amb aquestes paraules, a jutjar per alguns trets intrínsecs de l’assagista: d’una banda, Fuster destacava pel sedentarisme i la poca inclinació a caminar i a desplaçar-se. Si algun espai el representava, aquest era el racó de sa casa, al número 10 del carrer de Sant Josep de Sueca, des d’on, entaforat entre una prestatgeria i un moble baix amb el tocadiscos, produïa papers amb una Olivetti Pluma 22, lleugera i portàtil. De l’altra, no tenia permís de conduir, detall que fa pensar que hagué de dependre de la bona voluntat d’amistats disposades a passejar-lo d’un cap a l’altre de la geografia. A més, alguns detalls en la seua obra delaten que el disseny dels itineraris, en algunes ocasions almenys, va ser fruit del dibuix sobre el mapa més que no de la lògica geogràfica: “En el viatge hipotètic que realitzarem en aquestes pàgines, ens permetrem la fantasia de desviar-nos a partir de Sagunt”, confessa en la introducció de l’itinerari entre Sagunt i Castelló. I continua unes línies més avall: “La marrada, en la pràctica, és més aviat desaconsellable. Nosaltres la farem sobre el paper”.

En qualsevol cas, ambdues mirades, la del botànic Cavanilles i la de Joan Fuster, construeixen un País Valencià, ric i divers geogràficament i socialment, al qual us obrim, ara, les portes.

Una guia polèmica

En la trajectòria professional de Joan Fuster, l’any 1962 representà un moment especialment fructífer. En l’interval de pocs mesos, publicava Qüestió de noms, Nosaltres, els valencians i El País Valenciano. Si els dos primers títols assentaven les bases d’un catalanisme enèrgic, emancipat dels tòpics rancis i folkloritzants exaltats pel regionalisme valencianista, El País Valenciano era un encàrrec de l’editorial Destino per a la col·lecció “Guías de España”, la qual comptava ja amb les signatures de Josep Pla, Carles Soldevila, Pío Baroja i José María Pemán.

El País Valenciano va ser l’única incursió que Fuster faria en la literatura turística i s’emmarcava dins d’una producció variadíssima, que abraçava “des de l’estudi amb propòsit erudit fins al simple vademècum per a turistes, passant pel pamflet, pel paperet de circumstàncies i per algun esporàdic intent ‘descriptiu’. Totes aquestes “planes de tema valencià” responien a “un simple reflex d’atenció a problemes que veia confusos i difusos al meu voltant: vaig voler aclarir-me’ls”. A més, a Fuster li costà renunciar a encàrrecs, perquè la seua “condició de jornaler de la ploma em privava de desdenyar-los”.

La guia que ens ocupa recorre la geografia, i segava al seu pas el “jardín de flores” i algunes glòries domèstiques.

Malgrat no tenir “propòsits maliciosos” —en paraules del seu autor—, la publicació crispà els ànims conservadors i fou blanc d’atacs des dels diaris Levante i Las Provincias. El 2 de febrer de 1963 Levante dedicava una pàgina sencera, sense fotografies i a cinc columnes —cosa que no acostumava a fer ni amb les notícies oficials— a disseccionar minuciosament El País Valenciano, assenyalant cadascuna de les suposades difamacions contra la identitat valenciana. Aquell article —”Un libro sobre el País Valenciano”—, que reproduïa l’endemà Las Provincias a tall de repulsa conjunta, no anava signat, perquè, segons al·legaria dies més tard la direcció de Levante, “si no llevaba firma era porque expresaba totalmente la opinión del periódico”. El segon lliurament de l’ofensiva es publicà dos dies més tard, el 5 de febrer, amb el títol “Algo de lo que se quedó en el tintero”. La rèplica dels sectors progressistes no es feu esperar: l’enviament d’una carta col·lectiva al rotatiu, però, no arribà a veure la llum. El mitjà de comunicació es negà a publicar-la i l’escrit va ser enviat posteriorment a la revista Serra d’Or, perquè se’n fera ressò.

El 1971, en el pròleg del tercer volum de les Obres Completes —el corresponent a Viatge pel País Valencià, traducció al català d’El País Valenciano per l’autor mateix—, Fuster feia referència a l’incident periodístic: “La recepció indígena —d’un cert sector indígena— no fou gens normal. Una preciosa quantitat d’ira es projectà sobre la meva persona a través dels diaris municipals, de les tertúlies de forces vives, dels despatxos oficials, i fins i tot d’alguna trista sucursal bancària. [...] L’incident, en la seva modesta dimensió anecdòtica, venia a corroborar algunes de les denúncies bàsiques que, no precisament en El País Valenciano, m’havia atrevit a insinuar. Una multitud de tenebroses reaccions es coagulà entorn del llibre. Hi ensenyaren el cul totes les mediocritats domèstiques, la plana major de ‘l’autopatriotisme‘, els recels regionalistes, atiats per suspicàcies més subtils, com era d’esperar. Mai m’he concitat una tan enorme massa d’interès i de publicitat com la que aleshores vaig aconseguir.”

“[...] La derivació que va fer-me més gràcia fou que em cremessin en la via pública: un auto de fe. Dic que me féu gràcia perquè em cremaren ‘en efígie‘, naturalment: en una falla, en unes Falles. A la plaça Major de València, amb presidències conspícues, i en alguns carrers subalterns, i en dos o tres pobles.”

En el mateix pròleg, Fuster revelava l’autor de l’article esmentat anteriorment, publicat a Levante i un dia més tard a Las Provincias: era Francesc Almela i Vives. Sembla que l’origen de la polèmica es degué, en part, a rivalitats personals: José Ombuena, per aquell temps director de Las Provincias, havia estat designat primer candidat per a la confecció de la guia de Destino, la qual fou definitivament atorgada a Fuster. Ombuena publicaria a l’editorial Prometeo, gairebé una dècada més tard, Valencia, Ciudad Abierta, aportant la visió pintoresca que Fuster havia desmuntat. No hi estalvià al·lusions preliminars indirectes: “Quien busque negruras, pase de largo, porque Valencia es riente, esplendente, luminosa. [...] Quien prefiera torvas lobregueces, pase de largo.”

L’operació de desprestigi accentuà el cisma polític valencià i catapultà Joan Fuster a la categoria de mite, d’heroi i màrtir, convertint-lo inevitablement en el pare del progressisme i del catalanisme al País Valencià. Aquesta fou la recompensa de la condemna. Almenys, aquesta.

València i l’horta

Dels vuit recorreguts amb què Joan Fuster divideix El País Valenciano (Viatge pel País Valencià), el primer el dedica, obligatòriament, a València i la seua rodalia. Enceta el periple al Micalet, per tractar-se d’un lloc emblemàtic: la torre de la Catedral no pot ser millor talaia per a contemplar la València dels tres-cents campanars, com apunta Victor Hugo, recorda Fuster i constata Cavanilles. És el Micalet el que posseeix una posició preeminent sobre el paisatge urbà i la perifèria.  

A València, Fuster s’hi esplaia pel seu centre, aportant tota mena d’informacions, tant erudites com populars. Desmunta, amb una bona dosi de provocació, la grandesa i la fanfarroneria locals: parla de la plaça del Caudillo —actual plaça de l’Ajuntament— com una de les “places més horribles que coneix l’experiència urbanística de la humanitat”. Podrà imaginar el lector que, amb un grapat de consideracions de l’estil, la dreta i la premsa indígenes reaccionaren amb les urpes, tal com hem explicat anteriorment. Fuster apunta transformacions urbanístiques pròpies del desenvolupisme franquista —“la riuada del 57 d’una banda, i les intencions dels urbanistes municipals de l’altra, no asseguren, de moment al barri del Carme, un futur molt ferm”— que, amb el pas de les dècades i l’etapa del Partit Popular al consistori, acabarien convertint la ciutat en un espai deshumanitzat, víctima de l’especulació i col·locat al mapa a colp de grans esdeveniments. Sortosament, la situació s’està revertint a marxes forçades, reconquerint l’espai públic per als habitants, pacificant la ciutat. València es troba en vies d’humanització: les artèries del centre històric són colonitzades per vianants i bicicletes, i les grans avingudes reserven un espai a la mobilitat sostenible no motoritzada. Fuster assistí a una ciutat grisa, i optà per limitar-se a la València medieval, sàvia, erudita, contrapunt de l’ostentosa i rància aparença del seu present, mentre que Josep Cavanilles no s’hi detingué gaire: l’interessà més l’Horta, la producció agrícola i les dinàmiques socials i costums que allà es donen.

I és amb l’Horta, malgrat tot, on la ciutat manté un compte pendent: l’expansió urbanística va engolint inexorablement aquest espai mil·lenari i les seues tradicions; el seu paisatge equilibrat, curosament mantingut, com un jardí. La metropolització transforma la ciutat en una taca d’oli de límits difusos que cimenta tot el que troba al seu pas. L’Horta i la seua vida mil·lenària, que tan bé descriuen Cavanilles i Fuster, no se’n salven, es troben en perill d’extinció. Apuntar-ho ací resulta una mera obvietat; necessària, no obstant, per a cloure aquestes ratlles. ¡

La ciutat dels tres-cents campanars

Antoni J. Cavanilles. “La ciudad entera, y los lugares esparcidos por la huerta presentan hermosas vistas quando de algún punto se abraza parte de ellos. Es admirable la que ofrece la torre de la Catedral edificada en el siglo XIV, cuya altura es de 225 palmos valencianos. [...] Regístranse desde aquella altura la multitud de torres y cúpulas de las iglesias, las murallas de la ciudad, el curso del Turia y el de algunos canales. Síguese a esos objetos la huerta, por todas partes verde, sembrada de árboles, casas de campo y lugares.”

Joan Fuster. “Un vers de Victor Hugo evoca i al·ludeix els tres-cents campanars de València. [...] Probablement, un segle enrere la ciutat encara faria aquesta impressió, de multitud de torres eclesiàstiques. Els campanars queden ara bastant dissimulats en la densa amplària edificada i entre la massa insensata dels ‘gratacels’ provincians. Des de la terrassa d’un d’aquells, del principal, podem començar la visita a València. [...] Parlo, naturalment, del Miquelet, o Micalet, la torre de la Catedral. Dos-cents set graons de pedra, en una angosta escala de caragol, ens menaran al peu de l’espadanya final. No estem massa alts: 51 metres. Prou, però, per a dominar amb la vista la figura completa de la ciutat i dels seus voltants. [...] Els campanars ben bé podrien ser tres-cents, i junt a ells, les cúpules de teula envernissada reverberen sota el sol.”

Pont de la Trinitat

El llit del Túria

A. J. C. “Corría en otro tiempo el Turia por un cauce que hoy hace parte de la ciudad, pero se le forzó a describir un arco por la parte septentrional muy cerca de los muros. Pasa pobre y muchas veces sin agua en el verano, porque las ocho acequias se la beben; bien que su ancho cauce manifiesta que es terrible en sus avenidas, en las quales  todo cede a sus furias que infunden gravísimos y justos temores a la ciudad.”

J. F. “Des del pont del Reial, reedificat en el segle XVII, amb arcs escarsers i edicles barrocs, podem contemplar el llit del Túria. Diuen que, quan Santiago Rusiñol  vingué a València per primera vegada, els seus amics, que l’orientaven en el turisme monumental, van fer les presentacions: ‘Això, don Santiago, és el riu... Què li sembla?’ El llit estava, com de costum, gairebé sec: les seves aigües quedaren absorbides per l’Horta. I Rusiñol va contestar-hi amb una insidiosa cortesia: ‘Veig que, de moment, ja tenen el local’. [...] Encara que, ben sovint, resulta un local insuficient; aquest país de pluja escassa és sorprès, de tant en tant, per angoixosos diluvis, i la ciutat en sofreix les conseqüències en forma d’inundació. La darrera, el 1957, va ser realment espectacular, i pensant en ella, el llit del Túria ens sembla una maligna ironia.”

Les torres de Serrans

J. F. “Un altre pont: el dels Serrans. Per ell, tornem a l’interior de la ciutat. Pont i torres s’anomenen així, dels Serrans, per obrir-se al final de la ruta que usava la gent de la muntanya per a venir a València. Les torres són un dels pocs vestigis que ens queden del cinturó medieval de muralles. Va començar la seva construcció el 1392. En projectar-les, Pere Balaguer, ‘mestre de pedra picada’, s’inspirà en la porta Reial de Poblet, i superà amb escreix el model. [...] Amb la Llotja, les Torres de Serrans són el millor de l’arquitectura monumental de València.”

Llotja de València

El mercat de la Llotja

J. F. “En el mercat corrien danses els cavallers medievals, es torejaven braus fins al XVIII, i encara no fa mig segle plantaven les seves parades diàries els venedors de carns, peixos i verdures. I ací tenim la Llotja. La construïren els mercaders quatrecentistes per a sala de contractacions i és el nostre millor gòtic civil.

S’ha pogut afirmar amb raó que l’arquitectura valenciana magnifica les formes catalanes anteriors: les Torres dels Serrans, la porta Reial de Poblet; el Miquelet, el campanar de la Seu lleidatana; la llotja, una altra llotja famosa, la de Mallorca.”

Palau de la Generalitat

J. F. “La Diputació General, o Generalitat, era una organització administrativa de l’època autònoma. El seu palau data, en el cos central, gòtic d’arrel catalana, del 1481; però va ser ampliat amb una torrassa i nombroses finestres ornamentals tot al llarg del segle XVI, fins a aconseguir un bon sabor renaixentista. [...] Com que la Generalitat està ocupada avui per la Diputació Provincial, a l’edifici han anat incorporant-se innombrables pintures i escultures dels seus pensionats d’art —de Sorolla als joves que ara intenten destacar—, i per a aquells que han de sotmetre’s a la burocràcia de la casa és dolçament sedatiu de sentir-se acompanyats, en passadissos i antesales, per les temptatives acadèmiques de tants artistes coneguts.”

El barri del Carme

J. F. “La zona compresa entre els carrers de Cavallers i de Serrans i el riu Túria és el barri popular més castís de València: el barri del Carme. El lloc és d’una humilitat plàcida i laboriosa: cases de pisos, vuitcentistes, amb botiguetes i petits tallers en els baixos. Però els habitants serien, de creure’ls a ells mateixos, la quinta essència de les virtuts locals. [...] Don Eduard Escalante, en algun sainet, va copsar el pintoresquisme d’aquestes andoles: L’Escaleta del dimoni existia, fins fa poc, en el carrer de Baix. La riuada del 57, d’una banda, i les intencions dels urbanistes municipals de l’altra, no asseguren, de moment al barri del Carme, un futur molt ferm.”

La plaça Rodona i Santa Caterina

J. F. “La plaça Rodona és literalment rodona: un anell de cases al qual s’entra per diversos portals, típic mercat diari de teles barates i de les més variades andròmines, i els diumenges de llibres d’ocasió, segells, ocells rars i objectes de tèrbola procedència. Molt a prop, una altra església: Santa Caterina. [...] Santa Caterina va guanyar del barroc una torre de campanes gallarda i graciosa. Des de la pròxima plaça de la Reina se la pot veure en contrast amb el Miquelet: aquella, prima, fina, ràpida; aquest, robust, sever, viril.”

Santa Caterina i el Micalet

Joan-Lluís Vives

J. F. “Vives va enyorar sempre la seua terra nadiua, parlava d’ella en llibres i cartes, sostingué en la portada de les seves obres el gentilici valentinus com a signe de fidelitat, es va casar amb una valenciana; tanmateix, mai més no volgué tornar per ací. El seu allunyament és un enigma entristidor. [...] Vives, l’absent, és una de les glòries més pures de la ciutat. En el claustre de la Universitat, per les aules de la qual va passar, la seva estàtua resignada a la vacil·lant aplicació de la joventut estudiosa.”

Plaça del Caudillo

J. F. “Al final del carrer de Colom, una o altra travessia ens introdueix en l’anomenada plaça del Caudillo, que és una de les places més horribles que coneix l’experiència urbanística de la humanitat. De forma vagament triangular, el seu centre estigué ocupat per una espècie de mastaba, un altiplà petri, insulsament empolainat de faroles i fonts, en els soterranis del qual estava sepultat el mercat de les flors. A l’entorn, una sèrie d’edificis d’ampul·loses pretensions. Un d’ells és l’Ajuntament. Als que ja hi estem acostumats no ens sembla massa lamentable.”

Plaça de l'Ajuntament

El Grau i la platja

A. J. C. “La playa del Grao es toda de arenas en cuesta muy suave. Allí acuden los de la capital a bañarse, cuyo prodigioso concurso aviva aquel recinto [...]. Los años pasados iban y volvían comúnmente en el mismo día por la facilidad que ofrecen centenares de calesines y otros carruages apostados para este fin en las puertas de la ciudad. [...] Júntanse allí en estío personas brillantes de ambos sexos, viven con libertad, sin etiqueta, y en una diversión continua; se suceden los convites, los bayles y la alegría.”

J. F. “El Grau ja era a l’edat mitjana un embarcador de molt moviment: els valencians d’aquells segles van ser gent mercantil i marinera en bona mesura, i encara subsisteixen les restes gòtiques de la vella Drassana. Modernament, el port ve consolidat sobre el comerç agrícola d’exportació, en gran manera.”

[...] “I queda la platja. A l’estiu és tot un espectacle. La ciutat es llança amb tramvies carranquejants sobre la seva mar dilatada. Els rafals de canyissos, pintats de colorins, emparen el renou dels banyistes. [...] El sol cau amb furor. L’aigua que espurneja, aquesta aigua de blaus impagables, aquest cel, aquests nois, són els de don Joaquim Sorolla, els reconeixem de seguida.”

[...] “Aquest paisatge és de Sorolla, i és de Blasco. Per ací hi ha la vil·la que es va construir el novel·lista.”

I l'horta, en fi

A. J. C.  “Jamás descansa el suelo en estas huertas, sucediéndose las cosechas sin interrupción; por esto pues, y por ser el suelo poco feraz, se ven los labradores en continuo movimiento. No pone allí la noche términos al trabajo: el riego se ha de dar aunque sea a media noche; se ha de estar continuamente reparando las pérdidas que los campos padecen por los muchos frutos que producen; en fin, se han de renovar las labores y faenas sin intermisión.”

J. F. “Els cultius arriben a la vora de l’asfalt urbà, envolten els blocs de cases barates de la seva perifèria, juguen a fet amb el contorn edificat. S’hi percep de seguida la pugna entre l’impuls expansiu de l’urbs i la resistència del camp a deixar-se envair per les construccions. La terra és cara i necessària: el pa de cada dia. Tanmateix, la ciutat avança a expenses de l’espai fèrtil.”

Horta d'Alboraia

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.