Orient

Fora els mul·làs!

Arreu del país se celebren protestes contra el règim que van més enllà del vel que han de dur les dones: ara reclamen punt i final a la repressió. La generació dels més joves són és la més impetuosa; i hi té poc a perdre.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Així és com comença una revolució? Una alumna d’institut estripa una imatge de l’aiatol·là Khomeini, el difunt líder de la revolució iraniana. Després, la jove llança els bocins de paper a l’aire. Desenes d’adolescents —noies— al seu voltant aplaudeixen indignades, enrabiades, furioses, i criden: «Mort al dictador!», i també: «Dones, vida, llibertat!». Moltes s’han tret el mocador i per damunt dels caps voleien els paperets esmicolats.

Fins fa ben poc, aquestes escenes haurien sigut impensables en un país que reprimeix brutalment les protestes. Dones joves amb els cabells a l’aire, esparracant imatges de Khomeini, reclamant llibertat i qüestionant obertament l’aparell de seguretat de la república islàmica. Últimament se les veu a molts llocs de l’Iran. Als carrers també s’hi està lliurant una batalla d’imatges i de símbols que arriben arreu del món a través de Twitter, Facebook, TikTok i d’Instagram. Imatges de noies, alumnes d’institut, fent botifarra a un retrat del líder de la revolució i del seu successor, Ali Khamenei. Noies davant d’una pissarra on s’hi pot llegir “Fuck Khamenei”. Alumnes que es treuen el vel i el llancen a l’aire com a provocació envers el mul·là mentre les seves companyes criden «Llibertat, llibertat!». Noies que bramen: «Fora els mul·làs!»

En un vídeo que circula per internet es pot veure un grup de desenes d’estudiants de la ciutat de Karaj, que té uns dos milions d’habitants i és prop de Teheran, insultant un oficial, aixecant els punys en la seva direcció, llançant-li ampolles de plàstic i, finalment, foragitant-lo del pati de l’escola. En ells no hi ha ni un bri de temor.

La mort de la jove Mahsa Amini, de 22 anys, va ser el detonant d’unes protestes que han arribat a les escoles i a les universitats de tot el país. El nom de pila kurd d’Amini era Jina, i la policia de la moral va detenir-la acusant-la de dur roba “impúdica” i va morir el 16 de setembre en circumstàncies que no s’han aclarit. La seva mort va convertir-se en l’espurna d’un moviment que s’ha escampat arreu de l’Iran i que reclama la caiguda del règim. Per al règim, però, no és cap bona notícia que aquesta ràbia hagi arribat a les institucions educatives del país, i és que la població iraniana és molt jove: cap a un 60% dels 86 milions d’habitants de l’Iran tenen menys de 30 anys. Per petita que sigui la proporció de joves que s’alcin contra el règim, ho tindran difícil per mantenir el control.

«El règim ja no pot prendre més el pel als joves», afirmà fa uns quants dies la cineasta i il·lustradora franco-iraniana Marjane Satrapi, autora del popular còmic Persèpolis, en una entrevista. El més bonic és veure que també hi ha nois joves que surten al carrer «i clamen els mateixos eslògans que les dones».

Satrapi no és l’única a qui la situació li fa recordar els passat; tot sovint es fan paral·lelismes històrics amb les protestes del finals de la dècada dels setanta. En moltes famílies iranianes, els que avui són els avis i les àvies, en aquell moment van sortir junts al carrer per protestar contra el xa, que va ser derrocat el 1979. L’aiatol·là fou qui va arribar al poder acte seguit i va anunciar la creació de la República Islàmica de l’Iran. Avui són els seus nets i les seves netes qui surt a protestar contra els islamistes que van atènyer el poder. «Papa, s’ha acabat el hijab», expliquen noies de 20 anys als seus pares quan tota la família es reuneix per sopar.

Els líders d’aquestes protestes són iranians joves, sobretot dones i noies. Una joventut que, fins fa ben poc, gairebé no sortia al carrer per manifestar-se i que ara s’enfronta a uns dirigents religiosos envellits que han deixat el país en estat vegetatiu. Una joventut que demostra obertament el seu rebuig frontal contra el règim, malgrat la repressió i el risc que corren. Centenars ja han estat detingudes i diverses manifestants, mortes.

Entre les persones assassinades hi ha Nika Shakarami, de 16 anys. Va arribar a avisar a una amiga que la perseguien les forces de seguretat. Va estar desapareguda durant deu dies i la seva família just va tenir temps de veure’n el cos sense vida abans d’enterrar-la. Amnistia Internacional calcula que ja hi ha hagut, com a mínim, 53 víctimes mortals; una organització iraniana amb seu a Oslo ja parla de més de 130.

La brutalitat dels sicaris del règim demostren fins a quin punt està atemorit. Diumenge al vespre, algunes forces de seguretat i grups paramilitars van assaltar la prestigiosa Universitat Sharif de Teheran, coneguda pels enginyers i científics de renom mundial que hi han estudiat. Els estudiants del centre s’havien manifestat per exigir l’alliberament dels companys detinguts. Els representants de les milícies Bassij, fidels al règim, van culpar els manifestants d’haver iniciat els actes violents; pel seu cantó, els protestants afirmaven que les manifestacions s’havien mantingut pacífiques durant dos dies, fins que les forces de seguretat i d’antiavalots els havien atacat. Segons dades dels estudiants, tan sols diumenge van detenir un mínim de 30 persones a la universitat. Els i les joves del país, però, ja no es deixen acovardir.

Hi ha vídeos gravats en diverses universitats on el panorama és similar. Estudiants de la universitat de medicina de Buixehr, al sud del país, solidaritzant-se amb els seus companys de Teheran. Estudiants de la universitat al-Sahra (exclusivament per a dones) rient-se d’un grupet de partidaris del règim que, una mica perduts, branden una bandera iraniana en un racó.

Continua sent difícil posar-se en contacte directament amb les persones que són allà. El règim ha limitat la comunicació a través d’internet i de telèfon. Moltes de les persones de contacte triguen dies a respondre els missatges perquè no tenen accés a la xarxa la major part del temps. És gairebé impossible transferir grans quantitats de dades. A més, molts tenen por de les conseqüències de tenir contacte amb mitjans de comunicació occidentals. El que és segur és que som davant les protestes més diverses que s’han vist a l’Iran des de la revolució del 1978/1979. Poques vegades s’ha estès la ràbia d’una manera tan transversal per diverses regions, classes socials i ètnies.

Serweh, de 32 anys, és una doctoranda kurdo-iraniana per a qui no és casual que les protestes s’hagin desfermat arran de la mort d’una dona kurda. Ara mateix, Serweh està fent el doctorat en una universitat europea, però abans havia estudiat a Teheran. Per motius de seguretat, no vol que es publiqui el seu nom complet. Explica, però, que la mort d’Amini simbolitza alhora diversos grups discriminats en aquell país xiïta: les dones, les curdes, els sunnites. L’eslògan «Dones, vida, llibertat», que és el que predomina en les protestes arreu del país, prové del moviment de les dones kurdes.

Fins ara, el règim ha reaccionat amb poc més que repressió i violència a les protestes. El líder de la revolució, Ali Khamenei, ni tan sols va anomenar Amini pel seu nom quan va lamentar-ne públicament la mort, i va afirmar que cal esperar la investigació interna. En canvi, va acusar els enemics preferits de Teheran, els Estats Units i Israel, d’haver orquestrat els avalots. Simptomàticament, la primera compareixença pública del líder des que van començar les protestes va ser durant la cerimònia de graduació de les forces de seguretat iranianes, un gest amb el qual es va posicionar clarament al costat de l’aparell repressiu.

La pregunta ara és qui s’imposarà: els joves manifestants o bé el règim islamista?

És massa d’hora per trobar-hi una resposta, però potser val la pena fer un cop d’ull al passat. Fa més de 40 anys, els estudiants van tenir un paper fonamental. En aquell moment foren sobretot les organitzacions estudiantils seculars i islamistes qui va manifestar-se contra el govern del xa i que van causar el curs dels esdeveniments que van culminar amb la caiguda del monarca. L’aiatol·là Khomeini, que a poc a poc va anar-se posicionant al capdavant de la revolució, va col·laborar estretament amb els estudiants. L’acció més radical del col·lectiu d’estudiants va tenir lloc mesos després que Khomeini arribés al poder: el segrest de diplomàtics i de treballadors de l’ambaixada nord-americana a Teheran, un fet que encara avui és un llast en les relacions bilaterals entre ambdós països.

El vincle entre els nous dirigents islamistes i els estudiants, però, no va aguantar gaire temps. A partir del 1980, Khomeini va començar un procés de neteja contra les organitzacions estudiantils que no volien subjugar-se al règim. Els seus membres es van defensar i va haver-hi enfrontaments amb víctimes, es van tancar les universitats durant més de tres anys. Fou el final dels moviments estudiantils independents de l’Iran.

Quan els mul·làs van obligar les dones a portar mocador, les iranianes van sortir en massa al carrer per manifestar-se contra aquesta limitació dels seus drets. Però va servir de ben poc: la dictadura va imposar la seva política misògina.

Avui tornen a ser els joves i els estudiants qui qüestiona el règim. Malgrat la repressió, parts de la joventut iraniana encara s’atreveix a sortir al carrer i mig país parla dels drets de les dones. Per primera vegada en 43 anys, es discuteix obertament sobre les normes de vestimenta. El règim potser sí que ha creat un aparell de control i vigilància omnipresent, però no podrà sortir-se amb la seva tan fàcilment.

Per tot això, el poder ara es veu obligat a enfrontar-se a les qüestions que plantegen els joves insurgents. L’antic ministre de cultura i actual representant del líder de la revolució a la redacció de l’influent diari Ettelaat, Abbas Salehi, va publicar una piulada després de la mort de Mahsa Amini on deia: «No caldria repensar unes quantes coses?» En una tertúlia de la televisió estatal, el filòsof Bijan Abdolkarimi va dir: «Les masses s’han alçat. Si no pareu atenció ara a la situació, quan ho fareu? Quan la violència i les revoltes s’hagin escampat per tota la societat?» L’antic alcalde de la ciutat de Teheran, Gholamhossein Karbastxi, va declarar públicament que el 80% de les dones que viuen a la capital s’oposen a l’obligació de dur el vel, fins i tot aquelles que porten hijab per motius religiosos i que ho defensarien com a decisió pròpia.

Entre els cercles de l’oposició, la majoria fa temps que ha abandonat tota esperança de canvi. Massa sovint han aparegut suposats reformistes que han fracassat, de tal manera que molts consideren aquestes concessions per part del poder com un teatre, per fingir que les coses es mouen. En qualsevol cas, per a les persones que posen en risc la seva pròpia vida, la cosa ma molt més enllà del vel. Estan tips d’estar subjugats a un estat que els denigra i estan farts de la corrupció i de la mala gestió. Volen més drets, més llibertat i menys repressió. I no ho volen en el futur: ho volen ara.

Traducció de Laura Obradors

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.