La realitat atrau. I quan és sòrdida, encara més. Basta veure l’èxit del Crims de Carles Porta i tot el que té a veure amb el true crime. Assassinats, desaparicions, segrestos… El més vil de l’espècie humana té espectadors. El problema ve quan l’art s’hi enfronta, quan, a partir del “basat en fets reals”, s’hi acosta. Perquè es corre el perill de banalitzar els fets i els personatges, sobretot els agressors.
La història del teatre és plena d’obres que neixen de la realitat i més en els últims anys en què hem viscut el boom del document, peces que recreen moments concrets, personatges precisos, circumstàncies determinades, les quals, fins i tot, compten amb els protagonistes reals en escena. La Conquesta del Pol Sud en són uns experts, per exemple.
Però una altra cosa és quan un dramaturg decideix ficcionar un esdeveniment. I més quan es tracta d’un succés truculent. Jordi Casanovas es va atrevir amb el cas de la ‘manada’ amb Jauría. I Julio Manrique acaba d’estrenar a Temporada Alta L’adversari (serà al març al Romea), una peça que, a través dels ulls d’Emmanuel Carrère, rescata el cas de Jean-Claude Romand, un home que va matar la família després d’enganyar-los durant quinze anys fent-los creure que era un prestigiós metge.
L’Akadèmia té en cartell Dirrrty boys, una obra que juga a la mateixa lliga de personatges abjectes, però amb una mirada diferent. No es tracta de reconstruir el cas de la mort violenta del gairebé nadó James Bulger a mans de dos nens de deu anys, ni d’oferir-nos una confessió, sinó de mostrar-nos qui eren els assassins, Jon Venables i Robert Thompson. L’autor, Gerard Guix, sap que s’endinsa en terrenys pantanosos quan, ja a la primera escena, fa dir els seus dos actors (Martí Cordero i Sergi Espina) que potser “humanitzen” els criminals.
La peça de Guix no és que no ho faci, convertir en entranyables dos assassins, sinó que va molt més enllà, ja que ens explica com un esdeveniment lamentable retrata un context social i destrueix dues persones que mai no tindran l’oportunitat de redimir el seu crim. Els tindrem durant prop d’hora i mitja de cara, coneixerem què els va passar després d’estar nou anys tancats en un centre d’alta seguretat, si se’n van sortir, si estan bojos, si l’acarnissament del crim va ser fruit d’un encegament puntual o si són l’encarnació del mal.
I tot això és fruit d’una estructura dramàtica mil·limetrada que va dels nostres dies enrere i una posada en escena brillant d’Àgata Casanovas. Que Cordero i Espina siguin de bon veure, a més, reforça el camí de les contradiccions per on ens porta la peça. No estem davant de dos éssers lletjos i abjectes que seria molt fàcil jutjar. Dos homes que ara volten la quarantena els noms dels quals no sabem i que el govern britànic manté en l’anonimat després de gastar-s’hi quatre milions de lliures. L’un, en Venables, no vol sortir de la presó, on hi ha tornat a entrar diverses vegades per difondre pornografia infantil. L’altre, en Thompson, tot i ser el clínicament més psicòpata dels dos, no ha reincidit.
Dirrrty boys ens relata la biografia dels dos assassins i manté una certa distància amb el crim en ell mateix. A la manera de la tragèdia clàssica ens serà explicat, però no mostrat. Ni Sòfocles ens ensenya com Èdip es treu els ulls ni Eurípides exhibeix Medea matant els fills. Un error que molts directors han comès (d’Oriol Broggi a Lluís Pasqual) per pur sensacionalisme i en el qual Casanovas no cau. Perquè estic segur que la temptació de mostrar el crim va ser forta. Però, després de tot el que hem viscut, no cal. Dirrrty boys no és una obra de terror.
El teatre és una ‘arma’ ben carregada per endinsar-se en fets reals, poc o molt truculents. Un gran exemple és el Blackbird de David Harrower, que recrea la trobada entre una dona que va ser segrestada i violada per Toby Studebaker el 2003, i que Pasqual va estrenar al Lliure. Més recents, tenim Touching the void, de David Greig, una història de supervivència real als Andes, o A very expensive poison, de Lucy Prebble, sobre la mort del dissident rus Aleksandr Litvinenko. Grans dramaturgs davant de la barbàrie quotidiana.
En la cresta de l’onada de l’autoficció, amb Premi Nobel de Literatura inclòs, la peça de Guix ens fa tornar a creure en la capacitat del teatre per contar històries. Que el que narra sigui real és important, perquè ens posa davant la vida, però podria no ser-ho i l’obra tindria valor per ella mateixa.
I més si la comparem amb una nova obra d’autoficció com és Viatge d’hivern (o quan Jelinek va deixar de tocar Schubert), muntatge de Magda Puyo a partir del text homònim d’Elfriede Jelinek que es va estrenar la setmana passada a la Sala Beckett. No és que el que pugui pensar sobre el món la imprescindible autora austríaca no ens interessi, és que a la posada en escena de la directora li manca el que té la de Casanovas i que podríem mesurar a través de la versemblança.
A Dirrrty boys li cal teatre, interpretar, actuar, aixecar un artefacte. A Viatge d’hivern li sobra tot. L’escenografia és extraordinària i Clara Peya i Encarni Sánchez fan que l’espectacle voli, però no acaba d’enlairar-se mai. Per copsar el que està dient Jelinek, per entomar els cops que t’engalta, has d’expulsar l’espectador a l’espai exterior. O bé no fer res. Vomitar-ho com Angélica Liddell.
Això és el que diferenciava El dolor de Marguerite Duras manufacturat per Patrice Chéreau i interpretat per Dominique Blanc, que van veure fa molts anys a Temporada Alta, i la mateixa obra dirigida per Lurdes Barba i amb Ariadna Gil que va ser al TNC el 2019. En el muntatge del francès només teníem una taula i una cadira. Al d’aquí, una escenografia gegant que suggeria un búnquer i provocava que l’actriu s’hi perdés. Entre el tot i el no-res, de vegades és preferible no fer res. No fer teatre.
És una llàstima que Dirrrty boys acabi funcions el 16 d’octubre després de quatre setmanes a l’Akadèmia. Perquè podria tenir molta vida… Dos anys de feina per liquidar-la en vint dies, més una setmana de pròrroga. És obscè.