“Hem d’evitar que això es converteixi en alguna cosa més que la història d’un assassí en sèrie pertorbat”, diu en cert moment l’alcalde de Milwaukee, preocupat pel seu càrrec, al cap de la policia. I justament això, construir un relat que vagi més enllà de la història de l’assassí en sèrie que hem vist tants vegades és el que vol Dahmer, la sèrie que s’ha estrenat recentment a Netflix i que, sí, en la superfície, examina els crims d’un dels assassins en sèrie més repugnants de les últimes dècades, Jeffrey Dahmer, i sembla una més de les moltes sèries i true crimes del gènere. Però quan els episodis avancen es va destapant la intenció última de la sèrie, que és posar el focus en el sistema que va permetre que la carrera crimininal d’aquest assassí fos tan llarga. Estem parlant d’un total de tretze anys d’assassinats i un total de 17 víctimes. Com pot ser que la policia no l’estigués investigant? Com pot ser que passés desapercebut? La clau són les víctimes que triaba: homes negres i sovint homosexuals d’un barri marginal. Vides que no tenen el mateix valor que altres vides i que Jeffrey Dahmer sabia que en podia disposar i fer el que volgués amb ells, un cop aconseguia tancar-los al seu apartament. La policia hi va anar diverses vegades i va conversar amb ell, però mai no el detenien. En una d’aquestes visites, un agent li pregunta que com és que viu en “una casa del crac”. “És barat”, respon ell. En realitat, és perquè a ningú no li importa què passa allà dins.
No va ser un assassí intel·ligent perquè tingués mètodes meticulosos per evitar que el trobessin. Va ser intel·ligent perquè va saber a qui atacar per evitar que ningú investigués les morts. El personatge, interpretat per un Evan Peters amb una mirada morta que se sent clarament còmode en el paper (és un tipus de personatge semblant als que ha interpretat a l’American Horror Story de Ryan Murphy, que és també co-creador de Dahmer) no és curós perquè no necessita ser-ho. Capta les seves víctimes en els mateixos llocs, surt carregat de casa amb bosses de cadàvers i fins i tot se li escapen víctimes que volen denunciar-lo a la policia. Hi ha nombroses oportunitats perquè algú faci alguna cosa i, de fet, hi ha un moment en què la sèrie es fa reiterativa pel fet de mostrar una vegada i una altra diferents versions d’un patró d’impunitat. Però necessita fer-ho, per mostrar que hi ha un problema sistèmic. Per això personatges com la veïna, que es fa un fart de trucar la policia perquè sospita que està passant quelcom greu, és important. És necessari que es vegi que a certes persones ningú les escolta.
Per tot plegat, Dahmer té molts punts de trobada amb Mindhunter, la sèrie també de Netflix sobre assassins en sèrie i que, malauradament, sembla que no tindrà continuïtat a la plataforma. Per la manera com busca fer un estudi psicològic de l’assassí a través de la conversa (gravadora i cintes incloses) i per la denuncia de les negligències de la policia (que a Mindhunter eren especialment punyents a la segona temporada) que connecten la sèrie amb d’altres com When They See Us, amb la que comparteix el mateix tema de fons (el cas dels Central Park Five es menciona en el tram final de la sèrie, quan apareix l’activista Jesse Jackson). Durant el seu recorregut, Dahmer aconsegueix pertorbar l’audiència, fer preguntes incòmodes i no caure en la fascinació per l’assassí. Tres elements, podríem dir fins i tot requisits, que només es troben excepcionalment en les sèries sobre assassins que tant abunden a la televisió actual.
Dahmer
Creador: Ryan Murphy i Ian Brennan.
Repartiment: Evan Peters, Niecy Nash.
Temporades: 1
Plataforma: Netflix.