El procés català inicia un nou capítol que no se sap ben bé com acabarà. D’un costat, l’unilateralisme s’ha imposat a Junts d’una manera no massa esperada. Com tots els desenllaços que fins ara hi ha hagut en un espai tan inestable com fort. Tan plural com imprevisible. I integrat, a parts iguals, tant per neòfits com per polítics professionals.
Amb aquest atributs, Junts mai no és pronosticable. Si les bases van triar Laura Borràs com a candidata a presidir la Generalitat per davant de Damià Calvet, Turull es va imposar a Borràs a l’hora d’elegir l’executiva del partit. El pragmatisme i la unilateralitat s’han anat alternant, combinant i enfrontant al llarg de la vida curta de Junts. Al maig del 2021, el 83% de les bases de Junts donaven suport a l’acord per investir Pere Aragonés. Menys d’un any i mig més tard, el 55% de la militància ha optat per trencar el Govern.
I dins d’aquesta inestabilitat, ara és un nou moment per a Laura Borràs. La presidenta del Parlament, suspesa del seu càrrec per la imputació per haver fragmentat –presumptament– contractes quan presidia l’Institut de les Lletres Catalanes, mai no va beneir els pactes amb Esquerra Republicana des que aquest partit es va imposar a les eleccions del 14 de febrer del 2021. ERC, que va contribuir a apartar-la de la presidència de la cambra, va visibilitzar –encara més– a través del president de la Generalitat l’hostilitat destituint el vicepresident Jordi Puigneró, després que aquest no comunicara a Aragonès la possibilitat que Junts li proposara una moció de confiança al debat de política general. La suspensió de Borràs havia disgustat Junts, però no havia revoltat un partit que semblava decidit a seguir governant amb ERC després d’aquell episodi. El pragmatisme s’imposava fins que les bases han tornat a parlar, després de la destitució de Puigneró, perquè el relat de Borràs, el de la ruptura, el de la unilateralitat, el de la independència com a capítol pràcticament exclusiu del full de ruta, recupere presència i poder. Aquesta vegada, i tot i el seu carisma al si del partit –que no quedarà en qüestió–, Jordi Turull no ha decantat la balança cap a la presumpta estabilitat que suposaria mantindre un Govern fallit des del primer minut en què es va començar a negociar. Tampoc no han sigut capaços de convèncer els presos polítics indultats, que de manera unànime, a excepció de Turull –que no s’ha pronunciat públicament–, s’havien manifestat a favor de la continuïtat.
I ara?
A Esquerra Republicana només li queda l’opció de bastir ponts amb el PSC. Els dos partits arriben a la majoria absoluta si se suma el suport dels comuns, que estan del tot disposats a participar en aquesta entesa parlamentària. El primer gest dels socialistes ha arribat de la mà del seu màxim representant, el president espanyol Pedro Sánchez, que “estenia la mà” –en paraules seues– a Pere Aragonès. El PSC, però, no es pronunciarà fins dilluns, segons com tot sembla indicar. Els republicans sense els socialistes –tots dos empaten a 33 diputats– no arriben a ocupar una quarta part dels escons del Parlament. Amb l’única suma incondicional dels comuns –vuit diputats–, ERC superaria per poc el 30% dels suports de la cambra. Amb Junts previsiblement a la contra, desenvolupant una oposició contundent, més agressiva conforme s’aproximen dates electorals, a ERC només li queda el suport parlamentari d’altres partits per intentar transmetre, encara, l’estabilitat amb què es vol definir. Què farà la CUP en aquest context, que compta amb nou diputats, és una incògnita que els anticapitalistes no han resolt.
I Junts?
Amb aquest nou triomf de Borràs, cal esperar que l’espai puigdemontista enarborarà la bandera de la unilateralitat i de la determinació en l’objectiu de la independència, com a mínim a nivell discursiu. El president Pere Aragonès insisteix en exhibir un pragmatisme inalterable. Sembla més clar que mai que les pròximes cites electorals es dividiran en aquesta disjuntiva. Tot i que a tants mesos vista, i en un escenari tan canviant, aquesta previsió pot saltar pels aires amb la irrupció nous esdeveniments a hores d’ara imprevisibles.
Siga com siga, els qui asseguraven que el procés, en la seua vessant més intensa, no havia mort, ara celebren aquest desenllaç. Les dues estratègies diferenciades queden més definides que mai en dos blocs. La “llista cívica” proposada per l’ANC, ressuscitada aquests dies en cas que Junts decidira mantenir-se al Govern, perd sentit en tant que Junts es voldrà erigir com la candidatura representat d’aquesta opció decidida i convincent per a l'independentisme de discurs més dràstic. El que sí que ha aconseguit l’ANC, possiblement sense haver-ho calculat, és obrir un nou període polític que es va iniciar amb la multitudinària manifestació de l’última Diada, quan l’entitat i ERC es van enfrontar públicament i quan Junts, atemorit pel to de l’Assemblea –que va carregar igualment contra Junts i ERC–, va intensificar les seues exigències fins arribar a aquest punt.
Amb un executiu en clara minoria, el pròxim episodi polític de gran transcendència serà la negociació d’uns Pressupostos que es preveuen prorrogats. Les eleccions municipals prendran el pols al moment que viuen els partits, i serà el seu desenllaç el que podrà indicar el camí pel qual continuarà la legislatura –o el moment en què acabarà.
Mentrestant, la incertesa serà l’únic context previsible. I no està clar qui en traurà més partit: els qui governaran en minoria defensant l’estabilitat, els qui apujaran el to des de l’oposició o els qui podrien mirar d’erigir-se com a alternativa de Govern aparentant una imatge de responsabilitat i de generositat amb un suport parlamentari interessat i calculat. Qui ix més perjudicada d'aquesta situació és, sens dubte, la majoria del 52%, que havia de ser l’eix al voltant del qual havia de girar aquesta legislatura.