L’entrevista més incòmoda

s la millor entrevista que EL TEMPS ha fet mai!”, li digué Vicent Sanchis a Eliseu Climent. El director acabava de llegir el treball elaborat pel periodista Vicent Martí i estava en estat de xoc. “Sí, però no podem publicar-la si abans no la llegeix Juanito”, respongué l’editor després de fer-li una ullada, conscient del soroll que podia provocar.

Corria el mes de maig de 1987 i el setmanari commemorava els tres anys de vida amb una edició especial, que, per primera vegada, incorporava el color a les pàgines interiors. A més, en feia 25 de Nosaltres els valencians, el llibre que havia sacsejat una societat adormida. Era l’excusa perfecta, doncs, per entrevistar-ne reposadament l’autor, Joan Fuster, a sa casa de Sueca.

Martí vorejava la quarantena. S’havia llicenciat en Ciències Polítiques i oficiava com a redactor de la revista de feia més de dos anys. Hi havia arribat de manera imprevista, gràcies als premis de Saó i de Serra d’Or, en què l’escriptor Joan Francesc Mira havia percebut una influència notable de Josep Pla.

I no, no hi anava errat. Des dels 20 anys, Martí havia devorat l’obra planiana i, en paral·lel, s’havia capbussat en la de Fuster, per qui sentia una admiració homologable. Una reverència a l’estil fusterià, això sí, no exempta de mil i una contradiccions.

Aquella devoció conjunta havia tingut un moment epifànic l’any anterior, en abril de 1986, quan Martí —amb motiu del cinquè aniversari de la mort de Pla— havia entrevistat Fuster amb el mestre de Palafrugell com a únic punt de l’ordre del dia. La conversa, titulada “L’homenot era ell”, li va permetre conèixer en persona l’assagista valencià i penetrar en el saló de Sant Josep, 10, sancta sanctorum que només trepitjaven els elegits.

Concertar-hi una cita no era una tasca senzilla. No perquè no existiren encara els telèfons mòbils, sinó perquè, de fix, Fuster tampoc no en tenia. Per tant, tan sols quedaven dues vies: desplaçar-se a l’indret en qüestió com qui llança la canya enmig del riu o bé acordar una visita mitjançant Climent o l’escriptor Josep Palàcios, dues de les persones de màxima confiança i futurs marmessors, dos assidus de Sant Josep, 10.

De fet, Martí i Alberola ja havien fet el viatge en va en una ocasió. Després d’hores i hores guaitant a la porta, picant-la sense que ningú els obrira, Palàcios va aparèixer de sobte per comunicar-los que Fuster no hi era. Caldria intentar-ho de nou.

L’intent següent va ser, efectivament, en maig de 1987. I ara, amb èxit. “Vam passar tot aquell dia a Sueca, conserve les sis hores de gravació”, explica Vicent Martí, que recorda un Fuster “molt amable”. Ell s’havia d’encarregar de l’entrevista en si mateixa, i Miquel Alberola, d’una peça complementària.

“Jo havia de descriure l’ecosistema Fuster, sa casa, i acostar-me a la seua personalitat”, diu Alberola, que fregava els 30 i havia arribat a EL TEMPS des de La Veu de Xàtiva, una publicació comarcal de la Costera. Fuster no era amic de les entrevistes: “L’entrevista és una feina que fa un però que cobra un altre”, deia. Una mena d’aforisme laboralista que el mateix Alberola va caçar al vol.

Gabinet de crisi

“Fuster no havia posat la condició de revisar-la abans que eixira publicada”, afirma Sanchis. “L’entrevista era magnífica, però sabia que podia resultar problemàtica; per això, en contra del que acostumava a fer, vaig voler que l’Eliseu se la mirara”, afegeix. Climent va demanar llavors que l’entrevista no s’enviara a la impremta sense que Fuster hi donara el vistiplau.

Però quan el director va telefonar a Martí, que ja es trobava al seu domicili d’Altea, aquest va negar-se a desfer el camí cap a Sueca per mostrar-li-la en persona. Fou el mateix Sanchis qui va dirigir-se al carrer de Sant Josep amb l’entrevista sota el braç.

“Va obrir la porta, vaig donar-li aquells papers perquè se’ls llegira i, després d’uns deu segons mirant-los fixament, va llançar-los per l’aire dient que ell no ens havia concedit cap entrevista”, rememora qui n’era director. “Si publiqueu això, ja pots dir-li al teu jefe que m’he mort!”, va exclamar en referència a Climent. Els veïns, sorpresos per tot l’aldarull, li preguntaven a Sanchis: “Xe, però què li heu fet a Juanito, que està tan enfadat?”.

Martí no se’n sabia avenir: “L’entrevista era summament respectuosa amb Fuster, estava feta des d’un respecte que incloïa tractar-lo amb una adhesió incompleta, tal com vaig aprendre d’ell. Llegida ara, i també aleshores, la reacció de Fuster resulta un pèl massa histriònica, forassenyada, només explicable pel microclima histèric patrimonial que amerava la cort fusteriana”.

Ell no entenia per què no havia de publicar-se en la seua literalitat. I fins i tot amenaçava de marxar de la revista. Però l’editor, atemorit, va suggerir de reformular-la com un reportatge extens amb alguna declaració de Fuster entremig. Deixant de banda, és clar, les frases més controvertides.

Tanmateix, Martí també va negar-se de ple. “Va dir-nos que, en cas que no la publicàrem, l’enviaria a Levante perquè ho feren ells, tot remarcant-los que l’havíem censurada”, subratlla Sanchis. “En realitat, era una entrevista acordada, estava gravada i allò que deia era publicable, però era Fuster…”.

La revista apareixia en els quioscos dimecres, però s’enviava a la impremta el dissabte anterior. Amb els nervis a flor de pell, la nit de divendres, Eliseu Climent i la seua esposa, Rosa Raga, van passar-la a casa de Fuster. L’editor conta el desenllaç de la història: “Fart de tant de renou, va acabar dient-nos: ‘Mireu, feu el que vulgueu!’. I, finalment, la publicàrem tal com Martí l’havia deixat escrita”.

Fuster incòmode

Fa vint-i-cinc anys, Edicions 62 treia a la llum el seu primer llibre, ‘Nosaltres els valencians’, de Joan Fuster (Sueca, 1922). Un llibre incòmode en un país incòmode. Ara, Fuster parla del llibre, de les seues repercussions socials i, sobretot, de moments més inconeguts i de passions desenfrenades de la biografia d’un escriptor. Un senyor escriptor.

Fa vint-i-cinc anys, el senyor Joan Fuster va tenir la vel·leïtat d’escriure i publicar Nosaltres els valencians. Enhorabona. Firmat: Vicent Sanchis. “Xe, no, Martí, cristo! En aquella casa tots sou Vicents”. Així d’expeditiu pretenia Joan Fuster evitar-se el tràngol de l’entrevista amb EL TEMPS. “Res d’entrevistes. A ningú. Parlem, malparlem, xarrem, discutim, i tu, sense fer cap animalada, t’ho apanyes com sàpigues i vulgues”. És el que he fet, senyor Fuster. Solidari reticent, tendre insidiós, civilitzat com l’anestèsia, digne, Joan Fuster.

—L’any 47 va acabar la carrera de Dret i es va posar a treballar d’advocat dels taronjaires de Sueca...

—D’advocat no, de manobre.

—Anava a collir taronges?

—Nooo, allà estava en un despatx, hi havia un senyor que era el secretari i jo estava col·locat per estar al seu costat. I escoltava les conversacions dels taronjaires. Aquella va ser l’experiència més brillant de l’economia local que he tingut. Que m’expliquen qui són els taronjaires! Ja els he conegut!

—Com eren, els taronjaires?

—El que havien de ser, cristo, burrets. A veure si guanyaven duros. I no sempre. No sempre, perquè eren més burros del que tocava. L’únic que hi havia espavilat, i ho vaig dir per escrit i tots es posaren furiosos, era el senyor Norberto Ferrer, el gran exportador d’Alzira. Era tot un senyor, un home que sabia parlar tots els idiomes del món, i sabia portar el negociet, cosa que no els passava a tots. Els de la Pobla Llarga, cristo, els de la Pobla Llarga!...

—També va actuar d’advocat d’ofici. Va arribar a defensar un gitano...

—Aquell pobre home havia robat una gallina i tingué la incerta sort que el seu advocat defensor fora jo. Vaig muntar el docudrama habitual: el meu defensat no havia molestat cap gallina, ni havia forçat cap porta, que, naturalment, era oberta...

—Ho feia bé, d’advocat?

—No. L’única volta que vaig tenir un juí de més categoria, on poder lluir-me fent un discurs forense d’allò més florit, vaig tenir com a contrincant don Vicent Alfaro, l’exalcalde de València. A banda que el seu client tenia raó, aquell senyor se les sabia totes. A pesar que jo ho portava tot pulcrament escrit, em va pegar un autèntic bany. No tinc jo caràcter d’advocat.

—Don Vicent Alfaro, segons conta vostè a Sagitari, va ser el que deia allò que a les novel·les de Blasco Ibáñez tots els valencians que eixien eren aproximadament uns fills de puta. Hi està d’acord?

—Ah! Això és com totes les generalitzacions d’aquesta vida, tu. Ara el que pots fer és llegir-te, si tens temps i ganes, les novel·les valencianes de Blasco i traure’n una conclusió. No és exactament això. El que sí que és de veres és que Blasco no presentava una imatge idíl·lica del país, i el país tampoc no n’era, d’idíl·lic. La barraca no és el casal d’humils virtuts i honrats amors que s’amaga entre les flors. Allà anaven amb navalles i fotien el que havien de fotre, i això, don Vicent ho veia aproximadament, mentre la visió de don Teodor Llorente no tenia res a veure amb la realitat.

—Parlem de poesia, doncs. Des del 46 al 56 vostè va ser codirector de la revista Verbo, editada per la Diputació d’Alacant. Déu n’hi do, el nom.

—Crec recordar que això de Verbo va ser invent del poeta aquell del Sureste...

—Vicente Ramos...

—... que també hi va col·laborar en una etapa.

—Seria en castellà, la revista.

—Tret d’alguns poemetes meus en vernacle, tota la resta.

—L’altre codirector, José Albi, és el mateix Albi que ara pertany a l’Asociación de Escritores Valencianos en Lengua Castellana?

—Sí, supose que sí. Ens vam fer amics perquè de jove vivia dalt. Son pare era el secretari de l’Ajuntament de Sueca, i més tard, quan el nomenaren secretari de la Diputació d’Alacant, ens va poder donar uns duros per a traure la revisteta, que no era res de l’altre món, com comprendràs, però hi matàrem el cuc literari.

—Albi aleshores era hostil a la nostra cultura?

—No, era un senyor, què et dic jo, d’aquells que fabrica la societat de València, de formació castellana total i absoluta, que escrivia en castellà, i s’ha acabat. Com pot ser Gil Albert o Paco Brines. Amb una diferència: Gil Albert és incapaç de parlar en valencià, a Paco Brines li costa una mica d’esforç, mentre Albi el parla amb fluïdesa. S’ha criat als carrers de Sueca...

—Ha tingut mai la sensació d’estar a cavall de les dues cultures?

—No he tingut mai aquesta sensació. Aquesta barreja de castellà i català és pròpia del país des del segle XVI i, si separes molt, no hi ha manera d’explicar-te res. A partir d’un cert moment, no es pot escriure una història de la literatura catalana sense fer referència al castellà. Jordi Rubió ho demostra clarament en aquest tercer volum de la seua història que acaben de publicar. Sí que he tingut la sensació d’estar format en la cultura castellana, i d’haver tingut, durant tot el temps de formació, més accés a aquesta cultura que a la catalana, la meua, per origen i voluntat. Ara ja no, perquè ja estic més enllà del bé i del mal, però quan abans et posaves a escriure, totes les cites que se t’acudien eren en castellà. No deixa de ser una emprenyamenta. En la meua època, no hi havia les facilitats d’ara per accedir a la cultura catalana.

—Quan i com va desembarcar per Barcelona?

—No puc precisar-te la data, però devia ser a principis dels cinquanta. Havia publicat un article sobre la poesia catalana fins al Renaixement en una revista d’exiliats, a Mèxic. Em van convidar a anar-hi a fer una xarrada més o menys clandestina sobre el tema. Per cert, un esbós d’aquest paper, en publicar-lo tres o quatre anys abans en l’Almanaque de Las Provincias, quan en aquella casa no tenien manies, em va permetre conèixer el senyor Carles Salvador, i a través d’ell, el grup de l’editorial Torre, quan tots érem catalanistes... Més tard, i ja ampliat, vaig publicar dos volumets a Raixa, de Mallorca. Un paper ben aprofitat i ben nacional, no m’ho negaràs.

—No. Com va anar aquella conferència de Barcelona?

—Molt bé, massa bé i tot. Quan en acabar de proferir elementalitats sobre Ausiàs, el senyor Pere Bohigas i el senyor Rubió, que s’ho sabien tot, es van acostar a la taula, i començaren a dir-me “molt bé, molt bé”, vaig pensar: “Això no pot ser, Fuster. Ací hi ha trampa. Ací tu ets el valencianet que està salvant la flama d’allà baix que s’extingeix”. Vaig traure’n la conclusió que allò no podia ser, que allà li estaven fent cas al valencià supervivent i no a l’escriptor normal. Si jo hagués estat de Sabadell, en comptes de Sueca, no m’haurien tractat igual. Des d’aquell moment, vaig deixar ben clar que jo volia ser tractat com els altres escriptors, o valia més deixar-ho estar. Perquè anar a fer de valencià a Barcelona em semblava que era trist.

—Un vertader acte de voluntarisme.

—Ni voluntarisme ni res. Senzillament, no caure en la trampa que et diguen guapo, guapo, perquè ets valencià i no perquè ets normal. Ja tenim el subnormal valencià que volem que no mora. Va ser una experiència fotuda, però es va arreglar. Per això, ara, m’agrada tant que la gent d’ací publique a Barcelona, i la gent d’allà dalt ho faça a València. Calia vèncer el perill dels guetos regionals. I potser és per aquest cantó per on més hem avançat.

—I vostè és el que més hi ha contribuït. Què li va fer començar a produir els seus papers de caire més ideològic?

—En aquell moment hi ha una gent de la meua edat, o més jove, que es comença a preguntar què passa en aquest país. Papers meus, papers d’altres, reflexions que no van quallar en escrits, són conseqüència d’una doble sol·licitud: aquesta societat està canviant, aquesta societat necessita canviar. Som un país sense industrialització, un país agrícola; així, no anem avant. Vam perdre el tren de la industrialització i les diverses temptatives no han estat prou reeixides; l’agricultura, a pesar de la glorificació ideològica oficial, no donava prou de si. Senties que era un moment crític. Un moment crític no sols per a mi. Ara, que després, la conclusió fora més o menys catalanesca, ja era cosa de cadascú. Amb tot, aquest és un país que encara ara no està massa industrialitzat.

—Però si el País Valencià ja té una estructura laboral postindustrial.

—Bé, això és com la famosa frase del senyor Rusiñol sobre els americans, que van passar del lloro al gramòfon. Entremig no hi hagué ni tan sols un piano. L’error serà meu, però continue constatant que l’economia i la societat valencianes no han evolucionat segons el model europeu, el model que descriu el catecisme dels senyors Marx i Engels.

—Però, en els darrers vint-i-cinc anys, al País Valencià s’ha donat un procés molt semblant a l’europeu, tot i que més retardat i intens.

—No et dic que no. I, a més, no ho discutirem. S’ha produït una evolució de l’economia valenciana probablement més basant-se en el turisme i en focus industrials postissos, com el de Sagunt o el d’Almussafes, que en cap altra cosa. Això no és que la societat valenciana s’haja industrialitzat per ella mateixa.

—Per a determinar el grau d’industrialització d’un país tant se val l’origen dels capitals, i també hi ha les Hortes, Elda, Onda, Elx...

—Que sí, que sí, que no et dic que no. El que passa és que en aquella època a Elx es feien quatre sabates i moltes espardenyes.

—Parle d’ara, senyor Fuster.

—Ara, sí. Ara a mi em pareix perfecte. Estem com a Suècia. Una cama damunt l’altra.

—No tant. Creu que aquest canvi social ha permès l’aparició de gent que pogués fer seues les tesis de Fuster?

—Home, és clar que sí; si no, encara estaríem en la cova del Parpalló. Sempre ha passat alguna cosa, afortunadament. Hi ha més escoles, més mestres, més gent que sap llegir i escriure...

—El que és radicalment nou és que, al País Valencià, hi ha uns quants milers de mestres nacionalistes, la qual cosa no havia passat des del paleolític, en efecte.

—Estem parlant de dos fenòmens diferents.

—No.

—Tu vols dir que el panorama ha canviat. Clar que ha canviat, a Déu gràcies.

—No sols això. Dic que aquest canvi social va fer possible que els seus textos tingueren un públic al País Valencià. Públic lector que, en la gran majoria, en va quedar impactat ideològicament. El nacionalisme al país, si més no, en els orígens, és fusterià, i no ha parat de créixer. Per què se sent tan defraudat amb la seua criatura?

—Jo soc estèril, animal.

—No pel que fa a escriptura, senyor Fuster. Què llegia de literatura sobre el país mentre redactava el pròleg a Antologia de la Poesia Valenciana, el Nosaltres, el Qüestió de noms, El País Valenciano...?

—Tot el que vaig trobar, que en el cas del País Valencià, no era massa. Del Principat vaig llegir el Notícia de Catalunya, de Vicens, textos dels exiliats, i de tota classe d’ideòlegs: Prat de la Riba...

—Jordi Solé Tura...

—Ne connais pas.

—Alguns historiadors sostenen que el carlisme, amb la seua afirmació de la diferencialitat enfront de l’estat jacobí, ha estat un element remarcable en l’aparició del nacionalisme català... Vostè no s’ho creu.

—És que això és mentida.

—Per què?

—Perquè sí. Perquè no és de veres. Quan una cosa no és de veres, és mentida. El carlisme era una pura il·lusió de l’Antic Règim, no estava per diferencialitats ni per punyetes. Potser tenia una mica de sentit al País Basc, on els interessos locals xoquen amb la uniformització de Madrid. Ara, això a Catalunya es dissol del tot, o quasi del tot, i al País Valencià, igual. A més, jo he conegut els espècimens locals de carlistes, i ningú no m’ha d’explicar com són.

—Realment, pensa que és anecdòtic que Prat de la Riba o Bofill i Mates foren fills de famílies carlines?

—O el senyor Riba, que per això li deien Carles. I Margarida a la seua germana. Si no foren fills d’una família carlina, serien fills d’una família republicana. És igual.

—Potser, però resulta que són fills de família carlina.

—No t’encaparres. No li dones més importància.

—El seu pare també era carlí.

—Sí, però no té res a veure. A mi no m’ha aprofitat per a res. Ni en pro ni en contra. A mi, per la via carlina, no m’ha arribat el menor entusiasme per la cosa local ni per res. Potser sí que vaig heretar una diguem-ne desconfiança envers la rama il·legítima, usurpadora, dels Borbons, i respecte a la democràcia cristiana. Ací a casa, si no era don Sixto, res. I Gil Robles, tampoc. Dues nocions que sí que m’han quedat, i com l’experiència posterior m’ho ha confirmat...

—Però els Borbons són el jacobinisme.

 —Pura il·lusió. El neoforalisme és pura il·lusió, tret potser del cas basc. El carlisme no s’entén sense la sagristia. Fiesta de los Màrtires de la Tradición, les Margarites, Fiesta de la Purísima, tots aquells embolics que tenien per costum perpetrar. Allà els predicadors s’omplien repetidament la boca amb paraules com tradición, España o Purísima Concepción. Deixem-ho córrer, doncs.

—No parlàvem de neoforalisme, però tant se val, senyor Fuster. Parlàvem de Riba, per exemple. Per cert, quin efecte li va fer quan el va conèixer?

—Enlluernador, és clar. Riba era un home que no s’ha repetit. Jo sempre dic que el dia que va morir Riba vam perdre el respecte a la literatura d’aquest país; tothom va poder començar a dir tonteries. Mentre Riba vivia, la gent es cuidava molt de dir-ne, perquè podien arribar a les seues orelles. Tots li teníem un gran respecte. Era un home que ho sabia tot. Era allò que en diuen un humanista. Jo l’he vist funcionar. En uns col·loquis sobre poesia que va organitzar Cela a l’Hotel Formentor de Mallorca, vaig ser un dels afortunats que va presenciar un diàleg agressiu —cita d’Horaci amunt, cita de Virgili avall, per descomptat, en llatí— entre Riba i aquell boig d’anglès que circulava per Mallorca, l’autor del Claudi i jo...

—Graves.

—Graves era un senyor que també en sabia molt, però que estava desbaratat.

—Estava tocat?

—Graves? Molt. Era d’aquells senyors anglesos que van a un país colonial. Va venir ací com podia haver anat a l’Índia. Els desgraciats dels indígenes que anaven a explicar-li de literatura llatina o de res. Indígenes cultes, això sí, com a les pel·lícules. Allà sempre hi ha dos indígenes il·lustrats, l’un, metge, l’altre, especialista en Shakespeare, però que no deixen de ser indígenes davant d’un anglès. Graves va trobar massa resistències de Riba per fer aquell paperot i es va desbocar, literalment. Els anglesos i els castellans, si no l’imperi, sí que conserven la mentalitat imperial. Coneixes aquella anècdota del capità republicà que portava tota una vida exiliat a França, sense saber xufa de francès, i encara s’exclamava: “Coño, llevo veinte años viviendo en este pueblo, y estos franchutes todavía no saben español”? El senyor Graves no en devia saber massa tampoc, de mallorquí, i no diguem d’espanyol.

—Quan dinàvem ens ha parlat d’un text sobre el confit de Foix. De què va això? (Fuster remuga, regira entre la muntanya de llibres que l’envolta, en trau un, es puja les ulleres al front, esmola el seu perfil rapinyaire, i llegeix, solemne i enjogassat):

—“Despús-ahir, avui, o despús-demà, tant hi fa, tu, jo també, Foix, que segurament no et deixaves tractar sinó de vós; tu, jo també, Foix, que vivies amb el barret de gairell, t’has mort amb un confit a la butxaca, a la ignominiosa edat de dos mil anys”. Ja he dit a l’autor que ha de posar una nota a peu de pàgina on explique que això del confit ho deien els tios d’EL TEMPS en una entrevista que li van fer al metge de Foix ara quan va morir. No em digues que no és preciós: es va morir amb un confit a la butxaca i a l’abominable edat de dos mil anys.

—Siga com siga, Foix és gran...

—Foix, personalment, era més aviat avorridet. Ignore si el senyor Foix sabia fer pastissets, segurament ni tan sols. Sabia fer versos, o en feia. Està molt bé. Ara, amb Foix no podies estar més de cinc minuts parlant sense que et digués “Això ja ho havia dit jo l’any divuit”. I, és clar, al cap de mitja hora de xarrar amb ell, comprovaves que ja ho havia dit tot l’any divuit. Gràcies que m’ho prenia una mica de broma i de tant en tant li feia “Segur que vostè ho va dir l’any divuit”. “Sí, senyor, en un article de l’any divuit”. Brometes a banda, vull dir-te que gran, allò que es diu un intel·lectual exportable, que sabera de tot i que en pogués parlar, Riba.

—L’interessa més l’obra de Riba que la de Foix?

—Com a poeta, sí, i en qualsevol altre aspecte, també. Riba és tot un món, una cosa molt important, encara que l’imbècil de Joan Ferraté es pense que jo he dit impertinències en contra del senyor Riba. Mai no he dit cap impertinència conscient contra el senyor Riba. És una de les persones que més he admirat en aquesta vida. Admirat, així, d’entrada, et quedaves parat en conèixer-lo.

—La cita on Joan Ferraté el posa guapo diu textualment: “I és aquí que les bestieses de Fuster comencen a ser intolerables: hi ha en el seu pròleg dues o tres referències al Mestre, totes igualment estúpides i impertinents, que només serveixen per a establir el contrast més favorable a l’Espriu des del punt de vista dels prejudicis irresponsables de Fuster”.

—Ací hi havia un afer estrictament personal. Hi havia un problema d’hostilitat mútua entre Espriu i els germans Ferrater. Podria ensenyar-te, i no ho faré, cartes manuscrites de l’Espriu malparlant de Ferraté, el Joan. Desconec quin origen té aquest enfrontament. Deuen ser aquelles coses que passen a tot arreu del món. Primer seria una tensió Riba-Espriu, o Espriu-Riba, m’és igual, simplement que els dos eren massa ben educats i massa civilitzats per a comportar-se com a verduleres. Després, hi ha la devoció per Riba per part dels Ferrater, també poetes, que els fa confondre la més innocent referència amb un atac al seu ídol. Uns Ferrater que, tot siga dit, no en són massa, de ribians. A ells, el qui els agrada de veritat, era Josep Carner. Em sembla molt bé. Com a un altre li agrada Bernat i Baldoví. Cadascú té les seues preferències.

—Tingueren una polèmica pública Ferraté i vostè arran d’aquest text.

—Quan vaig publicar aquest pròleg a les obres completes d’Espriu, Ferraté es va despenjar al cap d’uns mesos amb un article al Serra d’Or. Un paper que era un atac a l’Espriu amb una aparença d’exalçar-lo, i jo hi era la víctima propiciatòria. Com no estava en el secret, vaig caure en la trampa de contestar-li. Bestieses, en aquell pròleg, no crec que n’hi haja moltes, només les imprescindibles en una aproximació elemental a una obra encara incompleta. Va ser una polèmica estúpida.

—Si no vaig errat, Ferraté li retreia que posés massa l’accent en els elements judaics de la poesia d’Espriu.

—Això és una tonteria d’aquest animal! “No he comptat quants jueus surten a les obres d’Espriu”, feia. Escolte, ple de jueus. Que jo sàpiga, tret dels Poemes Bíblics de Joan Alcover, tota la resta d’escriptors catalans de l’època es dediquen a fer bromes sobre el ferment grecoromà del país. El senyor Espriu trenca la tradició noucentista de la poesia catalana, que és plena d’estatuetes gregues, i comencen a aparèixer jueus per tots els cantons, des de l’Antic Testament fins a Sepharad, i la resta és la púrria de Sinera —borratxos, cecs, i tota la cua del folklore de Sinera, o el d’aquell gran llibre que és Ariadna al laberint grotesc. La presència d’elements de la cultura jueva en l’obra d’Espriu és tan copiosa i d’una evidència tan òbvia que no me’n sabia avenir: “I ara per què s’emprenya tant aquest tio”.

—A vostè, com al senyor Pla, li agrada més la prosa que la poesia d’Espriu?

—Espriu s’enfadava quan li ho demanava: “Espriu, en comptes d’escriure versos, per què no escriu prosa?”. “A vostè tampoc li agraden els meus versos?”. “Sí, home, sí que m’agraden. Però em diverteixen més les seues proses, què vol que li diga”.

—Espriu va baixar una volta a Gandia.

—Espriu va anar un dia a Grècia. Un parell d’estius a Arenys de Mar. I un altre dia a Gandia. I després té la barra d’escriure aquell poema que canta el Raimon: “He mirat aquesta terra”. “Escolte, vostè no ha vist més terra que el passeig de Gràcia, senyor Espriu”. Vingué a Gandia perquè l’obligàrem a fer-ho, en morir-se Riba, que era l’invitat primer.

—Sembla que Riba va morir anomenant Gandia...

—No, es va morir parlant en castellà, cristo!: “Usted no tiene razón, Dámaso”, pareix que va dir.

—I Gandia, Gandia...

—No se sap mai. Això també és un invent. Com allò que Espriu estava morint-se i li foteren un vídeo de Verdi. Segur que són invents dels periodistes. O és que no coneixes el ram. Està clar que vos ho inventeu tot. Mira, si jo et dic, com et vaig dir, “No vingues”, i tu, no sols vens, sinó que, impertèrrit, assegures que jo et vaig dir “Vine”; a partir d’ací es pot produir qualsevol catàstrofe. Jo estic explicant-te ara no sé què. I no entendràs res. No has entès res. I ho tergiversaràs. Igual que aquell (fa, referint-se a Miquel Alberola, que bada, prenent notes, per tota la casa). A l’hora d’escriure posareu tot el contrari. Aquell ha vist un ninot a la paret de no sé qui i després trabucarà els noms. Ja ho sé. Despús-demà dirà que la casa és plena de Picassos i és plena d’Alfaros.

—“Plena de marededeus”, li retruca l’Alberola.

—Xe, tu, que només n’hi ha una.

—La de Sales d’ací dalt, feta amb taulellets, el Sant Josep de fora i el Nostre Senyor, vostè, que venerem tots els d’EL TEMPS, entre d’altres. Tot un santoral.

—A tu no t’han enviat mai a tocar-te allò que penja?

—Més de quatre voltes, senyor Fuster. Escolte, és cert que Espriu, davant de la mar de Gandia, va dir aquella frase, real com la vida, “Hi ha una mala llet còsmica”?

—I tant, que és certa i real, la frase. Quan va llegir el pròleg la va corregir i, en comptes de mala llet, va posar algun eufemisme. Un fill de notari de Barcelona no podia dir per escrit mala llet. Ja passa, això.

—Pel que fa a mala llet, Gabriel Ferrater, en la carta de resposta a la del seu germà, conta: “Quant a la interpretació ‘feixista’, en Salvador Clotas sosté, basant-se en Nosaltres els valencians, que qui és un feixista perillós, el fundador del ‘feixisme catalanista’, és el mateix Fuster”.

—El senyor Clotas, que no pot ser una altra cosa, és tonto i funcionari del PSOE, què hi farem! Un altre que s’hi va enfadar molt va ser Vázquez Montalbán.

—Amb el Nosaltres?

—És clar! En aquells moments, aquesta gent era beata del Proletariado Militante. Devien ser trotskistes, o pitjor encara, del Felipe aquell. Ara, avui tots són més de dretes que la mare que els ha parit, la qual cosa no em deixa de divertir. Abans a l’esquerra, ara a la dreta, mentre jo tinc la impressió que estic aproximadament on he estat sempre, en un liberalisme càndidament d’esquerres... Però què és el que realment va molestar tant el senyor Clotas? Que el Nosaltres fora la introducció del tema nacional català a un nivell al qual no estava acostumat. Això no estava convingut. També li va passar al senyor Tarradellas. “A què venen ara els valencians a molestar ací i a dir-se catalans”. Una reclamació de catalanitat, feta des de la perifèria valenciana, obliga a uns replantejaments tremends als regionalistes catalunyesos, més o menys espanyolistes. Som incòmodes, els valencians som incòmodes, mira què et dic.

—Quant a Vázquez Montalbán... (S’alça Fuster, per suspensió, llarg com un dia sense Coca-Cola, s’acosta a un armari ataquinat de llibres, agafa l’Antologia de la Nova Cançó, que va fer Montalbán, torna, s’asseu, fulleja, troba, i es posa a llegir, després d’advertir-nos que l’escena té lloc a casa de Raimon).

—“Le enseña el piso. Hay como una explosión de alegría entorno a la llegada de este cáustico ciudadano de Sueca. Y cuando me despido de todos ellos me queda una duda. ¿Joan Fuster, alias Voltaire valenciano, intuyó que sus escritos son los que más irritación me han producido desde que aprendí a leer en 1943?”. Està molt bé haver-li produït irritació, encara que siga a l’engonal, al senyor Vázquez Montalbán. Per què s’havia irritat tant Manolo Vázquez? En primer lloc, perquè era un doctrinari comunista que no tolerava que hi hagués un senyor que no cregués en la resurrecció de la carn com ell creia en el materialisme dialèctic, del qual no té ni puta idea, ni ara ni aleshores, menys ara que aleshores. I, en segon lloc, perquè a Manolo li ha costat molt d’assumir la seua condició d’escriptor castellà, d’origen immigrat, nascut a Barcelona. Eren problemes de beateria i d’immaduresa personal. Ara, Montalbán, pel que fa als valencians, és tota una altra cosa.

—Atacs des de l’esquerra de Barcelona, atacs des de la dreta de València, del Nosaltres es pot dir de tot, llevat que la seua aparició va passar desapercebuda.

—A València també hi va haver una mica de rebombori, sí.

—Una mica? Quan va eixir el Nosaltres, el Qüestió de noms i El País Valenciano, “las fuerzas vivas” de València van muntar un bon escàndol. Com ho va viure?

—A mi m’era igual. Des d’un punt de vista merament econòmic, jo no vivia ni havia de viure d’ells. Vaig deixar d’escriure al Levante, això sí, però aleshores ja publicava al Correo i a La Vanguardia. Diaris que, com els meus nefands llibres, com qualsevol altre llibre, no llegia aquesta gent. Perquè, a veure si ens entenem, un escriptor mai no es guanyarà els cigrons si el públic és analfabet com era el cas. I des del punt de vista dels insults, que em diguen fill de puta i tal, tant se val. Ja s’ho apanyarà tota aquesta fauna.

—Va arribar a ser combustible per a falles.

—Sí, fins i tot em van traure en una falla de Sueca. Vingué la comissió a casa: “Xe, t’hem fet un ninot de falla, vens a vore’t?”. Au, anàrem i m’hi convidaren a una copeta d’anís, dolent, a uns bunyols, comentàrem l’obra de l’artista faller, i ja està. Les falles, si més no, a Sueca, són un altre episodi. Trobe perfectament correcte que els diguem-ne personatges d’actualitat, siguen més o menys satiritzats. Però, a València, van fer una falleta a posta i la van cremar davant de l’Ajuntament.

—La falleta i uns quants llibres seus.

—I llibres i tot, el que vulgues, això és general, sempre hi ha uns o altres que cremen llibres.

—Van començar pels llibres, pel seu ninot, però vint anys més tard de poc el socarren a vostè. Les bombes...

—Bé, això és una altra cosa...

—No, la mateixa.

—O la mateixa cosa. D’això, què vols què et diga? Caldria tornar a pensar sobre allò que en deien la condició humana. Hi ha una manera de ser, perillosa per als altres, que és ser fanàtic. Hi ha gent particularment bèstia.

—Tornem al Nosaltres...

—Cristo! No acabaràs mai? Mira que ets pesat!...

—Ser pesat és el meu ofici, senyor Fuster. El Nosaltres s’ha venut bé, veritat?

—Vendre un llibre és una cosa molt costosa. I més quan no és una novel·leta d’amor o de crims, que és el que a la gent li agrada. Ara, el Nosaltres és un paper que es ven regularment. Per quines raons, no ho sé. Va per la setena edició de butxaca, que acaba d’eixir aquests dies. Edicions 62 no fa grans tiratges. Tret de la primera edició de butxaca, que en va tenir un de prou llarg, després és cobrir els magatzems. “Està acabant-se, queden dos-cents exemplars”. Llavors en fan una nova edició de 3.500 més. I així va el negociet.

—Tot plegat, i quants exemplars se n’hauran venut?

—No ho sé. Ells t’ho diran.

—20.000? 30.000?

—Més, més. Els editors diuen que més de 100.000, però els meus càlculs no són tan optimistes. De totes maneres, no deu estar lluny d’aquesta xifra, encara que jo no porte massa bé el compte. Sí que sé que en la col·lecció “A l’abast” vam fer-ne sis o set edicions (la primera i la segona, i reimpressions posteriors per a evitar tornar-lo a passar per censura), i ara aquestes set edicions de butxaca.

—Què li sembla, pel que fa a vostè, l’Impura Natione?

—M’encanta que em tracten tan bé com m’hi han tractat. És un llibre del qual soc protagonista involuntari, naturalment. Ara, el llibre conté unes propostes, que a mi se m’escaparen, i encara se m’escapen, per descomptat. Propostes concretes que els qui les han de realitzar, si és que són realitzables, són els polítics. Hi ha una proposició bova per part d’aquests senyors: “Cal que s’abracen fulano i mengano”. “Escolte, jo no m’he d’abraçar amb ningú”. Continuaré anant fent. Jo he respectat sempre els altres, i espere que els altres em respecten a mi. I si no em respecten, tant hi fa. Però els que han de pactar, abraçar-se i fer tota la comèdia, són els polítics. Si és que volen i poden. Què vols que et diga!

—Està d’acord amb la concepció de Mollà i Mira d’entendre el País Valencià com una nació política?

—Que s’ho apanyen, que s’ho apanyen, és problema d’ells.

—Però vostè...

—Que s’ho apanyen, que s’ho apanyen.

—Ja s’ho apanyaran. Però vostè que n’opina?

—No em toques els collons, ara. Tu ja saps massa bé el que pense, per què m’ho preguntes? Perquè en quede constància? Si algú vol saber que n’opine, que llegesca els meus llibres.

—Això mateix. Li sembla operativa la diferència entre nació cultural i nació política de què parla J. F. Mira a la Crítica de la nació pura?

—Historieta. Un dia, en plena època franquista, don Eugeni d’Ors va escriure en un article una frase despectiva respecte al concepte de nació. Un desgraciat d’aquells del Movimiento hi va voler polemitzar citant textos del Papa i de Paul Valéry. I el senyor D’Ors va contestar-li amb aquesta frase sensacional: “Ni el Papa ni Paul Valéry, ni usted, ni yo, sabemos lo que es una nación”. Perfecte. Què collons és una nació? Tants tios que defineixen què és una nació, tantes definicions de nació.

—Però vostè ha escrit que els Països Catalans són una nació.

—Bé, són d’aquelles coses que s’han de dir. D’alguna manera ens hem d’entendre...

—Els Països Catalans són una nació?

—Home, si considerem la preciosa formulació que feia en un paper don Pere Corominas del concepte de nació, “Cada nació s’autodefineix”, és evident que jo puc parlar dels Països Catalans com a nació. Si el senyor no sé qui vol dir-li nació a Benetússer, a mi em sembla molt bé, ja s’ho apanyaran els de Benetússer i el senyor que ho diga. Com ja s’ho apanyarà el veïnat i m’ho apanyaré jo amb això dels Països Catalans.

—Com fa compatibles en el seu pensament l’àmbit valencià amb el català?

—Vens amb unes exigències increïbles. T’ho he d’explicar tot. Jo hi aplique el consell del senyor Pla: “Quan digui bon dia, i li contesten bon dia, és al seu país”. Tu ves a Requena i digues bon dia.

—Vaja vostè a Alacant o a Santa Coloma i diga bon dia.

—Molt bé, aquest és el problema de tots els nacionalistes de base lingüística. Jo no soc nacionalista...

—No? Què és?

—Allò que en diuen un ciutadà nacional, purament i simplement. El nacionalisme, tots aquests sufixos, delaten irritació. El nacionalisme és una irritació del sentiment nacional. Els nacionalistes sou vosaltres, no jo. A mi no m’ha agradat mai la parauleta i poques vegades l’hauràs trobada en els meus papers.

—Potser, però hi he trobat un Fuster molt irritat pel tema.

—Bé, he procurat que la irritació no es convertesca en una etiqueta, encara que l’etiqueta me l’atribuïu. Cada volta que parleu de nacionalisme... Cristo, els nacionalistes sou una fauna temible.

—Sobretot Joan Fuster.

—No, Fuster és un desgraciat de Sueca que ara voldria estar tranquil i tombat en el seu llit. (Es desplega lentament, inexorablement, altíssimament, Fuster). Señor profesor: la hora. No, no, ara se t’ha acabat.

—Vostè se sent valencià o català?

—Incòmode.

—Se sent espanyol?

—No més que abans.

—Va, conteste, per favor.

—Et respondré amb una lletra de sarsuela: “Aquel que hable mal de España / por castigo ha de tener / echarlo a tierra extraña / y no dejarle volver”. Adeu.

—Passe-ho bé, senyor Fuster.•