"A la vora del riu, mare” és l’últim single de Marala, un grup massa sofisticat per qualificar-lo simplement de folk i massa folk per dir-ne d’una altra manera; està format per Selma Bruna, una noia de Sant Cugat (Vallès Occidental), Sandra Monfort, una xica de Pedreguer (Marina Alta), i Clara Fiol, una al·lota de Palma (Mallorca). “A la vora del riu, mare” és una cançó tradicional valenciana que formarà part del seu nou disc, Jota de morir, que eixirà aviat amb peces on la mort és molt present i entre les quals hi haurà cançons de mort de les Balears, cançons de vetla valencianes i alguns cants de batre.
Jota de morir està editat per Propaganda pel Fet, una discogràfica de Manresa (Bages) que, en 27 anys, ha publicat —i representat— bona part de la música valenciana més innovadora: des d’Obrint Pas a Zoo passant per Auxili, Smoking Souls i Jazzwoman.
En el singular mercat cultural del català, la música és el vehicle que circula amb més fluïdesa. Carles Tenesa Litus (Manresa, 1972), de Propaganda pel Fet, opina que el panorama ha canviat molt des que van gravar el primer disc d’Obrint Pas fa 22 anys (Obrint Pas, 2000): “En aquell moment, a les festes majors del País Valencià no es programava gaire música rock i molt menys en la llengua del país; llavors tot era molt difícil per als grups que volien desenvolupar una carrera artística: necessitaven poder tocar, poder tenir contacte amb els mitjans, poder tenir discos a les botigues, i en aquesta necessitat vam coincidir, nosaltres al Principat i Obrint Pas al País Valencià”.
El fet de representar Obrint pas va posar en contacte la gent de Propaganda pel Fet amb un munt de grups que anaven eixint com bolets a pesar de les polítiques públiques contràries a la contractació d’aquestes propostes musicals. La música d’Obrint Pas no només s’escoltava al País Valencià; també al Principat i les Illes s’hi va estendre el fenomen i les vendes de discs.
Litus explica com ha canviat la situació: “Al País Valencià ha millorat molt la possibilitat de fer concerts. Al començament era com si els grups valencians no existissin, o només existissin d’una manera pràcticament clandestina: hi havia ajuntaments que tenien prohibit programar música en valencià i alguns prohibien concretament Obrint Pas. D’organitzar els concerts nosaltres d’una manera gairebé clandestina s’ha passat a ocupar espais a festivals de música, festes majors, mitjans de comunicació, etc.”.
I això és precisament el que buscava Propaganda pel Fet, que havia nascut com una cooperativa: “Això és el que volíem nosaltres: incidir en la societat, incidir en els mitjans i en l’activitat musical del país. I n’estem molt orgullosos. Era el nostre objectiu: fer forat i que després vinguessin moltes altres bandes. Si no obries aquest camí, era difícil que sortissin nous grups i que cantessin en català. I en la dinàmica de treball amb Obrint Pas, ens vam apropar al País Valencià, el vam conèixer i estem orgullosos de tenir un catàleg amb tants grups valencians”.
Les accions de Propaganda pel Fet i Obrint Pas promovien un moviment en doble sentit. Els grups valencians es venen, i molt, al Principat. I també a fora.
Ara mateix, de les escoltes digitals dels grups de Propaganda pel Fet, la majoria es produeixen als territoris de parla catalana. En aquest àmbit, la majoria de les escoltes són del Principat (70%), el 25% prové del País Valencià i el 5% de les Illes Balears. Però aquestes escoltes representen només el 60% del total; la resta ve d’arreu del món. “L’obertura a l’exterior va arribar fàcilment amb Obrint Pas. Amb ells vam obrir mercat a Europa, a Llatinoamèrica —més fluix— i al Japó: allà fins i tot vam editar un disc, Coratge, i en vam fer una edició japonesa que ens va donar molta força pel que fa a les vendes. Al Japó van anar diverses vegades i allà el consum és molt elevat”.
El mercat exterior continua obert als grups de Propaganda: “A Europa hem treballat amb diferents agents musicals i, quan treus una cosa com Zoo, de seguida connectes amb el públic alemany, amb el públic francès i amb el japonès, i això ens dona sortida allà. I a l’Amèrica Llatina, també. De seguida veiem escoltes de Mèxic. I això va bé. Perquè al novembre, per exemple, anem amb Smoking Souls a Mèxic”.
En les últimes dues dècades el mercat discogràfic ha viscut una transformació profunda. Les vendes de discos han caigut i la música per streaming sembla monopolitzar-ho tot, però la creativitat musical no s’atura. Litus detalla com s’han adaptat al mercat: “En el seu moment, quan van arribar les amenaces que el món discogràfic s’acabava i que amb el consum per internet no monetitzaríem res, ho vam saber aguantar amb els concerts i de seguida vam apostar per pujar la música gratuïta, perquè, al capdavall, el que volíem era arribar a la gent. I arribar a la gent et donava unes altres coses. Fins i tot vendes”.
Litus recorda la importància dels directes en la supervivència dels músics: “L’activitat principal per a l’economia d’un grup són els concerts. Ni ho eren els discos en el seu moment ni ho és ara la música en streaming. Guanyes molt més en un concert que en un any de venda. Potser hi ha grups que no, però a la nostra escena musical, la majoria de gent viu dels concerts i no dels discos”.
D’aquí la importància de conjunts que viatgen del País Valencià al Principat o de Menorca a Mallorca i València.
De Menorca a Girona
Un dels músics més veterans del nostre panorama és el líder dels menorquins Ja t’ho diré, que ha seguit una exitosa carrera en solitari després de la dissolució del grup, el 2003. Cris Juanico (Ciutadella, Menorca, 1967) publica aquest mes d’octubre un disc enregistrat amb el seu grup i l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears on repassa la seua trajectòria en dotze cançons, inclosa “Si vens”, possiblement el seu èxit més conegut. Hi ha programats concerts a Palma i Juanico té la voluntat de dur també l’espectacle al Principat.
El 1991, els Ja t’ho diré van protagonitzar una de les apostes més singulars del panorama musical. Eren els primers anys del rock català, amb Sopa de Cabra i Sau en plena ebullició, i Sangtraït, Lax’n’Busto i Els Pets reclamant els seus espais, quan els Ja t’ho diré van decidir traslladar-se a Catalunya, concretament a Girona, per accedir a aquell mercat que la llengua prometia, però que quedava molt lluny de Ciutadella i Maó. Cris Juanico raona aquella decisió: “Vam fer el que vam creure que era més oportú. Agafar els instruments i una maleta i, ja que Mahoma no anava a la muntanya, la muntanya aniria a Mahoma. Després de cinc anys tocant a Menorca i amb un disc publicat, que havia tingut molta repercussió a l’illa, ens havíem de desplaçar al Principat. Allà vam desenvolupar una carrera durant deu anys i les coses es van fer més senzilles que no eren vivint a Menorca”.
Si la cosa anava bé a Menorca, per què no havia d’anar bé a Barcelona? La primera idea va ser anar a la capital, però finalment van fer cap a Girona. “La nostra idea —diu Juanico— era instal·lar-nos a Barcelona. Però crec que no hauríem durat gaire. Teníem de mànagers Jordi Coll i Jordi Gratacós, i aquest últim ens va oferir una masia que tenia a l’Alt Empordà, passat Figueres, quasi a la Catalunya del Nord. I de seguida vam connectar molt amb l’ambient de Girona. Potser perquè és més gran que Figueres o perquè hi havia grups que ja feia temps que estaven treballant, com Sopa de Cabra o Umpah-pah”. El contacte amb aquest grup, liderat per Adrià Puntí, va ser més intens. Potser perquè els Sopa ja estaven triomfant i girant molt més (“Dues setmanes després d’arribar nosaltres, Sopa gravava el concert de Zeleste”).
Uns anys després, sobretot amb l’èxit de l’elapé Moviments salvatges, els Ja t’ho diré van multiplicar les vendes i els concerts, anant per tot l’àmbit lingüístic: de Ciutadella a Girona, de Barcelona a Vic, de Palma a Paiporta i de l’Almadrava Rock a Formentera. Cris Juanico encara es fa creus de la significativa excepció d’aquestes gires: “A l’únic lloc on no vam anar a tocar mai és a Eivissa”.
El mercat ha canviat molt des del 1991. I el país, també. Cris Juanico ja fa vint anys que va tornar a Menorca, es va poder fer un estudi de so a casa i ha continuat la seua carrera en solitari. “He tingut la sort que l’experiència que em van donar aquells deu anys a Girona m’ha permès fer el que m’agrada des del lloc on vull, que és Menorca. És més complicat, però és possible”.
Cris Juanico dubta que, en l’actual panorama, a un grup com Ja t’ho diré li calgués fer el mateix que fa trenta anys: “Tinc dubtes. Crec que ara no hauríem vingut. En aquell moment s’arribava a la gent d’una manera diferent. La comunicació ha canviat molt. Aleshores hi havia uns mitjans públics a Catalunya amb una creativitat creixent. Nosaltres arribem el febrer de l’any 1991 a l’Empordà i hi ha un programa que es diu Sputnik, hi ha un concurs que es diu Èxit i hi ha un fenomen superimportant que moltes vegades s’oblida: la normalització de l’ensenyament en català es consolidava i passem de sentir I love you o te quiero a les cançons a sentir t’estim, t’estimo o t’estime».
Cris Juanico creu que les formes actuals de difusió de la música i les xarxes socials tenen els seus inconvenients: “Ara hi ha moltes més oportunitats, però és una trampa perquè amb això no n’hi ha prou. De vegades, se’n banalitza el contingut. No vull que ningú em malinterpreti, però de vegades una pallassada té més ressò que una cosa ben feta”. I afegeix: “Les opinions autoritzades estan més diluïdes. Els referents han canviat molt. A la nostra època, m’agradava molt escoltar Radio 3, RAC 105 i d’altres perquè feien una tria bastant selecta. Això s’ha perdut”.
Juanico exigeix als mitjans de comunicació públics que paren més atenció a la música: “La televisió pública ha perdut molt. La música gairebé no té presència. Si volem recollir, hem de sembrar. Els programes de cuina funcionen. Els concursos funcionen. Però els concursos de música que es programen, com l’Eufòria, i OT en el seu moment, fomenten un tipus de competició que no em sembla adient i obliden la creativitat. I sense això, no hi ha res. El començament és un paper en blanc amb el boli i posar una nota i una síl·laba. Aquesta és la primera pedra de qualsevol creació musical”.
Amb un xic de nostàlgia, Juanico recorda que en la difusió dels discos de Ja t’ho diré van tenir un paper important els menorquins que sortien a estudiar fora de l’illa: “Fa trenta anys vam tenir un únic avantatge: la colònia d’estudiants menorquins que se’n van anar a Barcelona, a València, a Palma o a Vic, i en les trobades de cap de setmana posaven la cinta d’aquell grup que segueixen i tota la resta ho escolten. Allò va ser un bon caldo de cultiu i així es van trencar barreres. Van ser els millors ambaixadors que vam tenir i ens van acostar a un públic molt més gran”.
De gira amb La Trup
Potser entre els estudiants que, als noranta, parlaven dels Ja t’ho diré en reunions nocturnes que sempre acabaven entre fum i cançons, hi havia algun dels actors de La Trup, el grup menorquí de teatre que s’ha fet un lloc en el mercat cultural català i ha viatjat des de Maó a Palma, Barcelona o Alcoi. La Trup va començar la seua trajectòria amb una tragèdia mai representada en dos-cents anys: Lucrècia, una obra de Joan Ramis, un il·lustrat menorquí del segle XVIII que escrivia en català quan la resta de l’àmbit lingüístic patia la repressió borbònica. Ho fa saber Sergi Marí (Maó, 1962), un dels dos directors de La Trup: “Amb la guerra de Successió s’apliquen els decrets de Nova Planta i el teatre en català queda absolutament marginat, si no prohibit, però Menorca estava controlada pels anglesos i, sota la corona britànica, creix una burgesia comercial i s’estenen les idees de l’època: la Il·lustració, el neoclassicisme i un nivell il·lustrat molt potent per a una illa tan petita. En aquest context és on Joan Ramis escriu diverses obres”. Als 25 anys, Joan Ramis “signa aquesta tragèdia sobre un mite fundacional de la república romana, Lucrècia, i ho fa en versos alexandrins, els típics del classicisme francès. Això li confereix un valor molt especial. I l’obra és molt bona, està molt ben travada, amb uns versos molt originals”, diu Marí.
Tot va començar quan ell, que primerament havia estudiat Econòmiques i després va ser víctima d’una vocació teatral —tardana però irrefrenable—, va anar a parar a l’Institut del Teatre. Un seguit de casualitats van fer que un menorquí com ell quedara al mig d’una espiral de recuperació de Joan Ramis. L’Àlex Broch, que preparava “un repertori català de tots els temps amb una edició moderna i digital”, li va encarregar que es cuidés de l’edició de Lucrècia. El projecte de Broch no va reeixir del tot per la crisi econòmica, però Marí ja estava engrescat: “Vaig anar a veure el manuscrit i em va captivar”.
El va captivar tant que va voler fer una representació a l’Institut del Teatre, com a treball d’escenificació per al professor Ramon Simó, i amb l’assessorament, per als versos, d’Albert Roig. Immediatament després Marí va proposar dur Lucrècia als escenaris a una colla d’actors i actrius menorquines i del Principat que acabarien formant La Trup: “Perquè el text no es quedés novament a les prestatgeries” van fer una estrena comercial a Ciutadella l’any següent i després vam començar a girar.
La Trup és una companyia que mira de vèncer les dinàmiques individuals dels seus actors —que tenen carreres pròpies que uns desenvolupen a Menorca, uns altres a Barcelona i altres a Madrid. Quan les feines de tots ho permeten, i les sèries de televisió no ho impedeixen, es reuneixen en una altra aventura escènica. A més de Lucrècia, que va rebre diversos premis, entre els quals el Serra d’Or al millor espectacle de 2015, La Trup ha representat Antígona, de Jordi Coca, (“sempre dones protagonistes”), Ifigèniaa Tàurida, una obra de Claude Guimond de la Touche traduïda al segle XIX per la menorquina Joana de Vigo i Esquella (Ciutadella, 1779-1855); Dolça sodoma meva, de Laurent Gaudé, i una altra obra de Joan Ramis, Arminda, que encara esperen representar al Principat i altres punts de l’àmbit lingüístic català.
“Hi ha una dificultat intrínseca en ser una companyia menorquina i pretendre treballar en un mercat tan fragmentat com el del teatre català. La insularitat els representa un problema greu”, emfasitza Marí.
Tot i això, La Trup ha girat la seva obra per les Balears, el Principat (Lucrècia va ser dues temporades a La Seca) i a la Universitat d’Alacant. A València havien de fer una funció que va ser finalment suspesa per l’arribada de la pandèmia el 2020. A Alcoi sí que van representar Lucrècia perquè l’obra va ser inclosa en la Xarxa Alcover, una de les iniciatives que promouen l’intercanvi d’espectacles entre Catalunya, el País Valencià, les Balears i Andorra.
Mots compartits
Sebastià Portell (ses Salines, Mallorca, 1992) assenyala una altra iniciativa semblant a la Xarxa Alcover, i molt recent, en l’àmbit de la literatura: Lletres Compartides. Portell, que és el president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), destaca l’encert d’aquest invent de la Institució de les Lletres Catalanes, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la Fundació Mallorca Literària i el Consell Insular de Menorca per a fer viatjar escriptors i que diversos prescriptors divulguin autors dels seus territoris entre els bibliotecaris, els programadors de festivals literaris i el professorat escolar dels altres indrets.
Portell afirma que “cal felicitar-nos que això tiri endavant i convidar a l’ambició: a consolidar-ho i ampliar-ho”, ja que en aquesta primera edició de Lletres Compartides “les illes Pitiüses no hi són” i “tant de bo s’hi puguin sumar aviat”.
Sobre el mercat comú delimitat pel català, Sebastià Portell creu que “els escriptors en llengua catalana som els que tenim més clar en quin país vivim, en un sentit positiu: quin és el sistema lingüístic i cultural al qual pertanyem i que contribuïm a crear”. Però alhora, afegeix, “els escriptors també som conscients de l’Estat en què vivim i de les dificultats administratives que implica; en aquest sentit, la majoria d’escriptors tenim molta consciència d’unitat lingüística i cultural, però potser les estructures que l’haurien de vehicular tenen molta feina per fer: estic pensant en col·laboracions institucionals”. Amb tot, Portell celebra que l’Any Fuster hagi propiciat una imatge inèdita com ha estat “la foto impactant dels tres consellers de Cultura junts a l’Espai Fuster de Sueca en l’acte de commemoració conjunta”.
Portell demana continuïtat, més ambició institucional i, pel que fa a l’àmbit privat, “resolució per resoldre una qüestió tan bàsica com la distribució dels llibres: no té sentit que facilitem la mobilitat d’escriptors arreu del territori si després els nostres llibres no es poden trobar amb facilitat arreu del territori”.
Tot seguit subratlla que “l’Associació d’Editors ha marcat el tema de la distribució com una prioritat”. Ara bé, lamenta que “la tendència general és treballar per límits autonòmics, un desavantatge que no ens podem permetre”. “Escrivim en català per a totes les persones que poden llegir en català. I això no només implica l’Estat espanyol, sinó també que els nostres llibres puguin arribar a la Catalunya del Nord, i llibres d’autors de la Catalunya del Nord puguin arribar amb normalitat a la resta de territoris de parla catalana. Això ara mateix no està passant, o no està passant amb la fluïdesa que caldria.”
L’edició i la distribució
La fragmentació dels canals de distribució de llibres per autonomies és més complexa en uns casos que en uns altres.
Sembra Llibres és una editorial independent de València, una cooperativa jove —vuit anys— i ambiciosa. Mercè Pérez és la seua editora: “Sembra Llibres naix el 2014, a la comarca de la Ribera, amb la intenció de publicar llibres per tot el domini lingüístic català. Tenim clar que hem d’estar presents en qualsevol llibreria, biblioteca i centre d’arreu del territori catalanoparlant. Els nostres llibres estan pensats perquè això siga possible”.
Hi ha hagut canvis de cares dins de l’editorial i Sembra s’ha traslladat al barri de Benimaclet de València, però en aquest temps ha bastit un catàleg de més de 120 títols: “Estem molt satisfets. Publiquem uns catorze o quinze llibres l’any i tenim actualment dues col·leccions a banda de les generals de ‘Narrativa’ i ‘Clàssics’”. Sembra edita assaig, narrativa d’autors valencians i narrativa traduïda d’autors estrangers (clàssics i novetats), a més de literatura juvenil.
Pérez diu que la voluntat de Sembra “sempre ha estat fer llibres crítics arrelats a la terra; en tenim que tracten temes del nostre entorn, però quan oferim literatura o assaig fem traduccions sense pensar si han d’anar al mercat català o al valencià, creiem que tots els llibres que oferim poden arribar a qualsevol lector de qualsevol part del territori catalanoparlant”.
L’editora reconeix alguns problemes provocats per “fronteres imposades”, però no destaca tant els de distribució com els de comunicació: “Potser un dels inconvenients és que el gruix de la premsa cultural del món del llibre està a Catalunya i nosaltres a València, i això fa que no tinguem sempre un contacte tan fluid com ens agradaria”. Però no identifica la distribució fragmentada com un problema: “Nosaltres tenim distribuïdors que s’ocupen de cada zona específicament, cosa que ens va bé, perquè els comercials coneixen més les llibreteres i es poden moure més fàcilment. Arribem amb normalitat tant al Principat com a les Illes, però també a Andorra i la Catalunya del Nord”.
Si alguna cosa li sap greu és no poder ser present “a totes les fires del llibre que es fan als diferents territoris ni poder conèixer directament els bibliotecaris de Catalunya i les Illes Balears, amb els quals hem de conversar per telèfon”, però intenten —afegeix Pérez— estar tan presents com els és possible: “Tractem d’anar a la Setmana del Llibre en Català i som els únics valencians de Llegir en Català, que és una associació d’editorials independents. Això ens permet mantindre contactes amb molta gent”.
Des de Mallorca, la responsable de l’editorial Lleonard Muntaner, Maria Muntaner, sí que destaca els problemes de distribució. Aquesta editorial de llarga trajectòria ha aconseguit en l’última dècada situar-se en tot l’àmbit lingüístic amb autors de tot arreu i molta qualitat: “En els últims deu anys hem fet molta feina per anar més lluny i ampliar el treball que fèiem a Mallorca i les Balears. Com es fa això? Treballant molt i ampliant una mica els tipus de publicació. Ja fa més de deu anys que tenim línies més generalistes a banda de les més localistes, tant sigui en assaig com en literatura”.
Potser perquè és una editorial mallorquina, la distribució entrebanca l’expansió: “Per jo, el més complicat és la distribució, perquè una altra editorial ho fa tot amb una distribuïdora i nosaltres no podem. A això s’afegeix anar amunt i avall amb els llibres —que no és el mateix al continent que a una illa—, però això ja ho tenim molt assumit”.
El repte es complica per la personalitat mateixa de l’editorial, puntualitza Muntaner: “Fem un tipus de llibres que és com si fóssim dues editorials, perquè hi ha uns molt de Balears i uns altres que són per a totes bandes. I, és clar, tenir un sol distribuïdor que no és a prop teu no és solució. Hi ha gent que busca un distribuïdor a Barcelona perquè ho faci tot, però jo he d’enviar a Barcelona un distribuïdor que faci tornar cap a Balears els llibres que són per a les llibreries d’aquí? No té sentit”.
Lleonard Muntaner s’ha fet un espai en el mercat català amb bones traduccions i molt bons autors de les dues bandes de la Mediterrània, però també amb estratègies molt estudiades. “Has de planificar molt quan han de sortir els llibres. Potser pel nostre tarannà això va costar una mica, però ha donat molt bon resultat: si tens una previsió de quan sortiran els llibres, abans ho pots comunicar al distribuïdor, i els distribuïdors poden avisar les llibreries amb temps; això també ajuda molt”.
Un altre repte és tenir presència a través d’activitats en llibreries de Catalunya. “A Mallorca, el nostre ritme d’activitat és setmanal, però al Principat hem començat a fer-ne, i la visibilitat ha millorat molt en els últims deu anys”.
Maria Muntaner també va ser a l’última Setmana del Llibre en Català de Barcelona, el passat mes de setembre. “Els editors, els traductors i els escriptors ens coneixem, ens trobem aquí i allà i fem feina els uns amb els altres”. Això porta autors de les Balears a Catalunya i viceversa. Autors catalans publiquen en Lleonard Muntaner, de la mateixa manera que molts autors balears o valencians publiquen en editorials catalanes. El transvasament és continu: “És més fàcil —es pregunta Muntaner— vendre al Principat si també representes autors del Principat? Sí. Però és que el nostre àmbit tampoc no és tan gran. Hi ha una qüestió de tu a tu, de coneixença personal, que és important. De fet, activitats com la Setmana del Llibre en Català també serveixen per això: per veure gent, conèixer gent... És un aparador, però és un punt de trobada. I és clau, perquè és una roda: com més autors de totes bandes tenguis, més possibilitats tens també que altres autors s’hi fixin, i que contactis i coneguis traductors”.
Saltar fronteres
No obstant, no totes les editorials ho aconsegueixen. Algunes potser no ho pretenen; d’altres, són injustament ignorades pel gran mercat.
N’és bona prova l’escriptor Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, Rosselló, 1963), qui feia cinc anys que publicava a Perpinyà quan de sobte es va adonar que al sud de la frontera propera no tenia gaire ressò: “Havia publicat cinc llibres amb l’editorial Trabucaire i un dia que, per casualitat, vaig anar a la biblioteca de Figueres, vaig veure que no hi havia ni un llibre meu. Vaig pensar: per a què estàs escrivint? És clar que les llibreries venen els llibres més coneguts i els més comercials. A això ja m’havia acostumat. Però que no trobés ni un llibre meu en una biblioteca, el temple de la literatura), a tan sols 40 quilòmetres de casa meva ho vaig trobar xocant”.
Això va empènyer Bezsonoff a presentar-se al Premi Just Casero de Girona. Primer va quedar finalista, després el va guanyar i, així, va poder publicar a Empúries. “És un xic decebedor que no et llegeixen, sobretot la ficció. La ficció ha de ser llegida per molta gent. Si no, de què serveix?”, es demana. “És com si el Barça jugués només amb clubs de tercera i quarta divisió”, sentencia.
L’escriptor rossellonès, que publica nova novel·la aquest mes de novembre, opina que l’aventura catalana li va obrir nous escenaris i nous reptes, com l’encàrrec que li va fer la revista L’Avenç i la seva editorial: “L’editor, Josep Maria Muñoz, em va trucar i em va insistir que escrigués uns articles sobre mi. Sense ell no existiria Una educació francesa. El vaig començar perquè ell hi va insistir. Van sortir alguns episodis cada mes a la revista i després vaig anar ampliant aquells textos i vaig publicar el llibre”.
Pot semblar paradoxal, però aquest encàrrec va esperonar Bezsonoff a escriure la seva obra més venuda al Principat i a tot el territori fora de la Catalunya del Nord: “De vegades els encàrrecs t’obliguen a explorar temes que no faries mai. D’una altra manera, t’acomodes una mica i acabes fent sempre el mateix llibre. T’acostumes a parlar dels temes que t’interessen”.
Però l’èxit i el fracàs poden dependre també de variables difícils de preveure i canviar, sobretot si han de creuar fronteres: “Hi ha misteris que se’ns escapen —diu Bezsonoff—. Hi ha un músic i un escriptor extraordinari, que podria ser dels millors de la literatura catalana, Gerard Jaquet, que no ha sabut travessar la frontera d’una manera efectiva. I és extraordinari. Potser els elements no li han permès creuar la frontera. No ho sé. De vegades, és totalment aleatori. En canvi, Pascal Comelade és un producte que es ven molt i molt bé al Principat”.
Ombres i llums
Cada cas és un món i tots reflecteixen la complexitat del mercat en català. Antònia Vicens (Santanyí, Mallorca, 1941), la narradora i poeta que ha estat l’última guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, va guanyar el Premi Sant Jordi el 1967 amb la seua primera novel·la, 39º a l’ombra, i ara acaba de reunir tots els seus contes a Quasi un miracle (La Magrana, 2022).
Amb 26 anys, Vicens va guanyar el premi més important de la literatura catalana del moment, tot i que el reconeixement del guardó no anava aparellat, en aquella època, amb l’èxit de vendes i el reconeixement públic d’avui. Vicens va escriure part d’aquella novel·la asseguda al vàter del bungalou que compartia amb una companya de feina en un hotel. L’havien fet fora del despatx on escrivia de nit (“perquè gastava llum”, li va dir el seu cap) i a l’habitació compartida no volia despertar la companya amb el tecleig de la màquina.
Com Sebastià Portell —que ha estat un estudiós de la seva obra—, Antònia Vicens va ser també presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana quan —no fa tant, el 1997— s’havien de defensar coses bàsiques com la unitat i la diversitat de la llengua: “Quan estava a l’Associació d’Escriptors fins i tot vaig tenir problemes perquè vaig intentar que el premi dels escriptors valencians desaparegués i n’hi hagués només un; no un de catalans, un de valencians i un de mallorquins. Nosaltres mateixos no ens podem separar. M’és igual si em diuen que parl en santanyiner, però això ens fa perdre temps, literàriament i en molts sentits. Han de desaparèixer aquestes barreres que ens posem”.
Enguany, per primera vegada, el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians ha pogut premiar escriptors en català de tot l’àmbit lingüístic. Fins a l’any passat només es donava a escriptors nascuts al País Valencià.
L’any passat, Antònia Vicens va rebre el Premi Trajectòria dels guardons Plaça del Llibre, que atorguen les fires del llibre valencianes: “Aquest Premi a València em va fer moltíssima il·lusió, precisament perquè trob que alguns polítics, i també alguns literats, han volgut fragmentar la llengua”. I el Premi feia evident que no ho han aconseguit.
Vicens insisteix: “Si un llibre està escrit en català, és igual si està editat a Barcelona, a València o a Palma. Nosaltres escrivim en català i parlem en català. És la mateixa literatura, la mateixa llengua gran des de Ramon Llull fins a Joanot Martorell. Així som un país més gran i una llengua amb més potència”.
De la mateixa manera, Vicens també ha hagut de lluitar des del començament per reflectir la riquesa idiomàtica en les seues obres. Sobta comprovar que l’esmentada obra guanyadora del Sant Jordi del 1967 incloguera al final un glossari de mallorquinismes. Vicens ho reviu 55 anys després: “Van posar el glossari perquè m’havien canviat moltes paraules i jo em vaig negar a acceptar-ho. Vaig escriure una carta molt rabiosa perquè no em toquessin cap paraula. Al final van publicar l’original i van voler posar el glossari. Les paraules són molt importants”.
Des d’Eivissa fins a l’Alguer
L’únic indret del país que no van visitar mai els Ja t’ho diré és Eivissa. I les Pitiüses també han quedat fora del circuit de Lletres Compartides. Tanmateix, l’illa ha estat productora de projectes d’anomenada en la història recent de la música i la literatura compartides: començant pel poeta Marià Villangómez (Eivissa, 1913-2002), continuant per Manel Marí (Eivissa, 1975 - València, 2018), amb una intensa carrera poètica a València, i acabant pel membre de l’Institut d’Estudis Catalans Isidor Marí (Eivissa, 1949), que ha estat dels músics de folk més actius des de la transició, amb Isidor i Joan, primer (1965-66); Uc després (1974-1985), i, finalment, amb Falsterbo Marí.
Però val a dir que, en les últimes dècades, el grup que més ha eixit d’Eivissa és Projecte Mut, que també formen part de l’última proposta pitiüsa: Ressonadors.
Ressonadors és un projecte d’actualització de cançons eivissenques —moltes són les mateixes que havia recuperat Uc— amb formació de rock, i en un disc, amb suport simfònic. Hi col·laboren el mateix Isidor Marí, en Gerard Quintana —el cantant de Sopa de Cabra resideix a Eivissa des de fa anys— i molts altres.
En Joan Barbé és un dels músics fixos de Ressonadors i també un dels dos protagonistes de Projecte Mut, un grup que va iniciar una pausa indeterminada fa tres anys per iniciar un camí en castellà amb Joven Dolores. Projecte Mut estava format per Barbé i David Serra. Tots dos s’havien conegut a Statuas d Sal, un grup anterior en castellà, i van decidir canviar d’estil.
Barbé argumenta que volien fer “una proposta més propera al folk, molt més acústica i molt més analògica”. Projecte Mut va publicar el primer disc el 2009 i en sis anys va aconseguir un gran èxit de crítica i públic: “Ens va anar realment molt bé. Hi va haver una època que vam fer la cançó de l’estiu de TV3 i vam fer Canet Rock; vam ser a l’Acústica de Figueres, i a les Festes de la Mercè un parell de vegades, a l’avinguda Maria Cristina; a banda de les gires que fèiem amb els discos”.
El mercat natural de Projecte Mut es va dibuixar de seguida. Barbé assegura que han tocat a la Catalunya del Nord, per tot Catalunya i les Illes, i al País Valencià, on han fet tants bolos com posteriorment amb Joven Dolores.
El primer disc de Projecte Mut, Poèsica (2009), eren sobretot poemes musicats d’autors de les Illes, de Marià Villangómez a Pau Sarradell passant per Antoni Marí. “El fet de musicar poemes va començar al primer disc de Projecte Mut, on hi havia moltes poesies musicades. En David no havia escrit mai lletres en català i en els poetes va trobar un suport molt important. Després es va llançar a fer les seues pròpies lletres. La poesia va ser una manera de poder-nos endinsar dins d’una llengua que no havíem treballat mai. I després, a pràcticament tots els discos hi ha algun poema musicat. Als primers eren poetes de ses Illes i després ja ens vam obligar a gent com Enric Casasses, que és un tòtem.”
Actualment Barbé combina la feina a Ressonadors —que a l’estiu va fer dos concerts amb 5.000 persones a Eivissa i Sant Antoni, i que ha esdevingut una proposta “més esporàdica”—, amb Joven Dolores i un grup instrumental de jazz, fusió, rock i música llatina que es diu Joan Barbé Group, “més underground”, diu ell amb ganes de girar per festivals de jazz.
El Projecte Mut “està en stand by” i no descarta res per al futur. “Projecte Mut es manté viu gràcies al públic, que continua escoltant-lo”.
A uns 700 quilòmetres d’Eivissa, travessant el Mediterrani en direcció nord-est, Franca Masu (l’Alguer, 1962) continua una carrera musical enlluernadora que, des del 1999, ha apostat pel català com a llengua d’expressió. El seu últim disc, Cordemar, editat a la primavera de 2021, ha patit els entrebancs de la pandèmia i no l’ha pogut presentar encara, ni a Sardenya ni a Catalunya. Però Masu no defalleix: “Si no en presento aquest, en presentaré el pròxim”.
“És ver —continua Masu— que he apostat per la llengua i també per portar la bandera de la meva ciutat, de la meva terra, fora d’aquesta muralla que sembla que ens tingui tancats dins d’aquest racó de la Mediterrània”.
Les seues raons també són culturals i de mercat: “Un dels mestres que vaig tenir em va dir: ‘Franca, és important que tu cantis també per als milions de catalans que hi ha al món. No cantes només per als algueresos. Comença posant els peus a les raguines de la teua terra i vola pel món’. I aquest és el meu projecte. Des del començament: el primer disc de la meva carrera, El meu viatge, tenia aquest significat, perquè jo tampoc no faig una música folklòrica, lligada a la tradició antiga”.
Franca Masu venia del jazz, toca amb músics de jazz i prioritza la transformació artística sobre les arrels: “Em sembla una mica estúpid intentar recuperar les raguines, que ja han tingut el seu camí musical. La tradició s’ha de portar endavant, modernitzar-la, però sempre amb respecte per la música popular, sense espatllar-la”.
Amb la vista posada al mercat natural d’una cantant algueresa, Franca Masu ha recorregut escenaris de Catalunya, el País Valencià i les Illes. Va ser la revelació del Mercat de Música Viva de Vic el 1999, en la seua primera actuació al Principat, abans d’enregistrar el primer disc, i s’ha passejat per festivals tan diferents com el Porta Ferrada i el Barnasants. Ha tocat a València, a les Illes i a diverses sales de Barcelona i el Principat.
Cordemar té cinc cançons originals de Franca Masu en català, un tango, dues versions en italià —del Mediterráneo de Serrat i Voce nao sabe, de Roberto Carlos—, el Ti ruberó de Bruno Lauzi i una reinterpretació de Des de Mallorca a l’Alguer, una peça tradicional que havia cantat Maria del Mar Bonet, i que acaba així:
«Des de Mallorca a l’Alguer
els mots que canta la gent:
vives paraules que entenc,
que tots parlem el mateix.»