L’any 1977 va ésser decisiu per a la configuració del futur polític d'Espanya i del que aleshores s'anomenava, amb tota naturalitat, Països Catalans. Les eleccions del 15 de juny van demostrar que l'hegemonia de la UCD a Espanya, amb 165 diputats enfront dels 118 del PSOE, tenia certs forats. Deixant ara de banda el triomf del PSOE a Andalusia i del PNB a Euskadi, a Catalunya i al País Valencià la victòria dels partits d'esquerra i nacionalistes va aigualir, fins a cert punt, els plans governamentals per passar del franquisme a la democràcia sense una ruptura real. Al País Valencià els 16 escons obtinguts per la suma dels diputats del PSOE (13), el PCPV (2) i el PSP-US (1) deixava en minoria els 11 de la UCD i l'únic representant que va aconseguir AP Tanmateix, al País Valencià, com a les Illes Balears (on la UCD va obtenir 4 escons contra els 2 del PSIB-PSOE), cap partit específicament nacionalista obtingué representació parlamentària, ja que el PSPV i la UDPV només van recollir uns 77.000 vots entre tots dos. Aquesta és, d'entrada, una de les grans diferències amb la situació de Catalunya, perquè al Principat, als 15 diputats de la coalició Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) i els 8 del PSUC, s'hi sumaren els 11 del Pacte Democràtic de Catalunya -CDC-EDC-PSC (R)- i Heribert Barrera, que fou elegit per la coalició Esquerra de Catalunya. La UCD, tot i esdevenir la tercera força política de Catalunya, només va treure 11 diputats, als quals cal afegir, per arrodonir el panorama dels partits catalans, els 2 de la UC-DCC d'Anton Canellas i el solitari escó que va anar a parar a mans d'AP.
Tot i així, és innegable que tant al País Valencià com a Catalunya els partits partidaris de l'autonomia havien consolidat les seves posicions. Fou, doncs, en aquest context que l'Onze de Setembre i el Nou d'Octubre de 1977 van tenir lloc, a Barcelona i a València, respectivament, les dues grans manifestacions que posaren de manifest l'explosió democratitzadora i autonomista que omplí els carrers d'ambdues ciutats. Avui ja sabem que el passeig de Gràcia de Barcelona no va acollir un milió de persones i que per la plaça de Sant Agustí i pels carrers adjacents de la capital del Túria tampoc no va manifestar-s'hi el mig milió de persones que s'ha dit. Però la mitificació del nombre de manifestants reflecteix un fet que sí que era cert: l'empenta dels partidaris de la llibertat, l'amnistia i l'autonomia, a més de l'absolut clima festiu que va presidir aquelles dues desfilades quan encara hi havia presos polítics. Cal no oblidar, per exemple, que la llei d'amnistia no va ser promulgada fins el 15 d'octubre d'aquell mateix any, o sigui, al cap de poc temps de la celebració d'aquelles dues manifestacions. Però el que va passar amb l'amnistia ens fa veure la lenta evolució de l'escenari polític durant la transició i, també, la precarietat de les victòries. I és que si l'indult que el rei va concedir el 25 de novembre de 1975 estava destinat a consolidar la figura del monarca i lligar la monarquia, com es deia en el preàmbul del decret, amb "la Paz de que ha disfrutado Espana en las últimas cuatro décadas" i a retre "homenaje a la memòria de la egregia figura del Generalísimo Franco"; cosa que també feia el reial decret de llei d'amnistia de 30 de juliol de 1976, si bé en aquest cas no es feia esment al general Franco; la llei d'amnistia de 1977 fou l'única aprovada per un parlament elegit democràticament. I tot i així, aquesta amnistia no va restituir el patrimoni espoliat als partits i sindicats republicans ni va comportar una amnistia laboral ni tampoc va incloure els militars de la UMD exclosos de l'exèrcit.
La presa pacífica del carrer a Barcelona i a València no va aconseguir, doncs, dissipar les incerteses que planaven en tot el procés de canvi polític. I al País Valencià, a més, el debat sobre la institucionalització autonòmica, que es va fer sense poder recórrer a cap precedent històric, provocà una forta divisió en el si del valencianisme democràtic, com es va fer palès en l'aplec del Puig i en els Premis Octubre d'aquell any. Passat el temps, com diu l'escriptor i periodista Adolf Bertran, explicar l'explosió dels conflictes identitaris valencians des dels excessos i els radicalismes del nacionalisme polític i cultural del moment és tan desencertat com atribuir-los a una simple manipulació informativa orquestrada des del poder: "ni una explicació ni l'altra -escriu en el seu recent llibre Els temps moderns- arriben a copsar satisfactòriament les dimensions històriques d'aquell episodi, quan un país, de sobte, convulsament, va començar a existir." A parer meu, tanmateix, encara no és possible descobrir les giragonses que van capgirar allò que, a partir de 1976, havia quallat en l'imaginari d'una gran majoria de catalans i valencians. En el fons, la inquietud política que havien provocat els resultats electorals de 1977, que afiguraren una Catalunya i un País Valencià d'esquerres i una Euskadi nacionalista, va condicionar molt les negociacions posteriors. De vegades s'oblida que segurament hi va haver una relació molt més important del que s'està disposat a admetre entre l'anomenada "Operació Tarradellas" i la fúria que va anar adquirint la "Batalla de València". La utilització de Tarradellas com a factor d'aglutinament dels sectors més lligats al règim per aturar l'hegemonia d'esquerres a Catalunya és un fet, de la mateixa manera que també és cert que Tarradellas va esdevenir, paradoxalment amb la complicitat de les esquerres catalanes i valencianes, el mur mode contenció per aturar qualsevol plantejament, per dir-ho ràpidament, pancatalanista. El fets demostren, però, que al País Valencià li va tocar la pitjor part. Què sabem del cert del que va pactar Tarradellas amb Suàrez en aquella seva primera trobada a Madrid el 27 de juny de 1977? No res, però el Reial decret llei de restabliment de la Generalitat de Catalunya de 29 de setembre de 1977 posa de manifest, d'entrada, una gran mentida que encara ara circula en virtut del que deia la disposició final segona: "Queda derogada la llei de la Prefectura de l'Estat de vuit d'abril de mil nou-cents trenta-vuit", s'hi deia, i amb això s'ha volgut fer creure que la instauració de la nova Generalitat empeltava amb la mateixa institució de l'època republicana. No era així, i la nova Generalitat tenia, de fet, el mateix caràcter, per bé que s'organitzava de manera diferent; una manera que prendria el Consell del País Valencià, presidit pel socialista Josep Lluís Albiñana, després de la promulgació del Reial decret llei de 17 de març de 1978. Totes dues esdevenien, a l'espera de l'aprovació de la Constitució, meres mancomunitats provincials.
Així doncs, la meva opinió és que encara no estem en condicions d'explicar el gir que van prendre els processos estatutaris de Catalunya i el País Valencià després de les dues grans manifestacions de 1977. Ens cal saber moltes més coses, sobretot per poder comprendre l'actitud del PSOE i del PCE, més enllà de les proclames, en relació amb l'autonomisme, la coincidència entre l'entesa Suàrez-Tarradellas i l'arribada al País Valencià de Fernando Abril Martorell com a ariet de l'anticatalanisme, el canvi de posició del diari Las Provincias, etc. Potser aleshores podrem saber per què en les eleccions generals de 1979 la UCD es va posar a frec de les esquerres valencianes (tot i que l'antic PSPV havia estat xuclat, com el PSP, pel PSOE) o bé aconseguirem d'esbrinar com va anar la negociació d'uns estatuts d'autonomia que van ser redactats, no ho oblidem, amb una majoria d'esquerres cada vegada més sucursalitzada i que, al País Valencià, va representar, després del 23-F, l'abandó per part dels socialistes de l'objectiu d'accedir a l'autonomia per la via de l'article 151 de la Constitució per abonar la del 143. Quan puguem accedir a la informació de veritat que ara no tenim, ens estalviarem les explicacions esotèriques que alguns dels protagonistes ens han deixat escrites i deixarem de viure dins de la bombolla irreal de l'autosatisfacció.