Governar en coalició mai no ha sigut fàcil. Encara menys a Catalunya, on la formació de governs plurals sempre ha anat seguida de períodes de crisi, tot i la conjura dels seus integrants per evitar-los. El Govern del 52%, sorgit dels resultats electorals del 14 de febrer del 2021, ja va nàixer amb unes dificultats que s’han anat agreujant amb el pas del temps. Fins arribar a una situació límit que els més optimistes pronosticaven més tard. Si algú es pensava que les eleccions municipals del 2023 es convertirien en el detonant per a fixar data de caducitat a l’actual legislatura, una vegada els partits independentistes foren conscients de les seues possibilitats, la realitat és que tot s’ha acabat precipitant.
Ja va passar al 2006 arran la decisió d’Esquerra Republicana de dir “no” a l’Estatut que plantejava Pasqual Maragall, president en aquell moment, qui va destituir tots els consellers republicans al maig d’aquell any i va convocar eleccions per a la tardor. En aquell moment va tindre èxit la referència al Dragon Khan, l’atracció de moda a Port Aventura, per a definir els alts i baixos del Govern català, en crisi des del minut u, quan Josep-Lluís Carod-Rovira, conseller en cap, va dimitir després que es fera pública una reunió amb dirigents d’ETA, tot i que aquella trobada tenia com a finalitat acabar amb la violència de l’organització basca. La pressió mediàtica va ser tal que Josep Bargalló va substituir Carod.
El Dragon Khan tenia descensos, però també pujades inesperades que aparentaven un retorn a l’estabilitat. Poca gent esperava una reedició del tripartit que tan poc de temps havia tardat a esclatar, però aquest desenllaç es va produir. I novament amb Carod-Rovira com a protagonista, pactant de manera sobtada un nou Govern amb José Montilla, candidat del PSC que esdevindria president; i amb Iniciativa per Catalunya Verds, que assumiria la delicada cartera d’Interior per a continuar a l’executiu. Tot va anar així malgrat que Artur Mas, candidat de Convergència, havia guanyat les eleccions sense majoria suficient.
Tot i que el segon tripartit esgotaria la legislatura, la seua gestió no seria aprovada per la ciutadania. La crisi econòmica, que tot just s’iniciava, tampoc no va jugar a favor i Convergència, amb Artur Mas, recuperaria un Govern que es volia definir per l’estabilitat. El PSC va assumir la derrota i va desencallar la seua investidura, i Esquerra Republicana, el partit més castigat en aquelles eleccions, va haver de renovar el seu lideratge després d’una greu guerra interna que desembocaria, poc més tard, en la tria d’Oriol Junqueras com a líder del partit.
Paradoxalment, tot i el tauler polític dissenyat en aquell moment, determinat per les enteses continuades entre Convergència i PP al Parlament de Catalunya, l’inici del procés va fer esclatar aquella relació pels aires i el 2012 hi va haver una nova convocatòria electoral de caràcter plebiscitari. Artur Mas volia defensar la consulta sobre la independència de Catalunya, tot i que fora no vinculant, i va voler lligar el vot al seu partit amb aquest anhel. El resultat no va ser el que Mas esperava, però la majoria independentista el va permetre ser reinvestit president, aquesta vegada gràcies als vots d’ERC. Des d’aquell moment, la suma dels dos espais no s’ha deixat de repetir a l’hora de decidir governs, tot i que amb dificultats evidents.
Des d’aquell moment s’iniciaria l’etapa que actualment viu el país. El procés ha donat tombs sobradament coneguts amb la desaparició política de persones cridades a perpetuar-se a les institucions –des del mateix Artur Mas o el seu soci històric d’Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, fins la desaparició institucional dels inhabilitats pel referèndum de l’1 d’octubre, passant també pel president a l’exili, Carles Puigdemont–, i ha permès la irrupció de persones sense trajectòria política. Sense la força d’aquesta nova fornada no s’entendria la crisi actual.
Entre altres coses, perquè les tensions del Govern català no s’expliquen sense la pressió continuada i intensificada del sector més unilateralista de Junts per Catalunya. Si l’inici del procés va reconfigurar el mapa dels partits, l’1 d’octubre ho va fer canviar tot encara més. La fórmula del president Puigdemont, que va arrossegar la gran major part de l’antiga Convergència cap als seus postulats, va derivar en la combinació d’aquest sector amb experiència institucional amb tot un seguit d’independents que defensen, de manera continuada, que el seu pas per política és anecdòtic i que només ha de servir per “fer efectiu el mandat de l’1 d’octubre”.
L’últim congrés de Junts ja va explicitar una divisió entre dos sectors que es percebia els últims anys, amb l’amalgama tan característic d’una formació incentivada, i alhora afectada, per la seua heterogeneïtat. El nomenament de Jordi Turull com a secretari general i el de Laura Borràs com a presidenta del partit evidenciava aquestes dues vessants que no han deixat de buscar l’equilibri. Si els primers entenen que formar part del Govern català és la millor manera de servir al país, els segons ho consideren una contradicció. I la perspectiva d’aquests últims guanya pes amb la destitució de Puigneró.
En bona part per a evitar un xoc previsible entre els dos sectors, l’anterior secretari general de la formació, Jordi Sànchez, va proposar tota una sèrie de consellers independents que passarien a formar part del Govern. Entre aquests hi havia Jaume Giró (Economia i Hisenda), Josep Maria Argimon (Salut) i Victòria Alsina (Acció Exterior), mentre que Gemma Geis, consellera d’Universitats i vocal de Junts, és considerada una de les persones d’enllaç entre les dues famílies que conviuen a Junts. Violant Cervera, consellera de Drets Socials, s’identifica amb el sector turullista, que aquests mesos s’ha mostrat partidari de mantenir-se al Govern, tot i la contrarietat que va representar el fet que la Mesa del Parlament, amb els vots inclosos dels representants d’ERC i de la CUP, decidira suspendre la presidenta Laura Borràs una vegada es va confirmar la seua imputació arran l’acusació de fraccionament de contractes quan dirigia la Institució de les Lletres Catalanes.
Però ara tot ha adquirit una nova dimensió. El vicepresident Puigneró va ser sacrificat pel president Pere Aragonès, qui el va considerar deslleial després que no l’informara sobre la intenció del grup parlamentari de Junts, en el Debat de Política General, de proposar-li el sotmetiment a una moció de confiança. Aragonès, que mai no va acceptar aquella idea, va suspendre la seua agenda i va dedicar-se tot el dimecres a reunir-se amb els membres del Govern per a prendre una decisió que finalment va afectar el màxim representant de Junts al si de l’executiu.
Puigneró hi va arribar a la Vicepresidència després d’una evolució meteòrica a Junts. Històric membre de Convergència, el seu nom va sorgir en ple procés de recomposició de Junts com a possible candidat a les eleccions al Parlament de l’any 2021. Tot just quan la inhabilitació del president Quim Torra, imputat per penjar una pancarta al Palau de la Generalitat que demanava la llibertat dels presos polítics catalans en període electoral, es feia més i més previsible. Puigneró era, d’alguna manera, la persona que podia unir totes les sensibilitats del nou espai de Junts. Antic militant convergent des de la JNC, va ser cap de gabinet de l’alcalde de la seua ciutat, Lluís Recoder, tot i que sempre es va posicionar amb els postulats més exigents –en termes nacionalistes– de l’antiga Convergència. És així com s’explica la seua esmena presentada a un congrés del partit al 2004, on va exigir votar “no” a la Constitució Europea si aquesta no reconeixia l’oficialitat del català al mateix nivell que altres llengües europees. La votació la va guanyar, tot i que part de l’aparell del partit, definit pel pragmatisme que sempre va caracteritzar l’antic pujolisme, va mirar de persuadir-lo perquè retirara aquella proposta, cosa que Puigneró no va fer.
Pel que fa als espais polítics que han precedit Junts, com ara l’anterior divisió entre antics convergents i els integrants de l’efímera Crida Nacional per la República, Puigneró mai no va prendre partit per cap dels dos bàndols, generant una imatge de voler caminar cap a la independència sense haver perdre energies en instruments intermedis que podien retardar l’objectiu. Sempre identificat amb el president Puigdemont, referent indiscutible de Junts, amb qui també li uneix la passió pels avenços tecnològics i digitals, Puigneró tenia, a més, la seua història personal amb l’1 d’octubre del 2017, quan dirigia el Centre de Telecomunicacions i Tecnologia de la Informació (CTTI), fet que li va valdre la imputació judicial, acusat d’haver contribuït a materialitzar el referèndum.
En tot cas, que Puigneró esdevinguera vicepresident s’explica per una carambola política. La militància del partit va optar per Laura Borràs com a candidata, qui va preferir presidir el Parlament i quedar fora del nou executiu, atès que no creia en la investidura de Pere Aragonès. Puigneró no va optar per enfrontar-se a Borràs per a liderar la candidatura de Junts, però la derrota clara de Damià Calvet –qui sí que va intentar encapçalar la llista– i la retirada inesperada d’Elsa Artadi de la política van obrir la porta de Puigneró a la vicepresidència sense massa dificultats.
Més enllà del seu independentisme, prova de la seua inquietud política va ser el fet de mantenir la cartera de Polítiques Digitals en el segon nivell del Govern català, com a vicepresident, des d’on també va assumir la cartera de Territori en aquesta última legislatura. Tot i la seua destitució, el seu treball ha estat ben valorat pel president Aragonès, com també ha aplaudit públicament la gestió desenvolupada pels consellers de Junts –i pels independents designats per aquesta formació–, amb qui diu que vol seguir governant. La destitució de Puigneró, segons el president català, es deu estrictament a una qüestió de confiança. Però si la suspensió de Borràs ja feia complicada la continuïtat de Junts com a soci d’ERC, la decisió contra Puigneró tensa encara més aquesta coalició de conveniència que pot tindre els seus dies comptats. Tot després de deu anys en què aquesta relació s’ha materialitzat amb distintes versions: amb una combinació de suport extern i d’oposició d’ERC cap a l’antiga Convergència entre 2012 i 2015; amb la coalició electoral de Junts pel Sí que va fer possible l’1 d’octubre; amb un govern compartit entre el president Torra i el vicepresident Aragonès que va acabar amb una inhabilitació ben barroera; i amb un nou executiu de coalició, ara liderat pel president Aragonès, que ha decidit destituir segon càrrec més important d’aquest Govern. Una destitució que no només té traducció política, sinó de gestió. I és que Puigneró era el responsable d’afers tan destacats com els relacionats amb la modernització digital o amb les infraestructures de mobilitat. De la seua tasca es posa en valor, entre altres coses, la instal·lació de la fibra òptica arreu del Principat, l’allargament del contracte amb el Mobile World Congress perquè es continue celebrant a Barceloona, l’impuls del projecte Aina o la creació del Blockchain Centre de Catalunya.
Mentrestant, Aragonès en particular i ERC en general es neguen a parlar d’una nova convocatòria electoral. El seu argument fonamental és la crisi que es contempla a la cantonada, amb un preu desorbitat del gas al centre i al nord d’Europa que afectarà, de retruc, l’economia del sud del continent, que es veurà també malmesa pels altres efectes de la invasió russa contra Ucraïna que ja s’estan fent notar, com ara la inflació. Enmig d’aquest escenari, Aragonès insisteix que seria una irresponsabilitat condemnar el país a una situació d’interinitat política, definida per constants convocatòries electorals o per governs que legislen en estricta minoria, tal com governaria ERC –tot i que part del partit defensa aquesta possibilitat– si mig executiu saltara pels aires i els republicans perderen el suport de Junts i no sumen el d’alguna altra formació. Aquesta possibilitat és ben complexa, atès que ERC i comuns només sumen 41 diputats, a 27 de la majoria absoluta. I el PSC, tot i empatar a 33 diputats amb ERC, no li ho posaria fàcil a un partit que ostenta la presidència de la Generalitat quan va obtenir 50.000 vots menys que els socialistes al febrer del 2021. Només Junts podria evitar aquest galimaties si aposta per continuar al Govern. Una decisió que haurà de prendre la militància durant la setmana entrant.
Amb aquest escenari, les pujades i abaixades del Dragon Khan tornen a identificar la política catalana. Amb la diferència que els anteriors episodis venien acompanyats d’un horitzó clar. Amb Pasqual Maragall hi havia prevista l’aprovació d’un estatut molt més ambiciós per a Catalunya. Més tard, els malentesos entre els partits independentistes entre 2012 i 2014 van ser dissimulats per l’objectiu comú de la consulta plantejada per Artur Mas. Durant la següent legislatura, el referèndum de l’1 d’octubre va fer menys visibles les disputes entre els espais que compartien la llista de Junts pel Sí. Ara, per contra, l’horitzó no regala cap estímul al votant independentista, més nombrós que mai i alhora orfe d’una oferta engrescadora. Aquest és el principal problema de Pere Aragonès. Un problema que Junts no deixarà d’evidenciar.
