Immortal, misteriosa i fascinant. Marilyn Monroe és una de les personalitats més increïbles —i controvertides, del paper couché a la crítica gurmet— de la cinematografia mundial. Tenia un do per atrapar l’espectador i encisar-lo amb un magnetisme sobrenatural; però tota aquesta llum que irradiava, convivia amb enormes zones obscures i de difícil accés. Mai sabrem del cert què hi ha de veritat i què de mentida en una biografia i uns anhels que ens han arribat sempre a través del sensacionalisme, garbellats per la mistificació, per les hipòtesis de la conspiració, per una imatge hipersexualitzada que ens la va vendre com un cos irresistible, el d’una rossa beneita.
L’any 2000, l’escriptora Joyce Carol Oates va donar la volta al tòpic a través d’una novel·la desafiadora, convertida en bestseller, que anava més enllà de l’estereotip i ens mostrava una dona d’alta complexitat i fragilitat. Andrew Dominik, un director que havia reflectit esplèndidament un estat mental a mig camí de fets reals i ficticis a L'assassinat de Jesse James comès pel covard Robert Ford (2007), es val d’aquest material literari per proposar la seva pròpia versió, no pas fàcil. Perquè Blonde no és un biopic convencional, ni tampoc és l’obra que ens descobrirà a la desconeguda Norma Jeane, sinó una aposta de risc: gairebé tres hores d’angoixa en primer pla, de canvis de registre i formats, del blanc i negre al color, del 4:3 al panoràmic, de la primera a la tercera persona, del terror oníric i turmentat de la primera escena —potser la més rodona, entre flames i amb la mare mentalment desballestada— a la sordidesa de la comentada escena amb JFK estirat al llit.
La narració que proposa Dominik avança d’una manera incòmoda, sense respir, per fixar les etapesd’un viatge al·lucinat i hipnòtic sobre l’ascens i la caiguda, l’èxit i el fracàs. I sobre la fragilitat, amb una protagonista sempre a punt de la trencadissa emocional i que va ser sistemàticament ultratjada. Hi veiem una vida esquinçada des de la infantesa, una mare desequilibrada i una filla a la recerca del pare absent —i així, literalment, fins al darrer fos a negre. El telèfon incessant, els avortaments, l’os de peluix, els fetus parlants, la sang que brolla, la malaltia, la bogeria, la desraó, la codeïna, els crits, en una trama que s’encadena d’amant a amant: el trio format amb Charles Chaplin Jr. i Edward G. Robinson Jr., Joe DiMaggio, Arthur Miller i, finalment, el president Kennedy —a qui acabareu odiant del tot si complementeu el film amb el documental The mistery of Marilyn Monroe: The unheard tapes, també a Netflix.
Fites, rodatges, relacions, narcòtics i amants que van fer de Marilyn Monroe una icona pop, potser la més gran de la història, però també una ànima en pena. Dominik en captura la imatge a través del desig que irradia, amb plans estilitzats i aclaparadors. I amb una Ana de Armas que s’hi deixa la pell. Però el resultat atabala, convertit en una nebulosa saturada d’estímuls, amb massa idees sense quallar. Un exercici visual i narratiu d’alta complexitat, amb un director a qui el metratge se li escapa, justament encegat per la fastuositat del mite, Marilyn Monroe, i no de la persona, Norma Jeane.
Blonde
Direcció: Andrew Dominik
Estats Units, 2022
Durada: 166 minuts
Guió: Andrew Dominik, adaptació de la novel·la de Joyce Carol Oates
Música: Nick Cave, Warren Ellis
Fotografia: Chayse Irvin
Repartiment: Ana de Armas, Bobby Cannavale, Adrien Brody, Julianne Nicholson, Evan Williams, Xavier Samuel, Caspar Phillipson, Toby Huss, Sara Paxton, Chris Lemmon, Dan Butler, Garret Dillahunt, Lucy DeVito.
Drama