Com és habitual quan s’acosta el 12 d’octubre, la premsa espanyola conservadora inicia des de setmanes abans la tradicional ofensiva propagandística per justificar la conquesta i colonització americanes. Enguany no és excepció.
Amb motiu del Dia de la Independència de Mèxic el passat 15 de setembre, el president del país, Andrés Manuel López Obrador, va fer l’habitual discurs en què, seguint amb la norma dels últims anys, es referí críticament a la conquesta espanyola. Això portà l’ABC a criticar-lo perquè “el mandatari d’arrels càntabres” s’hagués atrevit a dir —quan parlava de la invasió russa d’Ucraïna— que els mexicans “no acceptem cap intervenció estrangera perquè hem estat víctimes d’aquestes calamitats”, i cità el cas de les dues invasions franceses —les de 1838-1839 i 1862- 1876— i de les estatunidenques —sobretot la de 1846-1848, però també la parcial de 1914— i, per descomptat, de l’espanyola i la colonització posterior. Unes comparacions que portaren el diari fins a la irritació: “Torna a aparèixer en l’arenga del president” l’atac a Espanya “a pesar dels més de 200 anys d’independència”.
L’obsessió d’aquest tipus de premsa —la citada capçalera i la resta de la constel·lació mediàtica dretana: La Razón, El Mundo, Libertad Digital, Okdiario.com, Trece TV, El Toro TV, Cope…— és demostrar l’existència d’una mena de conspiració internacional per desfer el “llegat” d’una de les “principals gestes de la humanitat”, com fou, a parer seu, la colonització americana per part d’Espanya. Així, per exemple, l’ABC publicava aquest estiu una ressenya de l’assaig Hollywood contra España, amb una entrevista al seu autor, Esteban Vicente Boisseau. El llibre és un repàs als clixés de la indústria del cine nord-americà en relació amb Espanya. El diari de referència de la dreta hispànica posava de mostra d’afront el fet que “en una escena inicial de Pirates del Carib: en marees misterioses (2011), el capità Jack Sparrow, paper que encarna Johnny Depp, conversa amb el rei britànic, el qual l’insta a trobar la font de la joventut abans que ho faci “l’amargat” rei espanyol, que és caracteritzat amb pell obscura, bigoti i barba negra”. Sembla que l’autor del text assumeixi implícitament allò que pretén criticar: que tenir la pell obscura, bigoti i barba negra és quelcom negatiu, en contraposició al “protagonista més positiu de la cinta que resulta ser un missioner anglicà, jove, ros i d’ulls clars”.
La Razón no ha faltat enguany a la seva cita anual amb l’orgull espanyolista del 12 d’octubre. Aprofitant la publicació del llibre América hispánica, de l’escriptor Borja Cardelús, el diari resumia l’obra dient que l’autor “insta a conèixer la vertadera magnitud del llegat espanyol, que ha estat insultat a vegades per determinats corrents revisionistes de la història”. És vera que no s’han de jutjar fets de fa cinc segles amb valors d’avui, però hi ha coses que, per molt de temps que passi, continuen sent abominables, perquè, de fet, ja ho eren per a no pocs dels seus coetanis. Avui això encara no ho accepten els que, com Cardelús, veuen en la conquesta només, o sobretot, “el llegat que deixaren els espanyols en tot el continent a partir d’una gran obra —encara molt desconeguda i també criticada— que generaria una trobada de cultures i, al cap i a la fi, donaria com a resultat que 600 milions de persones comparteixin (avui) una mateixa sang mestissa, així com llengua, religió, cultura i costums”.
Quan s’iniciaren els atacs massius a les estàtues dels colonitzadors espanyols a Califòrnia, el mateix rotatiu els criticà perquè “no hem d’oblidar que la presència espanyola a Amèrica fou” l’assegurança de “la igualtat i els drets de l’individu”, en referència als nadius americans. Aquesta teoria, a bastament repetida, es basa en l’existència de documents legals de protecció dels indígenes que es dona per fet que es compliren fil per randa, en un moment en què Amèrica era tot un altre món — el “Nou”— a una distància tan enorme d’Europa que deixava a la pràctica en paper mullat aquestes normes. Però, malgrat l’evidència històrica, l’autor considera que “durant les primeres dècades de la conquesta, existí una revolució jurídica que fou encapçalada per uns acadèmics (…) que integraren l’Escola de Salamanca, que resultà ser el germen dels sistemes liberals moderns, basats en el concepte de la igualtat dels individus”.
La repetició d’opinions d’aquesta mena al llarg dels anys ha anat creant tot un corpus ideològic justificatiu de la conquesta i qui s’atreveixi a discutir-lo és automàticament assenyalat com a propagador de la “llegenda negra” en contra d’Espanya. Aquesta visió tan esbiaixada de la invasió i colonització espanyoles d’Amèrica ha anat creixent els últims anys, i es va arribar a un dels moments més gloriosos amb la publicació el 2016 del llibre Imperiofobia y leyenda negra de la filòloga i professora d’ensenyament secundari María Elvira Roca Barea, tot un best-seller d’espanyolisme reivindicatiu de l’imperialisme castellà. En paral·lel a aquestes mostres de poc rigor historiogràfic, la dreta i l’extrema dreta polítiques han assumit l’orgull imperial del passat com un segell distintiu. Ho representa bé el cas de l’alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, que, segons resumia l’1 d’octubre de l’any passat la pàgina web ultra Okdiario.com “en sintonia amb Isabel Díaz Ayuso, Almeida s’ha mostrat «orgullós» del descobriment i la conquesta d’Amèrica (...) Una afirmació que sepulta sense complexos el victimisme indigenista que ha beneit recentment el papa Francesc. «Em sento molt orgullós de pertànyer a una nació com Espanya que fou capaç el 1492 de descobrir un altre continent, i orgullós que 500 anys després tinguem una regió iberoamericana en la qual estem units per una cultura, llengua, tradicions i relació de germanor»”.
La visió simplista i fantasiosa de la conquesta que defensa Almeida, una característica general de la campanya ideològica dretana de reivindicació del llegat imperial espanyol, té el contrapunt en l’obra de molts historiadors, que, lluny de les fantasies i enyorances d’orgulls pretèrits, presenten un panorama de la invasió i colonització molt més obscur. Es tracta d’especialistes americans i, també, espanyols que desmunten la novel·lada “gesta” dels “herois conqueridors”. És el cas d’Antonio Espino, catedràtic d’Història Moderna en la Universitat Autònoma de Barcelona, autor de la Invasión de América (2013), una obra reeditada, ampliada i revisada en aquest 2022 que deixa en evidència el corrent “imperiofílic” espanyol actual.
Espino
En el seu llibre, Espino analitza un ampli ventall de tàctiques dels conqueridors, que explica sota l’epígraf de “Les pràctiques atemoridores en la invasió i conquesta d’Amèrica”, com era el cas d’amputació de mans, massacres variades, execucions a la foguera, “aperreamiento” i empalament. Tot un ventall de bestialitats que s’avenen poc, o més aviat gens, amb la tesi de l’amabilitat de la colonització.
Val a dir que amb el curiós i “castizo” nom d’“aperreamiento” es coneixia l’ús de cans —gossos— ensinistrats per atacar i esbocinar indígenes. El gran escriptor espanyol Rafael Sánchez Ferlosio dedicà una de les seves obres —Esas Yndias equivocadas y malditas (1988)— justament a destacar el salvatgisme amb el qual es va portar a terme la colonització, com exemplificava l’ús habitual de l’“aperreamiento”. “Comprenc que a molts els pot resultar pertorbador (...) tan enormes i incomptables crims com els que constitueixen la trama dominant de la conquesta i colonització d’Amèrica, però en això consisteix justament el major espant de la història universal”. El novel·lista concloïa que “quan Colom va posar un peu a L’Espanyola, es desfermaren els pitjors instints de la profanació, ultratge i depredació, i no importa tant qui els van cometre com les idees que els aixoplugaren”. És a dir, no es tractava d’abusos a càrrec de personatges sinistres que de forma personal i aïllada els perpetressin, sinó que era una norma de comportament dels conqueridors. Com es veu, existeix una part de la intel·lectualitat espanyola que és conscient de la naturalesa perversa de la colonització americana. Tanmateix, els partidaris de la “gesta” intenten sepultar aquestes veus.
Tornant a Espino, l’especialista considera que ja d’entrada el nom descubrimiento és una fal·làcia. Citant el filòsof i teòleg argentí i mexicà Enrique Dussel, assegura l’historiador que per als revisionistes pareix que “els europeus, i, en primer lloc, els castellans, però no només ells, haurien aixecat el «vel» que cobria unes terres desconegudes”, però que, “si la mirada (...) és la dels mal anomenats «indis», aleshores el que va ser fou una mala trobada, una invasió de l’estranger, de l’aliè a aquell món”.
Seguint amb la terminologia, l’autor precisa que la conquesta no ho va ser en el sentit de “gesta” —com “la conquesta espacial”—, com pretenen els “imperiofílics”, sinó en el que dona l’accepció d’operació militar per controlar un territori i els seus habitants, mitjançant el desplegament, diu Espino, “de la cultura de la violència”.
L’ofensiva ideològica actual de la dreta espanyola —política i mediàtica— que reivindica la conquesta i colonització americanes s’ha intensificat força durant els darrers anys, assevera l’especialista: “En els últims temps i per circumstàncies diverses, la invasió espanyola d’Amèrica sembla haver-se posat de moda. Encara que el moviment indigenista feia cert temps que es mostrava recelós davant de figures com Fra Juníper Serra (...) i l’almirall Colom (...), fou la demanda efectuada pel president de Mèxic, Andrés Manuel López Obrador, a Felipe VI d’Espanya, el març de 2019, per sol·licitar-li que es disculpés oficialment” per la colonització, el que disparà la polèmica “al llarg de 2020 i 2021”. Espino afirma, “sense entrar en la valoració de l’oportunisme del president de Mèxic”, que “l’autèntic problema de fons, al meu entendre, és que, respecte a la invasió i conquesta, mai s’ha volgut (a Espanya) acceptar els seus aspectes més negatius, que tota actuació imperialista comporta”.
La contundència de l’especialista en història de la guerra en l’edat moderna i en la conquesta espanyola d’Amèrica arriba al seu màxim grau quan afirma que “tan sols una ideologia conservadora, nacionalcatòlica, racista i imperialista hereva del franquisme permet sostenir, avui en dia, en ple segle XXI, que el colonialisme castellà dels segles XV a inicis del XIX, perllongat fins al 1898 en els casos de Cuba, Puerto Rico, Guam i Filipines, tingué aspectes positius. Inclús aspectes civilitzadors”.
L’autor es refereix a aquells que “encara avui es neguen a considerar la conquesta espanyola de les Índies com el que fou: una hecatombe poblacional de dimensions colossals”, els quals són els vertaders negacionistes —perquè neguen el que la majoria dels historiadors del món expliquen, coincidint amb Espino— i que s’estan encoratjant durant els últims anys a partir de la “utilització de les veus, en general molt poc autoritzades, d’alguns mal anomenats intel·lectuals, per dotar de falsos arguments la seva concepció del que va ocórrer, des d’una posició quasi sempre acrítica, quan no simplement i planerament reaccionària”.
Aquest corrent reaccionari, explica l’historiador, beu d’una llarga tradició que s’ha desenvolupat durant segles i que es basa a capgirar els fets per presentar-los com un prodigi de virtuts cristianes i civilitzadores. “A l’imaginari de la nació espanyola quedà establerta una veritat axiomàtica, quasi sagrada, que és un dels seus fonaments: la invasió i conquesta d’Amèrica va ser un fet d’extraordinària transcendència per a tota la humanitat, ergo aquest fet tan fonamental per a l’esdevenidor de la civilització occidental no pot ser tacat per cap valoració negativa”.
Així, amb el transcórrer del temps s’ha anat teixint la justificació ideològica, religiosa, política i cultural d’uns fets que foren, en realitat, un enorme desplegament de rapinya a base de sang i foc. Diu Espino que el franquisme va ser un element d’importància cabdal per enfortir tal posició ideològica i és d’aquesta font de la qual ara beu el corrent “imperiofílic” explicat al principi. “La història oficial, aquest és el drama i no un altre, de la invasió i conquesta d’Amèrica, mai es posà en la pell del vençut. És que no hi hagué vençuts, així de senzill. La historiografia americanista, en especial durant l’època franquista, creà un discurs en què la conquesta de les Índies fou molt sui generis, ja que la guerra va ser irrellevant i quasi no es van produir víctimes; fou un imperialisme sense explotació, quelcom realment sorprenent en el transcurs de la humanitat, si hagués estat cert; fou un colonialisme amable i heterodox, perquè, en lloc de sostreure, enriquia: proporcionà una llengua, una religió, una cultura... Facilità, en definitiva, la civilització a tot un continent i a les seves gents. No s’esborrà res d’important, ja que poc hi havia d’important que es pogués perdre”, resumeix, irònicament.
L’autor se sorprèn que “en ple segle XXI” es defensin encara posicions que es poden llegir fil per randa en documents del XVI, com les defensades “pel cronista reial Juan Ginés de Sepúlveda, un intel·lectual orgànic, un justificador de la presència hispana a les Índies”, que defensava la idea que “els conqueridors eren gent no tan sols valorosa, sinó, a més, justa, moderada i humana”.
Es fa creus Espino del fet que “la visió a escala social o popular sobre tot el que es va esdevenir a Amèrica” no només “no ha evolucionat en positiu” en les últimes dècades, sinó que, “més aviat, ho ha fet en negatiu”. Per a aquells que pensaven que la fi de la dictadura franquista portaria a un exercici de crítica respecte del paper imperialista d’Espanya a Amèrica, el desencís ha de ser la norma, per força. “Els vells arguments franquistes respecte a la conquesta i colonització d’Amèrica triomfen” actualment i són la base de l’onada conservadora abans reflectida, que justifica la invasió i explotació del continent “descobert”. I aquest corrent el que fa, en el fons, és asseverar l’especialista en història moderna americana, és repetir l’essència de la concepció franquista del “Descubrimiento”: “No deixa de ser, en el fons, part fonamental de l’argumentari nacionalista espanyol”, el qual, “en els últims anys se sent agredit” per les mostres de rebuig indigenistes i crítiques polítiques que s’estan esdevenint a Amèrica, on per exemple el Dia de la Hispanitat o de la Raça ha estat substituït a la majoria de països d’aquell continent per una jornada d’homenatge a les comunitats originàries. Això irrita extraordinàriament tot el ventall de mitjans “imperiofílics” que hi veuen l’eterna llegenda negra antiespanyola: “Em temo que durant massa temps s’ha considerat que mostrar-se crític amb les gestes hispanes a Amèrica era sinònim de ser un «mal espanyol»”, diu Espido. I afegeix: “Una cosa és la propaganda antihispana dels segles XVI al XVIII que es coneix com la «llegenda negra» i una altra molt distinta” la negació “de qualsevol excés que es vagi cometre a Amèrica o, a tot estirar, l’acceptació, si escau, d’algunes desgràcies” a conseqüència “d’accions de guerra que duraren poc temps. Com si les guerres o la violència no tinguessin responsables”.
L’historiador assenyala la que considera “una de les figures més destacades dels últims anys del revival de la causa imperial hispanocatòlica”, com és “María Elvira Roca Barea”, autora “d’un pamflet (el referit llibre Imperiofobia...) que s’ha volgut presentar com un rigorós assaig històric”, al qual José Luis Villacañas, catedràtic de Filosofia de la Universitat Complutense de Madrid, ha definit, recorda Espino, “com un exemple de populisme intel·lectual reaccionari”. I ell afegeix: “No hi puc estar més d’acord”.
L’historiador denuncia que “diverses qüestions són recurrents” en la propaganda que personalitza tan bé Roca Barea: la defensa legal que la corona feia dels indígenes —quan en realitat, recorda Espino, totes aquestes normes “foren paper banyat” a la pràctica—; que els territoris americans no foren colònies jurídicament —quan a la realitat in situ “la «encomienda» (el sistema de treball colonial) va ser un sistema d’esclavatge encobert”—; el mestissatge —com si hagués sorgit per voluntat pròpia indígena, “sense explicar com s’hi arribà: a través dels reiterats abusos de la població femenina americana, la qual cosa és un tema tabú”—, l’expansió del castellà —“fou un vehicle no tan sols de comunicació sinó de dominació”—, i la sempiterna raó que se suposa que desfà tota crítica: que no es pot avaluar el que passà —sobretot els aspectes més escabrosos— amb una mentalitat actual, cosa que, diu Espino, no implica l’oblit dels fets ni impedeix la seva catalogació, ni de bon tros converteix les accions dels “conqueridors” en “gestes heroiques”.
Enguany, en fi, es tornarà a desplegar la gran operació propagandística de la dreta i la ultradreta polítiques i mediàtiques de reivindicació del “Descubrimiento” i el suposat “encuentro de civilizaciones”, però les aportacions com la d’Espino aporten llum sobre el caràcter violent i sagnant de la invasió i colonització d’Amèrica.