La setmana passada, des de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), va ser anunciat un esdeveniment espatarrant, el qual va ser esbombat de seguida per la premsa valenciana. Vegeu: resulta que, per iniciativa d’aquesta institució encarregada per la Generalitat Valenciana de les potineries lingüístiques, Joan Fuster serà ―atenció la broma!― el «primer escriptor en valencià» [sic] que tindrà objectes personals dipositats a la Caja de las Letras de l’espanyolíssim Instituto Cervantes, entitat que, com explica el seu web, és «la institución pública creada por España en 1991 para promover universalmente la enseñanza, el estudio y el uso del español y contribuir a la difusión de las culturas hispánicas en el exterior». Així que, si l’Any Fuster, oficialment, es va iniciar de manera lamentable i desafortunada, amb un lema de recordatori a l’espanyolíssima figura de don Miguel de Unamuno, tan intransigent contra la riquesa lingüística de la península Ibèrica (recordeu-lo: «País, paisatge, paisanatge»), ara, tan esperpènticament com el van iniciar, el clouran tancant Fuster, nacionalment despullat i espanyolíssimament edulcorat, en un dels nínxols de l’hipogeu de glòries literàries hispàniques on també reposa ―només faltaria!― el llegat de don Miguel, a qui Fuster ―recordem-ho― definia «una cosa així com una Conchita Bautista o una Carmen Sevilla, conegudes vedets, de la cultura» («El caso de don Miguel» a Contra Unamuno y los demás, 1975, publicat inicialment a La Vanguardia, el 21 de maig de 1971). I ―vaja!― entre vedets de les lletres espanyoles, si no hi ha marxa enrere, col·locaran Fuster, malgrat Fuster. O, dit d’una altra faisó: els excelsos «acadèmics» de l’AVL, «tots a una veu», ofrenaran Fuster, el catalanista indomable, a l’altar de l’espanyolisme lingüístic i es quedaran tan amples.
Al seu web, l’AVL diu: «Fruit d’una invitació del director de l’Instituto Cervantes, Luis García Montero, l’Acadèmia té previst depositar el llegat de Fuster que facilite Josep Palàcios, l’hereu de l’escriptor, en la Caja de las Letras de la seu central del Cervantes. Serà el primer escriptor en valencià que forme part d’este espai». No serà, però, el primer escriptor «en valencià» que formarà ―si, finalment, el crim es materialitza― part d’aqueix espai. No caldria recordar-los-ho, però el diccionari que els membres de tan ufanosa institució van redactar, defineix el «valencià» com la «llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó i la ciutat sarda de l’Alguer, llocs on rep el nom de català». I, que jo sàpiga i és de coneixement públic, a la Caja de las Letras han deixat sengles llegats el segarrenc i premi Cervantes Joan Margarit (2019), que començà ―això sí― escrivint en castellà, i la mallorquina Carme Riera (2021), que hi va dipositar un exemplar de Te deix amor, la mar com a penyora. Ara bé, el Sr. Margarit i la Sra. Riera tenen mèrits complementaris que justifiquen, potser, llurs respectives cajas. A Margarit el van fer premi Cervantes i Riera, professionalment, s’ha dedicat a la literatura castellana i des del 2013 és acadèmica de la Real Academia Española, la que «limpia, fija y da esplendor». Fuster, però, no és com Margarit ni és com Riera, ni professionalment ni literària. Això és fàcil de capir. No veig ―no me l’imagine― Fuster en vida anant a Madrid a dipositar, llagotejat per l’espanyolisme, les seues pertinences en un panteó de glòries literàries hispàniques. Si llegiu Contra Unamuno y los demàs comprendreu per què.
Fuster transcendeix més enllà de la seua obra escrita, però aqueixa part del seu pensament, el compromès amb el seu país, és, literalment, esborrat, oblidat de les commemoracions oficials. És clar, ja en el 1982, Fuster va definir de «pura imbecil·litat taxonòmica» (Qué y dónde, núm. 218, 24 de maig de 1982) la Comunidad intranscendent i estèril, acastellanada, de taca blava i llengua menystinguda i sense nom, en què la política de pa sucat amb oli, condescendent amb el franquisme, va convertir el país dels valencians. I ―ep!― tal «imbecil·litat», ergo amb imbècils regint-la, continua en l’actualitat, amb més imbecil·litats o, val a dir-ho, a veure qui la diu o la fa més grossa. En això, l’AVL, des del dia que se l’empatollà el tio Zaplana, no hi ha dubte, és la campiona.
Així que, ja veieu, la Sra. Cantó, la presidenta ara del cretinisme lingüístic autòcton, va anunciar, més contenta que un gínjol, que ―ai llas!― Joan Fuster i Ortells compartiria espai amb Francisco Brines i Luis García Berlanga. Què us diré? Desconeixença supina de l’obra literària i la figura intel·lectual i cívica de Joan Fuster o, ras i curt, mala bava descomunal. O, potser, com en la denúncia que fa Fuster a l’actitud dels glossadors de la «nostra frustrada recuperació nacional» (pròleg a X. Arbós i A. Puigsec, Franco i l’espanyolisme, 1979), l’exhibició d’un «cert masoquisme, no sé si individual o de grup, però encantadorament idiota». País frustrat, el valencià, els encantadorament idiotes que regeixen l’autonomia valenciana es deleixen mirant de passar-lo per l’adreçador ideològic espanyol, condemnant-lo a trista regió subsidiària de la Meseta. L’AVL és justament això o, precisament, va nàixer per a fer això, masoquisme regionalitzant, o el gaudi d’aparentar, de traure pit acadèmic i cobrar suculentes dietes, mentre alhora consentir la humiliació perenne de la llengua que diuen representar, en «marxa triomfal» cap a l’extinció final. No trobe una altra explicació a la iniciativa d’oferir en safata el cap de Fuster, sempre tan crític contra el nacionalisme espanyol, a una institució espanyolíssima, amb seu a Madrid, capdavantera en l’exhibició supremacista de la llengua espanyola.
Diuen que pel gener, amb la col·laboració necessària de Josep Palàcios, el marmessor testamentari de l’assagista suecà, portaran l’espòrtula a Madrid. Trist epíleg, si finalment acaba així, per a una commemoració desvirtuada, que ja va començar malament, amb l’Unamuno pel mig, i que s’enllestirà, si el trellat no li posa remei, a la vora del Manzanares, amb la summa sacerdotessa del desori lingüístic valencià ballant un xotis en companyia dels glotòfags de l’Instituto Cervantes, per a major escarni de l’intel·lectual més influent i decisiu en la història recent dels Països Catalans.