“Tots som conscients que el Parlament que surti de les urnes haurà de fer front a una missió històrica, probablement la més complexa i transcendent dels darrers tres-cents anys. També la més arriscada, la que hi tenim més a guanyar, o més a perdre.” Aquestes paraules d’Artur Mas, en el discurs inicial del debat de política general, destacaven la dimensió històrica de l’anunci que el 129è president de la Generalitat de Catalunya acabava de fer: unes eleccions per a mesurar el suport a l’autodeterminació, poder convocar un referèndum (“Ja és hora d’exercir aquest dret”) i assolir “els mateixos instruments que tenen les altres nacions per a preservar la nostra personalitat col·lectiva”.
El 25 de setembre, primer dia del debat, era previsible una convocatòria d’eleccions anticipades i els professionals més bocamolls de les arts endevinatòries avançaven algun complicat i anestesiant Pla B de Mas després del fracàs del pacte fiscal. Però Mas va anar cent passes més enllà en un acte decidit que bona part de l’oposició li va reconèixer (ERC, SI o Laporta), mentre una altra part (PP i Ciutadans) li retreu. La reacció del PSC va ser més lenta, però al cap de dos dies s’abstindria sobre la resolució del Parlament de convocar una consulta d’autodeterminació.
Aquest cop, les paraules de Mas no donaven peu a equívocs ni estaven amarades de la calculada ambigüitat que CiU ha fet servir en anteriors ocasions. Si hi havia cap dubte, les insistents acusacions d’“ambigüitat” de la presidenta del PP Alícia Sánchez-Camacho, les seves crides perquè parlés clar el van empènyer a explicar-se encara més: “El meu desig és que Europa –deia Mas–, de la qual formem, intrínsecament, part es transformi en uns Estats Units d’Europa i, per tant, en una Europa federal. I, dins d’aquesta Europa federal, a mi m’agradaria que Catalunya tingués els mateixos poders que té un estat avui als Estats Units d’Amèrica. (...) Però si Europa no pot transformar-se en els Estats Units d’Europa, si això és impossible, a mi m’agradaria tenir, com a Catalunya, els mateixos poders que té qualsevol nació d’Europa per defensar la seva identitat i el seu projecte col·lectiu. Així de clar”.
El PSC, a contrapeu. El principal partit de l’oposició, el PSC, es debat entre el deure que imposa la radicalitat democràtica de la proposta –no s’ha negat, per tant, a la convocatòria d’un referèndum o consulta d’autodeterminació sempre que sigui legal– i el sistema federal que fa anys que defensa la cúpula del PSC, ara anomenat “la tercera via” de la “sobirania compartida”.
La successió dels esdeveniments sembla haver superat la proposta del federalisme asimètric, que no va assumir Rodríguez Zapatero mentre va governar i que Rubalcaba ha defensat tímidament a última hora, en adonar-se de la magnitud que agafava l’opció independentista després de l’11-S. Quatre dies després de la Diada, Pérez Rubalcaba va ser a la festa de la Rosa de Gavà (Baix Llobregat) i no hi va fer cap esment sobre el federalisme que els socis del PSC ofereixen com a alternativa per a l’encaix de Catalunya a Espanya. Una setmana més tard, el secretari general del PSOE defensava una reforma, si calia, de la Constitució per avançar en el camí federal. Potser la visió pessimista que Artur Mas va donar de la reunió amb Rajoy pel pacte fiscal va fer canviar d’idea Rubalcaba. Potser la rebuda que intel·lectuals –alguns d’ells antics militants del PSC– i independentistes van organitzar a la plaça de Sant Jaume per homenatjar Mas a la tornada d’aquella reunió el va estovar.
A l’eterna complexitat de la relació entre el PSC i el PSOE s’afegeixen, en aquest cas, problemes de calendari, d’unitat interna i de claredat del discurs que el PSC haurà de resoldre en un curtíssim mes i mig.
La possibilitat de fer primàries, com havia aprovat l’últim congrés del PSC, s’ha esvaït per l’estretor del calendari electoral. Tot i que Montserrat Tura i Àngel Ros –alcalde de Lleida– s’hagin postulat per participar en unes primàries, el missatge de la direcció del PSC ha estat que és impossible la celebració d’una selecció oberta de candidats, a l’estil francès, com es pretenia fer. Si no hi ha primàries, la figura del primer secretari, Pere Navarro –elegit fa menys d’un any– seria la més probable elecció del Consell Nacional.
Aquest fet deixaria mig oberta la ferida del sector catalanista del PSC, representat, entre d’altres, pel mateix Ros, Ernest Maragall o Marina Geli, que es va fer evident en la votació del pacte fiscal –i s’ha tornat a evidenciar en la votació de la resolució, amb Maragall votant diferent. Això podria desviar els votants més catalanistes del PSC, si bé tot dependrà finalment dels plantejaments nacionals que es traslladen al seu programa electoral.
La massa electoral dels socialistes de Catalunya, però, té també un segment de votants –impossible de precisar en termes percentuals– unionista. En unes eleccions plebiscitàries, com les convocades per al 25-N, el posicionament del PSC respecte al referèndum d’autodeterminació serà importantíssim. L’executiva socialista ha de trobar la clau per a mantenir indemnes les seves “dues ànimes”: si no ho aconsegueix, podria patir fuites de votants cap a CiU o Iniciativa, per la banda catalanista, o cap al PP o Ciutadans, per la banda més sentimentalment espanyola.
El PP i la por. La conquista d’un bon formatge de votants del PSC és l’objectiu evident i manifest del PP català liderat per Alícia Sánchez-Camacho, que no s’amaga gaire insistint cada dia a fer una crida als catalans que se senten catalans i espanyols, una crida perquè votin PP. Precisament amb aquestes paraules –i una bona dosi de cerimònia i dramatisme– va cloure la seva intervenció al debat de política general: “Ara no li parlaré com a presidenta del meu partit ni com a militant del meu partit, sinó com a catalana: em veig en la convicció moral i ètica de sortir a defensar el que nosaltres creiem que és millor per al futur dels nostres fills. I per això convido el poble de Catalunya a dir la veritat el 25 de novembre: a dir que Catalunya és Espanya, i a enfrontar-se a aquells –amb moderació, amb educació i amb respecte– que no volen que Catalunya sigui el que és, que volen una Catalunya independent”.
La consciència que el PP pot guanyar terreny a costa del PSC també es destil·lava de les seves paraules: “Nosaltres continuem sent el partit de la responsabilitat, i estarem i serem responsables amb el país. D’altres estan buscant terceres vies, que no les troben, que no saben on són, que no se les creu ningú. Nosaltres sabem on som i sabem que volem garantir la Catalunya plural, la Catalunya que vol ser catalana i espanyola”.
Sánchez-Camacho basa el seu discurs a qüestionar que Catalunya sigui una nació, en la impossibilitat legal-constitucional de convocar el referèndum sense el vist-i-plau d’Espanya i a “desmentir” –segons ella– la premissa que ha dut el president de la Generalitat a convocar eleccions: la porta pels nassos del pacte fiscal.
Aquesta última va ser àmpliament contestada per Artur Mas: “Jo li vaig fer al president Rajoy el plantejament següent. Li vaig dir: ‘Escolta’m, sóc conscient que en aquest moment jo no et puc venir a demanar diners, més enllà dels deutes que ens teniu, aquests sí que us els demano. Però més que aquests no us els puc demanar ara, en el moment zero, en sóc conscient. No som uns irresponsables. Ho hem demostrat durant molts anys i també ho estem demostrant ara o almenys ho estem intentant. El que et demano és que Catalunya, en matèria de finançament, tingui un canvi d’estatus, que no vol dir diners des d’un primer moment. Vol dir sortir del café para todos, tenir un estatus diferent i que se’ns transfereixin instruments, com l’Agència Tributària, per poder fer una política de gestió tributària, a Catalunya, pròpia’. I això no costa ni un euro, senyora Sánchez Camacho –no costa ni un euro. (...) I, per tant, el tot o res no era de Convergència i Unió, no era de cap dels partits que havien votat a favor del pacte fiscal, perquè sabíem que en aquest moment la part més important d’això era aconseguir un canvi d’estatus per a Catalunya, que d’entrada no costava ni un euro. Només era un problema de voluntat política”.
Segons Mas, la resposta de Rajoy va ser que “no anaven a desmuntar l’Agència Tributària perquè és una cosa que funciona molt bé”. La porta pels nassos: “El que ens vàrem trobar –seguia Mas– és amb una actitud, que era no, punt i final –no, punt i final. I li ho vaig repetir moltes vegades al senyor Rajoy: ‘Escolta’m, no hi ha un problema immediat que has de posar diners sobre la taula. T’ho plantegem des d’un altre punt de vista’. I la següent resposta va ser: ‘No’. Em van dir: ‘Porta-ho al Congrés dels Diputats i que es voti allà’. I aleshores va ser quan jo –ho sento molt, no vaig fer ni de president Tarradellas– vaig sortir, vaig dir que allò no tenia recorregut, en contra del que nosaltres preteníem: que tingués recorregut. La nostra era una posició flexible per parlar-ne i ens vàrem trobar amb una paret i amb un cop de porta; educat, molt educat, com és el senyor Rajoy. Molt educat, però no. No expliquin una altra història”.
Els tres arguments esmentats (Catalunya no és una nació, el referèndum no és constitucional i el pacte fiscal va rebre un no) seran, molt probablement, la base de la campanya electoral del PP, però ben amanit amb pessics de por. Sánchez-Camacho va fer servir termes tremendistes per a referir-se al procés d’independència i les seves conseqüències: “abisme” –que comparteixen amb Ciutadans–, “patiment”, “trencament de la cohesió”, a més de greus càstigs per la presumpta sortida d’Europa. “Vostè els diria als pagesos catalans –preguntava Sánchez-Camacho a Mas– que es quedin sense les ajudes de la pagesia i del sector pesquer perquè no podrien accedir-hi com a estats membres [de la UE]?”
El fil argumental d’una Catalunya empobrida per l’“abisme” era coincident amb el de Ciutadans, tot i que el seu líder, Albert Rivera, miri de quallar aquest allioli amb gotes de justícia social, regeneració democràtica i crítiques al PP pels seus acords institucionals amb CiU: “Jo no sé què faran uns altres partits que han governat i governen avui amb vostès, a les diputacions, com el PP (...). No sé què faran. Tant de bo siguin amb nosaltres”. Aquestes són també les bases que jugarà Rivera en la campanya per mantenir els seus tres diputats i no ser fagocitat pel PP.
L’independentisme generós. La resta de l’hemicicle va rebre l’aposta de Mas amb uns altres ulls. Tant els diputats d’ERC com els de Solidaritat per la Independència (SI) i la Democràcia Catalana (DC) d’en Joan Laporta van dir que el pas del president l’honora. D’aquesta banda, clarament posicionada a favor del referèndum d’autodeterminació, només el portaveu d’ICV-EUiA Joan Herrera va considerar inoportú l’anunci per tractar-se del debat de política general i manifestà que aquest havia estat el “primer acte electoral” d’Artur Mas. Herrera va incidir en la crítica a la política de retallades i en la defensa de la justícia social per fer evident el seu perfil esquerrà –i alhora partidari de l’autodeterminació– per guanyar espai al PSC. Herrera també va ser especialment crític amb l’anunci de Mas que no es tornarà a presentar a unes eleccions quan Catalunya tingui estat propi. Per a Herrera això “pot convertir el procés del dret a decidir en un acte massiu d’adhesió personal”, una manera de fer que considera poc pròpia de “països democràtics i madurs com Catalunya”.
Paradoxalment, la decisió de Mas de no tornar-se a presentar no amenaça tant l’espai de qui tant el critica –no hi ha gaire interjecció entre els electorats de CiU i Iniciativa– com el d’Esquerra Republicana, SI i DC.
El president Mas explica aquesta decisió personal perquè “encarar un procés d’autodeterminació requereix un president amb un suport especial” i això és el que l’ha decidit a renunciar a presentar-se un cop s’hagi culminat el procés: “Perquè es vegi que no el demano a major glòria meva o de CiU sinó perquè aquestes eleccions es convoquen perquè el conjunt de la ciutadania decideixi quin ha de ser el seu futur com a nació”.
Si té èxit, aquesta crida al suport ciutadà excepcional per la convocatòria del referèndum pot omplir les urnes de vots de CiU emesos per antics votants dels partits independentistes –això sense descartar que alguns puguin unir-se en coalició preelectoral amb CiU per evitar la dispersió d’aquest vot.
Malgrat això, l’actitud d’aquests partits no va ser la de formacions que se senten amenaçades o incòmodes. Al contrari, tots tres representants d’Esquerra, SI i DC –Joan Puigcercós, Alfons López Tena i Joan Laporta– van oferir, en els seus discursos, suport al procés i, posteriorment, amb Iniciativa, van votar a favor d’una resolució –redactada per CiU i ERC– que proposa celebrar una consulta d’autodeterminació (vegeu requadre) i que fixa com a termini prioritari la propera legislatura: com a tard, doncs, el 2016.
La col·laboració d’aquests partits en un futur proper –potser en la creació d’un govern de coalició bàsicament format per CiU i ERC, com augurava el politòleg Ferran Requejo a EL TEMPS 1467, pot ser fonamental en els resultats del 25-N.
Des de les files populars s’escampa que hi ha enquestes electorals que no prediuen una pujada espectacular dels vots de CiU, però des de la federació nacionalista recorden que qualsevol enquesta realitzada fa quinze dies –abans de l’11-S– o, fins i tot, l’endemà d’aquella Diada –i abans d’aquest històric debat de política general– ja es pot llençar al fem. Mas ha fet escac.
Resolució sobre l’autodeterminació
n 1. El Parlament de Catalunya expressa el seu reconeixement i es felicita per l’enorme èxit aconseguit en la massiva manifestació del passat 11 de Setembre pels carrers de Barcelona, sota el lema “Catalunya nou Estat d’Europa”.
n 2. El Parlament de Catalunya constata que, al llarg d’aquests darrers trenta anys, una part molt important del catalanisme s’ha compromès a fons amb la transformació de l’Estat espanyol per poder-hi encaixar sense haver de renunciar a les nostres legítimes aspiracions nacionals, a la nostra voluntat d’autogovern, ni a la nostra continuïtat com a nació. Però els intents d’encaix de Catalunya a l’Estat espanyol i les seves reiterades respostes són avui una via sense recorregut, Catalunya ha d’iniciar la seva transició nacional basada en el dret a decidir.
n 3. És per tot això que el Parlament expressa la necessitat que Catalunya faci el seu propi camí, constatant la necessitat que el poble català pugui decidir lliurement i democràticament el seu futur col· lectiu, com a única via per tal de garantir el progrés social, el desenvolupament econòmic, l’enfortiment democràtic
i el foment de la cultura i la llengua pròpies.
n 4. El Parlament insta el govern de la Generalitat i les forces polítiques i els agents socials i econòmics a impulsar el màxim consens possible per tal de portar a terme aquest procés democràtic i el full de ruta consegüent, amb diàleg amb la comunitat internacional, la Unió Europea i el govern espanyol, per tal que la ciutadania de Catalunya pugui determinar en un marc de plena llibertat, respecte al pluralisme, foment del debat i la convivència democràtica i sense coaccions de cap mena.
n 5. El Parlament de Catalunya constata la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràtica el seu futur col·lectiu i insta el govern a fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura.