Laura M. i Manel P. fan aquests dies el seu particular trencaclosques. És la història de cada setembre des de fa uns sis anys: quadrar els horaris de les extraescolars a què volen dur les filles en finalitzar l'horari lectiu. La gran volia començar vòlei, però coincideix l'hora d'entrada amb l'anglès de la menuda, a qui han apuntat en contra de la seua voluntat. Alhora, han d'assegurar-se que anirà a la piscina quan va la seua millor amiga i la família d'aquesta no sap del tot cert el dia, ja que són a l'espera de l'horari del conservatori del menut. La filla gran, a banda del vòlei, vol continuar anat dues voltes per setmana a classe de guitarra, però que no siga ni dilluns ni dimecres, perquè el profe que hi ha aquells dies no li fa el pes. Laura i Manel l'insisteixen que potser el que li convindria, ara que farà el pas a la secundària, serien dues horetes de reforç de matemàtiques. «Tu creus que jo així m'hi puc aclarir?», diu, entre la desesperació i el riure, Laura M.
Aquesta és la història de Laura i Manel, però podria ser la història de qualsevol família. Quadrar els horaris per a tota la família és una feina d'orfebreria, un treball d'enginyeria d'alta precisió que té el seu punt de màxima intensitat al setembre, quan comença el període d'inscripció a l'ampli ventall d'activitats que a hores d'ara ofereix el mercat. Mai les famílies havien gastat tants diners en aquesta matèria: esports, ball, anglès, robòtica, música, expressió corporal, teatre, classes de reforç... Només en classes particulars, tutories privades i acadèmies les famílies inverteixen 751 euros anuals (no inclou activitats esportives o musicals), segons l'informe 'Educació en l'ombra a Espanya: com les classes particulars han esdevingut un bé de primera necessitat', publicat per ESADE l'hivern passat.
Les dades no deixen espai per al dubte. En l'última dècada s'ha produït una explosió en aquest negoci. La despesa en l'anomenada «educació en l'ombra» ha passat dels 246 milions d'euros de 2006 als 732 de 2017. El creixement, segons indica l'autor de l'informe abans esmentat, el professor de la UNED Juan Manuel Moreno, no és un fenomen restringit ací, sinó que s'emmarca en una dinàmica global. A països com la Xina, Índia, Japó o Corea és un fenomen absolutament estès. L'educació en l'ombra, segons Moreno, «serveix de suplement a l'educació formal en un moment en què es qüestiona la seua qualitat; dona resposta a l'atmosfera generalitzada de competició i assegura la personalització de l'ensenyament que els pares contemporanis no poden oferir ells mateixos als seus fills». Així doncs, les classes particulars i les acadèmies, que fa dues generacions eren un article de luxe, s'han normalitzat i han esdevingut un producte de consum més en les cistelles de les famílies.
Per a la sociòloga especialitzada en educació Sandra Obiol, les raons que expliquen aquesta popularització de les extraescolars són diverses. La primera té a veure amb la conciliació dels horaris familiars. La segona és «la convicció estesa que a través de les extraescolars els donem als nostres fills i filles allò que l'escola no els dona. Esdevé, doncs, un complement als dèficits que es perceben en l'ensenyament. És un intent perquè tinguen un bon futur i, alhora, apaivagar la incertesa en el futur», explica Obiol.
«Fa la sensació que les extraescolars, que abans eren percebudes com un plus, han esdevingut imprescindibles», relata Rubén Pacheco, que és president de FAMPA València. Moltes ampes, de fet, ofereixen activitats extraescolars fora de l'horari lectiu (no així en les escoles amb jornada continuada, perquè és al centre a qui li correspon oferir aquest servei) en bona part per permetre la conciliació amb els horaris laborals de pares i mares.
La realitat és, però, que són moltes les famílies que, en l'actual conjuntura han de renunciar-hi. La inflació i el consegüent encariment del cost de la vida estan tenint impacte també en la tornada a l'escola. Un curs de tres hores setmanals d'anglès en una acadèmia té un preu del voltant de 600 euros. Una acadèmia de música suposa una despesa mensual de 60 euros, és a dir 540 euros mensuals. Quaranta-cinc minuts a la setmana de natació , són 55 euros al mes. Robòtica o dibuix, 45. I a això cal sumar, alimentació, roba, menjador... En definitiva, una muntanya de despeses en un context d'estretors econòmiques. Segons Save the Children, criar un fill costa 672 euros cada mes. No totes les economies familiars, doncs, es poden permetre els complements d'educació i lleure al marge de l'educació reglada.
El que la literatura acadèmica diu a aquest respecte és que, efectivament, existeix una bretxa social també en aquesta matèria. Perquè tot i que també en les classes baixes s'ha normalitzat la recurrència a aquest recurs, la despesa d'unes famílies i altres és molt diferent. Així ho posa en evidència un estudi preliminar que han realitzat Sandra Obiol i el seu company de departament i també sociòleg Rafael Castelló. En el seu cas, comptabilitzen a través de l'Enquesta de Pressupostos Familiars la despesa de totes les activitats que es fan al marge de l'educació reglada (és a dir, també activitats artístiques o esportives). Així, les llars de classe alta hi destinen 2.018 euros, per 649 euros de les classes baixes. Això suposa, per tant, que la despesa de les famílies més acomodades triplica la de les famílies més humils. Aquesta diferència, en conseqüència, situa aquest darrer grup en una posició de desavantatge i incrementa les desigualtats socials.
«Per regla general, l'expansió de les classes particulars produeix un increment de la desigualtat en l'educació -avisa Juan Manuel Moreno, autor de l'informe sobre l' 'Educació en l'ombra'- Això passa, bàsicament, perquè només les famílies més acabalades poden permetre's invertir massivament en tutors privats i en altres serveis encara més sofisticats del cada volta més variat sistema d'educació en l'ombra». Segons el seu estudi, les llars amb major poder adquisitiu invertien, l'any 2019, el doble en classes particulars que les llars amb menys recursos. Les primeres hi destinaven 1.023 euros de mitjana, per 550 les segones.
És notable apuntar, no obstant aquestes dades, que tant l'estudi d'Obiol i Castelló com el de Moreno indiquen que, si bé les famílies amb pocs recursos destinen menys diners a l'educació extracurricular, fan un esforç més gran, dins les seues capacitats, per poder proveir la seua descendència d'aquestes activitats extra. I ho fan, evidentment, manllevant recursos d'altres partides. També per aquestes famílies la provisió d'aquestes opcions d'aprenentatge i lleure són percebudes com una escala cap al progrés laboral. A Catalunya, entitats com ara Educació 360 treballen per tal d'oferir oportunitats d'accés als xiquets i xiquetes procedents de classes més desfavorides. «El temps de lleure és l'espai de desigualtat per excel·lència. Apostem per garantir l'equitat i la igualtat d'oportunitat en els espais i l'educació no formal», expliquen al seu web. Al País Valencià, l'alumnat disposa de beques per accedir a les activitats extraescolars, però només aquelles que s'ofereixen dins el centre.
Siga com siga, la proliferació de les activitats extraescolars, tant de l'àmbit acadèmic com més vinculades al lleure, invita a una reflexió sobre fins quin punt és perjudicial o no per al conjunt del sistema. Cada volta més s'ha assentat, al capdavall, una consciència col·lectiva que és només a través d'aquestes opcions extracurriculars que els infants poden adquirir unes coneixements adequats i competitius. A alguns països com la Xina o el Japó el debat sobre l'excessiu protagonisme de l'educació en la sombra està obert. Així, segons Juan Manuel Moreno, "la desconfiança creixent en els institucions públiques, inclosa les escoles, en un context de politització creixent del sector educatiu i de recessió democràtica dona ales a la demanda d'educació en l'ombra". Per a la sociòloga Sandra Obiol, la proliferació i normalització d'aquest model binomial, unit a un model d'escola que cada volta més abraça la jornada continuada i per tant a la reducció en el nombre d'hores que els infants estan en els centres educatius, és l' "eixida neoliberal" a la situació que viu l'educació pública. "La gent opta per les activitats privades perquè té el convenciment que li permeten accedir a allò que no li dona l'escola pública. Assistim a una privatització encoberta de l'ensenyament", lamenta. A alguns països, de fet, ja hi han veus que alerten sobre com l'ensenyament extraescolar ha parasitat el sistema públic.
--------------------------------------------------------------------
UNA CONTROVÈRSIA CONTINUA
Al País Valencià el canvi des de la jornada partida cap a la jornada continuada ha generat controvèrsia. En l’actualitat -i després que a l’abril passat la qüestió es sotmetera a votació en 203 centres- al País Valencià el 52% dels centres, prèvia votació de les famílies, ja s’han passat a la jornada continuada, el que significa que l’horari lectiu acaba a les dues del migdia. És a les comarques d’Alacant on aquesta opció és molt majoritària. Una de les raons que s’esgrimeix més habitualment per part de les famílies partidàries del canvi és que amb aquest horari comprimit la xicalla té més disponibilitat per assistir a activitats extraescolars.
Siga com siga, segons denuncien la Confederació Gonzalo Anaya (la qual aixopluga les federacions d’associacions de famílies de Castelló, Valencià i Alacant), la jornada continuada ha tingut conseqüències negatives sobre la qualitat de les activitats extraescolars que s’oferien dins l’escola. Mentre va estar implantada la jornada partida era majoritàriament les ampes les que organitzaven les activitats extraescolars durant el descans de migdia. Amb la jornada continuada els centres estan obligats, per llei, a oferir activitats de les 15 a les 17 hores. Segons denuncia la Gonzalo Anaya, però, són molts els centres que, tot i haver presentat a les famílies projectes ambiciosos pel que fa a les extraescolars vespertines, acaben oferint activitats de molta menys qualitat.
“La norma que regula aquesta qüestió està ben plantejada i té una perspectiva d’inclusió que considerem adequada. El problema és la seua aplicació”, expliquen des de la Gonzalo Anaya. La norma, de fet, estableix que s’ha de “garantir que cap alumne o alumna quede exclòs per motius econòmics de les activitats extraescolars” i que ha de ser el centre qui s’ha de fer càrrec de cobrir la despesa, que pot ser d’un màxim de 25 euros (el centre ha de poder cobrir l’accés a almenys dues activitats setmanals). Els centres disposen d’una línia pressupostària a la Conselleria d'Educació per poder cobrir aquesta despesa.
Ara bé, segons denuncia la federació d’ampes, amb l’inici de curs s’han trobat que són molts els centres que no han accedit a aquesta línia de finançament, amb el resultat que moltes de les activitats que s’havien ofert des del centre acaben no programant-se. “El resultat són activitats de baixa qualitat o, simplement, el mestre corresponent vigilant els xiquets i les xiquetes al pati -expliquen des de la Gonzalo Anaya-. Això desincentiva les famílies, que busquen formes alternatives de poder-los traure de l’escola, encara que tinguen dificultats de conciliació. Al final, és un horari que erosiona l'escola com a centre de convivència, estigmatitza als qui més estona es queden al pati i genera sentiment de culpabilitat a les famílies”.