Sembla que costa d’arrencar més que altres anys. Així ho constaten els membres de les Assemblees territorials de l’ANC. L’objectiu és omplir Barcelona aquest diumenge, però la situació no engresca tant com anteriorment. Hi ha menys capacitat de mobilitzar un públic transversal, i això es deu a la situació política que viu el país, a les picabaralles entre els partits, a l’absència de full de ruta independentista i també, per a alguns, al canvi de de to en l’ANC a l’hora de convocar la manifestació del dia 11 de Setembre.
Enguany en fa deu de la primera Diada multitudinària, on podríem situar l’inici de la darrera etapa del Procés. Des de llavors, la manifestació s’ha anat transformat. Les primeres, un cop la societat civil ja havia fet el tomb, van ser per empènyer les institucions cap al projecte independentista. I cap al referèndum de 2017 –via consultes de 2014. El projecte estava definit, engrescava i –a grans trets– era compartit pel conjunt del moviment. En conseqüència, la resposta era massiva i unitària. Arribats a cert punt, eren més una festa d’autoafirmació i de demostració de múscul que una manifestació a l´ús.
A partir de 2018, les direccions dels principals partits independentistes divergeixen. Una desorientació que també és present a la societat civil. Es comença a obrir l’escletxa, però la necessitat de fer front antirrepressiu segueix actuant com a element cohesionador i mobilitzador. A poc a poc, i amb els indults parcials al sarró, les desavinences han començat a passar per davant en el relat. Que la direcció no sigui clara –i sense menystenir l’efecte de l’aturada general que va suposar la covid– i que no convenci a tothom, fa més difícil sostenir una convocatòria que tenia com a principal objectiu enviar un clam unitari de l’independentisme al món.
El procés és en una nova etapa, que ja es va començar en la diada de l’any passat –on el president Aragonès va ser escridassat–, on els diferents actors intenten marcar perfil per aconseguir que la seva aposta estratègica sigui la que guiï el moviment. Ho fa, per exemple, Esquerra Republicana movent la taula de negociació amb l’Estat del Govern, Junts posant-hi entrebancs o l’ANC a través de la seva principal cita anual.
La diferència amb les primeres diades és que, si bé aquells anys l’ANC anava a la contra de les institucions, pressionant CiU, aleshores ho feia amb el consens de tot l’independentisme. Ara, però, li escull remar en contra del Govern, però, de retruc, significa fer-ho també en contra del que pensen un gruix significatiu d’independentistes.
L’organització que dirigeix Dolors Feliu considera que el Govern català d’ERC i Junts no aposta de forma prou decidida per dur el país cap a la independència i els acusa de fer “autonomisme”. És per això que enguany, en els comunicats emesos per la Diada, l’Assemblea “lamenta la inacció dels partits, amb els quals ja no hi compta ni hi creu, per haver abandonat el camí cap a la independència malgrat haver emès un mandat clar amb el referèndum de l’1-O i haver votat una majoria independentista al Parlament de Catalunya”. La de diumenge, doncs, serà una jornada en què l’ANC apostarà clarament per la via unilateral, amb indiferència de quin sigui el rumb que prenguin els partits.
Davant aquest posicionament, el president de la Generalitat, Pere Aragonès, va optar per una resposta inèdita des de feia anys, no ser a la manifestació de l’11 de setembre. Des d’ERC han criticat que la Diada no s’hagi convocat no “a favor de la independència”, sinó “en contra dels partits”. Per aquest mateix motiu, no seran a la diada la resta de membres del Govern adscrits a Esquerra Republicana. En canvi, sí que hi aniran altres membres de l’organització. També hi seran els membres del Govern de Junts per Catalunya, en una mostra més de com de grans són les diferències i discrepàncies entre els partits que comparteixen l’executiu.
De fet, el president a l’exili, Carles Puigdemont, membre de Junts, des del Consell per la República, hi ha posat cullerada afirmant que “si l’objectiu és viure amb l’Estatut retallat, la mobilització és una nosa”.
Al seu torn, des de l’ANC lamenten que Aragonès no vagi a la convocatòria, i defensen que “és una mobilització en positiu per la independència, i que no es convoca contra ningú, però no avalem l’autonomisme. Ha de ser una exigència i una normalitat democràtica que els ciutadans i els seus representants es trobin al carrer”.
Amb el moviment d’Aragonès, però, també es posa davant del mirall la capacitat de mobilització de l’ANC. Per tant, la convocatòria d’aquest diumenge també serà una prova de foc per saber si l’organització, que molts militants i càrrec republicans fa anys que critiquen en privat, segueix mantenint el seu capital simbòlic i aconsegueix mobilitzar el votant d’Esquerra Republicana, tot i que al carrer no s’hi trobin el seu màxim mandatari institucional.
Amb tot, la Diada tornarà a ser un retrat fidedigne de quina és la situació del moviment, tot i que enguany, potser no sigui l’equivalent a una demostració de força unitària, però sí la reafirmació que el moviment independentista continua sent ben nombrós i que la independència continuarà a l’agenda política del país, agradi o no a segons qui.