La caiguda de la monarquia d’Isabel II coincideix amb l’any de naixement de Pompeu Fabra, 1868, després de nou anys d’haver estat restablerts a Barcelona els Jocs Florals. I és aquí on el 1873 el mallorquí Jeroni Roselló reclama una llengua catalana escrita unificada. Una fita per destacar els elements més sobresortints de la cultura catalana inicial fins a 1939. Elements que han quedat ben esborrats avui. Aquesta és, doncs, una proposta de tria sintètica dels organismes amb vocació d’abast general (no pas els locals o comarcals) que configuren una cultura en un país: entitats, institucions, marcs jurídics, empreses i publicacions i un concepte també ample de cultura com el que establí el Congrés de Cultura Catalana (1975-1977), no específicament vinculat a les humanitats i projectat cap a allò que es fa i es construeix en l’àmbit nacional dels Països Catalans.
La Jove Catalunya
Com altres associacions patriòtiques europees, l’any 1870 un seguit de joves van crear una associació de vida curta que defensava els objectius de represa catalana de la Renaixença. Un literat d’anomenada com Àngel Guimerà era un d’ells. Pels volts de la Revolució de 1868 es publiquen revistes en llengua catalana com L’Esquella de la Torratxa, Calendari Català, La Campana de Gràcia o Lo Mestre Titas.
Associació Catalanista d’Excursions Científiques
A Barcelona es creava el 1876 l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques. Era la primera baula de la intensa relació entre esport, muntanyisme, cultura i reivindicació catalana. L’interès per tot el país, ben desconegut aleshores, i estudiar-lo era el seu objectiu.
La Veu del Montserrat
El 1878, des de Vic, sota la iniciativa de Jaume Collell, La Veu volia ser un òrgan representatiu dels catalanistes catòlics, atenent l’activitat literària renaixent de tots els Països Catalans.
Diari Català
Valentí Almirall, en progressiu allunyament del federalisme republicà, va fundar el 1879 aquest diari escrit íntegrament en llengua catalana. El seu catalanisme federal li va causar moltes suspensions governatives, amb una capçalera que no volia escatimar cap mitjà per fer un diari modern.
La Ilustració Catalana
El 1880 comença la llarga trajectòria d’una revista gràfica en català, dirigida per Francesc Matheu, que volia esdevenir un desenal artístic, científic i literari de Catalunya.
La Renaixensa
Nom d’un diari, aparegut el 1881, i d’una revista. Rere l’actuació perseverant de Pere Aldavert i Àngel Guimerà, amb una nòmina de col·laboradors brillant, esmerçà molts esforços per mantenir un nivell digne, per la qual cosa va ser l’únic diari en llengua catalana durant prop de 18 anys a Barcelona. Des del logotip a la capçalera de l’Au Fènix, s’hi unien els catalanistes, sense distincions d’altra mena. El mateix any apareixia la revista esquerrana La Tramontana, impulsada per Josep Llunas i Pujals.
L’Avens-L’Avenç
Revista cultural publicada entre 1881 i 1893, que centrava el seu interès en les lletres, les arts i la ciència. Partidària de la modernització de la cultura catalana, va representar el corrent modernista, i en les seves pàgines Pompeu Fabra inicià la divulgació de la reforma ortogràfica que culminaria en les normes de l’Institut d’Estudis Catalans.
Edició de Las escolas catalanas
El mestre arenyenc Francesc Flos i Calcat el 1886 va editar un modest fullet que defensava, quan no n’existia cap exemple, una escola que eduqués i relacionés amb la seva llengua els infants. El primer i neulit catalanisme no va poder fer front a un repte tan important d’antuvi. El nom va fer la cosa.
Revista de Menorca
Creada el 1888 a Maó amb l’objectiu d’oferir un coneixement enciclopèdic de la realitat
menorquina passada i present, assolí l’estabilitat i el prestigi del 1906 al 1936, sota la direcció
de l’historiador i artista Francesc Hernández Sanz, i com a òrgan de l’Ateneu Científic, Literari i
Artístic de Maó, fundat el 1905. La recuperació dels referents de la Menorca il·lustrada
setcentista i la progressiva incorporació del català s’estroncaren amb la Guerra Civil.
Orfeó Català
El 1891, dos músics joves aleshores, de llarga trajectòria posterior, Lluís Millet i Amadeu Vives (el darrer més conegut pels seus èxits en el gènere de la sarsuela), van fundar l’Orfeó Català. Peça cabdal per entendre el desenvolupament del cant coral a Catalunya a partir de l’impuls de les grans peces del repertori universal i la dignificació de la música pròpia. Munió d’orfeons solcaren, des d’aleshores, la nostra geografia.
Col·legi de Sant Jordi
Flos va començar la seva proposta per la primera escola catalana en aquesta institució, que va començar a actuar el curs 1898-1899 en un pis principal de la Barcelona vella. L’escola va anar rodant per diferents indrets de Barcelona fins a la Guerra Civil. Acollia alumnes de classe mitjana, de pares lleials al catalanisme.
Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana
Des de 1898, però amb un projecte redefinit des de 1914, de la mà de Manuel Folguera i Duran, l’escola catalana tingué amb la Protectora l’entitat de foment que li calia, a més de vetllar per la millora pedagògica, la salut dels infants i la qualitat dels llibres de text. Des de l’Editorial Pedagògica també difongué el coneixement de la llengua i la història de Catalunya per al públic no escolar.
El català als seminaris
El 1898, el bisbe Campins introduí l’estudi de la llengua catalana i la cultura mallorquina al seminari. López Peláez, l’arquebisbe de Tarragona, faria el mateix des de mitjan anys deu del segle XX, en establir una càtedra de llengua, història i dret catalans al seminari peninsular. Joan Comas i Vidal, bisbe de Menorca de 1890 a 1896, lliurà un premi específic menorquí als Jocs Florals de Barcelona. Poetes i lletraferits menorquins, com Francesc de B. Moll, varen ser formats al seu seminari.
La Veu de Catalunya, diari
El portaveu del conservadorisme catalanista va aparèixer el 1899, amb la influència d’Enric Prat de la Riba. Va ser l’eina per estructurar una doctrina i una política d’un partit amb voluntat de govern a Catalunya i intervencionisme a l’Estat, la Lliga Regionalista. Com a diari, també era una crònica de les arts i de la cultura catalanes.
Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat
El 189,9 el bisbe Josep Torras i Bages i un grup de joves catalanistes van fundar una entitat que centrava la seva actuació en els preceptes de la visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat. La Lliga treballà especialment en el moviment litúrgic i en la promoció de la llengua catalana en la vida de l’Església catòlica.
Joventut, revista
Setmanari publicat entre 1900 i 1906. Vinculat al catalanisme, d’una estètica molt acurada, s’inscrivia dins dels corrents modernistes i seguia els debats culturals europeus.
Lletra de convit per a un diccionari de la llengua catalana
Mossèn Antoni Maria Alcover, des de Mallorca, donà a conèixer el 1901 la lletra de convit per confegir un diccionari de la llengua catalana. Ben aviat, per promoure’l, apareixeria el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, que, a la fi, esdevindria el Diccionari Valencià-Català-Balear. Alcover va ser, amb el temps, el principal adversari de Pompeu Fabra, que encapçalava l’obra normativitzadora de la llengua.
La Veu de Mallorca
Des de 1900, apareixia la publicació que retornaria el 1917 i el 1931, en els dos darrers cops afí a la Lliga Regionalista de Barcelona.
Els Jocs Florals de Barcelona a la Catalunya del Nord
Quan s’havien de celebrar els tradicionals Jocs la primavera de 1902, l’autoritat governativa els va suspendre en veure que no hi havia al seu recinte cap bandera espanyola. Per aquest motiu es varen celebrar a Sant Martí del Canigó, gràcies a la iniciativa de Juli Carselade du Pont, bisbe de Perpinyà, una de les figures nord-catalanes més importants del catalanisme regionalista catòlic a principi de segle.
Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria
El CADCI va ser un sindicat dels treballadors del ram mercantil fundat el 1903 amb una voluntat d’acció catalanista important. A més dels serveis educatius, assistencials, esportius i sindicals, el Centre va disposar de la Secció de Propaganda Autonomista, que mobilitzava el catalanisme i fomentava tota mena d’activitat cultural popular, del teatre català a la sardana. L’anomenaven “la fàbrica de nacionalistes”.
En Patufet
El 1904 apareixia una revista per a infants que tenia com a objectiu inicial el foment de les escoles catalanes. Tanmateix, les seves pàgines varen esdevenir una “escola catalana”. Amb textos de Josep Maria Folch i Torres o dibuixos de Junceda o Cornet, la mainada va fer les beceroles en la seva llengua. El seu tiratge extraordinari mostra l’impacte del producte esperat cada setmana.
El Poble Català
Amb l’antecedent d’un setmanari del mateix nom aparegut el 1904, que va ser el germen d’una nova força política, el 1906 apareixia com a diari, de vida atzarosa, representant el Centre Nacionalista Republicà. Era, doncs, l’oposició a La Veu i el portaveu del primer catalanisme d’esquerres.
Mitjorn
El 1906 apareixia la “revista literària de Mallorca”, dirigida per Miquel Ferrà. Proclamava l’enaltiment de la llengua, la difusió artística i el desvetllament de l’esperit de Mallorca des d’una òptica noucentista.
Escola Mossèn Cinto
El 1905, al capdamunt del passeig de Sant Joan —a prop del monument del poeta de Folgueroles— s’instal·là una escola catalana gratuïta que sostenien diferents entitats i publicacions del catalanisme popular, especialment el Foment Autonomista Català. Va ser l’escola catalana d’arrel popular que tingué més llarga durada.
I Congrés Internacional de la Llengua Catalana
El 1906 s’organitzà a Barcelona, presidit per Antoni M. Alcover, amb tres àmbits d’estudi, filologicohistòric, literari i sociojurídic. Amb representants de tot el domini lingüístic, Fabra hi presentà “Qüestions d’ortografia catalana”, que va copsar l’atenció dels assistents. El Congrés reforçà el renaixement literari i lingüístic.
La Palmavera
El 1906 es creava una associació catalanista algueresa, influenciada pels viatges que hi feu Eduard Toda, que envià una delegació al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana.
Société d’Études Catalanes
Des de 1906 era formada per un centenar de professionals liberals i intel·lectuals per promoure la vida literària, artística i científica a la Catalunya del Nord. Revue Catalane era el portaveu de la Société, des de 1907, dirigida per Joan Amade, i amb col·laboradors com J. S. Pons i Carles Grandó. Des de la publicació es volia introduir l’ensenyament del català a l’escola. Va incentivar jocs florals i espectacles per fomentar l’ús de la llengua. Impulsà la col·lecció “Bibliotheque Catalane”.
Fundació de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC)
Acadèmia fundada el 1907 per iniciativa d’Enric Prat de la Riba per fomentar la recerca científica de tots els àmbits en llengua catalana, amb el suport d’una institució pública. Diferents seccions i societats cobreixen tots els àmbits del coneixement.
Biblioteca de Catalunya
En crear-se l’IEC el 1907 es constituí una biblioteca. Oberta al públic el 1914, va ser la primera d’accés lliure dels Països Catalans. El 1915 inicià la xarxa de biblioteques populars, com a òrgan rector i de fons indispensables. Des de 1939 va dur el nom de “Biblioteca Central”.
Foment de Pietat Catalana
Associació creada el 1909 per Eudald Serra i Buxó, i amb el suport d’Ignasi Casanovas, per divulgar el català en la literatura religiosa i la litúrgia. La seva editora assolí 1.000 títols, tot i que des de 1929 s’hagué de castellanitzar obligada per l’autoritat dictatorial.
Societat Catalana d’Edicions
Fundada el 1910 per Antoni Rovira i Virgili amb la vocació de ser una editorial eclèctica i la voluntat de normalitzar el mercat cultural català. Un dels seus assaigs més influents va ser La nacionalització de Catalunya.
Normes Ortogràfiques de l’IEC
El 24 de gener de 1913 es van publicar les Normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans, base de l’actual català normatiu, elaborades sota el criteri de Pompeu Fabra. A partir d’aleshores, calia el suport dels escriptors, de la premsa, de les administracions i entitats difusores per divulgar-les arreu del país i anar-ne resolent els reptes, els dubtes i les adequacions.
Congressos de Metges en Llengua Catalana
Iniciat el 1913, organitzat per l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya, ha debatut ponències de la seva especialitat en llengua catalana, quan era exclosa de l’ensenyament. Per la seva iniciativa es va crear l’Associació General de Metges de Llengua Catalana.
Llum Nova
Publicació cultural quinzenal, redactada principalment en català, dirigida a les classes populars des de Migjorn Gran (Menorca). Hi col·laboraren el metge Francesc Camps i Mercadal (intel·lectual conegut com a Francesc d’Albranca), el mestre Andreu Ferrer Ginard i un jove Joan Estelrich. Tot i la seva curta durada, fou la primera a adoptar a Menorca les Normes ortogràfiques de l’IEC, el mateix 1913.
La Mancomunitat de Catalunya i la llengua
Des de l’establiment d’aquesta institució, el 1914, la llengua catalana recupera el seu ús oficial en una administració pública. Sense marc jurídic precís, Enric Prat de la Riba i Josep Puig i Cadafalch impulsen el seu ús intern i públic, com també en totes les institucions que en depenen, educatives i tècniques, i organismes del govern.
Diades de la Llengua Catalana
El 1915 un agrupament d’entitats catalanistes van decidir celebrar una diada reivindicativa dels drets de la llengua catalana, quan aquesta, començada a oficialitzar des de la Mancomunitat, va rebre una campanya en contra per part d’institucions i opinadors de l’Estat. Fins a 1923, les diades es van anar estenent des de Cap d’Any per diferents poblacions, amb participació d’intel·lectuals d’arreu dels Països Catalans i activitats en moltes poblacions catalanes, per conscienciar la ciutadania, amb les eines del moment, de la dignitat i de la importància de la seva llengua.
Biblioteques populars
Amb la voluntat de ser servei públic de lectura en una localitat i sucursal de la Biblioteca de Catalunya, el 1915 es concedeix el primer concurs per construir biblioteques populars a Olot, Valls, Sallent i Sabadell, a les quals seguiren, un any després, Canet de Mar, Pineda, Vic, Figueres, Lleida, les Borges Blanques, Reus i el Vendrell.
Nostra Parla
Producte de la primera Diada de la Llengua Catalana, el 1916, es va crear al País Valencià, Catalunya i les illes Balears aquesta entitat formada bàsicament per escriptors i activistes que promogué la llengua comuna, la seva difusió i el seu aprenentatge.
Ressorgiment
Revista mensual catalana editada per Hipòlit Nadal i Mallol a Buenos Aires entre 1916 i 1972. A més de notícies de la comunitat i de novetats de Catalunya, amb un paper de qualitat i bones fotografies, exemplifica l’independentisme freqüent entre els catalans de Sud-amèrica i dona notícia de la vida associativa catalana a Amèrica.
Tramontane: Revue du Rousillon. Art et littérature
Dirigida per Carles Bauby, apareguda el 1917, amb textos en català i francès. Va ser una publicació de llarga durada fins a la mort del seu director el 1971. Altres foren La Renaissance Catalane (1918), dirigida per Albert Janicot, setmanari bilingüe amb informació local, filològica, folklòrica i esportiva, i la que es considerà seva la successora, L’Eveil Catalan (1922). Aquesta última es presentava com un diari essencialment literari, esportiu i amb tendències catalanistes, que desitjava impulsar un primer intent de diari amb la voluntat de sobrepassar la frontera entre els estats.
El català a les escoles de l’Ajuntament de Barcelona
La Comissió de Cultura aprova el 1918 que les escoles municipals i les seves institucions educatives ensenyin en català.
D’Ací i d’Allà
Des de 1918 apareix el primer magazín d’estil europeu en el conjunt de publicacions que aplegava Editorial Catalana, afí a la Lliga Regionalista. Dirigit d’antuvi per Josep Carner, profusament il·lustrat, acurat en l’estètica, barrejava temes d’actualitat i històrics amb temàtiques d’interès principalment femení.
Ca Nostra
Agrupació d’estudis eivissencs creada per Isidor Macabich i Llobet el 1918. Constava de dues seccions, de llengua i d’història, i va desplegar una activitat notable en el camp de la cultura oral tradicional. Va publicar treballs en català a la revista Nuestra Hoja (1909-1930) i a la publicació pròpia Ebusus (1921-1924), sota la direcció de Macabich.
Unió Jurídica Catalana
El 1922, després de diferents campanyes en defensa del dret català, Francesc Maspons i Anglasell formà un nucli de juristes per defensar la llengua catalana en els tribunals, una administració justícia adequada a la realitat catalana i el foment del dret civil propi.
La Publicitat, en català
L’octubre de 1922 un grup de socis de la naixent associació patriòtica Acció Catalana (AC) varen catalanitzar la tradicional capçalera republicana barcelonina La Publicidad. Des d’aquesta data fins a 1939 van coexistir, entre d’altres, a Barcelona dos diaris en català, amb La Veu de Catalunya. Tot i ser portaveu d’AC, “La Publi” va acollir signatures de prestigi com Fabra, C. Soldevila, J. M. de Sagarra o J. V. Foix. Diari prestigiós, va superar els límits de la seva vinculació política.
Xut!
A la fi de 1922 apareixia aquest setmanari esportiu, particularment dedicat al futbol, que va tenir en Valentí Castanys el seu principal inspirador. Des de l’humorisme retratava un fenomen que, des d’aleshores, esdevingué plenament de masses. El “futbolisme” va esdevenir passió nacional en una estructura territorial de clubs més democratitzada que l’actual.
Col·lecció Bernat Metge
Va ser creada el 1922, sota el patrocini de Francesc Cambó, amb la voluntat d’incorporar a la cultura catalana els clàssics grecs i llatins, com feien, aleshores, altres cultures europees amb estat. Una altra peça cabdal de l’alta acció de mecenatge del líder de la Lliga fou la Fundació Bíblica Catalana.
Associació per la Cultura de Mallorca
Des de la primavera de 1923, fomentava la cultura mallorquina, tot normalitzant l’ús de la llengua catalana, sota la pregunta objectiu “Estimem Mallorca?” per tal de recollir, en acció comuna, iniciatives individuals. Els interessos de l’Associació eren culturals, estètics i científics.
Va constituir delegacions a diferents poblacions de l’illa, n’acollí la Protectora de l’Ensenyança Catalana i constituí organismes especialitzats com Joventut Escolar o els escoltes d’Al·lots de Muntanya. En confluir-hi tots els corrents mallorquinistes, impulsa un projecte d’autonomia per a les illes Balears després de proclamar-se la República.
Nostra Parla a Menorca
L’Associació Menorquina de Nostra Parla (1923-1924), impulsada pels joves Joan Hernández
Mora i Ferran Soldevila, aleshores arxiver i bibliotecari a Maó —respectivament—, aglutinà personalitats consagrades com Joan Mir i Francesc Hernández Sanz. Publicà deu números d’un butlletí amb notícies de les relacions amb Barcelona i Mallorca, una secció poètica i articles de fons, que evidencien l’assumpció de la catalanitat.
Mútua Escolar Blanquerna
Organisme educatiu fundat a Barcelona el 1923 en dissoldre’s l’Escola Graduada de la Mancomunitat, a conseqüència de l’actuació de la dictadura de Primo de Rivera. En va ser assessor pedagògic Alexandre Galí. Blanquerna, com es deia popularment, va ser una de les institucions escolars catalanes més prestigioses, que educà bona part dels fills de l’elit del país.
Revista de Catalunya
A l’inici de la dictadura de Primo de Rivera, el 1924, apareixia Revista de Catalunya com a revista literària i de pensament, amb un noticiari extens de notícies culturals. La fundà Antoni Rovira i Virgili, seguint l’exemple d’altres revistes europees d’alta cultura. Més endavant, en foren directors Ferran Soldevila i J. V. Foix. El 1938 l’editava la Institució de les Lletres Catalanes. El 1986 va reprendre la seva llarga història.
Editorial Barcino
Creada per Josep Maria de Casacuberta el 1924, amb obres de Pompeu Fabra o de Jeroni Marvà, va ser un dels grans instruments d’ensenyament de la normativa de la llengua catalana. Des de la Col·lecció Popular Barcino abastà molts àmbits de coneixement. Altres col·leccions, amb una voluntat àmplia, recollien els clàssics catalans, Els Nostres Clàssics, o obres de cultura cristiana, la Col·lecció Sant Jordi.
Llibreria Catalònia
Fundada el 1924, en l’indret més cèntric de Barcelona, en l’inici del mercat cultural competitiu, va complir la doble tasca de llibreria i editorial. En el seu moment, va ser un dels pilars culturals de base.
La Dona Catalana
En un període de poques novetats en publicacions per a dones, el 1925 apareixia La Dona Catalana, que assolí popularitat i durada. A la revista hi havia recursos de moda, llar, estètica, però també novel·la, cinema i música.
Institució Patxot
El 1926, les diverses accions de mecenatge de Rafael Patxot i Jubert disposaven d’un sol aixopluc, en camps científics, assistencials, de suport als intel·lectuals, entitats i a la cultura catalana perseguida per la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). A més del promogut per Francesc Cambó, va ser un dels dos grans mecenatges privats.
Monografies Mèdiques
Revista mensual que comença a aparèixer el 1926, sota la direcció de Jaume Aiguader i Miró, i aplega col·laboracions dels principals especialistes de la medicina catalana del moment i donà a conèixer estudis sobre psicoanàlisi, a cura d’Emili Mira.
La Nau
Des de 1927, amb la imatge d’un veler solcant el mar, Antoni Rovira i Rovira es posà al capdavant d’un diari, que inicialment sortí al vespre. L’oposició a la dictadura anticatalana de Primo de Rivera va ser resposta amb productes culturals o editorials creixents. La seva fortuna particular no pogué sostenir un diari que havia de competir amb La Publi i La Humanitat, veïns de tendència liberal i catalanista. El 1928 va aparèixer el setmanari esquerrà L’Opinió.
Taula de lletres valencianes
Durant la dictadura de Primo de Rivera, el 1927 la revista mensual literària volia impulsar la literatura valenciana. Promogué l’apropament amb la resta dels literats dels Països Catalans i posà les bases inicials de les Normes de Castelló.
A tot vent - Proa
“A tot vent” és una col·lecció de llibres d’Edicions Proa, creada el 1928, especialitzada en novel·la catalana i universal, que continua la col·lecció avui dia, quan aquest gènere no tenia una presència destacada en la nostra llengua.
Col·lecció L’Estel
Des de 1928 amb una sèrie literària i un quadern d’orientació valencianista, d’aparició posterior, s’hi publiquen obres de Carles Salvador, Manuel Sanchis Guarner i Joaquim Reig.
La Nostra Terra
Revista mensual d’arts, ciència i literatura, vinculada a l’Associació per la Cultura de Mallorca. Des de 1928 assolia el relleu d’altres revistes coetànies en llengua catalana La Revista o La Paraula Cristiana, malgrat tenir el paper de capdavantera de la cultura catalana a Mallorca. Un lloc de trobada dels qui estimaven les lletres catalanes des de l’illa.
Societat Andorrana de Residents a Barcelona
Fundada del 1929, va mantenir-se activa fins al 1937. Aplegava més d’un centenar d’andorrans residents a Barcelona i organitzava excursions a Andorra per als barcelonins, i trobades, balls, concerts, conferències, recitals poètics i altres activitats que tenien lloc al seu local social del carrer del Consell de Cent, que era molt concorregut pels barcelonins —l’anomenaven el Casal Andorrà. La Societat va tenir una relació especial amb l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, que el setembre de 1930 va fer donació al Consell General de les Valls d’una nodrida col·lecció de llibres en català, que va constituir la primera biblioteca existent a Andorra i volia promoure l’ensenyament del català a les escoles de les Valls.
Butlletí de la Societat Andorrana de Residents a Barcelona
Amb 34 números entre l’octubre de 1929 i el juliol de 1932, aquest va ser el primer nom que va prendre l’òrgan d’expressió de la referida entitat i del qual, en diverses etapes, en van aparèixer 59 números més, sota els noms de capçalera La Nova Andorra, Poble Andorrà i El Poble Andorrà fins a novembre de 1937, en què, arran de la Guerra Civil, entitat i butlletí van desaparèixer. S’hi tractaven temes d’actualitat, de turisme i de pensament, i també s’hi inclogueren col·laboracions polítiques i literàries.
El Matí
Poc abans de caure la dictadura del general Primo de Rivera, el 1929, apareix el diari catòlic català, impulsat per Josep M. Capdevila i Josep M. Junoy. Amb un disseny molt acurat i de lectura fàcil, va ser proper inicialment a UDC. Envoltat de signatures de renom, tenia especial cura per tractar la política social.
Mirador
El 1929 comença un setmanari distingit literari i artístic que feia incursions a l’àmbit polític, impulsat per Amadeu Hurtado i dirigit per Just Cabot, seguint els models que aleshores s’estilaven en francès o en italià. Feia especial atenció als temes d’interès ciutadà.
La Ribera del Cinca
Des de 1929 fins a 1931 aquesta publicació de Fraga, escrita majoritàriament en castellà, publicà articles literaris en català.
Palestra
El 1930 Josep Maria Batista i Roca va impulsar, sota la presidència de Pompeu Fabra, una entitat ambiciosa per a la formació dels joves, que combinava esport, tècnica, llengua i cultura. Seguint models britànics o txecs, l’organització nacional de la joventut volia formar ciutadans per a una Catalunya lliure, democràtica i tolerant. Va mantenir intenses relacions amb sectors mallorquinistes, valencianistes, nacionalistes bascos i galleguistes.
Acció Cultural Valenciana
Per tal d’assolir l’expandiment dels ideals valencianistes i de la cultura valenciana, un grup d’universitaris l’expressaven des de les pàgines d’Acció Valenciana. Començant el 1930, per assolir aquests objectius volien valencianitzar el poble, dignificar la llengua, divulgar la història, practicar l’excursionisme per descobrir el País Valencià, modernitzar la universitat i culturalitzar la ciutadania per tots els mitjans. A partir de 1932 la succeeix l’Agrupació Valencianista Escolar que organitza la Universitat Popular Valenciana.
L’Hora. Setmanari d’avançada
Els últims dies de 1930 apareix aquest setmanari que volia ser “la gran revista del proletariat català”, afí a l’organització marxista catalana més influent del moment, el Bloc Obrer i Camperol. Amb il·lustracions avantguardistes, va comptar amb col·laboracions d’Andreu Nin, Joaquim Maurín o Jordi Arquer.
La Rambla
A principi de 1930 sortia el setmanari que va actuar sobre el doble lema d’”Esport i Ciutadania”. Patrocinat per l’empresari i dirigent d’ERC Josep Sunyol i Garriga, aprofitava grans titulars per apropar els esportistes als anhels de la societat catalana en transformació i al públic en general una activitat esportiva xarbotant, més enllà del futbol, dins d’una xarxa que no estava centrada en els actuals clubs predominants.
Per aquestes dates, enllà de Barcelona, creixia la premsa local i comarcal en llengua catalana predominantment, a diferència de la capital. En una època d’intensa politització, hi trobem capçaleres com Diari de Vic, Diari de Mataró, Acció, El Dia...
Nosaltres Sols!
El 1931 representava el portaveu de l’associació catalanista radical del mateix nom, adherida a l’antiga Unió Catalanista. Sostenia un programa independentista sense adjectius, emmirallat amb l’exemple recent irlandès, de base activista i interessada per altres moviments coetanis d’alliberament nacional com el Congrés Nacional a l’Índia sota domini britànic, el Sinn Féin o els nacionalistes bascos o bretons. Amb il·lustracions de Lola Anglada, els articles de Daniel Cardona (Vibrant), el seu líder indiscutible, marcaven la línia i el to del grup.
La Humanitat
A la tardor de 1931, dirigit per Lluís Companys, apareix el diari que defensà les posicions d’ERC, rèplica constant dels diaris afins a Lliga Catalana i a Acció Catalana Republicana. Amb titulars impactants, era diari de combat i ideologia catalanista i esquerrana.
Càtedres d’estudis baleàrics
A partir d’una proposta de l’Associació per la Cultura de Mallorca, a final de 1931, des de la Diputació provincial, es creen càtedres d’estudis baleàrics a Mallorca, a cura de l’ACM; a Menorca, a cura de Joan Hernández Mora, i a Eivissa a cura d’Isidor Macabich. Les càtedres havien de difondre la llengua, la literatura i la història de les diferents illes.
Catalunya Ràdio, revista
El 1931, es presenta el butlletí de l’Associació Nacional de Radiodifusió, empresa titular de Ràdio Associació. Informava de les novetats mundials de la ràdio i de les comunicacions a Catalunya i al món, adjuntava la programació de l’emissora i recollia els grans canvis culturals, socials i polítics del nostre país, a més d’incentivar l’activisme catalanista.
Festa de la unitat de les terres catalanes
Al Centre de Lectura de Reus, el 1932, s’aplegaren representants d’Acció Cultural Valenciana, Associació per la Cultura de Mallorca, Palestra i l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i de la Catalunya del Nord per reclamar l’extensió del decret de bilingüisme del Principat a les illes Balears i al País Valencià.
Centre d’Actuació Valencianista
Per damunt de les idees polítiques, pretenia defensar la llengua i la identitat dels valencians, amb activitats ambicioses de diferents formats i en àmbits diversos. L’impulsà Joaquim Reig, des de 1931.
El Camí
Des de 1932, expressava les opinions del CAV com a setmanari valencianista, difonia les Normes aprovades a Castelló, fomentava l’autonomisme i incidia en la difusió cultural i modernitats culturals. Segurament, un dels millors setmanaris valencianistes.
Setmana Cultural Valenciana
Entre 1932 i 1936, amb el suport de l’Ajuntament de València i la iniciativa del CAV, s’organitza una setmana per donar a conèixer els diferents aspectes de la realitat valenciana (bibliogràfics, econòmics, agrícoles, històrics, geogràfics, musicals, educatius i humanístics). Comptava amb el ressò local de la Societat Castellonenca de Cultura o l’Agrupació Regionalista Alacantina.
Diccionari Fabra
El Diccionari General de la Llengua Catalana va aparèixer el 1932. Normalment conegut com “el Fabra”, va poder accelerar la seva redacció mercès al mecenatge durant la dictadura de Primo de Rivera i es va acabar a l’inici del règim autonòmic republicà. Així, el català tenia el “seu” diccionari i la llengua la seva seguretat i consulta obligada en un període d’intensa difusió del seu estudi.
Normes de Castelló
La caiguda de la dictadura de Primo de Rivera i la persecució contra la llengua i la cultura catalanes va accelerar les possibilitats d’un canvi cultural i d’increment de l’ús públic de la llengua. Iniciatives confluents des de la revista Taula de Lletres Valencianes i els suports de la Societat Castellonenca de Cultura i El Camí van promoure el mateix any de l’aparició del diccionari Fabra, el 1932, entre intel·lectuals i activistes de tots els sectors del valencianisme, unes normes que suposaren l’acceptació de les ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans.
Estatut Interior de Catalunya
Després que les Corts de la República aprovessin la Llei d’autonomia el 1932, molt diferent de l’Estatut de Núria, ratificat l’estiu de 1931, el Parlament de Catalunya va aprovar l’Estatut Interior el 1933. En el seu article 1r establia: “la llengua pròpia de Catalunya és la catalana” i en l’11è: “L’ensenyament primari serà obligatori, gratuït i català per la llengua i el seu esperit”. La institucionalització republicana configurava, així, la llengua i l’escola catalanes, fins i tot per al futur.
Universitat Autònoma
Des de 1933 s’assolia l’anhel d’introduir l’estudi i l’ús de la llengua catalana i disciplines adequades per a l’estudi de la realitat catalana en l’àmbit universitari. Els Estudis Universitaris Catalans, des de 1903, els diferents congressos universitaris, de 1903 i 1918, assoliren així un llarg anhel. La Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, a més de sindicat principalment universitari, va ser un defensor abnegat de l’esperit de millora institucional, la participació, el compromís cultural i intel·lectual, l’activisme i la catalanització.
Tribunal Permanent de Català
En ser declarada oficial la llengua catalana, amb la castellana, tal com establia l’Estatut de 1932, i autoritzar-se l’ensenyament del català a l’ensenyament primari, mitjançant un decret del govern de la República espanyola (abril de 1931), i en promulgar-se l’Estatut Interior que proclama el català com a llengua pròpia de Catalunya, calia constituir un organisme que n’avalués el coneixement de totes les persones que hi estiguessin interessades i els calgués una titulació adient per raons professionals. Per això el 1934 la Conselleria de Cultura va crear el Tribunal Permanent de Català, presidit per Pompeu Fabra.
Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana
Després de la primera provatura iniciada per Carles Salvador entre 1921 i 1923, el 1934 es crea aquesta Associació, seguint els mateixos procediments de l’APE Catalana. Organitza cursos i concursos per a infants, disposa d’un butlletí i fa campanyes per estendre el Decret de bilingüisme de 1931 al País Valencià.
Per l’aproximació catalanomallorquina
El 1934, a conseqüència del magne centenari de la Renaixença (1833-1933), Pompeu Fabra encapçalà un manifest d’intel·lectuals del Principat per tal de constituir un comitè de relacions entre Catalunya i Mallorca.
Biblioteca catalana a Perpinyà
Nostra Parla va tenir la iniciativa d’ofrenar a la ciutat de Perpinyà la producció dels principals autors del Sud de les Alberes, abans de la instauració de la dictadura de Primo de Rivera, que, en establir-se, en requisà part dels fons. A principi de 1930, en caure el dictador, es va reprendre la iniciativa, que va poder-se lliurar finalment el 1934.
La República de les Lletres. Quaderns de literatura, arts i política
Va aparèixer a València el 1934. Proposava una república federativa i literària de València, les Balears, Catalunya i el Rosselló.
Cambra de Turisme d’Andorra
Instituïda pel Consell General de les Valls, el 1935 es va crear a Barcelona la Cambra de Turisme d’Andorra, mantinguda pels socis de la Societat Andorrana de Residents a Barcelona. Va tenir una vida curta, ja que arran de l’esclat de la Guerra Civil va desaparèixer.
Proa, Consell de Cultura i Relacions Valenciana
El 1935, per iniciativa de Gaetà Huguet, presidit per Nicolau Primitiu Gómez Serrano i dirigit per Adolf Pizcueta, es constitueix un organisme on havien de confluir tots els sectors valencianistes per afirmar la personalitat valenciana en la seva llengua i dret en un govern propi. Per aconseguir-ho, volia difondre les activitats culturals valencianistes, establir un servei d’informació entre els seus components, difondre les obres i publicacions afins i establir relacions amb els moviments semblants de Catalunya, les illes Balears, Occitània i l’Estat espanyol. Timó, com a butlletí mensual de Proa, des de 1935, informava d’estudis sobre llengua i de novetats bibliogràfiques literàries o pedagògiques aparegudes en català.
Missatge als mallorquins / Resposta als catalans
Dos missatges creuats, el 1936, continuadors del manifest anterior de 1934, signats per intel·lectuals catalans i mallorquins, proposaven crear un marc estable en pro de la llengua i la cultura comunes.
Decret de Bilingüisme ampliat
El Consell de Ministres del govern, després d’insistents peticions, tenia al damunt de la taula el maig de 1936 un decret per ampliar el Decret de bilingüisme aplicat inicialment a Catalunya al País Valencià, les illes Balears i Euskadi per incorporar l’ensenyament del català i l’euskera a tots aquests nous territoris.
Treball, diari
L’esclat de la Guerra Civil el juliol de 1936 va provocar un canvi radical també en la premsa catalana. La confiscació d’El Matí va permetre fer aparèixer Treball, que esdevingué l’òrgan de la nova força política emergent, el Partit Socialista Unificat de Catalunya.
Nostra Terra
Alfons Miàs va impulsar Joventut Catalanista a la Catalunya del Nord, seguint l’orientació de Palestra, que tenia com a portaveu Nostra Terra (1936). Impulsava el coneixement de la llengua i la història pròpies, amb cursos i un manifest. Va ser defensora de la normativització de la llengua fabriana, en un panorama literari i cultural encara molt marcat per una intensa dialectalització de la llengua. Durant la Guerra Civil, ajudà a les poblacions afectades del sud.
Institució de les Lletres Catalanes
Creada per la Generalitat el 1937 per fomentar i vetllar per la millora de la literatura catalana i assessorar el Departament de Cultura en qüestions del seu àmbit d’acció. La cultura, en una Catalunya esquinçada, esdevenia esperança i repòs.
Direcció General dels Ensenyaments del Català
El 1937, en plena Guerra civil, Pompeu Fabra és nomenat director de l’òrgan superior i director de l’ensenyament de la llengua.
Cloenda
A partir de l’obra per la llengua que va fer Fabra, la cultura catalana anava assolint un nivell de creixement i normalitat accelerada. Progressivament, des d’arreu dels Països Catalans es desenvolupaven iniciatives, amb ritmes diferents, en aquest sentit.
Des del 1939, a Catalunya es va estendre el desert absolut provocat per la persecució de la llengua i la cultura catalanes, per part de l’Estat espanyol franquista. Durant prop de quaranta anys, els milions de parlants de català no tingueren accés a l’ensenyament, als mitjans de comunicació i als usos públics normals en la seva llengua. Una llengua majoritària, popular, parlada arreu i com més va més útil per a tots els registres. L’actuació per assolir el seu desarrelament va ser radical. Moltes de les institucions o eines que hem esmentat van desaparèixer o van ser radicalment espanyolitzades, sense excepció de cap mena.
Fabra va morir a l’exili, i la llengua catalana vivia en el seu exili interior. La llengua i la cultura catalanes van córrer un greu risc de continuïtat i subsistència. Com afirmava Joan Fuster des de l’experiència directa: “El franquisme , des del primer dia fins a l’últim moment, s’havia proposat fer desaparèixer el català”. Com a conseqüència “el desmantellament és total”: impacte brutal i constància persistent des del 1939.
L’any 1975, com deia Josep Pallach, “no es va amnistiar la llengua catalana”.
Cal fer-ne inventari per conèixer l’abast genocida. Conèixer-lo és important. Qui ha demanat perdó públicament a la ciutadania catalana, com han fet per motius semblants els governs de França, Alemanya, Mèxic, Canadà o Austràlia?