Aquesta és la pregunta del milió. Catalunya Principat acaba de viure una dècada d’una eufòria mobilitzadora i d’un entusiasme transversal absolutament inèdits en el món occidental en el que ens movem. No l’ha afectat, aparentment, ni la crisi mundial del 2008 (alguns opinen que n’és una conseqüència). La premsa mundial s’ha fet ressò del “procés” català i ha donat noticia de les seves concentracions multitudinàries, pacífiques, reivindicatives, democràtiques, festives, convocades amb gran imaginació i viscudes amb un civisme exquisit.
Ara, a les portes de l’11 de setembre del 2022 la sensació general és que aquella eufòria col·lectiva s’ha acabat. Tots tenim coneguts que asseguren que enguany no aniran a la manifestació. Sembla existir un consens sobre que la causa de la desmobilització és la crisi política del independentisme, les renúncies d’alguns, les lluites fratricides de pràcticament tothom, els dubtes creixents, els encastellaments allunyats de la base popular. Altres parlen dels efectes de la repressió estatal, com si de cop ens haguéssim adonat de quin peu ha calçat històricament l’estat espanyol. I més enllà es constata amb desànim com un cop més la UE es desentén de tot el que li pot provocar una desestabilització interna, per més raons democràtiques que s’hagin vulnerat.
Si girem els ulls enrere podem comprovar com aquests moments de gran vibració col·lectiva son tan intensos com poc duradors en el temps. L’eufòria nacional de la “Transició”, condensada en aquells 11 de setembre del 1976 i 1977, s’acabà ben aviat enmig del “desencanto” i de les lluites electorals en les que els partits buscaven l’hegemonia (fet ben lícit, com sempre s’afegeix). L’eufòria olímpica del 1992 es va “oblidar” amb l’esclat de la crisi econòmica tot just el primer de gener del 1993. Aquests estats d’eufòria esclaten, i s’acaben, en un moment determinat i per una conjunció de factors difícils d’escatir. En el cas del “procés” parlem de l’onada d’indignació desfermada per la sentència del Tribunal Constitucional en contra de l’Estatut català. Pot ser una explicació; però d’agressions de l’estat contra Catalunya n’hi ha hagut i n’hi segueix havent moltes i recurrents sense provocar aquesta resposta tan espectacular. Pel que fa al final, tots parlem de la descomposició partidista oblidant l’esgotament de la pròpia societat, afeblida per una “excitació” nacional tan perllongada i ara afectada pel desconcert i la desmobilització que ha provocat la pandèmia i la llarga persistència de la crisi econòmica; arribats a aquest punt, alguns hi afegeixen els efectes d’un canvi generacional del que encara no n’hem avaluat l’abast. L’embranzida eufòrica inicial ha estat substituïda per una por generalitzada que ajuda ben poc.
La “revolució dels somriures” de la que parlava la Muriel Casals s’ha esvaït en mig d’una crispació creixent; i la repressió estatal ha envalentit una militància espanyola, a Catalunya, que ara veu la possibilitat real d’espanyolitzar-nos en nom de la democràcia. En pitjors situacions ens hem vist. Però el paper motor i engrescador de la societat civil, amb uns polítics que maldaven per acostar-s’hi i interpretar-lo, ha anat deixant l’espai a l’hegemonia partidista i al seu autisme. Ara sembla que calgui triar entre els qui proposen el manteniment de la mobilització independentista (per alguns eixorca i suïcida) i els que es decanten per un replegament estratègic i fer que el “bon govern” vagi ampliant la base (inexplicable renúncia per als altres). La sensació és que les travetes, les desqualificacions i els exabruptes ocupen la major part del curs polític mentre que la gestió de l’autonomia perd espai dia a dia.
Tornem a la pregunta inicial: que cal fer, com podem despertar altre cop el país? Hi ha una constatació històrica que no podem menystenir. A Catalunya, la reivindicació política diferencial no ha involucionat mai: provincialisme, regionalisme, federalisme, confederació, autonomisme i ara independentisme han anat identificant el consens catalanista majoritari i interessat a un conjunt creixent de ciutadans. A hores d’ara, una persona o un partit amb una proposta regionalista seria contemplat com una raresa històrica. Tot i constituir una incògnita podríem dir que aquells dos milions i mig de catalans que es van identificar amb la independència íntimament no deixaran de fer-ho com a mínim a curt o mig termini. Però si fem una definició sintètica del què és el catalanisme podríem dir que consisteix en la reunió dinàmica d’un sentiment i d’una acció, un sentiment de pertinença i una acció per al seu enfortiment, defensa i reconeixement polític. En societats complexes com la catalana tant el sentiment com l’acció tenen o poden tenir aproximacions, intensitats i manifestacions diverses; no pot ser d’altra manera quan de cada cinc habitants de Catalunya una mica més de quatre han nascut ells, els seus pares o avis fora del Principat. El sentiment de pertinença pot provenir legítimament d’un interès o de la defensa d’unes perspectives de futur. En definitiva, tot sembla indicar que una part important del país segueix implicada, tot i que ara sigui qüestionada pels qui pretenen crispar i fraccionar de forma criminal la societat catalana.
Falta l’espurna i sabem que el 2010 no va caldre cap polític que en dirigís els efectes; més aviat alguns polítics significats van deixar la convocatòria així que comprovaren la direcció que prenia: d’on van sortir (per primer cop) tantes i tantes estelades? L’espurna ja hem vist que fa acte de presència en un moment determinat i per un cúmul de circumstàncies difícils de programar. Però tenim l’essencial, tenim el combustible: tenim un país amb una llarga i plural tradició d’identificació i defensa de la seva particularitat; i tenim una societat amb una llarga i plural tradició d’organització interna, i que ara ha portat la suma del sentiment i l’acció cap a la voluntat d’independència. És des d’aquí que cal el treball plural per a que l’espurna salti el més aviat possible.