Els temps en què el Partit Popular de Catalunya fregava els 20 escons al Parlament queden ben lluny. El 1995, amb Aleix Vidal-Quadras com a màxim representant, el PP va aconseguir 17 diputats aprofitant la tendència positiva de l’aznarisme. El 2003, amb Josep Piqué, el PP obtindria 15 escons, tot i que els millors anys per a la formació a Catalunya arribarien al 2010 i al 2012, amb 18 i 19 escons respectivament. Alícia Sánchez-Camacho liderava el PP al Principat i es veia beneficiada de la tendència creixent a l’Estat, en època de descrèdit del PSOE de Zapatero –eren els anys més durs de la crisi financera– i en els primers moments d’un procés independentista incipient que, tot i avançar, encara quedava lluny de superar la condició d’incògnita.
Si a les Illes Balears i al País Valencià el PP opta exclusivament a governar –qualsevol altre resultat a les eleccions de l’any que ve seria un fracàs per a la formació–, a Catalunya mai no ha aspirat a cap altra cosa que a tindre una representació sòlida. Aquesta virtut la va perdre el 2015, quan amb el procés ja engegat i la tensió disparada Ciutadans va aprofitar la conjuntura i va concentrar –i de quina manera– el vot anticatalanista: 25 diputats el 2015 per 11 del PP i 36 diputats el 2017 per 4 del PP, que queia en la marginalitat, castigat per l’aplicació del 155 i per l’actitud hostil –i a ulls de molts nacionalistes espanyols, també ineficaç– del Govern Rajoy. El 2021, en plena davallada de Ciutadans, el PP tampoc no va ser capaç de superar el partit taronja i va quedar-se amb tres diputats, a prop de no superar la barrera del 3%. Cs resistiria amb sis escons i Vox, amb 11, s’erigiria com a força referent de la dreta espanyola a Catalunya. La ultradreta s’imposava així als partits que s’autoconsideraven moderats.
Ara, amb l’arribada d’Alberto Núñez Feijóo a la presidència del PP estatal hi ha qui pensa que els populars catalans poden recuperar l’hegemonia entre la dreta espanyola a Catalunya. Manu Reyes, president del partit a la província de Barcelona i exalcalde de Castelldefels (Baix Llobregat) entre 2011 i 2015 creu que “molts catalans que volen solucionar els problemes reals es convenceran que som útils perquè som el partit que vol resoldre els problemes de les famílies i les empreses”. Recorda, de fet, que l’últim CEO pronosticava 14 diputats per al PP al Parlament, i com que encara queden tres anys de legislatura –si no hi ha avançament electoral– “estem a temps de treballar per a poder obtenir un grup ampli”, diu quan se li pregunta per la possibilitat que el partit recupere els diputats que tenia amb Alícia Sánchez-Camacho. Reyes també està convençut que el partit pot tornar a assolir alcaldies clau com la de Badalona (Barcelonès) o la de Castelldefels, que ell mateix va ostentar.
Més enllà del discurs oficial, les sensacions són diverses. Montserrat Nebrera va ser diputada del PP entre el 2006 i el 2009, quan el partit era liderat a Catalunya per l’exministre Josep Piqué. Els enfrontaments amb la seua successora, Alícia Sánchez-Camacho, van animar Nebrera a intentar liderar el partit, objectiu que no va aconseguir. L’exdiputada abandonaria finalment la formació i s’aproparia a l’antiga Convergència. Nebrera creu que la possibilitat que el PP recupere l’hegemonia a Catalunya és “versemblant”. “Des del punt de vista del comportament electoral Catalunya sempre ha sigut una excepció: les majories absolutes del PP a l’Estat han coincidit amb un bon resultat del partit a Catalunya, però ni de bon tros amb la majoria absoluta, sobretot perquè l’espectre del centredreta tradicionalment el va ocupar Convergència i Unió”. És per això que ara, amb “les forces independentistes de centredreta desdibuixades, el projecte arquetípic del PP està orfe, perquè no és el de Vox: i de l’herència de l’antiga CiU només queda una part del PP”. Segons l’exdiputada, “la pregunta és si queda mercat electoral com perquè el partit aprofiti la conjuntura”. I continua: “L’electorat s’ha esquerranitzat i l’eix nacional s’ha radicalitzat, però tot i així crec que hi ha mercat. No com perquè el PP substitueixi CiU, però sí com per millorar els resultats tot just quan es pronosticava l’extinció del partit a Catalunya”. Per a Nebrera, alhora, tot dependrà de la “capacitat del PP de sintonitzar amb una idea pròpia i del fet que deixin de mirar o no cap a Vox, que és un partit que a Catalunya té un altre perfil”. Per això, l’exdiputada considera que el PP es garantirà uns millors resultats “si mira cap al centre”. “No aglutinarà tota la dreta, però atraurà una bona part de l’electorat socialista que és ambivalent”. Tot i així, Nebrera creu que aconseguir 19 diputats novament “és un pronòstic massa optimista si es té en compte que el partit ve d’on ve”: d’aconseguir tres diputats en les últimes eleccions.
Un dels referents del PP català a Madrid durant l’etapa aznarista va ser Sergio Gómez-Alba, diputat al Congrés entre 1993 i 2004 i una de les persones més identificades amb l’expresident espanyol José María Aznar. Ell també està convençut que l’arribada de Feijóo beneficiarà el PP català. “Les posicions de Casado eren molt viscerals i no beneficiaven en absolut el partit a Catalunya. Tinc la sensació que amb Feijóo les percepcions cap al partit són unes altres”. Gómez-Alba, a més, pensa que el PP català es pot beneficiar també de la conjuntura política actual i de l’oferta d’una política “realista”. “L’expresident Jordi Pujol ja apuntava a les seues memòries que la solució als problemes podia trobar-se en un nou Estatut. Ell mateix ho advertia: no hi ha una Catalunya suficientment forta com per imposar-se a l’Estat, però l’Estat tampoc no és suficientment fort com per sufocar el problema amb Catalunya”. L’exdiputat interpreta que l’anomenada taula de diàleg està ben allunyada del “realisme” que ell predica, i diu que aquesta situació “pot beneficiar el PP, que pot ser percebut com un partit que vol solucionar els problemes, tal com van fer ja en el seu dia”. Gómez-Alba, de fet, pensa que els bons resultats del PP a Catalunya no depenien tant dels líders del partit al Principat com dels referents de la formació a l’Estat. “El resultat de Sánchez-Camacho no va ser per ella, sinó per Rajoy, de la mateixa manera que ara, si el PP millora resultats, serà gràcies a la figura de Feijóo”.
Manuel Milian Mestre, diputat del PP al Congrés entre el 1989 i el 2000 i la persona que en el seu dia va ser la més pròxima a Manuel Fraga a Catalunya, pensa que el PP atraurà molts vots que havien anat cap a Cs, “però dubto que recuperi gran part del vot de Vox, un vot molt radicalitzat”. Alhora, Milian, pessimista amb les previsions econòmiques, pensa que aquest escenari sí que pot afavorir el PP, perquè Feijóo podrà convèncer molts votants que “per garantir una certa estabilitat, el PP pot ser una bona opció”. Preguntat per si el PP pot atraure part del vot absorbit pel PSC els últims anys, considera que els socialistes catalans es poden veure perjudicats pel seu “festeig” amb Esquerra Republicana i Junts i pel “gran protagonisme” d’Ada Colau a Barcelona, on el vicealcalde socialista Jaume Collboni “ha permès que l’alcaldessa destrossi la ciutat que van construir els socialistes als vuitanta i als noranta fins al punt de deteriorar-la amb la inseguretat i amb les màfies. Això ho pagarà car el PSC, com també podria perdre una part del vot que tenia assegurat perquè alguns votants consideraven que aquest partit era garantia d’espanyolisme i ara se senten orfes i poden optar pel PP”. Pel que fa a la possibilitat que els populars tornen a tindre 19 diputats, Milian considera que aquesta “remuntada és molt difícil”, però “tenint en compte que hi haurà una part del vot a Vox que marxarà, que Cs perdrà encara més suports i que el PSC també en podria perdre, que el PP obtingui 14 o 15 diputats no seria impossible”.
No tots, en canvi, tenen clar que el PP recuperarà una gran part del vot perdut. Juan Arza era secretari d’estudis del partit a Catalunya, i va presentar la seua dimissió després de les eleccions del 21 de desembre del 2017 per considerar que la gestió del PP durant la tardor d’aquell any havia sigut “un desastre”. Pronosticava, fins i tot, que el partit es podia convertir en extraparlamentari. Més tard donaria suport a Pablo Casado a les primàries del partit, però també va acabar desencantat amb el seu lideratge. A hores d’ara, Arza és secretari institucional de Valents, el partit que Manuel Valls va fundar al 2019 per a concórrer a les eleccions municipals a Barcelona, tot i que finalment ho va fer aliat amb Cs i sota la marca BCN Canvi. “Crec que el PP no pot recuperar l’hegemonia del centredreta a Catalunya perquè ha malbaratat les oportunitats que tenia per a convertir-se en un referent del constitucionalisme i ja no té credibilitat per a desenvolupar aquest paper”, diu Arza, qui considera que el partit no va “saber aprofitar” les majories absolutes amb què va comptar al Congrés dels diputats. A més, Arza creu que el PP “ha demostrat passivitat i incompetència davant el procés independentista i que no es vol enfrontar al poder del nacionalisme català perquè no té ni el coratge ni la voluntat, i encara menys després de l’elecció de Feijóo”, critica. Per a ell, l’únic motiu pel qual el PP pot recuperar vots és per l’oposició que, diu, genera Pedro Sánchez, “però és impossible que s’aprope als 20 diputats”. Ell mateix confia que Valents, el seu partit, es puga erigir com a alternativa en aquest espectre, atès que pensa que Vox “pot ser una alternativa a la resta d’Espanya, però no a Catalunya, perquè el seu discurs no és amable ni en contingut ni en formes, a més de tenir una organització molt pobra i sense talent”.
Siga com siga, el PP contempla que bona part del seu possible èxit a nivell estatal anirà també acompanyat d’una recuperació a Catalunya que, després d’haver estat a tocar de l’extinció parlamentària, el podria situar com a nou referent de la dreta espanyola al Principat vuit anys després d’haver perdut aquesta condició. De moment, per aconseguir-ho semblen apostar per l’estratègia d’aparentar una moderació de la qual han prescindit clarament els últims anys, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat. Una estratègia que ha desembocat, justament, en el triomf dels partits –dins de l’espectre de la dreta espanyola a Catalunya– que més radicalisme han exhibit contra la qüestió catalana: Cs el 2015 i el 2017 i Vox el 2021. Caldrà veure si l’aparença de moderació és ben rebuda per l’electorat, cosa que evidenciaria un canvi de context respecte a les anteriors cites electorals. Tot i aquesta aparença, Feijóo ja ha deixat clar que no trencarà amb les postures tradicionals del seu partit sobre el Principat que no s’apropen, precisament, a la moderació: ni dialogar amb els independentistes ni blindar la immersió lingüística a l’escola. De fet, segons el polític gallec, Catalunya viu “un apartheid lingüístic”.