Certament, som en un mar de confusió. El Primer d'Octubre (les majúscules fan sobrer l'any) els catalans del Principat es varen autodeterminar, després d'un procés sobre el qual no s'ha analitzat l'impacte a les Illes Balears ni al País Valencià. Des de les nostres “perifèries” s'havia vist, majoritàriament, el procés de la Catalunya “central” amb desconfiança forçosa (si hom estava en contra del dret d'autodeterminació) o amb esperança (la minoria que avui voldria que s'aplicàs). El fet que es declaràs la independència però no es fes efectiva va situar la societat catalana “estricta” en una fase que alguns han qualificat de “dol”. S'havia culminat el desig popular, expressat en manifestacions que podem comptar entre les més grans que hi ha hagut a Europa, en un dia en què la gent ho va donar tot, s'havia guanyat de manera clara i rotunda... i no s'havia aconseguit fer de Catalunya un estat independent en el si de la Unió Europea. No s'havia anat de llei a llei ni s'havia pogut/sabut impedir la intervenció violenta de l'estat. Però l'estat tampoc no havia sabut evitar que els catalans del Principat, aquell Primer d'Octubre, expressassin quina volia ser la seua relació amb l'Estat.
Des de llavors, continuam instal·lats en la doble impotència: ni Espanya pot assimilar la nació catalana ni Catalunya es pot independitzar d'Espanya. Això, a les elits madrilenyes -Madrid sí que, amb la seua pols i remolí particulars, sembla que ja fa temps que se n'ha independitzat, d'Espanya!- no els fa fred ni calor. Ara “el temita” ja no els té tan preocupats com fa uns anys. I, a Catalunya, almenys aparentment, s'hi ha instal·lat una mena d'apatia cínica i distant, destinada a fer el dol més suportable, mentre la política continua palplantada en la més evident irrellevància. L'Estat continua abusant de la comunitat autònoma anomenada Catalunya i els seus dirigents continuen sense saber-se'n/poder-se'n defensar d'una manera mínimament digna. A les Illes Balears i al País Valencià, les elits locals miren de no tacar-se amb res que soni a “català”.
Des del meu modest punt de vista, no hi ha receptes màgiques per acostar-nos a la independència de manera més o manco immediata. Soc del parer que la independència, a mitjà termini, serà inevitable. Pens també, per pura observació estadística, que es desencadenarà en un moment potser impensat i que caldrà que els dirigents estiguin preparats per fer-la efectiva, perquè tot passarà molt ràpidament i agafarà molts estaments a contrapeu. Sol anar així, i no hem de suposar que a Catalunya la cosa hagi de funcionar d'una manera diferent. Per tal de preparar-nos per al moment, hem d'aprofundir, a parer meu, tres aspectes fonamentals: l'autocentrament, la construcció dels Països Catalans i l'opció per crear els Estats Units d'Europa.
Autocentrament
Una de les constants en els processos d'independència, arreu del món, ha estat el de l'autocentrament, és a dir, el pas de la comunitat que es vol independitzar a veure's des de la perspectiva de si mateixa. A la nostra part del món, hem pogut observar (i ho podem fer encara) molts símptomes clars de manca d'autocentrament (fins i tot durant els moments àlgits del procés independentista). No resulta propi de societats autocentrades comptar amb uns mitjans de comunicació, posem-ho com a exemple, que fan més cas de qualsevol esdeveniment que hagi tengut lloc a Extremadura o a Castella-la Manxa que no d'un de similar que s'hagi esdevingut, tornem-ho a posar com a exemple, a l'Arieja o al Llenguadoc. Si Valladolid o Santander són més prop del nostre “univers pròxim” que no Livorno (la nostra Liorna, on enviam els que volem que no tornin) o Palerm, anam malament. Si ens interessa més, en el camp de l'star system, la producció d'un artista sorià que no la d'un piemontès, és que tenim l'òptica descentrada.
A aquest descentrament hi contribueixen poderosament els mitjans de comunicació, que sovent tracten el Rosselló, l'Alta Cerdanya, el Conflent o el Vallespir com àrees de l'estranger, mentre qualsevol contrada de l'Aragó o de Castella-Lleó són part “de casa”.
Juntament amb els mitjans de comunicació, l'element clau per a l'autocentrament és el sistema educatiu. En aquest punt, i sense voluntat de ser polèmic, consider que necessitam dues coses fonamentals: la primera, reforçar el sistema com a font d'arrelament al país, començant per un ús generalitzat de la llengua catalana (atenent a la seua qualitat, al seu prestigi i al compromís dels estudiants i de les seues famílies en relació al nostre principal tret d'identitat col·lectiva). I la segona, defugir un sistema estrictament ludista i bonista i regular-ne elements com l'esforç, la cooperació, la superació individual i l'aposta per desenvolupar al màxim les capacitats dels estudiants.
Aquests dos elements constitueixen, al meu entendre, la base per assegurar els altres elements d'autocentrament: programes educatius propis, sindicats del país, patronals d'obediència estrictament catalana, telecomunicacions pròpies, producció cinematogràfica (catalana i en català), seleccions esportives nacionals, comitè olímpic propi, generació d'un star system dels nostres països, etcètera.
Països Catalans: refer ponts
Resulta del tot evident que Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià tenen entre si unes relacions especials, més fortes i clares que no de cap d'aquests territoris amb d'altres territoris de la Unió Europea. La majoria de les relacions comercials de cada regió és amb les altres dues; la majoria de desplaçaments per raons diverses (mèdiques, acadèmiques, lúdiques) es produeixen entre gent d'aquests territoris... I, malgrat tot, no comptam, per exemple, amb unes connexions ferroviàries com pertocaria a les necessitats de caire econòmic (des del centre de l'Altiplà ibèric ja se n'han encarregat d'establir unes connexions radials, amb Madrid com a punt de partida i d'arribada de tot).
Trob necessari constuir (o reconstruir, segons els casos) els ponts entre el País Valencià, Catalunya i les Illes Balears. Catalunya s'hi ha d'implicar, perquè pens que no podrà construir la independència pròpia sense tenir en compte la resta de la Catalanofonia. I a les Balears i al País Valencià no es pot viure d'esquena al Principat, per raons també òbvies, des del meu punt de vista. El caramull d'aspectes en què ens necessitam mútuament, mentre no s'estableixin aquests lligams, se'n continuaran ressentint.
Estats Units d'Europa
Estic convençut, així mateix, que, avui, a Europa, una nació per independitzar-se necessita transcendir el seu espai propi i fer-se partícep d'algun projecte que en superi l'abast. Al segle XIX, el poeta Adam Mickiewicz animava els polonesos a construir la seua nació dient coses com que, si un país poc poderós i poc poblat com Polònia aconseguia independitzar-se de dues potències com Rússia i Alemanya, les guerres ja no tendrien sentit. I que, per tant, la independència de Polònia seria la base perquè hi hagués per sempre més pau “a tota la Cristiandat”. En fi, consider que avui als catalans no ens fa falta embarcar-nos en una empresa tan messiànica. Però sí que pens amb tot el convenciment que hem d'embarcar-nos en alguna cosa que transcendeixi la nostra independència nacional. Aquesta cosa, si ho miram amb un mínim d'objectivitat, només pot ser Europa.
El procés d'autodeterminació de Catalunya ha posat al descobert febleses de la Unió Europea que no afecten només els catalans, ni catalans i espanyols (ni fins i tot afegint-hi els francesos): afecten el conjunt del projecte europeu. Per això, fa falta que l'independentisme creixi paral·lel a un europeisme que plantegi, finalment, la superació de la sobirania dels estats. I el projecte no cal crear-lo de bell nou: existeix des dels pares fundadors. Es tracta dels Estats Units d'Europa.