Hi ha una dona que fa temps que es fa passar per un home. Ara acaba de publicar el seu sisè llibre amb pseudònim masculí. Ja fa temps que tothom sap que, en realitat, Robert Galbraith és Joanne K. Rowling, la creadora de l’estudiant de màgia Harry Potter. I el món li fa el favor de participar en el seu joc literari amb les identitats.
Sent com és una dona poderosa que en el món real s’oposa a una idea fluida del gènere, això no deixa de ser irònic.
Originàriament s’havia escudat darrere el pseudònim de Robert Galbraith per publicar, protegida per l’anonimat, una sèrie de misteri “per a adults” a l’entorn del detectiu privat Cormoran Strike i la seva col·laboradora Robin Ellacott.
Després que el debut, El cant del cucut, tingués unes vendes moderades malgrat les ressenyes favorables, el 2013 la mateixa Rowling va destapar qui s’amagava darrere aquell pseudònim. Des d’aleshores cada nova entrega de la sèrie, que fins ara constava de cinc volums, ha sigut en un èxit de vendes. Ara es publica en alemany la sisena novel·la negra del detectiu Cormoran Strike, The Ink Black Heart (‘El cor negre com la tinta’, que encara no té versió en català) .
L’èxit no es deu només al prestigi de Rowling i al fet que ja tingui un públic internacional. Rowling domina l’ofici. Unes trames recaragolades, uns diàlegs que funcionen, uns personatges creïbles i un hàbil maneig de la tensió ja van convertir la saga de Harry Potter en un producte molt llegible per a més de 500 milions de persones.
Un vol saber en tot moment què passarà a continuació, i la literatura no entrebanca la lectura. El llenguatge lleuger de Rowling està al servei de la història, i la història serveix per entretenir lectores i lectors.
Certament, sembla que, escrivint com a Robert Galbraith, J. K. Rowling ha aconseguit esquivar les expectatives que hi havia posades en ella pel fet de ser la creadora de Harry Potter. Així i tot, gradualment va dibuixant-se una cosa inquietant. Darrere de Robert Galbraith, de sobte apareix el personatge públic de J. K. Rowling, amb unes opinions polèmiques que força crítics qualifiquen de transfòbiques.
En El cuc de seda (2014; 2015, edició en català) Rowling ja va introduir, a través del personatge de Pippa Midgeley, una dona trans problemàtica que atempta contra la vida del protagonista. En aquell cas, Cormoran Strike “desemmascara” l’autora dels fets, revela que és un home i l’amenaça amb portar-la a la presó: “I no t’ho passaràs bé, Pippa. No pas abans de l’operació”. A Troubled Blood (2020) tornem a trobar un assassí en sèrie que s’acosta a les seves víctimes dones amb perruca i amb un abric rosa.
Afortunadament, no està escrit enlloc que una transgressió performativa o real de les fronteres biològiques del sexe en les obres de ficció s’hagi d’elogiar amb personatges que siguin nobles, sol·lícits i bones persones. Però, d’altra banda, crida l’atenció que de Psycho a El silenci dels anyells l’home lupí amb pell d’ovella sigui representat massa sovint com una persona malvada i pèrfida.
Així doncs, com a artista Rowling s’inscriu en una tradició típica del gènere. Però, com a persona pública amb gairebé catorze milions de seguidors a Twitter, expressa amb claredat el seu rebuig als profunds canvis de la identitat de gènere; i en aquest cas sense recórrer gens a personatges ficticis.
En la guerra cultural de la política identitària, doncs, Rowling és un pes pesant del bàndol conservador. La lluita es du a terme amb paraules, i la part contrària –woke– ha posat en circulació l’acrònim anglosaxó TERF (Trans Exclusionary Radical Feminist, ‘feminista radical transexcloent’) per referir-se a les dones com Rowling, és a dir, les feministes que no reconeixen que les dones trans siguin dones. A Alemanya, l’editora de la revista Emma, Alice Schwarzer, és una destacada TERF.
El 2020 Rowling va concentrar en una piulada divertida la seva indignació arran d’una formulació especialment sensible i progressista. Es preguntava si no hi havia una paraula senzilla per denominar les “persones que menstruen” i feia com si hagués oblidat el terme (“woman”, ‘dona’): “Wumben? Wimpund? Woomud?”.
Rowling s’ha oposat públicament a les operacions de reassignació de sexe en adolescents i a una llei escocesa sobre la igualtat de sexes, en referència a la qual ha assenyalat, molesta, que amb llei a la mà a un violador que s’identifiqués com a dona se l’hauria de tancar en una presó de dones. I això que el nombre d’agressors sexuals que persegueixen dones amb perruca en lavabos o emprovadors –excepte casos aïllats– formen part de l’àmbit de les històries de terror, al contrari que la violència contra els homes o les dones trans.
A banda de les seves activitats a Twitter, Rowling hi ha dit la seva al seu blog per mitjà d’un text en què exposa els seus principis. Hi descriu experiències pròpies en què va ser violada per un home en un matrimoni anterior. Hi reclama espais segur per a les dones i hi qualifica certs excessos del llenguatge “inclusiu” com a “deshumanitzadors i denigrants”. Per a les dones que són atacades per la seva condició de dones, parlar de “persones que menstruen” és “hostil i alienant”.
En una carta oberta firmada per més de 150 intel·lectuals –per exemple, feministes com Margaret Atwood o Gloria Steinem–, Rowling ha criticat que “les fronteres del que es pot dir sense l’amenaça de patir represàlies” són “cada cop més restrictives”. El sexe biològic és, segons Rowling, un fet que no es pot corregir a voluntat.
Tal com està la situació, aquesta concepció encara pot ser majoritària. I Rowling, agraïda, es deixa aclamar per la major part de l’opinió pública com la Joana d’Arc de la llibertat d’opinió. En canvi, a Twitter bloqueja, per exemple, un company de professió com Stephen King, que amb el tuit “Les dones trans són dones” va mostrar públicament que dissenteix de Rowling.
Amb la mateixa vehemència expressa el sentir contrari una minoria a Twitter, menys poderosa però més cridanera. To de la crítica: “FUCK YOU J. K. ROWLING!” (‘Ves a la merda, J. K. Rowling!’).
La vehemència dels adversaris segurament s’alimenta fins a un cert punt d’un amor frustrat. Per a bastants joves lectores i lectors, l’atractiu de l’univers de Harry Potter es devia precisament a la seva diversitat fabulosa.
¿Com pot ser que justament la creadora d’aquell univers estigui explícitament en contra d’una societat millor i diversa? ¿D’un món en què –abracadabra!– també es pot canviar el sexe dient unes paraules màgiques?
L’oposició a Rowling inclou des de crítiques objectives fins a crides al boicot, des de manifestacions fins a amenaces de mort. A Rowling se li han atribuït piulades falsificades amb contingut homòfob. Es creu fins i tot que el seu pseudònim és una demostració de la seva homofòbia, ja que el segon nom del psiquiatre Robert G. Heath, tristament famós per haver inventat una teràpia de conversió especialment bestial, era Galbraith.
Enmig d’aquesta atmosfera pujada de to, apareix The Ink Black Heart, la sisena entrega de la sèrie de Cormoran Strike. El llibre no es pot llegir amb imparcialitat. I tampoc no hi està escrit.
La víctima assassinada a The Ink Black Heart és Edie Ledwell, creadora d’una sèrie d’animació de culte a YouTube que porta el mateix nom que el títol i a partir de la qual els fans han desenvolupat un joc virtual. Com que en els seus dibuixos animats hi apareix un cuc de cementiri no binari (“Un cuc és realment hermafrodita”), Ledwell és acusada de transfòbia, amenaçada i assetjada des de dins de la comunitat de fans per part d’una font anònima que es fa dir Anomie. És víctima de doxxing, és a dir, obtenen dades privades seves i les publiquen a la xarxa.
Ledwell busca l’ajuda de Cormoran Strike, que no se la pren seriosament. Aquest veterà de l’Afganistan amb una sola cama no coneix gaire bé internet. Ella sobreviu a un intent de suïcidi, però a la pàgina 118 ja la trobem al cementiri de Highgate enmig d’un bassal de sang: ha mort apunyalada.
Aleshores comença la cerca del culpable per a les persones que realment volen saber qui és el o la culpable. Perquè, al llarg de més de mil pàgines, Cormoran Strike i Robin Ellacott investiguen davant l’ordinador o al mòbil. El llenguatge entretallat i tòxic dels fòrums de fans i dels xats es reprodueix en detall i a columna doble: “Anomie: si realment es vol fotre un tir, no serà pas per culpa de Twitter. aquesta l’únic que vol és que la mirin”.
No es percep només que Rowling ha filtrat experiències pròpies en el personatge d’Edie Ledwell. Es fa palès també que s’ha hagut de submergir fins al fons en les clavegueres d’internet. I s’hi ha ficat de ple.
La resta d’investigacions –una excursió per tots els pubs del West End londinenc– s’aguanten pels diàlegs. Això explica també la llargada absurda del relat tot i ser un thriller. The Ink Black Heart té 1.024 pàgines en anglès i unes èpiques 1.360 pàgines en la traducció alemanya. En el fons no és cap novel·la, sinó el guió de la pròxima temporada de C. B. Strike de la BBC, de la qual Rowling és la productora executiva.
Perquè finalment passi alguna cosa, hi ha un moment en què explota un paquet bomba. Però tot plegat acaba en poca cosa. Aleshores Strike i Ellacott s’expliquen de nou què han descobert mentre seguien la pista d’Anomie, sense tenir en compte que nosaltres, els lectors, ja fa estona que ho sabem perquè ja hi érem abans.
Paral·lelament es desenvolupen altres fils narratius amb fillastres, padrastres i una antiga nòvia. No aporten res a l’argument, però almenys estan tan deslligades que un no s’hi entrebanca. No interrompen el ritme de la marató de lectura. La trama no és especialment sofisticada, però està la narració és sòlida i convencional.
Al final un té la sensació que hauria volgut llegir més. Potser no sobre Strike i Ellacott, la seva història d’amor o l’assassí (o assassina). Sinó sobre una escriptora tremendament exitosa que no ha pogut resistir a la temptació de ficar-se a si mateixa, amb les seves obsessions, dins la seva pròpia ficció en el paper de víctima.
Traducció d'Arnau Figueras