Marina Abramovic (Belgrad, 1946) és una de les representants més influents i reconegudes de la performance, amb més de cinquanta anys de compromís infrangible amb els seus objectius i principis. D’una banda, experimenta amb el seu cos per dur-lo als seus límits i superar les seves pors més primàries: el dolor, el patiment i la mort. De l’altre, utilitza les seves obres com a catalitzador per tal que el públic prengui consciència de la seva pròpia força.
Un repàs a l’obra d’Abramovic revela que l’artista continua escrivint un dels capítols més destacats a les pàgines de l’art contemporani.”Rythm 0″ (1974) ja fou una encesa crítica contra la violència on posà la seva vida en perill per convidar el públic a utilitzar tota mena d’armes i utensilis contra el seu cos. Durant els anys de la seva col·laboració amb el seu company Ulay, varen crear junts nombroses performances arriscades i colpidores, incloent-hi la darrera, “The Lovers”, que visualitzà l’acomiadament de la seva relació amorosa. Recentment, Marina Abramovic va dur a terme la devastadora “The Artist is Present” (2010) i la intensament emotiva “Les set morts de Maria Callas”, un homenatge d’admiració als darrers anys de la diva de l’òpera.
Podríem dir que Marina Abramovic és a la performance el que Pina Bausch fou per a la dansa. Ambdues són figures clau per entendre l’expansió de les arts cap als territoris de la dansa i el teatre experimental i viceversa. Ambdues han deixat una marca indeleble als escenaris de l’art internacional per mostrar al món l’abast que pot tenir la força de voluntat de qui no es rendeix.
A més de la seva força, l’obra d’Abramovic posseeix qualitats estètiques excepcionals. Moltes de les seves fotografies tenen la profunditat i sensualitat de les grans pintures. Com a exemple, el seu recent “Retrat amb llumins” (2022) en què estableix una relació directa amb l’estètica del Barroc, mostrant el seu rostre il·luminat per llumins, mentre la major part de la composició roman en la foscor.
Molt activa mentre adapta el seu cos a l’avenç de l’edat, “únic límit real” que la condiciona actualment, Marina Abramovic ha comparegut novament a Palma de la mà de la Galeria Horrach Moyà, amb una mostra comissariada per Sydney Fishman que explora el qui hi ha entre la vida i la mort. El cuidat recorregut de la proposta, inclou una selecció de vídeos i fotografies de les seves performances més emblemàtiques, algunes molt directes -com aquella on menja plorant una ceba crua- i altres més ambivalents i misterioses -com quan jeu a terra al costat d’una foguera extinta a la selva del Brasil.
Observar els canvis de la mirada de l’artista és un exercici molt interessant i revelador. Pot romandre impassible malgrat la por o el rebuig. Un bon exemple és aquella performance en què passejava pel seu cos l’animal que més l’aterra, una gran serp. Abramovic sap molt bé com mostrar o amagar les seves emocions i és capaç de mantenir el seu rostre impenetrable davant les circumstàncies més estressants. La tristesa i la joia, com la bellesa i el terror o la vida i la mort, conviuen a l’obra d’aquesta anomenada “padrina” de la performance que afirmà que aquest art pot, com en el cas de la música considerar-se una “partitura” que poden interpretar i reinventar les noves generacions d’artistes. Però ningú com ella sap commoure’ns i suscitar la nostra empatia quan plora i mira a la càmera amb gran sentiment.
Molt propera en l’encontre de roda de premsa amb els medis locals, l’artista fou generosa en les seves respostes, aportant dades i anècdotes personals, com el seu genuí plor en escoltar per primer cop, a 14 anys, la veu de Maria Callas. “Jump”, de 2022 -títol de la fotografia que mostra el cos d’Abramovic suspès al buit mentre cau. És una imatge de gran bellesa extreta de la pel·lícula “Les set morts de Maria Callas”, que es va projectar a Palma en presència de l’artista.
En el nostre tercer encontre en més de vint-i-cinc anys, vaig poder demanar-li per alguns aspectes relacionats amb el tema de l’exposició. A la pregunta de si viure intensament incrementa el risc de morir, l’artista em respongué: “Mai he volgut morir, però sempre he volgut saber fins on podia arribar. En la vida, la mort pot arribar en qualsevol moment… Existeix una teoria que diu que si un és extremadament feliç, no pot morir” (…) “El que no vull -continuà- és morir perdent la consciència, ni per malaltia. El meu desig seria morir sense por ni estar enfadada. Tampoc m’agradaria morir i no saber que estic morta”.
No és tant la seva mort com la mort de les víctimes innocents el que mou a l’acció Marina Abramovic. Quan anà a Laos i s’interessà per la situació dels nins soldats, va crear la sèrie de retrats en què apareix vestida amb robes militars mentre sosté entre els seus braços -com si fos un cistell de flors- diferents armes de guerra, que tantes morts estan segant i destruint.
És aquesta mateixa empatia amb el dolor aliè el que encoratjà el seu darrer projecte: la construcció d’un gran mur de cristalls a Ucraïna que recorda l’horror de l’Holocaust i el que no hauria de tornar a passar: les morts dels innocents. Utilitzant l’energia dels cristalls Abramovic emfatitza un aspecte essencial del seu treball: la seva creença en la curació, la redempció i la renovació. Aquest és el missatge que es desprèn de la fotografia que mostra l’artista amb els ulls oberts, còmode i serena amb tot el seu cos cobert de cristalls.
De fet, tot el treball d’Abramovic respon a una convicció, que “l’art és una necessitat per a la humanitat, tant en l’àmbit espiritual com moral, però necessita que hi hagi herois i heroïnes”. Abramovic reconegué que es creix davant les dificultats i que com més difícil és la performance més forta se sent, “ja no soc -digué- la petita Marina que plora”. Malgrat la seva fortalesa apresa a tants anys de sacrifici físic, mental i espiritual, reconegué un punt feble: “tot em fa plorar. Si veig una pel·lícula i no em fa plorar, penso que no és bona”. I, com ella, tots plorem de vegades no tan sols per un únic motiu o desgràcia, sovint “acumulem” plors que alliberem de cop.
Una de les darreres qüestions a Marina Abramovic es referia a un altre tipus de patiment extrem: el de la ment i l’esperit que li produí la seva experiència a “The Artist is Present”, una de les seves performances de més dures, que li exigí passar tres mesos, vuit hores al dia asseguda a una sala del MOMA de Nova York mantenint un contacte visual silenciós amb milers de visitants. L’artista em digué “Fou un infern. Cada dia pensava que era l´últim, que no podria més… però en la meva naturalesa no hi ha lloc per l’abandó”. Tanmateix, Abramovic va arribar final asseguda davant el seu darrer visitant, Ulay, tancant públicament aquell episodi dolorós del seu trencament amorós per obrir, simbòlicament, un nou capítol en la seva relació.
No debades, Marina Abramovic creu en l’amor molt més encara que creu en la mort com extrem necessari de la vida. Ella que ha experimentat tota mena de situacions i que ha dut les seves pors i les seves experiències a l’escena, convertint-los en vertaders rituals de curació personal i col·lectiva, és la millor prova de la possibilitat de conjurar tot allò que ens ferma i condiciona la nostra vida. Per això advoca per la pervivència de la performance “un tipus d’art que no morirà mai, doncs és com l’Au Fènix que pot renéixer de les seves cendres”.
LIFE DEATH INBETWEEN
Galeria Horrach Moyà, Palma. Fins al 17 de novembre de 2022
Comissària: Sydney Fishman
*Imatges: cortesia de la Galeria Horrach Moyà