Perpinyà, capital del Rosselló i per extensió de tota la Catalunya Nord, aquella part del país, bressol de la catalanitat, que un dissortat tracte o ―diguem-ne― estúpida «taula de diàleg» regalà al rei francès en 1659. A l’illa dels Faisans, al bell mig del riu Bidasoa, entre Irún i Hendaia, no hi hagué cap representant català negociant. Espanya ―ai Espanya!― hi envià el seu Pedro Sánchez del moment, en Luis Méndez de Haro y Guzmán. Sí, era el primer ministre, favorit, valido, de Felip IV (III si apliquéssim la numeració catalana); el substitut del totpoderós en altre temps comte-duc d’Olivares. De Valladolid com era, el cert és que la unitat del Principat català li importava un rave i accedí a les pretensions del seu homòleg francès (sicilià de naixença), el cardenal Mazzarino, d’annexionar el nord català al regne de França. I d’aquella «taula de diàleg», amb tota la parafernàlia cortesana inclosa, el resultat deplorable de l’escissió que encara perdura. Sobre aquella terra «fidelíssima» a la catalanitat caigué la maledicció primer de la flor de llis i després la dels enfants de la patrie amb cocarde tricolore, la pàtria de monsieur Chauvin, la dels hussards noires bramant «Parlez français, soyez propres!» («Parleu francès, sigueu nets!»), la de l’ara batlle ultradretà de Perpinyà Louis Aliot, entestat a fer desaparèixer el català i la catalanitat de la ciutat que regeix.
Què us diré? La malastrugança ha empaitat la nació dels catalans des d’aquell fatal dia 7 de novembre de 1659. El Borbó vencedor a l’illa dels Faisans, el joveníssim Lluís XIV, de vint anys, temps després imposà el seu nét Felip com a rei dels espanyols i exterminador de catalans: 25 d’abril de 1707, el mal d’Almansa; 29 de juny de 1707, abolició dels Furs valencians; 11 de setembre de 1714, caiguda de Barcelona; 2 de juliol de 1715, la borbonalla arriba a Mallorca; Nova Planta, imposició de les llengües dels invasors a una i altra banda de l’Albera... Tot plegat, la desfeta definitiva que condemnava la catalanitat a la submissió a nacions estrangeres. I des d’aleshores fins avui, frisem els catalans per alliberar-nos-en.
Des d’Espanya i des de França, llevat d’alguna comptadíssima excepció, que també n’ha d’haver-hi, s’enorgulleixen de llur supremacia i trauen pit de la voracitat depredadora de pobles, imperialista, que interpreten com a glòries nacionals. Encara avui dia persisteixen a negar la vida, la supervivència, a les nacions que, amb més o menys fortuna, sobreviuen a l’interior de llurs fronteres estatals. Els molesta que continuem parlant català, que continuem sentint-nos, sent, catalans, a una i altra banda de l’artificiosa frontera estatal de 1659. Malgrat el francesot Aliot, que, com la maltempsada, passarà, Perpinyà és la «fidelíssima vila», però als reis catalans, a Catalunya, no a França; fidelitat convertida en senya d’identitat des que en 1473 els perpinyanesos plantaren cara al rei dels francesos Lluís XI i acolliren cofois el rei dels catalans Joan II, que li atorgà el títol de «fidelíssima vila».
Joan II, el «sense fe»
De segur, algú murmurarà: home! Joan II rei dels catalans, quan els catalans li havien negat l’obediència? Joan II de Trastàmara, castellà de naixença i pare del futur Ferran II el Catòlic, no fou, precisament, un rei exemplar per als catalans, els del Principat. Durant el seu regnat, fruit de decisions desencertades que topaven amb les institucions principatines (no debades, era dit el «sense fe»), esclatà una violenta guerra civil en 1462, que s’allargà durant deu llargs anys, fins al 1472, en què Barcelona tornà a l’obediència del rei. Qui tingué la culpa de l’esclat de la guerra civil? L’historiador Jaume Vicens Vives, biògraf de Joan II, atribueix la culpabilitat del conflicte a la part catalana, a l’aristocràcia «pactista» arrecerada a les institucions. Sigui com vulgui, el conflicte esclatà i el Principat trià un nou rei, trià ―ai llas!― el rei de Castella Enric IV com a sobirà, que acceptà encantat. Un parlament reunit a Barcelona, el 13 de novembre de 1462, presidit pel bisbe Cosme de Montserrat, jurà fidelitat al monarca castellà, representat pel seu lloctinent, Joan de Beaumont.
I ja la tenim, la guerra. Un Joan II angoixat caigué en el parany del francès Lluís XI, que, amatent als esdeveniments, li oferí al seu homòleg català set-centes llances (més de quatre milers d’homes), juntament amb artillers i ballesters, per a sotmetre el Principat rebel, a canvi d’una obligació de 300.000 escuts que serien pagats amb les rendes dels comtats del Rosselló i la Cerdanya, que esdevindrien de fet una penyora en mans del rei francès, cedits fins al pagament del deute. Atribolat pels esdeveniments, Joan II acceptà, a Baiona, el 9 de maig de 1462. De seguida, guarnicions franceses s’instal·laren a Perpinyà i Cotlliure. Però què has fet Joan II? La desesperació ―i, val a dir-ho, la ira― l’empenyé a acceptar l’ajut enverinat de Lluís XI i aquest acte, políticament forassenyat, l’allunyà encara més dels seus súbdits.
Malgrat el batlle francesot Aliot, que, com la maltempsada, passarà, Perpinyà és la «fidelíssima vila», però als reis catalans, a Catalunya, no a França; fidelitat convertida en senya d'identitat des que en 1473 els perpinyanesos plantaren cara al rei dels francesos Lluís XI i acolliren cofois el rei dels catalans Joan II, que li atorgà el títol de «fidelíssima vila».
El castellà Enric IV renuncià a ser rei dels catalans (abril de 1463) i ―atenció!― a qui foren a cercar els rebels com a substitut? Vatua! Ni més ni menys que al rei francès. Com veieu, les culpes del conflicte s’han de distribuir: a Joan II li encegava la ira contra els súbdits rebels, però l’altre bàndol no estava lliure de responsabilitat. Quan la delegació del Principat visità el monarca francès, que la rebé a Abbeville, al nord de França (21 de novembre de 1463), Lluís XI li etzibà que entre França i Catalunya «no hi havia muntanyes». Ras i curt, pretenia l’annexió del Principat a França. Ep! Les pretensions de Lluís XI espantaren els catalans. Una cosa era compartir rei amb els francesos convertint el seu rei en comte de Barcelona i una altra de ben diferent fer de Catalunya una regió francesa. No, impossible! La Diputació del General i el Consell del Principat es malfiaven de Lluís XI i es decidiren per un altre candidat a rei, el conestable Pere de Portugal, el fill d’Isabel d’Aragó-Urgell, la filla del comte Jaume d’Urgell, el candidat al tron de catalans i aragonesos derrotat al «compromís» de Casp en 1412. Pere de Portugal, rei dels catalans (dels catalans «pactistes») traspassà el 29 de juny de 1466. Potser això obria l’oportunitat d’un acord. Però la Diputació del General, antitrastàmara convençudíssima, es negà a qualsevol mena de negociació i oferí la corona al duc de Provença Renat d’Anjou, el fill de Violant, que era filla del rei català Joan I. Renat d’Anjou, francès, rebé el recolzament ―sorpresa!― de Lluís XI. Òbviament, això no li escaigué bé a Joan II i Lluís XI, a qui creia aliat, es convertí, totalment, en un rival a batre.
La guerra, doncs, continuà, amb la intervenció activa ―val a dir-ho― dels regnes d’Aragó i València a favor de Joan II per a foragitar els francesos del país català, fins que la Capitulació de Pedralbes, 16 d’octubre de 1472, posà fi a les hostilitats. Pau sense vencedors ni vençuts. Vaja! A la fi acabaren tots fotuts després d’una dècada esbatussant-se de valent. Joan II, finalment, havia reeixit, continuava sent rei dels catalans, però a quin preu? Bé que devia lamentar ―ell, home calculador― els errors polítics del passat. En definitiva, tot i la victòria reialista, la filosofia política del pacte, el pactisme, s’havia imposat. El rei l’acceptava. El 23 d’aqueix mes, Joan II tornà a jurar les Constitucions de Catalunya. La guerra havia acabat.
La Catalunya irredempta
La guerra havia acabat? No exactament. La Catalunya Nord continuava ocupada pels francesos, que no pensaven marxar-ne, i calia alliberar-la. Sí, cert, Joan II l’havia cedida temporalment, obligat per les circumstàncies i la cobdícia del rei francès, que ensarronà el català a Baiona. Joan II se sentia així, enganyat, i prest reuní el seu exèrcit per a recuperar la Catalunya irredempta, el Rosselló i la Cerdanya, que com expressà el bisbe de Girona Joan Margarit a les Corts de 1473, «són membres inseparables del cos del dit Principat». No deia això debades el prelat gironí, que havia estat bisbe de la diòcesi nord-catalana d’Elna entre 1452 i 1462. Catalunya se sentia trinxada per un poder estranger i rossellonesos i cerdans anhelaven reunir-se de nou amb el cos nacional del qual mai no havien deixat de formar part. A la fi de gener de 1473, Joan II travessà l’Albera per a fer fora els francesos de Catalunya Nord.
Lluís XI, de manera unilateral, havia annexionat els comtats del Rosselló i la Cerdanya a França (declaració de Dax, 26 de febrer de 1463). Això, òbviament, no havia agradat a Joan II ni tampoc als naturals d’aquelles terres. En canvi, els reis proclamats per la Diputació del General, Pere de Portugal i Renat d’Anjou, havien reconegut l’annexió dels comtats per França. Joan II no mai, A més a més, l’odi a la supèrbia francesa esborrà les diferències polítiques al nord: reialistes i partidaris de la Generalitat rebel, uns i altres conspiraren per a foragitar els francesos de llur terra. El 10 d’abril de 1472 fou descoberta pels ocupants la primera conspiració contra ells i tres dies després la senyera tornava a ser hissada a les dependències dels nobles rossellonesos Bernat i Guillem d’Oms, Pere d’Ortafà i Miquel de Vivers. El dia 16 del mateix mes la ciutat episcopal d’Elna foragità la guarnició francesa i poc després el mateix succeí a Llívia, a la Cerdanya, a Ceret, al Vallespir, i a la quasi totalitat de les poblacions de la Catalunya Nord. França només era reconeguda només allà on tenia els seus piolins repartint bastonades. No obstant això, dos dies després, a Perpinyà esclatà un aixecament popular al crit de «morin els francesos!». Fou sufocat, de moment.
Joan II, un cop finida la guerra civil, no anava a permetre la presència de francesos a Catalunya ―a tota Catalunya!― ni un minut més. Per a l’historiador Ferran Soldevila, (Història de Catalunya, 1934-1935) cal fer justícia a Joan II per això, cosa que Jaume Vicens Vives (Els Trastàmares, 1961) ―ai llas!― lamenta, perquè tal decisió comportà la continuació de la guerra. I què calia fer, doncs? Deixar que els francesos s’ensonyerissin del Rosselló i la Cerdanya? Vosaltres direu. L’arribada de l’exèrcit català, encapçalat pel seu rei, fou acollit amb joia a tota la Catalunya Nord. Joan I, franquejada l’Albera, s’instal·là provisionalment al Voló, el 25 de gener, on s’estigué el temps just abans de fer l’entrada triomfal a Perpinyà, rebel·lada un altre cop contra els francesos l’1 de febrer. Bernat d’Oms i el cònsol en cap de la vila, Joan Blanca, encapçalaren la revolta que foragità la guarnició francesa, la qual, però, es féu forta a la ciutadella, l’antic palau dels reis de Mallorca. A Perpinyà mateix, un cop recuperada la vila, el rei convocà Corts catalanes.
El rei francès no restà de braços plegats i envià un gran exèrcit de 30.000 afectius, comandat per Felip de Savoia i el cardenal d’Albi, Jean Jouffroy, contra Perpinyà. Joan II, tot i el perill, romangué a la ciutat disposat a resistir, fins i tot jurà solemnement a l’església de Sant Joan que no marxaria de la ciutat fins que els enemics no aixequessin el setge. Gent d’armes de tots els Països Catalans i Aragó acudiren a la crida del rei. Destaca l’annalista aragonès Jerónimo Zurita la presència de companyies valencianes, encapçalades per Lluís Maça de Lliçana, Francesc Carròs i un membre dels Pardo de la Casta. Sí, els valencians eren valorats per la seva destresa en l’ús de les armes ―vet ací per què els distingeix Zurita― i allà, a Perpinyà, combateren per a fer fora els francesos de la terra catalana. Però, sobretot, foren els perpinyanesos, encoratjats pels seus cònsols, els herois autèntics del setge. El gran exèrcit francès ensopegà una i altra vegada, incapaç de superar les muralles de la vila, tot i mantenir encara la ciutadella en el seu poder. Fins i tot fou humiliat, com en l’acció del Pont de Pedra, on el contingent encapçalat pel capità Antoine de Lau fou totalment desbaratat. En definitiva, què us diré? Ras i curt, Perpinyà, la catalana.
Monsieur Aliot, fixeu-vos en la història, sempre mestra de la vida: «els catalans sem pas francesos». Perpinyà, com ha demostrat al llarg de la seva història, és i serà «la catalana», fidelíssima a la seva catalanitat ancestral, no pas la ridícula «rayonnante» a la francesa, que us heu empatollat.
Els francesos insisteixen
Tota la Corona catalanoaragonesa, solidàriament, envià tropes a Perpinyà. Ah! I no ho oblido, també Castella, aleshores governada per l’infant Ferran de Catalunya-Aragó, el fill de Joan II i marit de la reina castellana Isabel. Els capitostos de l’exèrcit francès, comprovada la resistència de Perpinyà i coneguda l’arribada de reforços als assetjats, decidiren aixecar el setge i marxar (23 de juny de 1473). De debò se n’anaven? Se signà una treva a Canet de Rosselló fins a l’1 d’octubre, però això no evità els frecs. Els francesos enviaren quatre-centes llances sota el comandament de Louis de Crussol amb l’objectiu de conquerir Argelers, però foren derrotades a Palau del Vidre per la tropa comandada per Beltran d’Armendaris, baró de Palafolls. Finalment, es posà fi, momentàniament, a les hostilitats pel tractat de Perpinyà (17 de setembre de 1473).
Al tractat de Perpinyà, França reconegué la sobirania catalana dels dos comtats nord-catalans, però a canvi exigia, en el termini d’un any, la devolució dels 300.000 escuts de deute contret per Joan II a Baiona. Mentrestant, la Catalunya Nord seria regida per un governador elegit per França entre deu aspirants proposats per Joan II i fou triat Pere de Rocabertí, mentre que les fortaleses serien confiades a un capità general nomenat pel rei català entre quatre possibles proposats per Lluís XI.
El rei francès, però, no quedà content amb aquesta pau. Joan II envià una ambaixada a París encapçalada pel comte de Prades, Joan Ramon Folc de Cardona, i el castellà d’Amposta, Bernat Hug de Rocabertí. Només travessar les Corberes, els ambaixadors se n’adonaren dels preparatius de guerra del francès. Lluís XI no els rebé i delegà en el seu consell les explicacions als ambaixadors catalans. El rei francès estava encegat a portar la frontera del seu regne fins a les Alberes i ―xulo ell!― reivindicà els seus drets sobre la Corona catalanoaragonesa. En definitiva, hauria guerra. El 14 de juny de 1474, l’exèrcit francès (més de 1.400 llances i 15.000 arquers, artilleria i una flota composta de galeres de Provença i lígurs de Savona), acabdillat per Jean de Lude i Yvon du Fou, entrà al Rosselló.
Ara els francesos, en compte d’escometre directament Perpinyà, es dirigiren cap al litoral amb la finalitat de tancar les vies d’avituallament de la capital rossellonesa. Canet de Rosselló, Argelers i Ceret caigueren en mans franceses durant el transcurs de la primera setmana de combats, mentre que Elna era assetjada i Perpinyà, mancada de tropes, vivia moments d’angúnia. Un altre exèrcit francès, de reforç, travessà les Corberes l’1 de novembre i s’intensificà el setge d’Elna, defensada per Bernat d’Oms. La ciutat fou presa a l’assalt i els presoners decapitats. Perpinyà fou assetjada i, finalment, mancada d’auxili i colpida per la fam, capitulà el 10 de març de 1475. La vila caigué heroicament i, com escriu el Dietari de la Diputació del General, «uncha [mai] los poblats en dita vila perderen la devoció e fidelitat de la Corona d’Aragó, ans morint-se la gent de fam sempre dehien “Aragó, Aragó” fins al darrer badall». Ja veieu: sempre fidelíssima la vila de Perpinyà, fins al darrer alè.
Perpinyà retorna al Principat
Joan II ja no pogué recuperar Perpinyà. Morí a Barcelona, «com un poll» escriu el seu secretari Joan de Colònia, el 19 de gener de 1479. Tenia vuitanta anys. El seu successor, Ferran II, que només assabentar-se de la caiguda de Perpinyà, etzibà als consellers de Barcelona, «ens venjarem!», seria a qui li tocaria retornar Catalunya a la normalitat territorial i reintegrar de nou els comtats septentrionals al Principat. Però això no arribà fins al tractat de Barcelona, subscrit pel monarca catalanoaragonès i el successor de Lluís XI, Carles VIII. Ara el nou rei francès ambicionava Itàlia i per tal que Ferran II (i Isabel de Castella, la muller) no el destorbessin estava disposat a retornar la Catalunya Nord. I així fou, que a Barcelona, el 19 de gener de 1493 se signà el tractat. El 13 d’aquell any, Ferran II, acompanyat de la seva esposa, entrà a Perpinyà entre la joia de la població que els feren «grandíssimes festes e alegries», escriu el dietarista de la Diputació del General.
Bé, i des d’aleshores fins a la fatídica data del 7 de novembre de 1659 Perpinyà gaudí de la seva catalanitat completa, sense interferències franceses. Després ja sabeu, França li tornà a caure un altre cop a sobre, ara per a no marxar. No obstant això, malgrat les incerteses dels temps i de la història adversa, Perpinyà mai no ha deixat de ser «fidelíssima» a la catalanitat, mai no extingida i que encara brolla als seus carrers. Ha estat i continua sent, per molt que borden monsieur Aliot i els seus sequaços, «la catalana».
