Està considerat com un dels millors còmics de les últimes dècades, una obra excepcional que demostra, un cop més, el valor artístic d'un mitjà molt sovint menystingut sense motiu. Però justament perquè explora amb talent les virtuts del còmic com a mitjà, The Sandman ha estat considerada durant molts anys impossible d'adaptar al cinema o a la televisió. La història de Morpheus, que governa el regne dels somnis que experimentem els humans, i les múltiples històries que en deriven semblaven difícils de traslladar per l'estructura de l'obra, per la seva proposta visual i per la foscor dels temes que tracta. Finalment Netflix ho ha intentat i la sorpresa és que era possible. És una de les adaptacions més fidedignes al còmic que s'han fet en els últims anys (un requisit imprescindible per l'autor, Neil Gaiman, que després del fracàs del primer intent de fer-ne una pel·lícula va quedar força escarmentat) i alhora la manera d'enfocar la història, sent particular, la fa perfectament accessible als espectadors que mai s'hagin apropat a l'obra original. Així, la sèrie comença agafant l'arc del còmic que millor pot presentar el personatge: el de la captura de Morpheus, interpretat per Tom Sturridge, que és atrapat i empresonat durant 106 anys per un ésser humà i el seu fill.
És un excel·lent punt d'entrada perquè respecta el còmic però sobretot perquè permet introduir fàcilment l'espectador a les regles de l'univers de la sèrie, que són inusuals, amb el pas del temps i l'espai fantàstic sent elements que la història aprofita narrativament per crear històries que no són possibles en obres de gènere realista. També ajuda per fer que l'espectador connecti amb Morpheus, un personatge que sovint és molt fred, racional i fins i tot despietat. El fet de començar la història veient-lo en una situació vulnerable ajuda a que ens posem en la seva pell malgrat el tarannà que desplega després. De fet, la sèrie munta un arc argumental basat en la transformació del personatge, que poc a poc s'obrirà més als altres, adquirint un comportament més humà. Això es veu sobretot en com canvia la seva relació amb la bibliotecària, Lucienne, que és un dels pocs personatges recurrents en la temporada. I és que aquesta trama de la captura i posterior recuperació dels objectes protagonistes s'uneix amb una altra trama del còmic relacionada amb l'aparició d'un vórtex i altres històries autoconclusives.
És una estructura inusual per una sèrie, però que funciona, sobretot perquè tant quan fa una cosa com l'altra, The Sandman conté idees estimulants que generen espurnes. De fet, dos dels millors episodis de la temporada expliquen històries autoconclusives: la que passa sencera en un bar i la que presenta la relació entre Morpheus i un humà a través dels segles. Dues històries molt diferents en el to però brillants i que valdria la pena fins i tot mirar-les independentment de la sèrie. Per contra, el conjunt de la temporada pot percebre's com a caòtic, amb diversos personatges que es presenten però no tenen continuïtat (encara), com Johanna Constantine o Lucifer Morningstar. No ajuda que Netflix hagi afegit un episodi una setmana després de l'estrena amb dues històries que se surten de la trama principal. Però el que ho uneix tot és la voluntat d'explorar els impulsos que guien l'ésser humà: els somnis, el desig, la mort, la sol·litud, l'esperança, la desesperació... prenent forma d'històries fantàstiques, visualment aclaparadores i que et toquen de forma inesperada. Exactament com feia el còmic.
The Sandman
Creadors: Neil Gaiman, David S. Goyer i Allan Heinberg (basat en el còmic del mateix Neil Gaiman)
Repartiment: Tom Sturridge, Vivienne Acheampong, Boyd Holbrook
Temporades: 1
Plataforma: Netflix